XII

L’Alí, al locutori, s’hi avorria. Obria la persiana de bon matí i, fins que el Kais no el recollia quan plegava de la seva llarga jornada a la benzinera, s’havia estat hores de sobres assegut rere el taulell de l’entrada del locutori que regentava al discret carrer de la Riereta. Poca gent, molts badalls i massa mesos sense variacions. Vendre targetes de telèfon, assignar la cabina, enviar diners a l’estranger, cobrar una misèria per mitja hora d’internet i, de tant en tant, aixecar-se a fer alguna fotocòpia amb desgana. No el neguitejava tant fer cada dia el mateix, perquè al capdavall a Síria també es nodria de la rutina, sinó haver-se de passar tantes hores maleïdes en una cadira. Encara bo de les pregàries a la mesquita del carrer Hospital que, de tornada al seu negoci, li permetien escampar la boira, vagarejar amb un xiclet a la boca i parlar amb l’un i amb l’altre pel carrer, sense gaire pressa. Encara sort, sobretot, d’aquell parell de cops a la setmana que, sortint de l’oratori, el Kais se l’enduia pel barri a passar el rasclet pels establiments de pakistanesos. «A pagar i a callar». Amb l’acció sí que s’esbargia. Ell havia nascut per al combat i li costava entendre que el seu germà, a qui havia sortit el bigoti quatre anys abans, el tingués allà assegut com un gandul, enganxant fotografies als passaports falsificats i obligant-lo a aprendre’s de memòria el mapa de les rondes de Barcelona, sortida a sortida, pam a pam. Encara no li havia dit per a què tant d’estudi però l’Alí, llest com ell sol, començava a intuir-ho.

Per hores rai. A Palmira també treballaven de sol a sol. El pare, l’Abukais, cada matí els portava fins a les ruïnes amb el microbús atrotinat abans d’anar a recollir nord-americans als hotels de Tadmor. Encara no havien arribat els primers turistes del dia a allò que les guies viatgeres en deien «el magnífic conjunt enderrocat» que el Kais i l’Alí ja havien preparat l’estesa de figuretes, collarets i quincalleria a l’ombra d’una paret de les restes de l’àgora. Desenroscaven la catifa immensa i, sense intentar desempolsar-la —que hauria estat un no parar—, preparaven tot l’escampall perquè la mercaderia fes bon efecte. Ningú més, en totes les ruïnes de Palmira, venia el mateix que ells. Quatre postals per aquí, un venedor ambulant de coca-coles sota una ombrel·la i, a tocar de l’arc de triomf de l’entrada de llevant, un vell camellaire espellifat que, per deu dòlars, oferia un tomb per la columnata amb uns animals que, a joc amb el negociant, estaven a l’última pregunta.

El Kais i l’Alí, aleshores dos vailets que haurien d’haver estat a escola, van descobrir de seguida que, per poder ajudar la família, havien de repartir-se les tasques. L’Alí —eixerit, agosarat, com a segon germà que era— havia d’empaitar turistes, ja fossin al teatre reconstruït o a les restes del temple funerari, i aconseguir dur-los fins a l’estesa que havien preparat a l’àgora. La simpatia del marrec i la seva habilitat per treure’s les peces més estranyes de les butxaques de la gel·laba solien embadalir els visitants que, per la gràcia seductora del xaval, sovint es deixaven arrossegar fins a la catifa. El Kais, que amb el borrissol de setze anys ja se sentia un home fet i dret, els esperava allà amb un te, els convidava a seure i, xampurrejant vint paraules d’anglès, els feia l’article d’unes antigalles (acabades de fabricar). Això sí, les venia molt més bé de preu que no pas el galtes del seu germà, que els n’havia demanat una picossada exagerada. El Kais i l’Alí sabien que entre el te, l’ombra, la pedra per reposar i la rebaixa llaminera, no se’ls escapava ni una venda. Quan el sol abdicava, el pare els passava a recollir per tornar cap a casa a sopar amb els seus germans més petits. Cada nit, el Jàfar, l’Aina i la Lina, mentre mastegaven dàtils, es delien per sentir com els dos ganàpies de la casa explicaven les peripècies per encolomar collarets i arracades a europees granadetes que, amb el paquet a la motxilla, se n’anaven la mar de satisfetes amb la seva ganga. La mare, orgullosa del Kais i l’Alí, era feliç.

Un matí d’estiu, a quaranta graus a l’ombra i trasbalsat per la roïnesa que havia comès, l’Abukais va fer pujar els seus dos fills grans a la furgoneta i, en comptes de deixar-los a Palmira a guanyar-se el jornal, se’ls va endur fins a l’aeroport de Damasc. El Kais i l’Alí no reconeixien el seu pare. Per primera vegada el notaven espantat i, veient-lo conduir d’aquella manera, com si hagués embogit, no van gosar obrir la boca fins que ja estaven embarcant. Amb un nus a la gola, l’Abukais els va dir on anaven però mai no els va explicar de què fugien. Tampoc els va revelar d’on havia tret tots aquells diners per untar els tres funcionaris que els van donar els visats especials que els permetien sortir del país.

Quan les ales de l’avió ja havia esquinçat alguns núvols, Al-Jazeera va interrompre la programació per informar que, segons una notícia d’última hora, dos ciutadans nord-americans havien estat trobats morts en una habitació del millor hotel de Tadmor. Les autoritats encara no en sabien res. No hi havia cap pista de l’autor del crim. La policia, de moment, no tenia cap altra hipòtesi que no fos el mòbil del robatori. Pim-pam. Ningú no s’explicava el perquè d’aquells dos trets, tan precisos, que havien mort un matrimoni de turistes de Houston, Texas.

De l’assassí, mai més no se’n va cantar gall ni gallina. La incúria de les autoritats de Damasc va ser ideal per tirar sorra al damunt d’aquests episodis funestos que, per a la calma interna i per a l’harmonia internacional, convenia amagar de totes totes.

Després de tres escales i de vint hores de viatge, l’oncle Ibrahim, pakistanès d’Islamabad, els esperava a la terminal B de l’aeroport de Barcelona. L’Abukais i l’Ibrahim, en retrobar-se després de quinze anys, van plorar una estona llarga. Entre sanglot i sanglot, el Kais i l’Alí van conèixer el seu tiet en aquell mateix moment del juliol de 2004. No l’havien vist mai abans, però per aquells ulls de mel, expressius i brillants per les llàgrimes, van adonar-se que sí, que s’assemblava tant a la mare com sempre els havien assegurat. Els nois —tan lluny de Palmira, tan de sobte, amb tot tan nou— van riure per l’abraçada que els dos homes es van intentar fer. Els braços del seu pare no podien envoltar, ni de bon tros, la còrpora del seu cunyat, un home gras com ell sol, que feia quatre túniques com la de l’Abukais. Aviat van saber que l’oncle Ibrahim tenia, també, quatre vegades més sang freda que el pare del Kais i l’Alí.

Per a dos adolescents espavilats, Barcelona va ser, d’entrada, un xoc i un paradís. En un sol dia l’Alí havia comptat tants turistes com els que havia vist, tots junts, sempre i sumats, a les ruïnes de Palmira. Quan eren a casa, no havien imaginat mai que hi pogués haver una ciutat amb tants luxes, ni amb aquells cotxassos, ni amb tanta modernitat. Es van instal·lar al pis atapeït de l’oncle Ibrahim, al carrer de la Cera, al bell mig del Raval. A la seva habitació sense finestra hi van encabir una llitera, amb el Kais a baix i l’Alí a dalt. Per fer-los lloc, l’Ibrahim va treure l’ordinador i el va posar al damunt de la tauleta del menjador. Va ser en aquella pantalla que, des del Google Earth, l’oncle els va ensenyar l’àgora de Palmira com no l’havien vist mai. A vol d’ocell. En aquell instant, el Kais i l’Alí van tenir la sensació, per primera vegada, de tenir el món a les seves mans.

La vida de l’Abukais, en canvi, va fer una marrada definitiva. Devia ser per l’enyor de l’Aina i la Lina, les ninetes dels seus ulls, devia ser per la cruesa de l’exili, devia ser per les males herbes dels remordiments de consciència que com més les arrencava amb més força sortien, devia ser, al capdavall, perquè ja se sap que això toca a qui toca quan menys t’ho esperes, que l’Abukais va rebre la sentència d’un metge de l’Hospital del Mar. L’intèrpret va ser tan clar com el doctor. Tumor cerebral. A tot estirar, li donava sis mesos de coll. Ni quimioteràpia, ni radioteràpia, ni cirurgia. Ja no hi havia res a fer.

Al cap de quaranta dies d’estar-se assegut al sofà de casa de l’Ibrahim, esperant la mort amb sabatilles, l’Abukais va entrar, sense adonar-se’n, en una boira que ja no es va dissipar mai més. Les oracions del Kais i l’Alí, al peu del llit, els van consolar de la mort del pare. L’oncle Ibrahim, predicador salafista en mesquites dels rodals de Barcelona, els havia ensenyat a pregar i, de mica en mica i aprofitant el moment de feblesa dels joves, els va saber captar fins a enganxar-los al fonamentalisme més pervers.

De cop i volta, s’havien trobat orfes, en una ciutat que encara els era nova i dependents d’un oncle sorrut que no va tenir cap recança a l’hora de reclutar per a la causa els seus propis nebots. El Kais i l’Alí no van trigar a limitar-se a seguir les instruccions. Mai, en cap cas, no van plantejar-se si feien tot allò per voluntat pròpia, ni es van preguntar per què ja no els atreia cap de les comoditats que podia tenir el món occidental. Al contrari, la manera de viure dels barcelonins ara els ofenia enormement. El Kais i l’Alí ja no pensaven, actuaven. Obeïen ordres maquinalment. I si calia avorrir-se moltes hores en la cadira del locutori devia ser perquè, al capdavall, hi hauria la recompensa pels segles dels segles. Segur.