XII

La nit del dijous va transcórrer sense cap novetat. Amb el matí del divendres van arribar dues notícies.

Primera notícia: l’home de cal forner va informar haver vist Rosanna Spearman, la tarda abans, amb la cara tapada amb un vel espès, que es dirigia cap a Frizinghall pel corriol que travessa els aiguamolls. Es feia estrany que algú pogués confondre Rosanna Spearman, amb aquella espatlla tan peculiar que tenia, la pobra criatura, però aquell home s’havia de confondre: Rosanna, com bé sabeu, s’havia passat tota la tarda del dijous malalta al seu dormitori.

La segona notícia va arribar de mans del carter. El respectable senyor Candy havia pronunciat una altra de les seves frases desafortunades quan, en marxar sota el xàfec la nit de l’aniversari, em va dir que la pell dels metges era impermeable. Malgrat tenir la pell que tenia, la mullena li havia calat fins als ossos i havia agafat un refredat que el tenia ben enfebrat al llit. Les últimes notícies que ens feia arribar el carter eren que el doctor no tocava ni quarts ni hores. El pobre home desbarrava amb la mateixa vèrbola ara que delirava que quan tocava de peus a terra. A tots ens va saber molt de greu pel menut doctor, però el senyor Franklin va semblar que lamentava la seva malaltia principalment pensant en l’estat de la senyoreta Rachel: si no resolíem aviat el misteri de la Pedra Lunar, la senyoreta Rachel podria acabar necessitant urgentment la millor atenció mèdica que tinguéssim a l’abast.

Poc després que s’acabés l’esmorzar va arribar un telegrama del senyor Blake pare en resposta al del seu fill. Ens informava que s’havia posat en contacte (amb l’ajuda del seu amic, el comissari) amb l’home més indicat per ajudar-nos. El nom d’aquest home era sergent Cuff i segurament arribaria de Londres amb el tren del matí.

En llegir el nom del nou agent de policia, el senyor Franklin es va quedar astorat. Pel que es veia, l’advocat del seu pare li havia explicat alguna anècdota curiosa sobre el sergent Cuff mentre va viure a Londres.

—Començo a tenir l’esperança que ben aviat s’acabaran les nostres angoixes —va dir—. Si tan sols la meitat de les històries que he sentit d’ell són certes, quan es tracta de resoldre misteris, en tot Anglaterra no hi ha ningú millor que el sergent Cuff!

A mesura que s’apropava l’hora en la qual aquell personatge tan famós i hàbil havia d’aparèixer per la casa, tots ens vam anar excitant i impacientant. El superintendent Seegrave va tornar a l’hora convinguda i, així que es va assabentar que també faria acte de presència el sergent, es va anar a tancar en una habitació amb ploma, tinta i paper, per tal de redactar l’informe que de ben segur el seu superior esperaria d’ell. M’hauria agradat anar personalment a l’estació a esperar el sergent, però el cotxe i els cavalls de la meva mestressa no estaven disponibles, ni per a l’esperadíssim Cuff; i el senyor Godfrey, més tard, necessitava el xarret. Lamentava profundament haver de deixar la seva tia en aquell moment de neguit i fins i tot fou tan amable d’ajornar la seva partida i quedar-se fins que sortís l’últim tren. Així també podria sentir el que l’eixerit agent de Londres opinava sobre el cas. Però el divendres al vespre havia de ser a la ciutat sens falta. Una de les societats de les Dames de la Caritat estava passant un moment de dificultats i tenia l’esperança de poder-li fer una consulta dissabte al matí.

Quan va ser l’hora en què havia d’arribar el sergent, vaig baixar al reixat de l’entrada a esperar-lo.

Un cotxe de l’estació es va aturar al davant en el moment que jo feia cap a la caseta del guarda. En va sortir un senyor gran, amb els cabells blancs, i tan magre que feia tot l’efecte que no tenia ni un gram de carn entre la pell i els ossos. Vestia de cap a peus d’un negre discret i duia una corbata blanca al coll. Tenia la cara esmolada com una destral i la pell tan groga i seca que semblava una fulla de tardor. Els seus ulls, d’un gris clar com l’acer, tenien alguna cosa de desconcertant quan t’examinaven, com si sabessin més de tu que tu mateix. Tenia un caminar suau, una veu malenconiosa i uns dits llargs i cargolats que bé haurien pogut passar per urpes. Per l’aspecte que gastava, tant semblava un vicari com un enterramorts, o qualsevol altra cosa, però de cap manera semblava el que era en realitat. Busqueu on busqueu, mai no hauríeu trobat una persona més oposada al superintendent Seegrave que el sergent Cuff, ni un agent menys reconfortant per una família angoixada.

—És la casa de Lady Verinder? —va preguntar.

—Sí, senyor.

—Sóc el sergent Cuff.

—Acompanyeu-me, senyor, si sou tan amable.

De camí cap a la casa li vaig esmentar el meu nom i el meu càrrec en aquella família amb la intenció de donar-li prou confiança perquè em parlés de l’afer pel qual la meva mestressa precisava dels seus serveis, però no me’n va dir ni una paraula, malgrat tot. Em va comunicar la seva admiració per la propietat i va fer l’observació que trobava l’aire marí molt agradable i refrescant. Jo, sense dir res, em vaig preguntar què devia haver fet el famós Cuff per guanyar-se aquella reputació. Vam arribar a la casa com si fóssim dos gossos desconeguts a qui acabaven de lligar per primera vegada a una mateixa cadena.

Després de demanar per la meva mestressa i d’informar-lo que era en un dels nostres hivernacles, vam fer la volta fins als jardins del darrere i vaig enviar una criada a cercar-la.

Mentre l’esperàvem, el sergent Cuff va mirar a través de l’arc del clos que ens quedava a l’esquerra. En veure que donava al nostre roserar s’hi va encaminar de dret, demostrant, així, el primer senyal d’interès per alguna cosa des que havia entrat a la casa. El famós policia, davant la perplexitat del jardiner i el meu desgrat, va resultar tenir un gran coneixement del banal tema dels roserars.

—Ah, el teniu ben orientat al sud i sud-oest —va dir el sergent bo i brandant el cap canós i amb un deix de plaer en la seva veu malenconiosa—. Té la forma perfecta per a un roserar: no hi ha res com un cercle dins d’un quadrat. Sí, sí, i camins entre els diferents parterres. Però els camins no haurien de ser de grava. D’herba, senyor jardiner, els camins dels roserars han de ser d’herba. La grava és massa dura per a aquestes plantes. Quin parterre més bonic de roses blanques i roges! Sempre és una bona combinació, aquesta, oi? Mireu, senyor Betteredge, un roser mesquer blanc, el nostre roser anglès de tota la vida amb el cap ben alt entre els millors i més nous. Quina meravella! —va dir el sergent bo i acaronant la rosa blanca amb els seus dits escanyolits i parlant-li com si estigués parlant a una criatura.

Un home una mica primmirat, per recuperar el diamant de la senyoreta Rachel i atrapar el lladre que l’havia robat!

—És un gran amant dels rosers, oi, sergent? —vaig preguntar-li.

—No tinc gaire temps per ser amant de res —em va contestar el sergent Cuff—. Però els moments que tinc per dedicar afecte a alguna cosa, senyor Betteredge, la major part de les vegades se l’emporten els rosers. Vaig passar la meva infantesa entre aquestes plantes al jardí del meu pare i hi passaré la meva vellesa, si puc. Sí. Un dia d’aquests, si Déu vol, em retiraré de la tasca d’atrapar lladres i miraré de dedicar-me al cultiu de roses. I entre els parterres sembraré caminals d’herba, senyor jardiner —va dir el sergent, a qui es veia que els camins de grava havien caigut entre cap i coll.

—Em sembla una afició ben curiosa, senyor —em vaig aventurar a dir—, per a un home del seu ofici.

—Si mireu al vostre voltant, cosa que la majoria de la gent no fa —va dir el sergent Cuff—, veureu que la naturalesa dels gustos dels homes és, moltes vegades, el màxim d’oposada a la naturalesa del seu ofici. Digueu-me si coneixeu dues coses més oposades que una rosa i un lladre i jo corregiré els meus gustos segons convingui, si és que encara hi sóc a temps. Creieu que la rosa de Damasc fa un bon empelt per a les varietats més tendres, oi, senyor jardiner? Ah! Ja m’ho ha semblat. S’acosta una senyora. És Lady Verinder?

L’havia vista venir abans que el jardiner o un servidor l’haguéssim advertit, tot i que nosaltres sabíem per on apareixeria i ell no. Vaig començar a pensar que potser era un home més astut del que semblava a primer cop d’ull.

L’aparença del sergent, o la seva missió (o potser totes dues coses), van semblar que provocaven en la meva mestressa un cert estat de torbament. Per primera vegada des que la coneixia, s’havia quedat sense saber què dir davant d’un desconegut. El sergent Cuff la va revifar a l’instant. Li va demanar si abans que l’enviessin a buscar havien demanat a algú altre que es fes càrrec del cas del robatori; en sentir que, efectivament, un altre agent havia iniciat les investigacions i que aquesta persona es trobava a la casa en aquell precís moment, va sol·licitar autorització per parlar amb ell abans de fer res.

La meva mestressa ens va guiar cap a la casa. Abans de seguir-la, però, el sergent va tornar insistir en els camins de grava bo i dirigint unes paraules al jardiner.

—Deixeu que la senyora provi la gespa —va dir mentre mirava els caminals amb amargor—. Oblideu-vos de la grava! Oblideu-vos de la grava!

La presència del sergent Cuff va semblar que feia encongir de mala manera el superintendent Seegrave, no sabria explicar-ne el motiu, jo em limito a constatar el fet. Es van retirar plegats i van romandre una estona llarga i fatigosa allunyats de qualsevol intrusió mortal. Quan van sortir, el senyor superintendent es veia molt entusiasmat i, en canvi, el sergent badallava.

—El sergent voldria veure la saleta de la senyoreta Rachel —em va comunicar el senyor Seegrave amb una gran pompositat i impaciència—. És possible que el sergent tingui algunes preguntes. Ateneu-lo, si us plau!

Mentre jo rebia aquelles ordres, vaig mirar el gran Cuff. Al seu torn, el gran Cuff mirava el superintendent Seegrave amb aquella calma i expectació que ja li havia observat abans. No puc afirmar que estigués a l’aguait per desacreditar el seu col·lega, però sí que he d’admetre que tenia les meves sospites que la cosa anava per aquí.

Vaig enfilar escales amunt. El sergent va examinar cautelosament l’armariet indi i la zona del boudoir sense parar de fer preguntes (només alguna al superintendent i moltes a la meva persona), el significat de les quals m’imagino que ni ell ni jo no vam acabar d’entendre del tot. En un moment donat, la seva inspecció el va dur fins a la porta i es va quedar de cara a la pintura decorativa que ja coneixeu. Va posar un d’aquells dits esprimatxats i interrogatius damunt de la petita llepassa de sota el pany que el superintendent Seegrave ja havia advertit i de la qual havia culpat les criades quan es van amuntegar totes a la saleta.

—Quina llàstima —va fer el sergent Cuff—. Quan es va produir això?

La pregunta anava dirigida a mi. Vaig respondre que el matí anterior les criades s’havien reunit a la sala i que alguna d’elles, amb els enagos, havia comès aquell disbarat.

—El superintendent Seegrave les va fer fora, senyor —vaig afegir—, abans no fessin més barrabassades.

—Exacte! —va dir el senyor superintendent amb el seu to militar—. Les vaig enviar a baix. Va ser cosa dels enagos, senyor, cosa dels enagos.

—Vau advertir quins enagos en van ser responsables, concretament? —va fer el sergent Cuff adreçant-se encara a mi en comptes de fer-ho al seu col·lega.

—No, senyor.

Davant d’aquella resposta es va dirigir al superintendent Seegrave i va dir:

—Vostè sí que ho devia advertir, oi?

Al senyor superintendent, allò, el va agafar una mica per sorpresa, però se’n va sortir com va poder.

—No em vaig entretenir amb foteses, sergent —va dir—, era una fotesa.

El sergent Cuff es va mirar el senyor Seegrave igual que anteriorment havia mirat els camins de grava del roserar i, amb aquells aires malenconiosos, ens va oferir un primer tast de la seva qualitat.

—La setmana passada vaig dur a terme una investigació privada, senyor superintendent —va dir—. A un extrem del cas hi havia un assassinat i, a l’altre, una taca de tinta en unes tovalles que ningú sabia d’on havia sortit. Tota una vida de rondar pels camins més infames de déu, mai no m’he trobat res que sigui una fotesa. Abans de procedir en la investigació d’aquest afer, hem de veure els enagos que van causar aquesta llepassa i hem de confirmar fins quan va ser fresca la pintura.

El senyor superintendent, que va encaixar la garrotada més aviat de través, va preguntar si calia reunir les dones. El sergent Cuff, després de rumiar-hi un moment, va sospirar i va moure el cap a banda i banda.

—No —va dir—, primer estudiarem el detall de la pintura, que és una qüestió de sí o no, o sigui que serà breu. En canvi, la qüestió dels enagos, serà més llarga. Quina hora marcava el rellotge quan les criades es van aplegar a la saleta, ahir al matí? Les onze, oi? Hi ha algú a la casa que ens pugui dir si la pintura era seca o fresca, ahir a les onze del matí?

—El nebot de la mestressa, el senyor Franklin Blake, ho sabrà del cert —li vaig dir.

—És a la casa, aquest cavaller?

El senyor Franklin era ben a prop, esperant l’ocasió de conèixer en persona el gran Cuff. En cosa de mig minut ja el vam tenir a la saleta fent la seva declaració:

—La porta, sergent —va dir—, l’ha pintada la senyoreta Verinder sota la meva supervisió, amb la meva ajuda i amb un vehicle que elaboro jo mateix. El vehicle s’asseca, en dotze hores independentment del color que s’hi utilitzi.

—Recordeu quan vau pintar aquest trosset on hi ha la llepassa, senyor? —va preguntar el sergent.

—Sens dubte —va respondre el senyor Franklin—. Va ser l’últim tros de la porta que vam pintar. La volíem tenir enllestida com a molt tard el dimecres, i jo personalment hi vaig fer l’últim retoc a les tres d’aquella tarda, o poc després.

—Avui és divendres —va fer el sergent Cuff, adreçant-se al superintendent Seegrave—. Retrocedim un moment, senyor. A les tres de la tarda del dimecres van acabar de pintar aquest trosset de la porta, que no es va assecar fins al cap de dotze hores, la qual cosa significa que a les tres de la matinada del dijous era sec. A les onze del matí de dijous vau examinar la saleta. De les tres a les onze, hi van vuit hores. La pintura feia vuit hores que era seca, senyor superintendent, quan va suposar que els enagos de les dones l’havien malmès.

Quin revés per al senyor Seegrave! Si no hagués sospitat de la pobra Penelope, m’hauria fet llàstima.

Un cop resolta la qüestió de la pintura, el sergent Cuff, va deixar de banda el seu col·lega per inepte i es va adreçar al senyor Franklin, que va considerar més prometedor com a ajudant.

—És evident, senyor —va dir—, que ens acaba de donar la clau per resoldre aquest misteri.

Mentre encara pronunciava aquestes paraules, es va obrir la porta del dormitori i en va sortir la senyoreta Rachel, que va venir disparada fins on érem nosaltres.

Es va dirigir al sergent aparentment sense adonar-se que parlava amb un perfecte desconegut.

—Ha dit —va preguntar assenyalant al senyor Franklin— que ha estat ell, el que us ha proporcionat la clau del misteri?

—És la senyoreta Verinder —vaig dir al sergent a cau d’orella.

—Aquest cavaller, senyoreta —va respondre el sergent mentre examinava cautelosament el rostre de la senyoreta amb els seus ulls acerats de color gris—, és probable que ens hagi posat la clau del misteri a les mans.

La noia es va girar un moment i va intentar mirar el senyor Franklin. Dic que ho va intentar perquè així que les seves mirades es van trobar, la senyoreta Rachel va apartar ràpidament la mirada. Per estrany que sembli, era com si alguna cosa la torbés. Es va enrogir i, seguidament, va tornar a empal·lidir. Amb la pal·lidesa, el rostre li va adoptar una nova expressió: una expressió que em va corgelar de veure.

—Ara que he respost a la seva pregunta, senyoreta —va dir el sergent—, us prego que contesteu la meva. Aquí, a la pintura de la porta, hi ha una llepassa. Em sabríeu dir quan es va produir? O qui la va fer?

En comptes d’oferir una resposta, la senyoreta Rachel va seguir preguntant, com si l’home no hagués dit res, o com si no l’hagués sentit.

—És un altre agent de la policia? —va voler saber la noia.

—Sóc el sergent Cuff, senyoreta, de la policia d’investigació.

—Creieu que el consell d’una noia jove té cap valor?

—Estaria encantat de sentir-lo, senyoreta.

—Feu tot sol la vostra feina; no permeteu que el senyor Franklin Blake us ajudi.

Va pronunciar aquestes paraules amb tant menyspreu i tanta ràbia, i va expressar una rauxa d’ira tan extraordinària en contra del senyor Franklin amb la veu i els ulls que, tot i que la coneixia des que era una criatura, tot i que l’estimava i l’honorava tant com a la meva mestressa, vaig avergonyir-me de la senyoreta Rachel per primera vegada a la vida.

Els ulls inamovibles del sergent Cuff no es van desenganxar del seu rostre en cap moment.

—Gràcies, senyoreta —va dir—. Sabríeu dir-me alguna cosa de com es va produir la llepassa? És possible que la fes vostè mateixa per accident?

—No en sé res, jo, de la llepassa.

Amb aquesta resposta, va fer mitja volta i es va tornar a tancar a la seva cambra. En aquesta ocasió vaig ser jo, com abans havia estat Penelope, qui la va sentir que plorava desconsoladament així que va tornar a estar sola.

Com que no gosava mirar el sergent, vaig dirigir la mirada al senyor Franklin, que era el que tenia més a prop. Semblava estar fins i tot més dolgut que jo pel que acabava de passar.

—Ja li he dit que em té intranquil —va dir—. Ara ja sap per què.

—Veig que la senyoreta Verinder està molt alterada per la pèrdua del seu diamant —va comentar el sergent—. És una joia molt valuosa. És natural! És natural!

Vet aquí la mateixa excusa que havia fet servir jo per justificar el comportament de la senyoreta quan, el dia anterior, va perdre els nervis davant del superintendent Seegrave. I ara se la posava a la boca un senyor a qui, de cap de les maneres, podien moure els mateixos interessos que a mi, atès que no es coneixien! Em va recórrer el cos una mena d’esgarrifança que no vaig saber explicar, en aquell moment. Ara sé que, llavors, ja devia sospitar l’existència d’una nova llum sobre el cas (i com n’era, d’horrible!) que havia il·luminat la ment del sergent Cuff, purament i simple, a conseqüència del que havia vist i sentit de la senyoreta Rachel en aquella primera conversa que havien mantingut.

—La llengua d’una jove dama és un membre privilegiat, senyor —va dir el sergent al senyor Franklin—. Deixem de banda el que ha passat i retornem allà on érem. Gràcies a vós sabem a partir de quin moment la pintura era seca. El que hem d’esbrinar tot seguit és quan la van veure per última vegada en bones condicions. Vós, que feu cara d’espavilat, suposo que m’enteneu.

El senyor Franklin es va temperar i, amb un gran esforç, es va treure del cap la senyoreta Rachel i va tornar a l’afer de la llepassa.

—Em sembla que ja ho entenc —va dir—. Com més reduïm la qüestió del temps, més reduïm també el camp de la investigació.

—Efectivament, senyor —va fer el sergent—. Vau observar la feina que havíeu fet el dimecres a la tarda un cop acabada?

El senyor Franklin va moure el cap.

—No puc dir-vos que m’hi fixés.

—I vós? —va demanar el sergent Cuff dirigint-se a la meva persona.

—Jo tampoc no us ho puc dir, senyor.

—Qui fou l’última persona que va ser a la saleta a última hora del dimecres a la nit?

—La senyoreta Rachel, suposo, senyor.

El senyor Franklin va intercedir.

—O potser la seva filla, Betteredge. —Es va adreçar al sergent Cuff i li va explicar que la meva filla era la minyona de la senyoreta Rachel.

—Senyor Betteredge, feu venir la vostra filla. Un moment! —va dir el sergent. Em va dur fins a la finestra i em va dir fluixet:

—El senyor superintendent —va xiuxiuejar— m’ha informat extensament de la manera com ha portat el cas. Entre altres coses, segons ell mateix ha afirmat, ha aconseguit alterar els membres del servei. És molt important que els tranquil·litzem. Feu saber a la vostra filla i a la resta del servei, amb els meus compliments, les dues coses que ara us diré. En primer lloc, que encara no tinc cap prova que demostri que algú ha robat el diamant, que només tinc la certesa que s’ha perdut. En segon lloc que, la meva missió aquí, pel que fa al servei, és només la de demanar-los que facin pinya i que m’ajudin a trobar la joia.

El que havia passat amb les dones del servei quan el superintendent va ordenar que escorcollessin les seves cambres fou una experiència que em va resultar útil, en aquell cas.

—Em permeteu l’atreviment, sergent, de dir una tercera cosa a les dones? —vaig preguntar—. Són lliures (amb els vostres compliments, no cal dir-ho), de pujar i baixar les escales i d’entrar i sortir dels seus dormitoris, si això és el que volen?

—Absolutament lliures —va confirmar el sergent.

—Això sí que les tranquil·litzarà a totes, senyor —vaig observar—. Des de la cuinera fins a l’última ajudant de cuina.

—Aneu i feu-ho tot seguit, senyor Betteredge.

En menys de cinc minuts havia acomplert la tasca. L’única dificultat es va presentar quan vaig arribar a la part dels dormitoris. Em va costar Déu i ajuda exercir la meva autoritat, com a cap, per evitar que tot el servei femení ens seguís a Penelope i un servidor fins a dalt, atès que tenien unes ganes boges d’ajudar amb el seu testimoni el sergent Cuff.

Penelope va semblar que queia amb gràcia al sergent. El detectiu va abandonar lleugerament el seu posat llòbrec i va mostrar una faceta d’ell més semblant a la de quan havia vist la rosa blanca del jardí. Tot seguit podreu llegir el testimoni de la meva filla tal com l’hi va aconseguir treure el sergent. A parer meu, se’n va sortir d’allò més bé, però vaja, és la meva filla, al capdavall: no s’assembla en res a la seva mare. Gràcies a Déu, que no s’assembla en res a la seva mare.

La declaració de Penelope: Com que havia ajudat en la mescla dels colors, s’havia acabat interessant molt per la pintura de la porta. Es va fixar en el tros de sota el pany perquè fou l’últim que van pintar. Al cap d’unes hores l’havia vist i no presentava cap llepassa. Quan va sortir de la cambra, a les dotze de la nit, la pintura estava intacta. A aquella hora va desitjar la bona nit a la seva senyoreta, que ja era a la cambra; va sentir que sonava el rellotge del boudoir. En aquell moment tenia la mà posada al pom de la porta pintada. Com que sabia que la pintura encara era fresca (atès que, com ja he dit, havia ajudat amb la mescla dels colors) va parar una atenció especial a no tocar-la. Recordava perfectament que s’havia aixecat les faldilles del vestit i que, en aquell punt, no hi havia cap llepassa a la pintura. No es veia capacitada per jurar que no l’hagués fregat accidentalment amb el vestit quan sortia de la saleta. Recordava el vestit que duia perquè era nou: un obsequi de Rachel. El seu pare també ho recordava i en podria donar fe. El podria anar a buscar, estava disposada a fer-ho i ho va fer. El seu pare el va reconèixer com el vestit que duia aquella nit. Es van examinar les faldilles, una feina dificultosa per les dimensions de la peça. No s’hi va trobar cap rastre de pintura. Final de la declaració de la meva filla Penelope, molt endreçada i convincent. Signat, Gabriel Betteredge.

El pas següent del sergent fou interrogar un servidor sobre si era possible que algun gos gros de la casa hagués pogut entrar a la sala i cometre el disbarat amb la cua. En sentir que allò era impossible, va demanar que li portessin una lupa per tal d’examinar bé l’aspecte de la llepassa. No s’hi observava cap empremta (com d’una mà humana). Tot apuntava que la pintura s’havia corregut amb el frec d’alguna peça de vestir. La persona responsable (d’acord amb el testimoni de Penelope i el senyor Franklin) havia de ser dins la cambra i fer la malifeta entre mitjanit de dimecres i les tres de la matinada de dijous.

Un cop va haver dut la investigació fins a aquest punt, quan el sergent Cuff va advertir que el superintendent Seegrave seguia a la sala, va oferir la següent recapitulació dels fets al seu col·lega:

—Aquesta fotesa seva, senyor superintendent —va fer el sergent assenyalant la llepassa de la porta— ha adquirit molta importància des que la vau veure. Al meu entendre, en aquest punt de la investigació, ens cal esbrinar tres coses en referència a la llepassa. Primer de tot, hem d’esbrinar si a la casa hi ha alguna peça de roba amb una taca de pintura. Segon, hem d’esbrinar a qui pertany aquesta peça de roba. Tercer, hem d’esbrinar de quina manera aquesta persona pot justificar que entrés a la saleta i malmetés la pintura, entre les dotze i les tres de la nit. Si aquesta persona no ens ofereix una explicació satisfactòria, no hem de mirar gaire més lluny per trobar la mà que amaga el diamant. D’això me n’ocuparé personalment, amb la vènia, i no us retindré més estona lluny de les vostres tasques a la ciutat. Veig que teníeu un dels seus homes a la casa. Deixeu-lo a la meva disposició per si em fes falta i permeteu-me que us desitgi un bon dia.

El superintendent Seegrave sentia un gran respecte pel sergent; però en sentia encara més gran per si mateix. Ofès de mala manera pel famós Cuff, no va tardar a replicar amb tota l’astúcia de què fou capaç, abans d’abandonar la saleta.

—M’he estat de donar la meva opinió fins ara —va fer el senyor superintendent amb aquella veu militar inalterada—. Ara bé, en aquest moment sí que tinc una observació a fer, ara que deixo el cas a les seves mans. No seria el primer cop, sergent, que d’un gra de sorra, se’n fa una muntanya. Que tinguin un bon dia.

—Tampoc no seria el primer cop que no se’n fa res, d’un gra de sorra, perquè algú camina amb el cap tan alt que li impedeix de veure res. —Després de tornar els compliments al seu col·lega amb aquestes paraules, el sergent Cuff va fer mitja volta i va anar fins a la finestra.

El senyor Franklin i jo ens vam esperar a veure què més passava. El sergent va romandre davant la finestra amb les mans a la butxaca i la mirada enfora tot xiulant suaument la melodia de «L’última rosa de l’estiu». Més endavant vaig descobrir que només es permetia abandonar una mica les seves maneres i xiular quan estava embrancat en la feina. D’aquesta manera, «L’última rosa de l’estiu» l’ajudava i el motivava en gran mesura. Suposo que s’adeia d’allò més bé amb el seu caràcter. Com deveu haver endevinat, li recordava les seves estimades roses i, de la manera que la xiulava, es convertia en la tonada més malenconiosa.

Al cap d’un o dos minuts, el sergent es va girar des de la finestra estant i va caminar fins al centre de la saleta. Un cop allà, es va aturar, totalment absort en els seus pensaments i amb els ulls clavats a la cambra de la senyoreta Rachel. Poc després es va envalentir i va assentir amb el cap, com si volgués dir «Això és el que farem» i, dirigint-se a mi, va demanar-me si li podríem concedir deu minuts de conversa, tan bon punt ell ho cregués oportú.

Quan jo ja abandonava la sala amb aquell missatge, vaig sentir que el senyor Franklin preguntava alguna cosa al sergent i em vaig aturar al llindar per escoltar la resposta del detectiu.

—Ja teniu alguna teoria —va inquirir el senyor Franklin— pel que fa al robatori del diamant?

—El diamant no l’ha robat ningú —va contestar el sergent Cuff.

Tant ell com jo ens vam quedar de pedra davant d’aquell nou punt de vista en el cas i li vam pregar que ens expliqués millor a què es referia.

—Us demano que espereu una mica més —va fer el sergent—. Les peces del trencaclosques encara no encaixen prou bé.