XVII

El Senza va aparcar la moto a la plaça Universitat i, xano-xano, va entaforar-se al Raval a través de Joaquim Costa. Es va aturar a fer un tallat «amb dues gotetes de Soberano» a la Granja de Gavà, l’antiga lleteria on havia nascut Terenci Moix i que ara regentava la senyora dels pits grossos que consumia els dies damunt del taulell amb uns plàtans al cap. Les figures de cartró són com la vida. Vistes de la vora perden el color i entristeixen. Amb el carburant al cos i trencant i trencant per carrerons ombrívols d’humitats i roba estesa, el Senza va arribar al locutori de la Riereta. A l’establiment de l’Alí, per variar, no hi havia ningú. Mira que el Senza ja hi havia anat unes quantes vegades i mai no hi havia vist entrar ni sortir ni una ànima. Només allà, assegut amb un paquet de pipes, l’Alí. Al seu damunt, un rellotge arreplegat de vés a saber quina cuina, marcava les onze i cinc hora de Damasc. Va ser el moment exacte que el Kais —amb la granota de posar benzina— va entrar a la botiga i, darrere seu, va abaixar la persiana fins a l’altura del genoll perquè es quedessin tots tres sols i poguessin parlar tranquil·lament i el Senza pogués desplegar, al damunt de la taula, tota l’estesa de la informació que duia. La que li havien encarregat. Ni més, ni menys.

La Festa del Cel és l’espectacle en què més barcelonins surten de casa per poder-lo veure en directe. Per ser precisos —va matisar el Senza—, la cavalcada de Reis és, de llarg, el que treu més gent al carrer. Això és la tarda del 5 de gener. «Massa fred, massa fosc», el Kais ho va descartar de seguida. Després i, llevat de celebracions puntuals per una victòria del Barça, la Festa del Cel és la gran concentració ciutadana. Arriba a congregar més de tres-centes mil persones, durant un sol matí, en un espai concret de la ciutat. Arran de mar. La gent mira al cel i bada. Què hi ha? Avions de guerra que fan acrobàcies, coreografies de paracaigudistes de l’exèrcit, desfilades d’helicòpters i lletres que es dibuixen al cel amb els gasos dels reactors d’un Sukhoi 26… Un pilot, Castor Fantoba, va ser capaç d’escriure «I ♥ BCN» de manera que, quan es dibuixava la darrera «N» amb el vol de l’avió, la primera «I» encara no s’havia esvaït del tot. Pares i fills, de la platja estant, aplaudien a mans plenes.

El Kais —ulls de gat— computava tot el que anava sentint. Semblava que no hi fos però cada detall, cada paraula, quedava registrada al seu cervell. L’Alí, molt més dispers, s’endormiscava amb la cantarella del Senza. De tant en tant, escopia una clofolla de pipa.

La Festa del Cel sol ser el darrer diumenge de setembre. De fet, és l’acte que tanca les festes de la Mercè. És la traca final d’una setmana de funcions, concerts i mogudes que l’Ajuntament organitza perquè els ciutadans celebrin, de franc, la Festa Major.

El Senza els ho explicava tot amb la parsimònia de qui explica un conte a un nen petit. No sabia gaire si aquells nois que xampurrejaven l’anglès i sabien les paraules justes de castellà per fer la viu-viu a Barcelona, entenien gaire tot allò que els exposava sense ni un bri de literatura. La Mercè és la patrona. Té una església a tocar del mar, al capdavall de la Rambla a mà esquerra. La coneixeu? Van fer que no amb els ulls, amb un desinterès absolut. A prop del Maremagnum. Això —pel somriure de l’Alí— sí que sabien on era.

—On venen els tiquets?

—No cal comprar entrada. És gratis. Hi pot anar tothom que vulgui, amb qui vulgui i a l’hora que li vingui de gust. L’aforament és il·limitat, vol dir que hi cap tothom. Lògicament, com més d’hora hi vagis, més bon lloc podràs trobar a prop de la placa fotovoltaica que diuen que és el millor emplaçament. Però, com que l’espectacle passa al cel, aixecant una mica la barbeta tothom ho veu bé des de tot arreu.

—Quant costa?

—És gratis, insisteixo. —El Senza, lluny de desesperar-se, va continuar l’explicació—. La gent se situa, principalment, a l’esplanada del Fòrum i a totes les platges… La Mar Bella, al Fòrum, a la Barceloneta… Fins i tot, molta gent aparca el cotxe a sobre la ronda Litoral i va muntant una graderia improvisada. Fileres i més fileres de persones que miren amunt com si per allà hagués d’arribar la fi del món.

L’espectacle més grandiós, pensava el Senza, seria veure, des de l’aire, tots aquells centenars de milers de formiguetes amuntegant-se prop del mar. Millor això que no observar des de terra com volen uns avions de l’exèrcit en formació d’àliga, de delta o de tascó, que cada any dissenyen la mateixa mena de llapissades al cel i que, al capdavall això dels loopings, què vols que et digui, vist un, vistos tots.

—S’hi va amb motxilla?

La pregunta del Kais va sorprendre el Senza.

—S’hi pot anar amb motxilla, sí. De fet, has de dur tantes coses per passar el matí i per veure-ho bé que, entre els entrepans, les begudes, la gorra, les ulleres de sol, els binocles i les càmeres de tota mena, val més que portis una bossa o una motxilla. És una qüestió de comoditat.

Hi va haver un punt que va despertar un gran interès en els dos germans. Com arribar-hi? A més del cotxe per les rondes, que en els últims anys havia creat un col·lapse que, de tan insòlit, la Guàrdia Urbana havia hagut d’arribar a tallar els accessos, l’Ajuntament preparava per a aquell dia un pla específic de transports públics que el Senza havia pogut conèixer. El Kais prenia apunts. El Senza l’hi anava assenyalant sobre una fotocòpia ampliada de la xarxa pública de transports. Es reforçarà el servei de metro (L4) i les línies d’autobús que menen fins al litoral (7, 36, 41, 43 i 141), s’habilitaran autobusos llançadora que, constantment, faran el trajecte entre el Fòrum i l’estació de metro de la Sagrera, de manera que es permetrà enllaçar amb tothom que vulgui anar cap a la Línia 1 o la Línia 5. El problema és, precisament, la sortida. Perquè, per arribar-hi, des de primera hora del matí hi va fent cap una munió de persones que, més o menys esglaonadament, arriben a prop del mar. A les dues, en canvi, així que passa volant l’última patrulla de totes i s’acaba l’espectacle, tothom s’aixeca, marxa al mateix moment i és, per dir-ho suau, l’embús monumental. El caos.

El Senza va sortir del locutori amb mal de cap. Les pampallugues d’un fluorescent que ja deia passi-ho bé l’encaparraven. No se n’havia adonat, però pràcticament només havia parlat ell, d’una tirada, durant gairebé dues hores. Havia fet una conferència sobre un festival aeri que a ell, mai de la vida, se li hauria ocorregut d’anar a veure. Va explicar cada model d’avió, (Eurofighter Typhoon, F-18, HA-220 SuperSaeta, CASA C-101…), característiques i especificitats tècniques dels quaranta-vuit models diferents que havien de sobrevolar el litoral de la ciutat. Per cada avió, un croquis.

Abans d’anar cap al Crònica li venia de gust passar per l’escola de l’Àlex. Se’n moria de ganes. Ja feia gairebé quinze dies que no el veia i es delia per asseure-se’l al damunt, robar-li el nas i sentir-lo riure fent veure que anava al trot o al galop a les cuixes del pare. Però sabia que no podia presentar-se així, a l’escola, a la brava, i demanar pel seu fill. I menys encara si aquella setmana ningú no havia donat instruccions que l’aniria a buscar el seu pare. No l’hi haurien deixat veure, i si per atzar se n’hagués sortit, les conseqüències que hauria provocat la mal xingada de la Laura haurien disminuït, encara més, el règim de visites.

Amb la moto no es va estar de passar a tocar de l’escola, i hi va mirar de reüll, no fos cas que pel mig del bruc del pati tingués la sort de veure’l córrer o saltar. Però el pati era buit, ningú no xutava a les porteries, i el Senza se’n va anar, de pet, cap a la feina.

El Kais es va quedar una bona estona al locutori del seu germà, en silenci, repassant tot allò que li havia explicat el Senza. La data —l’últim diumenge de setembre— era molt bona. L’atapeïment de la gent, també. Els avions, en canvi, així així. Informació baldera. Al Kais no l’interessava gaire saber què passava al cel. S’estimava més dominar la terra.