XV

L’Eva Bosch, abans de començar una roda de premsa, se sentia la presidenta dels Estats Units. Tenir els periodistes asseguts i arrenglerats al seu davant, la pistola a la butxaca i les respostes al cap estimulava la seva fortalesa. Com a intendent dels Mossos li encantava poder presumir dels detalls de la detenció d’un capo de la màfia a la rebotiga d’un restaurant italià del Gaixample o del decomís, al port, d’una quantitat de tones d’haixix que en podria fumar tota la ciutat durant anys i encara en sobraria.

El sacrifici havia valgut la pena. La carrera de dret —tantes beques com matrícules d’honor— li havia donat facilitat de paraula. Haver excel·lit en la CGIC —Comissaria General d’investigació Criminal— li havia donat una seguretat en ella mateixa que no tenia quan, a l’institut de Manresa, els companys se li’n reien de la nàpia. Al capdavall, aquells pardals que tenia al davant ni eren els cruels nens de la seva classe, ni eren delinqüents; només eren periodistes.

El Senza, veterà en les informacions de comissaria, es col·locava sempre a l’última fila i solia fer, en canvi, la primera pregunta. «David Cid, del Crònica». Tal com havia vist fer als corresponsals britànics en les conferències de premsa de la Unió Europea, ell es posava dret i deia el seu nom i el del mitjà abans d’agafar la paraula. No fallava. Els periodistes més joves —com Pàvlov i el seu gos— es giraven i se’n fotien, d’aquella pràctica antiga que ells, en el millor dels casos, només havien vist a les pel·lícules. Sovint eren becaris, els estudiants en pràctiques que els diferents mitjans enviaven tot just per recollir el fragment de veu i dur-lo cap a la redacció com qui porta un dònut del bar de la cantonada. No preguntaven mai res perquè no tenien res a preguntar. No era qüestió de prudència, ni de voluntat d’aprendre de la manera d’interrogar dels periodistes més experts. Senzillament, era la constatació del seu poc interès universal. Els era igual que al davant tinguessin un policia, un metge o un polític. La seva missió era que les paraules de l’Eva Bosch s’enregistressin bé, recollir l’aparell i dur-ho corrents cap a la redacció. Al Senza, el treia de polleguera aquell nou periodisme més pendent de les piles de l’aparell de gravació que de les causes dels fets.

Ell, en canvi, quan s’acabava un acte, mai no tenia gens de pressa per tocar el dos. Al contrari, sabia que acostant-se a l’Eva Bosch, o a qui fos el protagonista de la roda de premsa, tindria la possibilitat d’aixecar una llebre que els periodistes que no hi fossin ja no podrien caçar. Era, simplement, estratègia professional. S’acostava sense bloc, amb les mans a la butxaca, desmenjat, i preguntava i repreguntava fins que en treia una notícia o, pel cap baix, un enfocament diferent del que s’havia emportat la premsa adotzenada.

L’Eva Bosch dosificava els off the record amb intel·ligència. Coneixia cada periodista, cada mitjà, i sabia què podria interessar més a uns o altres. Astuta com la mare que la va parir, sobretot sabia filtrar a uns i altres allò que més li convenia a la policia que sortís publicat. A peu dret, donava context, pistes, indicis. Sabia que no podrien citar-la com a font i jugava amb la certesa que mai no sortirien publicades les seves paraules entre cometes. Ho feia amb mà esquerra, sense que els periodistes notessin que sempre, i en tots els casos, la intendent sabia molt més del que els deia.

De tota la colla dels mitjans que es dedicaven a la mala vida i que es passaven hores i dies pels passadissos policials i judicials —llocs sempre massa foscos—, l’Eva Bosch havia notat que el Senza era el més pesat, el més insistent. El més periodista. A vegades, a la tarda, trucava per telèfon per contrastar allò que havien parlat al matí, o per esvair contradiccions o, simplement, per continuar burxant a veure què treia de les investigacions policials. No en tenia mai prou. Feia temps que es coneixien, de quan l’Eva Bosch tot just era caporal. Amb el temps i després de no poques enganxades, s’havien admirat professionalment. Ni l’un ni l’altre, però, mai no haurien dit que un dia acabarien follant. I que hi tornarien, i que agafarien gust a les trobades furtives. De fet, allà els teníeu, al pis del Senza, desgastant els llençols del llit que havia estat dels seus pares.

Quan l’Eva Bosch se li posava a sobre i li deia no et moguis, el Senza es deixava guiar pel balanceig lleu del seu cos com si fos la primera vegada. Suau, suau. A poc a poc. I ell, deixant-se portar, ancorat amb les mans a les natges de l’Eva, o als malucs, o agafat a aquells braços forts o intentant, amb un cop d’abdominals, posar la cara entre els pits que ballaven un lent foxtrot al seu damunt. No et moguis, li repetia l’Eva baix, baixet. I el Senza tornava a posar el clatell al coixí i tots els sentits en un sol punt. I tot ell a punt de rebentar. I mirant d’allargar tant com pogués aquella coïssor, uf Eva, fins al superorgasme-de-l’hòstia!

L’Eva Bosch havia après que, per allargar el seu propi plaer, primer havia de deixar que l’home descarregués. Quan estava al llit amb una dona era diferent, més alhora, més consensuat; menys primari. En aquell pis de Gràcia amb olor d’humitat, en canvi, sabia que d’entrada calia que el Senza agafés la drecera, encartonés la tovallola i, després, ell ja s’entretindria a aviciar el seu cos al ritme que convingués. No era egoisme. Era una mera qüestió pràctica. De gust.

Aquella nit, els anaven tocant les tantes i no en tenien mai prou.

En acabat, amb el cigarret cremant a la tauleta de nit («un dia d’aquests hauria de buidar el cendrer»), el Senza pensava què l’excitava més. Si el sexe amb l’Eva Bosch o aquell món de risc en espiral que s’havia creat: el cap de secció de Societat del Crònica que mira de treure informació dels Mossos i la passa al Kais que vés a saber quina una en porta de cap. Per al diari, sense citar fonts, s’aprofitava de l’Eva i del Kais per al seu lluïment. Al Kais, a canvi dels 1500 euros mensuals de l’ala, li passava les dades que li demanava. A la intendent Eva Bosch, de tant en tant, també la vacil·lava amb alguna informació que aconseguia abans i tot que la investigació dels Mossos. Era un engranatge apassionant, perfecte. Per més bé que s’ho passessin al llit (a la dutxa, al terra, on fos…), el cervell del Senza havia fet un clic en l’hipotàlem. L’addicció era la recompensa. I ja res l’estimulava tant com ser un petit déu que jugava a tres bandes, d’amagat de tothom.

Per a l’Eva, que es feia l’adormida al seu costat, la feina era la feina.

No explicava més del que podia. Sabia més del que deia.

No estaven enamorats.

Ni ganes.