IV

La redacció del Crònica tenia claror per totes bandes. Acostumat a treballar en un plató, agraïa els grans finestrals amb vistes sobre l’obelisc del Cinc d’Oros i l’estàtua afegida al costat anys després. Aquell pedaç era un dels últims monuments de la vergonya franquista que quedaven a la ciutat. Trenta anys després de la mort del dictador continuava allà, fent la viu-viu. Distretament.

El Grup Blanco havia llogat un edifici sencer al capdamunt del passeig de Gràcia —propietat d’un gran bufet d’advocats— a la cruïlla irregular amb Còrsega i la Diagonal. Un bloc senyorial, amb la façana neta. Havia situat les emissores de ràdio a peu de carrer, l’administració a les plantes intermèdies i el diari, en una sola planta, gairebé a dalt de tot. Per damunt, només hi havia el despatx de l’amo, que amb prou feines l’havia trepitjat, i el de l’A.B.C., el director general que s’havia gastat en mobles italians pràcticament el que hauria costat fer tota una redacció nova per al diari. El despatx del director, que en vint-i-quatre hores encara no havia fet meu, donava sobre la Diagonal i la mena de llum que hi entrava per l’esquerra, com en un quadre de Vermeer, li anava molt bé al tronc del Brasil que la Raquel s’encarregava de regar quan tocava.

L’endemà de la meva entrada ja coneixia, pel cap baix, la meitat de les cares de les dues-centes persones de la redacció. Era un propòsit ferm. Al cap d’una setmana d’haver estrenat feina, ja hauria de reconèixer tothom, igual que ells em coneixien a mi. Era una dèria que em venia de lluny.

Un estiu d’adolescent d’aquells que els pares t’enviaven a Canterbury a estudiar anglès i tornaves parlant italià, havia vist un documental de la BBC que m’havia fascinat. Explicava que, per guanyar-te algú que ha de treballar al teu equip, no hi ha res com demostrar-li ràpidament que saps el seu nom quan te’l trobes a l’ascensor. M’havia quedat amb aquella dada i m’hi vaig escarrassar de valent. Per sort, l’edifici tenia ascensor i el Grup era una rambla d’anades i vingudes.

El nom dels caps de secció, amb qui hauria de pencar braç a braç cada dia, ja els sabia molt abans de passar per la porta. Per si de cas, la Raquel, que s’amagava tant els trenta-cinc com els ulls a sota de la cabellera, me’ls havia reunit el primer dia i me’ls havia anat presentant com una estrella del pop que, a les acaballes del concert, demana un aplaudiment per a cadascun dels músics de la seva orquestra.

«Al banjo, l’Ismael Cardena, cap de Política, excampió juvenil de ping-pong, acostumat a tornar totes les pilotes per més tallades que vinguin. L’Ernest Pla, Economia i Món, l’únic que va amb corbata fins i tot els caps de setmana. A l’àrea de Fotografia, la Berta Masdéu, que cada dia mira unes deu mil imatges que arriben d’EFE, Reuters i Associated Press. A la seva taula, però, només hi té la foto de les seves bessones. Del Marcel Miró, tot i que és subdirector d’Art, aviat t’adonaràs que no té res a veure amb el pintor. El cap de Tancament, l’Altarriba, és el contrabaix. Sembla que no hi sigui però quan deixa de tocar, tothom el troba a faltar. És l’únic de tots nosaltres que ja era aquí quan es va fundar el Crònica. No t’hi encarinyis gaire que es jubila l’any que ve. La Mònica Callol, la primera dona cap d’Esports de la premsa de Barcelona. A Cultura i Televisió, el J. R. Fernàndez, que es va agafar un any sabàtic per escriure un llibre sobre la crisi de valors. Per Sant Jordi en va vendre sis. La Mercè Boada, cap d’Opinió, ha de fer filigranes perquè els opinadors no vulguin escriure tots el mateix article. I, al teu costat, l’inigualable Ricard Vilalta, subdirector d’informació —dos paquets de xiclet al dia— i virtuós a l’hora de fer triscar de valent tota aquesta colla».

—I falta el Senza —va advertir Fotografia.

«Falta el Senza», va continuar la Raquel, «persona fonamental perquè és el cap de tota l’àrea de Societat, és a dir, educació, habitatge, salut, ciència, successos i mala vida en general. No hi és perquè està de baixa».

—També és el president del Comitè d’Empresa —va avisar-me l’Altarriba—. Això vol dir que no se’l pot fotre al carrer.

—No en tinc cap intenció. Ei, en principi.

Ningú no va riure. En determinats moments no hi ha res pitjor que no t’entenguin una gràcia. O bé era absència de sentit de l’humor o, pitjor encara, se m’hi fotien de cul.

Me’ls havia anat mirant mentre la Raquel me’ls descrivia. Amb la cara, pagaven. Al rictus —i en aquells ulls de malfiança— se’ls notava que, llevat d’alguna excepció, no tenien gaires ganes de posar-m’ho fàcil. «Què ens ha de venir a ensenyar ara aquest». «Això no és la tele, aquí s’han de dir coses». «Què saps tu de com es fa un diari?». «Mira, un altre que es pensa que ha descobert la sopa d’all». Més d’un fins i tot estava fermament convençut que, per trajectòria, per coneixement (i per la seva habilitat de fer despatxos) havia arribat l’hora que ell, i no pas jo, hagués estat nomenat director. I, segurament, hauria estat el més lògic. Jo mateix hi podia estar d’acord. Però l’A.B.C. m’havia escollit a mi i, el meu nou equip, no aspirava a convence’l ni en un dia, ni en dues reunions, ni en tres setmanes.

—És un mal moment per entrar al diari… —va animar-me el Cardena, el cap de Política—. La campanya electoral és a la cantonada.

—I?

—Que els partits ja estan nerviosos…

—Per variar —va cridar algú del fons de la taula.

—Total, faran el de sempre… —El subdirector d’Art, desenganyat de la feina, de la vida, de la política i de si mateix, tenia el costum de ficar cullerada a qualsevol conversa—. Els nacionalistes agafaran una bandereta, la dreta n’agafarà una altra i l’esquerra dirà que mira per la butxaca de la gent. Tots a fer el seu paper…

—I nosaltres com ho enfocarem?

Vaig notar que el cap de Política em desafiava. Volia saber, d’entrada, si els arribava un nou director amb instruccions d’alguna mena. O potser intentava saber de quin costat em penjaven els ous. «Explicarem les coses que passen», vaig dir en homenatge al Riera. Les seves màximes, si se sabien dosificar, servien per fugir d’algun atzucac.

Al cap d’un mes, certament, hi havia eleccions municipals. Els ciutadans havien d’escollir si mantenien l’alcalde Negrier o si el feien fora. Les darreres enquestes que havien publicat tots els diaris, també el Crònica, coincidien a anunciar un empat tècnic amb el Franquesa, el jove cap de l’oposició que tenia una gran pega: els publicistes —cofois per la idea— havien trobat l’eslògan de campanya en el seu propi cognom. «Amb Franquesa» i una foto dinàmica, que era una moda absurda que s’estava imposant al retrat estàtic, d’estudi, de tota la vida.

A la televisió, quan els havia entrevistat, no hi havia color. El Negrier tenia l’ofici d’anys d’alcalde, un cert populisme ben administrat i un coneixement absolut dels mecanismes de poder. El Franquesa, rata d’universitat, transpirava ambició i una energia que feia mesos que encomanava porta a porta i a cada ocasió que parlava per ràdio o televisió. «Projecte per a la ciutat?», els havia preguntat a tots dos. En això sí que coincidien a amagar la seva autèntica estratègia. El qui dia passa, any empeny més absolut i decebedor.

A la tarda, un diari és una fàbrica.

Havent dinat, tothom fa cap a la redacció, s’omplen totes les taules i no queda ni un ordinador per als becaris que han d’anar pidolant un racó per aquí i per allà. Els redactors intenten vendre els seus temes als caps de secció abans de posar-se a escriure, els caps de secció van a dibuixar les seves pàgines a compaginació i les notícies que no paren de sorgir durant la tarda s’empenyen les unes amb les altres per fer-se un lloc en el paper.

Tot sembla qüestió de vida o mort, i tot allò que és urgent passa per davant del que, poca estona abans, semblava el més important. Tothom considera que el que està fent ell és primordial i hi ha una sensació generalitzada —però mai verbalitzada— d’estar salvant el planeta. A mesura que s’escolen les hores, el desori creix, el mal humor s’encomana i fa la sensació que si als quiròfans es treballés amb el mateix neguit que a les redaccions, als cementiris ja faria temps que no s’hi cabria.

A les vuit en punt, la Raquel fa sonar el timbre del Crònica perquè els caps de secció vagin al consell de redacció. Per raons d’espai i per tenir una sala prou gran i amb un projector com Déu mana per veure la selecció de les millors fotografies del dia, la reunió de portada es fa un parell de plantes més avall. El director, la major part dels dies, ja sap qui guanyarà la subhasta entre els temes que opten a obrir el diari. És l’hora dels matisos i, sobretot, de discutir la frase exacta que ens ha de donar la glòria de l’endemà. Decidit el gran titular i la fotografia que ha d’obrir el diari, cadascú torna al seu lloc a treballar amb desfici. Fins a les onze de la nit i amb una sensació d’heroïcitat creixent, es continuen confonent els sons dels teclats que repiquen a tota pastilla i un telèfon que es cansa de sonar i no agafa mai ningú. Després, tot queda en mans de tancament i a encreuar els dits perquè no hi hagi cap desgràcia o cap informació que et capgiri el diari quan ja el tens embastat. Fins a les tres de la matinada, el paper s’espera en blanc a la rotativa. A quarts de cinc, les bales de diaris surten relligades cap a les furgonetes, i els repartidors —massa mancats de punteria— comencen a llançar els paquets als quioscos i els exemplars a les cases dels subscriptors.

«La informació és un negoci». Gairebé tothom que treballava a l’edifici del Grup sabia allò que el senyor Blanco, quan encara es valia per si mateix i apareixia pel Crònica, havia inculcat com si fos el crec-en-un-sol-Déu.

Per als qui, malgrat la realitat encara teníem la visió —romàntica, potser antiga— que el periodisme era una eina fonamental per al control de qualitat de la democràcia, la reunió del Comitè de Direcció era un xarampió setmanal que s’havia de passar mirant de sobreviure amb la gratera justa.

Al Comitè de Direcció, la feixuga reunió de cada dimarts —massa números i cap ironia—, hi anàvem tots els que teníem alguna responsabilitat fora de la redacció. Si tot plegat no fos tan seriós, hauria fet riure constatar que tots els qui ens asseiem al voltant de la taula de juntes del despatx de l’A.B.C. érem directors d’alguna cosa. Tots. El director general, el director editorial, el director financer, el director comercial, el director de màrqueting… No importava la idoneïtat per a la feina, el que convenia era que tothom tingués càrrec, targeta de presentació i un sou que li mantingués l’autoestima alta, si més no, el dia d’obrir el full de la nòmina. En aquella reunió t’adonaves —per si calia esvair algun dubte— que la informació és un negoci. Es parlava del diari com qui parla de iogurts, de mitjons o de cargols d’acer inoxidable. Tant se val, el producte. El que interessava eren les dades. I prou.

Les xifres dels últims set dies s’analitzaven a la menuda. Ingressos per vendes, ingressos per publicitat, comparació amb el mateix dia dels últims tres anys, pàgines vistes del diari digital, usuaris únics en comparació amb la competència, altes i baixes de subscriptors i, sobretot, valoració del panel, el full de coloraines que cada tarda es rebia amb l’emoció de les notes de final de curs. Al panel hi apareixien les dades exactes, de cada dia, de la venda al quiosc del Crònica, de tots els periòdics rivals i el percentatge de quota de mercat diari. Dades certament molt útils a jutjar per l’estona que s’hi passaven mirant-ho amb les ulleres de menjar peix i resseguint files i columnes amb el dit amunt i avall. Eren Cristòfol Colom escrutant el mapa de l’oceà una vegada i una altra però sense arribar mai a descobrir cap continent.

De les notícies, dels reportatges, de les exclusives nostres —o de la competència— no se n’esmentava mai res. Del contingut del diari només hi havia dues grans preocupacions. La primera, que no es publiqués cap notícia que pogués molestar cap dels anunciants del diari. La segona, que tampoc no s’escrivís res que pogués empipar algun possible anunciant que, en aquells dies, el departament comercial —quatre venedors a comissió— mirava de convèncer perquè s’anunciés al diari de paper o al Cronica.com, que era la nova joguina de la companyia. Era bàsic, doncs, que el director comercial ens avisés, constantment, a qui estaven oferint planxes o robapàgines.

L’A.B.C., per sistema, no trobava mai res bé. Si no collava prou, encara que fos sense motiu, li costava dormir. Es pensava que escabetxar tothom a tothora era la forma més eficient perquè els comercials captessin més publicitat i els de màrqueting esmolessin l’enginy per trobar un altre objecte de promoció que fes vendre diaris, com aquella càmera de vídeo digital subaquàtica que havia fet pujar les vendes un celebradíssim sis amb trenta-dos per cent el penúltim mes d’agost. Després de tres hores de cafès i d’amagar l’ou de les respectives responsabilitats, la reunió es va dissoldre.

Abans de baixar a la redacció a fer la reunió de portada, l’A.B.C. em va tustar l’espatlla i, amb un gest que pretenia ser paternal, em va preguntar com m’anaven els primers dies al diari. El va incomodar que parlés bé de la redacció i dels caps de secció, a qui ell tenia en un baixíssim concepte. Animat per la conversa, i perquè finalment parlàvem del diari, li vaig explicar el guant que m’havia llançat el cap de Política.

—El Cardena m’ha volgut collonar. M’ha preguntat, davant de tots els caps de secció, de quin bàndol estaríem a les eleccions.

—I què li has dit?

—Que el Crònica explicarà les coses que passen a la campanya —vaig dir massa cofat de la meva resposta.

—Explicarem les coses que passen… Però que guanyi el Negrier.

I em va mirar als ulls amb l’ímpetu de qui s’ha passat moltes hores davant del mirall. En aquella faceta, però, segurament jo duia moltes més hores d’entrenament. No només li vaig saber aguantar la mirada sinó que em vaig adonar que els seus ulls tenien una rebotiga inquietant.