XXXV

Mai no havia arribat tan d’hora al diari. Tot i no haver dormit, anant de bòlit d’una punta a l’altra del Raval per veure com els tretze presumptes terroristes entraven a la ratera, no es recordava de la son. Acabat l’espectacle de la nit, calia escriure-ho. I de pressa, per treure l’edició especial. L’excitació, el neguit i una por íntima, mai sentida fins llavors, el mantenien ben despert i amb unes ganes irrefrenables de teclejar la crònica de la seva vida i fotre el camp del diari —i de tot arreu— abans de l’alba.

Per encendre el fluorescent de la seva taula va anar tirant amunt tots els interruptors del comptador del costat de l’ascensor, sense temps per jugar a endevinar quin era el bo. Simultàniament s’encenien, fase a fase, els llums blancs d’una redacció quieta, amb els telèfons freds i ventilada per una finestra que la dona de la neteja tenia el costum, o l’ordre, de deixar mig oberta. El Senza, cagat de por i amb la boca seca, va asseure’s a la cadira que duia el seu nom al respatller. Va bellugar lleugerament el ratolí per activar la pantalla de l’ordinador i va descarregar-hi les fotografies, potser quatre-centes. O més. La màquina les anava escopint d’una en una, sense cap ordre cronològic, aleatòriament, mostrant-ne algunes més estona que les altres, com si s’entossudís que el Senza es fixés en unes de concretes.

De seguida hi va aparèixer el Kais, capcot, amb el guant d’un mosso d’esquadra encaputxat agafant-lo pel clatell, deixant-se dur. Les mans del Kais, darrere el cos, emmanillades, eren les d’un home donat, orgullós. De qui se sent un heroi cinc minuts abans de ser-ne.

Sis imatges més tard, davant del mateix portal rònec del carrer de la Cera, hi sortia l’instant que, per al Senza, hauria de ser la fotografia de portada. L’oncle Ibrahim, cent quaranta quilos de predicador salafista dels oratoris dels rodals de Barcelona, pujava a la força al furgó policial. No sortia, ni de bon tros, tan resignat com el seu nebot. Massa canell per a tan poca manilla. L’havien d’agafar entre sis agents i, així i tot, es resistia. No se sabia qui arrossegava qui. Rugia. Era el crit de l’ogre. L’esca del pecat. La detenció de l’ideòleg que s’havia promès que mai més tornaria a la presó i que, deu minuts de renecs més tard, ja hi tornaria a ser.

El Senza, a la seva crònica, es va entretenir a posar tot el que havia anat descobrint de l’oncle Ibrahim. Sabia que, en la profusió de detalls, marcaria la diferència. La resta de diaris difícilment podrien publicar res gaire més enllà del que escrivís la nota, impersonal i concisa, que hagués tret l’agència de notícies sobre els tretze detinguts. Per a tothom seria una batuda més. Una xifra. Tretze presumptes terroristes més a l’espera de judici i a veure quants d’aquests en condemnen i quants surten al carrer sense cap càrrec. Per al David Cid era, en canvi, la seva consagració com a periodista. De l’Ibrahim sabia, per exemple, que mai ningú no havia pogut provar que reclutés joves musulmans ni que els enviés a camps d’entrenament d’Al-Qaida. En canvi, era evident que d’ençà del tumor i la mort del seu cunyat, l’oncle Ibrahim s’havia fet càrrec del Kais i l’Alí, dos joves venedors de fira a les ruïnes de Palmira que havien arribat a Barcelona fugint del seu país, arrossegats pel seu pare, que havia untat tantes autoritats sirianes com havia calgut per sortir de l’aeroport de Damasc. De seguida havia aconseguit que, per no aixecar sospites, els dos nebots tinguessin feina. L’un, el gran, empalmava torn rere torn posant benzina a la gasolinera del Paral·lel, a tocar del port. Al petit li va muntar un negoci legal, que mirava de passar desapercebut en l’àrea més pakistanesa del Raval, i que era tapadora del que convingués. El locutori de l’Alí al carrer de la Riereta, un establiment sense beneficis i amb les despeses acotades, servia, segons es va arriscar a publicar el Senza, per fer la tramesa de diners cap a Al-Qaida. Quantitats petites. La xocolata del lloro.

L’Alí, per cert, no sortia per enlloc. Per més fotos que mirava, l’Alí no apareixia.

Avisat pel seu germà, havia fugit amb la lleugeresa dels gats. Així que van sentir el primer soroll, va saltar de la llitera i es va mirar el Kais suplicant-li, amb els ulls, que s’escapés amb ell. Convençut que hauria de marxar sol, salam alaykum i, sense perdre ni un segon, va grimpar fins al terrat. Amb menys risc del que s’imaginava —tot just tres esgarrinxades—, va anar saltant d’aquí cap allà, agafant-se a les baranes amb les seves mans crispades. Molts balcons i terrats més enllà, quan va pensar que ja hauria sortit de la zona assetjada per la policia, va poder-se despenjar fins al carrer. I vinga córrer, Alí, que l’àgora de Palmira és lluny però si t’afanyes rai, que encara hi podràs trobar la mare que et pensaves que ja no veuries mai més. Però la temptació d’amagar-se i quedar-se a la ciutat, per venjar-se, també era grossa. El Senza els havia traït. El Kais estava convençut que s’havia confabulat amb la policia i els havia venut. Creia que, segurament per diners, se n’havia anat als Mossos i els havia cantat qui eren i quina mena d’informació els requeria.

L’Alí, en canvi, no treia conclusions tan precipitades. Sobretot, perquè no li quadrava la història. No li semblava lògica. Si el periodista de la moto els havia traït, per què carai havia anat fins a la gasolinera a avisar-los que la nit següent hi hauria una batuda. Com passa sovint, en discussions de matís, va guanyar el germà gran, que per això fa més anys que té ús de raó. També amb paraules calculades li va ficar al cap que no havien de fugir i que no havien de dir res a ningú del grup perquè, si ja els estaven vigilant, podien conduir la policia fins a d’altres companys que potser no eren al sumari. El Kais, convençut encara de la discreció de la preparació del seu atemptat perfecte, va persuadir l’Alí que no diguessin res tampoc a l’oncle, i que s’esperessin al llit, resant, que potser les investigacions policials passaven de llarg de casa seva i portaven cap a la detenció d’unes altres persones que vés a saber si duien de cap alguna acció similar a la seva i haurien deixat més pistes que no pas ells.

«Els detinguts preparaven, de manera imminent, un atemptat brutal». No se li va acudir un adjectiu millor per al lead de la notícia. El Senza es va retenir de posar sagnant. Salvatge no li agradava prou. Bestial tenia, segons com es llegís, una connotació positiva. Al final, va deixar brutal sense adonar-se que tot atemptat, per definició, ja ho és. De brutal i violent. Però tenia sis pàgines en blanc al seu davant, tenia pressa i havia de tirar pel dret i fer notar que aquell no hauria sigut un atemptat qualsevol sinó una altra matança indiscriminada.

El Senza, cada cop amb la gola més seca, va continuar picant amb dos dits martell. Ningú, llevat d’ell, no publicaria la data i el lloc de la massacre. «Si no hagués estat per l’operació policial d’ahir a la nit, la carnisseria s’hauria produït tot just d’aquí a deu dies. La branca barcelonina d’Al-Qaida tenia la intenció de fer volar tres autobusos públics a la sortida de l’exhibició aèria de la tradicional Festa del Cel. Com a mínim, a cadascun dels autobusos, hi hauria pujat un suïcida carregat d’uns explosius que, de moment, els Mossos d’Esquadra encara no han trobat. A l’hora d’escriure aquesta crònica, continuen els escorcolls a diferents pisos i magatzems del Raval».

El Senza ho llegia i rellegia i pensava com s’esgarrifarien els lectors de saber que, en menys de quinze dies, en l’últim cap de setmana de setembre, la festa major de la ciutat hauria canviat de fesomia per sempre més. La Mercè, de dol. I ell era l’únic periodista del món que ho sabia i que ho explicava perquè, amb dos collons, havia aconseguit arribar a infiltrar-se en la primícia. En coneixia els protagonistes i n’endevinava els moviments. I millor encara, també tenia informació privilegiada de quines eren les intencions policials a cada moment.

El Senza, quan va haver premut la tecla per enviar el diari a la rotativa, es va imprimir el document i es mirava, amb orgull de mare, com quedava el seu text en les tres pàgines dobles. Murri com el nen que llença una escopinada a la peixera segur que no el pescaran, es vanava de com havia anat movent i encaixant cadascuna de les peces del trencaclosques.

Per reblar la jugada i endut per l’eufòria, es va permetre fins i tot d’enviar-li un missatge entre línies a l’Eva Bosch. A la peça complementària sobre la identitat dels detinguts, el David Cid acabava escrivint que no es descartaven més detencions en les properes hores. A més a més de la recerca i captura de l’Alí, que s’havia escapat als nassos de la policia, els Mossos buscaven també un còmplice, a l’entorn del cos policial mateix, que hauria avisat els germans sirians de la batuda imminent.

Conscient, doncs, que faltava la detenció del confident, el Senza va tancar l’ordinador, va apagar tots els llums de la redacció i, sense dedicar-li cap mirada pòstuma, ni de rancúnia ni de nostàlgia, no hi va tornar mai més.

—Buenos días —li va dir l’ensonyat guàrdia de seguretat del vestíbul de la porta de Diagonal.

—Bona nit —va fer el Senza, d’esma, preparant les claus de la moto.

Va ser l’última persona que el va veure. Abans, esclar, del tanatori.