EPÍLEG:
LA DESCOBERTA DEL DIAMANT

I

DECLARACIÓ DE L’HOME DEL SERGENT CUFF (1849)

El passat dia vint-i-set de juny, vaig rebre instruccions del sergent Cuff de seguir tres homes. Eren sospitosos d’assassinat i eren descrits com a indis. Aquell matí els havien vist a la Torre del Moll quan embarcaven al vaixell de vapor que s’havia de dirigir a Rotterdam.

Vaig abandonar Londres a bord d’un vaixell d’una altra companyia que salpava el matí del dijous, dia vint-i-vuit. En arribar a Rotterdam, vaig reeixir a localitzar el capità del vaixell que havia fet el trajecte el dia abans. Em va informar que, efectivament, els indis havien viatjat en el seu vaixell, però només fins a Gravesend. Un cop allà, un dels tres homes va demanar a quina hora estava previst que arribessin a Calais. Quan els van informar que el vaixell es dirigia a Rotterdam, el que feia de portaveu del grup es va mostrar d’allò més sorprès i desconcertat per l’error que ell i els seus dos companys havien comès. Va comunicar que estarien disposats a sacrificar el preu dels passatges si el capità els feia el favor de deixar-los baixar. Compadit per la seva situació, com a estrangers en una terra forana i sense trobar cap motiu per no complaure’ls, el capità va cridar una barca de desembarcament i els tres homes van abandonar el vaixell.

En adonar-me que aquest procedir dels indis havia estat tramat anticipadament per tal d’impedir que els seguissin, no vaig perdre temps a tornar a Anglaterra. Vaig abandonar el vaixell a Gravesend i vaig descobrir que els indis havien anat d’allà cap a Londres. Un cop allà, els vaig tornar a seguir el rastre fins a Plymouth. Les investigacions que vaig dur a terme a Plymouth em van permetre assabentar-me que havien partit, feia quaranta-vuit hores, a bord del Bewly Castle, vaixell de la companyia índia oriental que anava directament a Bombai.

En rebre aquesta informació, el sergent Cuff va ordenar que es comuniqués a les autoritats de Bombai per via terrestre per tal que la policia pogués abordar el vaixell just quan aquest entrés a port. Un cop complerta aquesta ordre, la meva connexió amb aquest afer va acabar i no n’he sabut res més.

II

DECLARACIÓ DEL CAPITÀ (1849)

El sergent Cuff m’ha demanat que exposi per escrit certs fets que giren entorn de tres homes (que hom considera indis) que l’estiu passat van viatjar a bord del Bewley Castle, el qual anava amb rumb a Bombai sota el meu comandament.

Els indis van pujar a bord a Plymouth. Durant el trajecte no em va arribar cap queixa de la seva conducta. Es van allotjar a les lliteres de la part del davant del vaixell.

Cap al final del viatge vam tenir la mala fortuna de topar amb un temps encalmat que va durar tres dies i tres nits, davant la costa índia. En aquest moment no disposo del diari de bord per consultar-ho i no aconsegueixo recordar la latitud i la longitud exactes en què ens vam trobar. Pel que fa a la nostra posició, doncs, només puc afirmar, de manera general, que els corrents ens arrossegaven cap a terra i que quan el vent va tornar a accelerar, vam poder arribar a port vint-i-quatre hores més tard.

La disciplina d’un vaixell (com bé saben totes les persones avesades a la mar) es relaxa quan la calma és prolongada. La disciplina del meu vaixell també es va relaxar. Alguns dels cavallers que viatjaven amb nosaltres van fer baixar les barques més petites i es van entretenir remant i nedant quan el sol del capvespre era prou benèvol per permetre’ls gaudir d’aquesta manera. Un cop fetes servir, les barques s’haurien d’haver tornat a hissar, però es van deixar amarrades al costat de la nau. Fos per la calor, o per la irritació provocada pel temps, cap dels oficials ni els homes es va veure amb cor de complir amb el seu deure mentre va durar la calma.

La tercera nit el vigilant de coberta no va veure ni sentir res fora de l’habitual, però quan va arribar el matí va descobrir que havia desaparegut la més petita de les barques i que els tres indis tampoc no eren enlloc.

Si aquells homes van robar la barca poc després que es fes fosc (la qual cosa no dubto), érem prou a prop de terra ferma perquè resultés debades enviar-los a buscar quan ens en vam assabentar de la desaparició l’endemà al matí. Tinc la certesa que la calma els va permetre arribar a la costa abans de l’albada malgrat el cansament o la poca destresa en remar.

Fins que vam arribar a port no em vaig assabentar del motiu que havia dut aquells passatgers a aprofitar l’oportunitat de fugir del vaixell. L’única declaració que vaig poder fer a les autoritats va ser la que he fet en aquesta ocasió. Em van considerar culpable per permetre que la disciplina del vaixell es relaxés. Vaig presentar les meves disculpes per aquest fet tant a les autoritats com als meus amos. D’aleshores ençà, que jo sàpiga, no s’ha tornat a tenir coneixement dels tres hindús. No tinc res més a afegir al que hi ha relatat en aquestes ratlles.

III

DECLARACIÓ DEL SENYOR MURTHWAITE (1850)

(En una carta al senyor Bruff)

Teniu algun record encara, benvolgut senyor meu, d’una persona mig salvatge que va coincidir amb vós en un sopar, a Londres, la tardor del quaranta-vuit? Permeteu-me que us recordi que el nom d’aquella persona era Murthwaite i que vós i ell, en aquell sopar, vau mantenir una llarga conversa sobre l’afer del diamant indi, anomenat la Pedra Lunar, i la conspiració que existia aleshores per apoderar-se de la gemma.

D’aleshores fins avui, he estat viatjant per l’Àsia Central. He tornat a posar els peus a l’escenari d’algunes de les meves anteriors aventures al nord i al nord-oest de l’Índia. Fa aproximadament quinze dies, em vaig trobar en un districte o província, molt poc conegut entre la gent europea, anomenat Kattiawar.

Aquí vaig viure una aventura que, per increïble que sembli, us interessa personalment.

En les regions més feréstegues de Kattiawar (i entendreu com en són, de feréstegues, quan us digui que fins i tot els caps de família llauren la terra armats fins a les dents) la població té una devoció fanàtica a la vella religió hindú i a les divinitats de Brahma i Vixnu. Les poques famílies mahometanes, escampades per la part més de l’interior, fins i tot tenen por de tastar carn de cap mena. En aquesta zona, tan sols hi hagi la sospita que un mahometà ha matat l’animal sagrat, la vaca, els seus devots veïns hindús el condemnen a mort sense cap mena de compassió. Amb la intenció d’intensificar encara més l’entusiasme religiós del poble, dos dels santuaris hindús de pelegrinatge de més renom es troben dins els confins de la regió de Kattiawar. Un d’ells és Dwarka, lloc de naixement del déu Krixna. L’altre és a la ciutat sagrada de Somnauth, que fou saquejada i destruïda al segle onze pel conqueridor mahometà Mehmet de Ghizni.

Atès que em trobava per segona vegada en aquelles regions tan romàntiques, vaig prendre la resolució de no marxar de Kattiawar sense contemplar de bell nou la magnífica desolació de Somnauth. Quan així ho vaig decidir, em trobava, segons els meus càlculs, a tres dies a peu de la ciutat sagrada.

No feia gaire estona que m’havia posat en camí que vaig advertir que altra gent, en grups de dues o tres persones, avançaven en la mateixa direcció que jo.

Vaig entaular conversa amb ells. Em vaig fer passar per un hindú-budista d’una província llunyana que feia un pelegrinatge. No cal dir que la meva vestimenta s’esqueia amb aquesta descripció Si a això hi afegim que domino la seva llengua tan bé com la meva, i que la meva aparença prima i bruna fan difícil que algú pugui detectar el meu origen europeu, no crec que us sorprengui quan us digui que aquella gent em va acceptar de seguida, no pas com un d’ells, però sí com un foraster d’una zona llunyana del seu propi país.

El segon dia, el nombre d’hindús que feien la mateixa ruta que jo havia passat a cinquantenes i centenars. El tercer dia, la multitud ja acumulava milers de persones, totes elles amb destí a una mateixa ciutat: Somnauth.

Un servei que aquí no té importància que vaig poder brindar a un dels meus companys de pelegrinatge durant el tercer dia de ruta, em va permetre conèixer uns hindús d’una casta superior. Gràcies a aquests homes em vaig assabentar que aquella gentada anava a assistir a una gran cerimònia religiosa que havia de tenir lloc en un turó a poca distància de Somnauth. La cerimònia se celebrava, aquella nit mateix, en honor al déu de la Lluna.

La gran densitat de persones feia que, com més ens acostàvem al lloc de la celebració, més ens costés d’avançar. Quan vam arribar al turó la lluna ja brillava dalt del cel. Els meus amics hindús eren posseïdors d’uns privilegis especials que els van permetre accedir al peu de l’altar. Van tenir la gran amabilitat de permetre’m que els hi acompanyés. Quan vam arribar al lloc, vam trobar que l’altar quedava ocult darrere una cortina que penjava entre dos arbres esplèndids. A sota dels arbres hi havia una formació rocosa que es projectava cap enfora formant una mena de plataforma natural. Fou a sota d’aquesta plataforma on els meus amics i jo ens vam instal·lar.

Quan em vaig tombar per mirar enrere des de dalt del turó em vaig trobar davant dels ulls l’espectacle més meravellós que l’home i la natura podien oferir conjuntament. La part més baixa dels vessants d’aquell turó es fonien imperceptiblement en un pla herbós on confluïen tres rius. A l’un costat, les gracioses ziga-zagues de les aigües s’estenien, a trossos visibles i a trossos darrere dels arbres, tant com allargava la vista. A l’altre, l’oceà pacífic reposava en la calma de la nit. Empleneu aquest bell paratge amb milers de criatures humanes, totes vestides de blanc, ocupant els vessants del turó, sobreeixint per damunt del pla i resseguint les ribes dels rius sinuosos. Il·lumineu aquest desplegament de pelegrins amb la flama vermella i salvatge d’atxes i torxes que brollaven a intervals de qualsevol part d’aquella inabastable multitud. Imagineu-vos la claror de la lluna oriental que vessava una glòria desfermada damunt de tot aquell espectacle i us formareu una vaga idea del que van captar els meus ulls quan vaig mirar avall des del cim del turó.

Uns acords de música planyívola que sortia d’una colla d’instruments de corda i flautes va fer tornar la meva atenció a l’altar amagat.

Em vaig girar i vaig veure, damunt la plataforma rocallosa, la silueta de tres homes. En la silueta central vaig reconèixer l’home amb qui havia parlat a Anglaterra el dia que uns indis es van presentar a la terrassa de casa de Lady Verinder. Els dos homes que l’havien acompanyat en aquella ocasió eren, sense cap mena de dubte, els dos homes que l’acompanyaven ara.

Un dels espectadors que era a prop meu va veure que em sobresaltava. Sense aixecar gens la veu, em va explicar l’aparició d’aquelles tres figures a la plataforma de roca.

Eren bramans (segons em va dir ell) que havien renunciat a la seva casta per servir el déu. El déu els havia ordenat que la seva purificació s’havia de fer a través del pelegrinatge. Aquella nit, els tres homes havien de marxar cap a tres direccions diferents i encetar així el seu pelegrinatge pels temples de l’Índia. No es podien retrobar mai més. No podien deixar mai més de caminar, des del dia que seria testimoni de la seva partença fins al dia que seria testimoni de la seva mort.

Mentre l’home em pronunciava aquestes paraules a cau d’orella, la música va cessar. Els tres homes es van prosternar damunt la plataforma de roca, davant la cortina que amagava l’altar. Es van posar drets, es van mirar i es van abraçar. Aleshores van començar el seu descens per separat entre la gentada. Tothom els va obrir pas en el silenci més absolut. Vaig veure la multitud com es partia per tres costats diferents al mateix moment. A poc a poc, la gran massa blanca de gent es va tornar a ajuntar. El rastre que havien deixat els tres homes condemnats obrint camí entre els seus companys mortals es va esborrar. No els vam tornar a veure més.

Es va sentir una nova melodia, forta i alegre, que provenia de l’altar amagat. La gent del meu entorn es va estremir i es va aglomerar.

La cortina que penjava entre els dos arbres es va obrir i va deixar l’altar a la vista.

Allí, alçat damunt d’un altar, assegut sobre el típic antílop, amb els seus quatre braços que s’estenien cap als quatre confins de la Terra; allí, imponent per sobre de tots nosaltres, fosc i terrible en la mística llum del cel, hi havia el déu de la Lluna. I allí, al front de la deïtat, lluïa el diamant groc l’esplendor del qual havia vist brillar per última vegada a Anglaterra, al vestit d’una jove dama!

Sí! Després de vuit segles, la Pedra Lunar esguarda un cop més per damunt dels murs de la ciutat sagrada on va tenir lloc l’inici de la seva història. De com ha trobat el camí de tornada a la seva terra feréstega, per causa de quin accident o delicte els indis s’han tornat a fer posseïdors de la seva gemma sagrada, potser vós n’esteu al corrent, no pas jo. A Anglaterra l’han perduda de vista i, per poc que conegui aquesta gent, l’heu perduda de vista per sempre més.

Igual com els anys passen i les històries es repeteixen, els esdeveniments reviuen en cicles temporals. Quines aventures oferirà el futur a la Pedra Lunar? Qui ho sap!