XXI

Les primeres paraules, un cop ens vam haver assegut, van sortir de la boca de la meva mestressa:

—Sergent Cuff —va fer—, li podria oferir una excusa per la manera tan poc considerada amb què li he parlat ara fa mitja hora. Tanmateix, no tinc cap intenció de vindicar-la, i us dic, amb la mà al cor, que lamento moltíssim si he estat injusta amb vós.

La gràcia de la veu i les maneres amb què li va oferir aquella disculpa van tenir el seu efecte en el sergent, que li va demanar permís per justificar-se, ja que considerava aquesta justificació un acte de respecte envers la meva mestressa. Era impossible, va dir, que ell pogués ser el responsable de la calamitat que ens havia colpit a tots plegats, per la simple raó que l’èxit de la seva investigació depenia de no fer ni dir res que pogués trasbalsar Rosanna Spearman. Em va instar a donar fer de si havia tingut aquest objectiu sempre en ment. Jo podia donar fe que allò que deia era cert, i així ho vaig fer. Llavors vaig pensar que, un cop dit això, el sergent donaria l’assumpte per conclòs.

Això no obstant, el sergent Cuff va fer un pas més, amb l’objectiu evident (com podeu jutjar tot seguit) d’exposar la més traumàtica de totes les explicacions entre la meva mestressa i la seva persona.

—He tingut coneixement d’un motiu que ha pogut ser la causa del suïcidi de la noia —va dir el sergent— que podria ser. Es tracta d’un motiu que té ben poca relació amb el cas que estic investigant. Així i tot, em veig obligat a afegir que la meva opinió personal apunta cap a una altra direcció. Segons el meu parer, un neguit insuportable relacionat amb la desaparició del diamant ha dut la pobra criatura a la seva destrucció. No tinc intenció d’esbrinar quin podia ser aquest neguit insuportable. Malgrat tot, sí que opino (amb el permís de la senyora) que puc assenyalar la persona capaç de dir si tinc raó o no.

—Es troba a la casa, aquesta persona, en aquests moments? —va preguntar la meva senyora després d’una breu pausa.

—Aquesta persona ha abandonat la casa, senyora.

La resposta apuntava directament a la senyoreta Rachel. Es va fer un gran silenci entre nosaltres que feia tota la impressió que no s’havia d’acabar mai. Mare de Déu!, com xiulava el vent, i com s’estampava la pluja contra la finestra mentre jo seia allà a l’espera que un o altra tornés a obrir la boca!

—Us prego que parleu clar —va fer la meva senyora—. Esteu dient que aquesta persona és la meva filla?

—Sí —va dir el sergent Cuff sense embuts.

La meva mestressa tenia el talonari sobre la taula, quan vam entrar a la seva cambra. Estic segur que tenia la intenció de pagar els honoraris al sergent. En aquell moment el va tornar a endreçar al seu calaix. Em va punyir el cor veure com li tremolava la mà, aquella mà que tants privilegis havia concedit al seu vell majordom, aquella mà que, alabat sia Déu, agafaria la meva quan m’arribés l’hora i hagués de deixar la meva posició per sempre més!

—Tenia l’esperança —va començar a dir la meva mestressa lentament i amb calma— que estaria en disposició de recompensar-li els seus serveis i d’acomiadar-me de vós sense que el nom de la senyoreta Verinder s’hagués hagut de mencionar obertament entre nosaltres de la manera com s’ha mencionat. El meu nebot us ha dit alguna cosa en referència a això abans no entréssiu?

—El senyor Blake m’ha lliurat el missatge, senyora —va respondre—. I jo li he comunicat els meus motius…

—No serviria de res que m’expliquéssiu els vostres motius. Després del que acabeu de dir, sabeu tan bé com jo que heu anat massa lluny per intentar tornar enrere. M’ho dec a mi mateixa i ho dec a la meva filla: insistir perquè romangueu a la casa i insistir que parleu clar.

El sergent va albirar el seu rellotge.

—Si disposéssim de més temps, senyora —va respondre ell—, més m’hauria estimat de redactar un informe en comptes de comunicar-vos la notícia personalment. Això no obstant, si volem que la investigació avanci, el temps és de vital importància i no el podem malgastar escrivint. Estic preparat per abordar l’assumpte ara mateix. Es tracta d’un tema del qual em dol haver de parlar, i a vós, haver de sentir…

En aquest punt la meva mestressa el va interrompre de bell nou.

—Possiblement us serà menys dolorós, tant a vós com al meu vell majordom i amic aquí present —va dir—, si sóc jo qui pren la iniciativa de parlar sense embuts. Sospiteu que la senyoreta Verinder ens ha enganyat a tots i ha amagat pel seu compte el diamant sense dir a ningú on. És això?

—Efectivament, senyora.

—D’acord. Ara, abans no comenceu la vostra explicació, us he de dir, com a mare de la senyoreta Verinder, que Rachel ha estat incapaç de fer el que vós suposeu que ha fet. El coneixement que teniu vós d’ella es remunta a un o dos dies. El coneixement que en tinc jo, es remunta al començament de la seva vida. Podeu declarar tan fort com vulgueu que sospiteu d’ella, que serà impossible que la vostra declaració em pugui ofendre. Abans de començar, estic convençuda que les circumstàncies (malgrat l’experiència que pugueu tenir) us han dut a prendre una conclusió equivocada. I no és que estigui en possessió de cap informació confidencial! Els secrets de la meva filla són un enigma tan gran per a mi com ho són per a vós. L’únic motiu que me’n fa parlar en positiu és el que ja us he exposat. Conec la meva filla.

Es va girar cap a mi i em va donar la mà. Jo l’hi vaig besar en silenci.

—Podeu continuar —va dir, bo i mirant el sergent amb la mateixa fermesa de sempre.

El sergent Cuff va fer una reverència. El que li havia dit la meva mestressa, no li havia causat cap efecte visible, tret d’un. El seu rostre angulat es van esmorteir per un instant, com si sentís llàstima per ella. Pel que feia a les seves conviccions, era més que evident que la meva mestressa no havia reeixit a fer-les trontollar gens ni mica. Es va posar bé a la cadira i va començar el seu cruel atac a la persona de la senyoreta Rachel amb aquestes paraules:

—Us he de demanar, senyora —va dir—, que procureu mirar-vos aquest assumpte tant des del meu punt de vista com des del vostre. Us demano també que em feu el favor d’imaginar-vos per un moment que arribeu a aquesta casa, en el meu lloc i amb la meva experiència. I permeteu-me que faci un breu esment de quina és, aquesta experiència.

La meva mestressa li va fer un gest amb la mà en senyal d’assentiment. El sergent va prosseguir:

—Al llarg dels últims vint anys —va dir—, m’he ocupat d’un munt de casos relacionats amb escàndols familiars, actuant en qualitat d’home conseller privat. L’única conclusió d’aquesta pràctica domèstica que està relacionada amb el cas que tenim ara entre mans, és una conclusió que puc definir molt breument. Afirmo per experiència que les senyoretes de classe alta i de posicions privilegiades de manera ocasional contreuen deutes que no gosen comunicar ni als seus familiars ni als seus amics més propers. De vegades, el barreter i el joier són els causants. En d’altres, necessiten els diners per a finalitats que no penso que siguin les del cas que ens ocupa i per tant no mencionaré per no escandalitzar-vos. Tingueu en compte el que us he dit, senyora, i ara deixeu-me exposar la manera com els fets ocorreguts en aquesta casa m’han obligat a consultar la meva experiència, tant si m’agradava com si no.

Va fer una breu reflexió abans de continuar amb una claredat tan aclaparadora que no deixava cap mena de dubte al nostre enteniment i amb una justícia tan abominable que no afavoria ningú.

—La primera informació que vaig tenir relacionada amb la desaparició de la Pedra Lunar —va dir el sergent— em va arribar per boca del superintendent Seegrave. Em va complaure, i molt, veure que era absolutament incapaç de gestionar aquest cas. L’única cosa que em va dir que valgués la pena de sentir va ser que la senyoreta Verinder s’havia negat a sotmetre’s al seu interrogatori i que li havia parlat amb una cruesa i un menyspreu incomprensibles. Em va semblar curiós, però ho vaig atribuir bàsicament a algun detall faltat de tacte per part del superintendent que podia haver ofès la senyoreta. Després d’allò, vaig prendre una nota mental d’aquella informació i vaig iniciar, en solitari, la investigació sobre el cas. Això em va dur, com bé sabeu, a descobrir la llepassa a la porta i a tenir el convenciment, gràcies al testimoni del senyor Franklin Blake, que aquella llepassa i la pèrdua del diamant eren diferents peces d’un mateix trencaclosques. Fins aleshores, si tenia cap sospita, era que algú havia robat la Pedra Lunar i que, probablement, algú del servei en seria el lladre. Molt bé. Què succeeix, aleshores? Que la senyoreta Verinder surt inesperadament de la seva cambra i se’m dirigeix. Observo tres trets sospitosos en la senyoreta. Segueix violentament alterada per bé que han transcorregut més de vint-i-quatre hores des de la desaparició del diamant. Em tracta de la mateixa manera que havia tractat el superintendent Seegrave. I s’ofèn de mala manera amb el senyor Franklin Blake. Molt bé, també. Vet aquí (que em dic a mi mateix) és una noia jove que ha perdut una joia molt valuosa, una noia jove, a més a més, pel que em diuen els ulls i les orelles, d’un fort temperament. En aquestes circumstàncies i amb aquest caràcter, què fa? Mostra un ressentiment inexplicable envers el senyor Blake, el superintendent Seegrave i un servidor, que, d’altra banda, som les tres persones que, cadascú a la seva manera, no han fet res més que intentar ajudar-la a recuperar la joia perduda. Fins que no vaig arribar a aquest punt de la investigació, i de cap manera abans, senyora, no vaig començar a escoltar el que em deia la pròpia experiència. Aquesta experiència m’ofereix una explicació per la conducta altrament incomprensible de la senyoreta Verinder. La relaciona amb aquelles altres senyoretes que he conegut al llarg de la meva vida. Em diu que té deutes que no gosa revelar a ningú i que ha de pagar sigui com sigui. I m’obliga a preguntar-me si el diamant no pot haver desaparegut amb la intenció d’empenyorar-lo sense que ningú se n’assabenti i així eixugar els deutes pendents. Aquesta és la conclusió que extrec de la meva experiència a partir d’uns fets concrets. Què hi diu, la vostra experiència, en contra d’aquesta conclusió?

—El que ja us he dit —va respondre la meva mestressa—. Que les circumstàncies us han fet arribar a una conclusió equivocada.

Jo, per part meva, no vaig dir res. El Robinson Crusoe (només Déu sap com) se m’havia ficat dins la meva closca de vell xaruc. Si el sergent Cuff en aquell moment hagués estat transportat a una illa deserta sense ni una sola ànima que li fes companyia ni un sol vaixell que el pogués treure d’allà, s’hauria trobat on a mi m’hauria agradat que fos! (Aclariment: em considero un bon cristià, sempre que no es vulgui dur el meu cristianisme massa enllà. I tots vosaltres sou, en aquest respecte, molt semblants a mi, la qual cosa em reconforta una cosa de no dir).

El sergent Cuff va prosseguir:

—Un cop vaig haver arribat a la meva conclusió —va dir—, sigui o no encertada, senyora, em calia confirmar-la. Vaig demanar-vos que em permetéssiu d’escorcollar tots els armaris de la casa amb l’objectiu de trobar la peça de roba que, amb tota probabilitat, havia fet la llepassa per tal de confirmar la meva teoria. Quin va ser-ne el resultat? La senyora hi va accedir; el senyor Blake hi va accedir; el senyor Ablewhite hi va accedir. L’única que s’hi va negar rotundament fou la senyoreta Verinder, amb la qual cosa va aturar tot el procediment. Aquell resultat, me’l vaig prendre com una mostra que no anava gaire equivocat. Si tant Lady Verinder com el senyor Betteredge segueixen sense acceptar per bo el meu raonament, aleshores és que Lady Verinder i el senyor Betteredge no han parat prou atenció al que ha succeït avui davant dels seus ulls. Davant vostre i del senyor Blake, he dit a la senyoreta que la seva partença obstaculitzava el procés de recuperació de la joia. Heu estat testimonis que ha marxat a pesar d’aquesta informació. També heu pogut veure que, en comptes de perdonar el senyor Blake per haver fet més que ningú per ajudar-me a resoldre el misteri, l’ha insultat públicament a l’entrada de la casa de la seva mare. Què volen dir aquestes coses? Si la senyoreta Verinder no està implicada en la desaparició del diamant, què significa tot això?

Aquest cop va mirar cap on era jo. El fet de sentir-li aplegar una prova rere l’altra en contra de la senyoreta Rachel era poc menys que aterridor. També ho era saber que, per moltes ganes que tingués jo de sortir en defensa seva, no es podia negar que tot allò que deia era veritat. Gràcies a Déu, per naturalesa, sóc un home que està per damunt de la raó. Això em va permetre mantenir-me ferm amb l’opinió de la meva senyora, que jo compartia. També em va permetre de revifar-me anímicament i d’adoptar una actitud més atrevida davant del sergent Cuff. Bons amics, traieu-ne profit, del meu exemple. Us estalviarà problemes d’allò més molestos. Cultiveu una preeminència per damunt de la raó i veureu com escapçareu les urpes de tota la gent sensata quan intenti esgarrapar-vos pel seu propi bé!

En veure que jo no havia fet cap comentari i que la meva mestressa tampoc no n’havia fet cap, el sergent Cuff va prosseguir. Déu del cel! Com em va enfurismar comprovar que el nostre silenci no l’havia afectat gens ni mica!

—Aquest és el cas, senyora, pel que fa a la senyoreta Rachel en particular —va explicar—. Ara el que ens pertoca és veure com està el cas pel que fa a la senyoreta Verinder i la difunta Rosanna Spearman juntes. Retrocedirem un moment, si us sembla bé, fins al moment en què la vostra filla es va negar que li escorcolléssim l’armari. Després d’aquest fet, quan jo ja tenia una opinió ben formada, em vaig trobar davant de dues qüestions per considerar. La primera, decidir quin era el procediment més adequat per dur a terme la investigació. La segona, esbrinar si la senyoreta Verinder tenia alguna còmplice entre les dones membres del servei de la casa. Després de reflexionar sobre tots els detalls, vaig optar per dur a terme la investigació d’una manera que, en el nostre ofici, considerem altament irregular. I la raó d’això és molt senzilla: em trobava al davant d’un escàndol familiar i la meva intenció era mantenir-lo dins dels límits de la mateixa família. Com menys rebombori en fes i menys gent de fora fes venir per ajudar-me, millor que millor. Pel que fa al procediment habitual d’arrestar la gent sota sospita, portar-la davant del magistrat i tota la resta… Era inconcebible fer res de tot això, tenint en compte que (tal com jo ho veia) la vostra filla estava al darrere de la qüestió. En aquest cas, em va semblar que una persona amb el caràcter i la posició que el senyor Betteredge tenia a la casa, que coneixia tots els membres del servei i duia l’honor de la família al cor, seria un ajudant molt més segur que cap altra persona que pogués venir de fora. També hauria temptejat el senyor Blake, si no hagués estat per un sol impediment: ell es va adonar de bon principi del tomb que feia la investigació i, tenint en compte l’interès que tenia en la senyoreta Verinder, era impossible que ens entenguéssim. Senyora, em prenc la llibertat d’importunar-vos amb tots aquests detalls per tal que veieu que he mantingut el secret de la família dins del cercle familiar. Sóc l’únic estrany que el coneix, i la meva existència professional depèn del meu silenci.

En aquell moment vaig tenir la sensació que la meva existència professional depenia precisament del fet que no guardés silenci. Que davant de la meva mestressa, i a la meva edat, se’m presentés com una espècie d’ajudant de policia, era, una altra vegada, més del que el meu cristianisme era capaç de suportar.

—Permeteu-me que us digui —vaig fer jo—, que jo mai, que jo en tingui constància, he col·laborat amb aquest detestable afer detectivesc ni d’una manera ni d’una altra; i prego al sergent Cuff que em contradigui si és que gosa!

Després de deixar anar aquestes paraules, em vaig sentir gratament alleujat. La meva mestressa em va honorar amb uns copets cordials a l’espatlla. Em vaig mirar el sergent amb una gran indignació per veure què en pensava, d’un testimoni com aquest. El sergent, per la seva banda, em va mirar com un xaiet i em va fer tota la sensació que li queia amb més gràcia que mai.

La meva mestressa el va informar que podia prosseguir amb la seva explicació.

—Comprenc —va dir— que heu fet tot el que ha estat a les vostres mans per defensar els meus interessos. Estic disposada sentir el que us resti per explicar.

—El que em resta per explicar —va respondre el sergent Cuff— té a veure amb Rosanna Spearman. Com bé deveu recordar, vaig reconèixer la noia així que van fer arribar el llibre de la bugaderia en aquesta mateixa sala. Fins aleshores tenia els meus dubtes sobre si la senyoreta Verinder havia confiat el seu secret a ningú. Quan vaig veure Rosanna, vaig canviar d’opinió. De seguida vaig sospitar que havia d’estar poc o molt relacionada amb la desaparició del diamant. La pobra noia ha tingut una mort horrible i no vull que penseu, ara que la noia ja no hi és, que vaig estar exageradament dur amb ella. Si aquest hagués estat un cas de robatori normal i corrent, hauria donat el benefici del dubte a Rosanna de la mateixa manera que ho hauria fet amb qualsevol dels altres membres del servei. La nostra experiència amb les dones que han passat per un reformatori és que, quan entren a treballar al servei d’algú i se les tracta amb amabilitat i justícia, en la majoria dels casos es mostren honestament penedides i són honestament mereixedores dels esforços que s’han fet per elles. Però el cas que tenim entre mans no és un cas comú de robatori. És un cas, segons el meu parer, d’una estafa perfectament planificada amb la propietària del diamant al fons de tot plegat. Sense perdre això de vista, el primer que se’m va plantejar en relació amb Rosanna fou el següent: es conformaria la senyoreta Verinder (demano disculpes a Lady Verinder) fent-nos creure a tots que la Pedra Lunar simplement s’havia perdut? O aniria una mica més enllà i ens voldria fer creure també que algú l’havia robada? Si les circumstàncies apuntaven cap a aquesta segona possibilitat, tenia Rosanna Spearman allà mateix (amb historial de robatoris) per ser l’única persona capaç de desorientar-nos, tant a Lady Verinder com a mi mateix, mitjançant una pista falsa.

Era possible (em vaig preguntar) que tingués la gosadia d’acusar la senyoreta Rachel i Rosanna Spearman amb més mal gust del que ho estava fent? Va resultar que sí, com podreu comprovar tot seguit.

—Tenia un altre motiu per sospitar de la difunta —va dir—, que a mi em sembla encara més convincent. Qui seria la persona més indicada per ajudar la senyoreta Verinder a treure diners del diamant sense que ningú se n’assabentés? Rosanna Spearman. Cap noia jove de la categoria de la senyoreta Verinder es podria arriscar a fer una cosa així tota sola. Li era imprescindible comptar amb un intermediari, i qui millor, em pregunto jo altre cop, que Rosanna Spearman? La difunta minyona de Lady Verinder era de les millors del seu ofici, quan exercia de lladre. Pel que sé d’ella, tenia connexions amb uns dels pocs homes de Londres (del ram dels prestadors) que seria capaç de fer un avançament d’una important suma de diners a compte d’una joia tan especial com és la Pedra Lunar i sense fer preguntes indiscretes ni presentar condicions molestes. Tingui-ho en compte, i ara deixeu-me que us expliqui com les accions de Rosanna i les conclusions que s’extreuen d’aquestes accions han justificat les meves sospites.

Aleshores, el sergent va fer un repàs de tot el que havia fet Rosanna. Vós, que coneix tan bé com jo quines foren aquestes accions, entendreu de seguida que aquesta part de l’informe va vincular la culpabilitat de la participació en el robatori de la Pedra Lunar amb la pobra noia difunta. Fins i tot la meva mestressa es va quedar aclaparada per les paraules del sergent, en aquest punt. Un cop el sergent va haver acabat la seva exposició, ella no va dir res. No semblava que li importés, al sergent, no obtenir cap resposta. Va continuar (ja se’n podia anar a l’infern) amb la mateixa fermesa que abans.

—Un cop exposat el cas tal com jo l’entenc —va fer—, només em resta, tot seguit, explicar-vos el que em proposo de fer a continuació. A parer meu, hi ha dues maneres de dur aquesta investigació a bon port. Una la considero infal·lible. L’altra, ho he de reconèixer, podria ser un experiment un xic arriscat. Decidiu vós, Lady Verinder. Voleu que us expliqui primer la infal·lible?

La meva mestressa li va fer signes per tal que prosseguís com més li convingués a ell.

—Gràcies —va dir el sergent—. Començarem per la infal·lible, atès que Lady Verinder ha estat tan amable de deixar que sigui jo qui prengui la decisió. Tant si la senyoreta Verinder roman a Frizinghall com si torna aquí, jo proposo que es faci una vigilància estricta de totes les seves accions: la gent amb qui es veu, les passejades a peu i a cavall que pugui fer, i les cartes que escrigui o que rebi.

—I després? —va preguntar la meva mestressa.

—Després —va fer el sergent—, us demano que em doneu permís per introduir a la casa, com a minyona per substituir Rosanna Spearman, una dona acostumada a aquesta mena d’investigacions privades i de la discreció de la qual responc personalment.

—I després? —va repetir la meva mestressa.

—Després —va prosseguir el sergent— i, per acabar, proposo d’enviar un dels meus col·legues a Londres per arribar a un acord amb el prestador de qui us he parlat, aquell que coneixia Rosanna Spearman, el nom i l’adreça del qual, en podeu estar ben segura, Rosanna ha comunicat en algun moment a la senyoreta Verinder. No nego que aquests procediments que suggereixo costarien diners i temps. Però el resultat que n’obtindríem seria molt fiable. Es tractaria de dibuixar un cercle cada vegada més reduït fins que trobem la gemma en possessió de la senyoreta Verinder, suposant que aquesta decideixi conservar-la. Si els deutes que té la collen massa i decidís desempallegar-se de la joia, aleshores tindríem un home a punt que l’esperaria a la seva arribada a Londres i ens permetria recuperar la Pedra Lunar.

Sentir que la seva pròpia filla era l’objecte d’aquella proposta va provocar que la meva mestressa respongués irada per primer cop.

—Considereu aquesta vostra proposta denegada en la seva totalitat —va dir—. Opteu per la segona proposta per dur la investigació a bon port.

—L’altra manera —va dir el sergent amb la mateixa calma que fins aleshores— és intentar l’experiment arriscat que us comentava. Tinc la sensació que m’he format una idea prou acurada de quin és el temperament de la senyoreta Verinder. Segons el meu parer, és una jove prou capaç de cometre un frau agosarat. Ara bé, el seu temperament és massa explosiu i impetuós i poc avesat a l’engany per actuar amb hipocresia davant les coses banals i per saber-se contenir davant les provocacions. En aquest cas que ens ocupa, ha perdut el control de les seves emocions més d’una vegada, just en moments en què hauria convingut que les amagués. És en relació amb aquesta tret del seu caràcter que tinc intenció d’actuar. Vull provocar-li, d’improvís, un gran espant i crear unes circumstàncies en què hagi d’actuar de pressa. En poques paraules, vull comunicar a la senyoreta Verinder, sense previ avís, la mort de Rosanna amb la intenció que els seus bons sentiments l’empenyin a confessar-ho tot. Accepteu aquesta proposta, Lady Verinder?

La meva mestressa em va deixar més perplex del que sóc capaç d’expressar amb paraules. Li va donar una resposta immediata:

—Sí, l’accepto.

—El xarret del poni està llest —va fer el sergent—. Que tingueu un molt bon dia.

La meva mestressa va alçar la mà i el va aturar quan ell ja era a la porta.

—Podem apel·lar als bons sentiments de la meva filla tal com proposa —va dir—. Però, com a mare seva que sóc, reivindico el meu dret a posar-la a prova personalment. Vós us quedareu aquí i jo aniré a Frizinghall.

Per un cop a la vida, el gran Cuff es va quedar sense paraules, bocabadat, com un home normal i corrent.

La meva mestressa va fer sonar la campaneta i va demanar que li portessin la roba i les sabates de pluja. Plovia a bots i barrals, encara, i el carruatge cobert no hi era, com bé sabeu, perquè havia dut la senyoreta Rachel a Frizinghall. Vaig intentar fer desdir la meva mestressa de sotmetre’s a aquell temps tan inclement. Va ser debades! Vaig demanar-li permís per acompanyar-la i sostenir-li el paraigua. No en va voler ni sentir a parlar. El xarret va arribar davant la porta amb el mosso.

—Pot estar segur de dues coses —va dir la meva mestressa al sergent Cuff quan era al vestíbul—. Que faré aquest experiment amb la senyoreta Verinder tan arriscadament com ho hauríeu fet vós mateix. I que us posaré al corrent del resultat, ja sigui personalment o per escrit, abans que no marxi l’últim tren del dia cap a Londres.

Dit això, es va enfilar al xarret i, agafant ella mateixa les regnes, va partir en direcció a Frizinghall.