XX

Els que ens anaven al davant ja havien fet córrer la veu. Vam trobar els membres del servei en estat de pànic. Quan passàvem per davant la porta de la cambra de la meva mestressa, aquesta es va obrir violentament des de l’interior. La meva mestressa en va sortir (seguida del senyor Franklin, que, en va, feia esforços per controlar-la), completament trasbalsada per l’horror de la notícia.

—Vós en sou el responsable! —va cridar amenaçant obertament el sergent amb la mà—. Gabriel! Doneu els diners a aquest miserable i traieu-me’l del davant.

El sergent era l’únic de tots nosaltres capaç de tractar amb ella perquè era l’únic de tots nosaltres que no havia perdut el control de si mateix.

—No sóc pas més responsable d’aquesta trista calamitat, senyora, del que en sou vós —va dir—. Si d’aquí a mitja hora encara insistiu que abandoni la casa, acceptaré el comiat de la senyora, però de cap manera acceptaré els seus diners.

Ho va expressar amb un gran respecte, però alhora amb una fermesa que va tenir els seus efectes en la meva mestressa i en la meva persona. Lady Verinder va permetre que el senyor Franklin l’acompanyés de nou a la seva cambra. Així que la porta es va tancar darrere d’ells dos, el sergent va observar les criades amb el seu ull expert i va advertir que, mentre totes es mostraven bàsicament espantades, Penelope plorava.

—Quan el seu pare s’hagi canviat de roba —li va dir—, veniu a parlar amb nosaltres, a la cambra del seu pare.

En menys de mitja hora ja m’havia posat roba seca i havia deixat al sergent Cuff la muda que necessitava. Penelope ens va venir a veure per esbrinar què volia d’ella el sergent. Em sembla que no havia estat mai tan convençut de com n’era, la meva filla, de bona minyona i obedient. La vaig agafar, me la vaig asseure a la falda i vaig demanar a Déu que la beneís. Ella va ensorrar el cap al pit i em va abraçar pel coll. Ens vam quedar així una estona, sense dir res. Diria que la mort d’aquella pobra noia va ser la causa d’aquella pena que sentíem la meva filla i jo. El sergent va anar fins a la finestra i va romandre allà albirant enfora. Em va semblar del tot justificat agrair-li aquella consideració, i així ho vaig fer.

La gent de classe alta tenen tots els luxes que volen, entre altres, el luxe de complaure els seus sentiments. Penelope, que és de classe baixa, no el té, aquest privilegi. La necessitat, que perdona els nostres superiors, no es compadeix de nosaltres. Aprenem a amagar-nos els sentiments ben endins i a seguir endavant amb les nostres obligacions amb la major paciència possible. No és que me’n queixi, només és una observació. Penelope i jo vam estar llestos per atendre el sergent així que el sergent va estar llest al seu torn. Quan li va preguntar si estava al corrent dels motius pels quals la seva companya s’havia volgut llevar la vida, la meva filla va contestar (com ja us deveu imaginar) que ho havia fet per l’amor que sentia envers el senyor Franklin Blake. Quan, tot seguit, li va demanar si havia comunicat aquella idea a algú, Penelope va respondre:

—Pel bé de Rosanna no ho he comunicat a ningú.

Em va semblar necessari afegir-hi un detall:

—I també pel bé del senyor Franklin, filla meva. Si Rosanna ha mort d’amor per ell, ell ni n’era conscient ni n’ha estat culpable. Deixeu-lo marxar avui, si és que així ho vol, sense fer-li passar la mala estona de dir-li la veritat.

El sergent Cuff va dir:

—Entesos. —I es va tornar a quedar en silenci. Diria que comparava la idea de Penelope amb una de seva i que no va compartir amb nosaltres.

Al cap de mitja hora va sonar la campaneta de la meva mestressa.

Quan anava a veure per què em demanava, em vaig trobar el senyor Franklin que sortia de la saleta de la seva tia. Em va comentar que la meva mestressa estava disposada a rebre el sergent Cuff (com abans, en presència meva) i va afegir que ell, primer, volia tenir unes paraules amb el sergent. De tornada cap a la meva cambra, es va aturar a donar una ullada als horaris del tren que hi havia al vestíbul.

—Així doncs, va de bo que ens deixeu, senyor? —li vaig preguntar—. Estic convençut que la senyoreta Rachel tornarà de seguida, si teniu la bondat de donar-li una mica de temps?

—Tornarà de seguida —va respondre el senyor Franklin— així que s’assabenti que jo he partit i que no m’ha de tornar a veure.

Vaig pensar que parlava amb ressentiment per la manera com l’havia tractat la senyoreta Rachel, però no era això. La meva mestressa havia observat, des del moment en què la policia havia entrat a la casa, que la simple menció del senyor Franklin era suficient per encendre la ira de la seva filla. Enamorat com estava de la seva cosina, li havia costat Déu i ajuda de reconèixer-ho, però quan la noia va partir cap a casa la seva tia, ell no havia tingut cap altre remei que acceptar la veritat. Ara que la crueltat que ja sabeu li havia obert els ulls, el senyor Franklin havia pres una determinació. La determinació que qualsevol home amb una mica de caràcter hauria pres: marxava de la casa.

El que havia de dir al sergent ho va fer en presència meva. Va explicar que la meva mestressa estava disposada a admetre que havia parlat amb una precipitació excessiva. I va preguntar al sergent Cuff si s’avindria, en aquest cas, a acceptar els honoraris i a deixar estar l’assumpte del diamant en el punt on es trobava ara. El sergent va respondre:

—No, senyor. Només accepto els meus honoraris un cop la feina està enllestida. Em nego a rebre’ls fins que no s’hagi resolt el cas.

—No us entenc —li va dir el senyor Franklin.

—M’explicaré, senyor —va fer el sergent—. Quan vaig arribar aquí, em vaig comprometre a treure l’entrellat de l’afer del diamant desaparegut. Ara estic disposat, i a l’espera, de complir amb la meva paraula. Un cop hagi exposat el cas a Lady Verinder tal com està en aquest moment, i un cop li hagi explicat a la clara quines accions cal dur a terme si vol recuperar la Pedra Lunar, la responsabilitat ja no recaurà sobre les meves espatlles. Deixem que sigui la senyora qui decideixi, després, si em permet o no de avançar en el cas. Aleshores hauré fet allò a què m’havia compromès i podré acceptar els honoraris.

Amb aquestes paraules, el sergent Cuff ens va recordar que, fins i tot dins del cos de policia, un home ha de mirar per la seva reputació.

Era tan i tan evident que el seu punt de vista era l’encertat que no hi havia res més a dir. Així que em vaig posar dempeus per acompanyar-lo a la cambra de la meva mestressa, va demanar si el senyor Franklin desitjava ser-hi present, a la qual cosa el senyor Franklin va contestar:

—No, llevat que sigui la voluntat de Lady Verinder. —Llavors, mentre seguíem el sergent cap a fora, em va dir a cau d’orella—: Ja sé què li dirà, aquest senyor, sobre Rachel; i n’estic massa per sentir-ho sense perdre els nervis. Deixeu-me sol.

El vaig deixar, totalment abatut, repenjat a l’ampit de la finestra amb la cara enfonsada entre les mans i amb Penelope guaitant-lo per l’escletxa de la porta amb un gran desig de consolar-lo. Si m’hagués trobat en el lloc del senyor Franklin, l’hauria fet passar. Quan una dona et fa perdre el cap, reconforta molt poder-ho comunicar a una altra dona, perquè nou de cada deu vegades, aquesta altra dona es posa de la teva banda. Potser la va fer entrar, quan em vaig girar d’esquena. En aquest cas, només pot ser de justícia per a la meva filla afirmar que per donar-li consol, no devia recular davant de res.

Mentrestant, el sergent Cuff i un servidor vam entrar a la cambra de la meva mestressa.

En l’última conversa que havíem mantingut amb ella la vam veure molt poc disposada a treure els ulls del llibre que tenia sobre la taula. En aquella ocasió s’observava una millora. Va mirar el sergent als ulls amb la mateixa fermesa que el sergent la mirava a ella. El temperament familiar es feia palès en tots els trets del seu rostre, i jo sabia que el sergent Cuff estava a punt de trobar la sabata de son peu, ara que una dona com la meva mestressa estava preparada per escoltar el pitjor que li podia dir.