VIII

«El diner és l’oxigen del terrorisme». La frase no és d’un qualsevol. És de Colin Powell. L’exsecretari de Defensa dels Estats Units coneixia perfectament com es finançava el moviment jihadista. A partir dels atemptats de l’11-S encara va tenir més interès a saber què s’amagava rere les empreses de mel d’Ossama Bin Laden. De fet, el novembre de 2001, les pressions de l’administració Bush van obligar a congelar diversos comptes bancaris de venedors de mel al Pròxim Orient. La mel és, en aquesta zona del món, un producte de primera necessitat. Es calcula que, en països com l’Aràbia Saudita, cada família en gasta un quilo al mes. Els principals països productors de mel són el Iemen, el Pakistan i l’Afganistan. Bin Laden, però, a principis dels noranta, en va instal·lar la seva fàbrica al Sudan. La International Al Ikhlas Company era una empresa absolutament legal, de mel i caramels. Alguns dels principals col·laboradors d’Al-Qaida formaven part de la seva xarxa de comerciants, normalment a través d’homes de palla o d’empreses interposades. Una teranyina pràcticament impossible de desfer però que permetia que, rere el negoci legal de la mel, es pogués fer contraban d’armes o de drogues entre països del Pròxim Orient. Al capdavall, a través del negoci net o del tràfic brut, Bin Laden aconseguia diners per al finançament de la seva organització.

Venda ambulant de cervesa

El diner també pot ser l’oxigen del terrorisme des de Barcelona i a petita escala. Aquí ja no és la mel, sinó la cervesa. A la nit, a la Rambla, a qui no se li ha acostat un home i li ha ofert alguna de les llaunes que porta a la mà? Normalment són packs de sis llaunes. Pràcticament sempre són Wenzel 1860. No és la cervesa més consumida a la ciutat, però sí que està entre les cinc primeres en la llista de preferides pels ciutadans. Naturalment, la gent la sol prendre freda —que és molt més bona— però la llauna que et venen al carrer no ha vist mai una nevera ni de lluny ni de la vora. Al comprador, que sol estar de festa o ja ha begut tant que no nota gran cosa, tant li fa si la cervesa és freda o calenta. La temperatura no és cap impediment. En canvi, el preu és un avantatge. Pel preu de tres llaunes en una botiga, el venedor ambulant te’n dóna quatre. Pel que et costen dues cerveses en un bar, al carrer te’n pots comprar sis. És evident, doncs, que a igual producte, el qui n’ha de consumir moltes té un estalvi significatiu si les compra al carrer.

El negoci dels venedors de llaunes

A la Rambla, els venedors ambulants de nit que ofereixen cervesa als vianants solen ser homes magrebins. També, en els darrers anys, se’n pot veure algun de procedent de Sudamèrica, però la gran majoria són gent que ha vingut del nord d’Àfrica que malden per sobreviure en la ciutat que els ha acollit amb menys sortides professionals que les que somniaven abans de canviar de continent. Per cada cervesa que venien, comprada al venedor majorista, els quedava un marge petit. Gairebé els sortia més a compte pidolar pel carrer que haver de passejar-se amunt i avall venent cerveses. Per això, i sense que a la fàbrica de Wenzel ningú no en vulgui dir res, en els últims temps haurien destinat partides senceres de packs de llaunes per ser venudes de forma ambulant. Naturalment, això no consta enlloc. No hi ha factures, no hi ha registres, són uns bons diners per a l’empresa, que no ha de declarar res, i als llauners els permet obtenir un marge més gran per cada cervesa venuda. Això explicaria, segons asseguren les fonts consultades, que pràcticament l’única cervesa que trobes al carrer sigui Wenzel 1860. I donaria peu, encara, a un segon fet molt més impactant: que part dels diners que guanyen alguns d’aquests venedors siguin enviats cap a alguna de les branques d’Al-Qaida, concretament les que operen en el seu territori d’origen. Un bon nombre de venedors de cervesa ambulant de la Rambla de Barcelona, per tant, podrien formar part de la xarxa mundial de la hawala, és a dir, els diners que s’envien fora dels canals tradicionals de remesa com podrien ser els bancs o les caixes d’estalvi. Serien gent que recaptarien diners, no només per a ells, sinó per finançar les accions mujahidines arreu del planeta. De retruc, Barcelona i la cervesa Wenzel, sense saber-ho, en podrien ser còmplices.

A l’hora de tancar aquest reportatge, i després de quatre dies d’esperar una resposta, el departament de comunicació de Wenzel no ha volgut dir res al Crònica sobre aquesta informació. Qui calla, atorga.