XXXIX

El crit de l’Alí, un udol escanyat en el moment de desplomar-se, va estremir el mateix policia que li va disparar.

Encara que s’hagués afaitat el cap, l’havia reconegut per la foto que ell s’havia encarregat de penjar a tres llocs diferents de comissaria. I aleshores el veia allà, a l’estació de Mataró, esperant un tren que anava en direcció a França. No va dir res a ningú i, intuint la glòria molt a la vora, s’hi va acostar per darrere i li va donar l’alto a la mateixa andana. Dues vegades, tres, tantes… Ni cas. Al contrari, quan l’Alí, encomanant-se al Profeta, va saltar a la via i va arrencar a córrer amb el convenciment que li anava la vida i que era massa jove per morir, el mosso va certificar que estava perseguint el fugitiu que qualsevol policia amb un pensament d’ambició professional hauria volgut encalçar. Era l’Alí Zakzuk, la peça que faltava per tancar l’allau de detencions de la cèl·lula islamista del Raval. Se l’havia de trobar viu o mort, però això només era una frase, no volia dir que si corria —i corria els quatres-cents metres com una llebre— l’hagués de matar. Havia d’haver apuntat a les cames. En tot cas, ferir-lo, detenir-lo per poder ser jutjat. Però no fotre-li dos trets al cap, per l’esquena, que demostraven que no havia disparat en defensa pròpia, precisament.

La comunitat musulmana no va trigar a manifestar-se. El conseller Muñoz no va voler fer declaracions. Va declinar en el cap de la policia per negar, de patac, que hi hagués racisme en el seu cos. En tot cas, aquell incident (tal com el va anomenar durant tota la roda de premsa) era un fet aïllat. Al mosso inexpert, de moment, li obrien un expedient i el suspenien de sou i feina a l’espera d’esclarir la realitat.

Els fets, però, estaven clars des del primer tret. Abans de caure al damunt de la via, l’Alí ja era mort.