XVIII

Quan baixava per anar a la porta principal, vaig topar amb el sergent a l’escala.

Després del que havia passat entre tots dos, no tenia cap ganes de mostrar-li ni una engruna d’interès per la seva investigació. Malgrat aquest determini, no vaig poder resistir la curiositat que em corria per dins. El meu sentit de dignitat m’havia caigut més avall dels peus i em van sortir les paraules següents:

—Quines novetats porta de Frizinghall?

—He vist els indis —va informar-me el sergent Cuff—. I he descobert què va comprar Rosanna quan va anar d’amagat al poble dijous passat. Als indis, els posaran en llibertat dimecres de la setmana vinent. No tinc cap dubte, com tampoc no en té el senyor Murthwaite, que van venir a la casa amb la intenció de robar la Pedra Lunar. Evidentment, els va aixafar la guitarra el que va succeir aquí dimecres a la nit. Ara per ara, estan tan implicats en la desaparició del diamant com hi podeu estar vós, però us asseguro una cosa, senyor Betteredge: si nosaltres no trobem la Pedra Lunar, la trobaran ells. Encara no està tot dit, amb aquests tres volanders.

El senyor Franklin va tornar del seu passeig mentre el sergent pronunciava aquestes sorprenents paraules. Ell, però, va saber governar millor que no pas jo la seva curiositat, ens va passar pel costat sense dirigir-nos la paraula i va entrar a la casa.

Pel que fa a mi, ara que ja havia perdut tota la dignitat, vaig decidir que trauria tot el profit possible del sacrifici fet.

—Això en referència als indis —vaig fer—. Què me’n dieu, de Rosanna?

El sergent Cuff va fer que no amb el cap.

—El misteri d’aquesta part de la història està més a les fosques que mai —va dir—. He aconseguit seguir el seu rastre fins a una llenceria de Frizinghall a càrrec d’un senyor de nom Maltby. No va comprar res a les altres llenceries, barreteries ni sastreries del poble, i a la llenceria del senyor Maltby no hi va comprar res més que una peça llarga de roba. Va posar molta atenció que fos de bona qualitat. Pel que fa a la quantitat, en va comprar prou per fer-se’n una camisa de dormir.

—Per a qui? —vaig preguntar.

—Per a ella mateixa, sens dubte. Entre les dotze i les tres de la matinada de dijous es devia esmunyir fins a la cambra de la senyoreta Rachel per establir els termes de la desaparició de la Pedra Lunar mentre la resta dormien. En tornar a la seva cambra devia fregar la paret pintada de la porta i, com que devia ser incapaç de treure la taca no podia destruir la peça sense tenir-ne una altra d’igual primer, per tal que no faltés res a l’inventari de la seva roba de llit.

—Quina prova teniu per dir tan convençut que es tracta de la camisa de dormir de Rosanna? —vaig objectar.

—El material que va comprar per fer-se l’altra peça de roba —va respondre el sergent—. Si l’hagués comprada per fer una camisa de dormir a la senyoreta Verinder, hauria hagut de comprar puntes i farbalans i Déu sap què més; i no hauria tingut pas temps de confeccionar-la en una nit. Una peça de roba llisa és per a una camisa de dormir d’una simple criada. No, no, senyor Betteredge, això no presenta cap enigma. El dilema és: per què, un cop ja té el vestit nou confeccionat, amaga el vestit tacat en comptes de destruir-lo? Si la noia no vol parlar, només tindrem una manera de resoldre el misteri. Hem de trobar l’amagatall de l’Arenal Trepidant i allà descobrirem l’estat real de la qüestió.

—I com el penseu trobar, l’amagatall? —vaig voler saber.

—Lamento profundament decebre-us —va fer el sergent—, però això és un secret que no tinc intenció de revelar.

(Per tal de no exasperar la vostra la curiositat igual que es va exasperar la meva, deixeu-me que us informi que el sergent havia tornat de Frizinghall amb una ordre d’escorcoll. La seva experiència en assumptes d’aquesta mena li deia que el més probable era que Rosanna hagués anotat el lloc exacte de l’amagatall per servir-se’n en cas que hi hagués de tornar en unes altres circumstàncies i després d’un cert període de temps. Si trobava aquesta nota, el sergent estaria més que satisfet).

—A veure, senyor Betteredge —va prosseguir—, què us sembla si ens deixem estar d’especulacions i anem una mica més al gra? He demanat a Joyce que no perdi de vista Rosanna. On és, Joyce?

Joyce era l’agent de policia de Frizinghall que el superintendent Seegrave havia deixat a la disposició del sergent Cuff. El rellotge va tocar les dues i, amb la màxima puntualitat, va arribar el carruatge que havia de dur la senyoreta Rachel a casa la seva tia.

—Anem a pams —va fer el sergent i em va aturar quan jo ja estava a punt d’enviar a cercar Joyce—. Abans de res he de veure la senyoreta Verinder.

Atès que encara amenaçava pluja, es va decidir que la senyoreta Rachel faria el trajecte fins a Frizinghall amb el carruatge cobert. El sergent Cuff va fer senyals a Samuel per tal que baixés del seient del darrere.

—Veureu un amic meu que s’espera entre els arbres a aquest costat del reixat de la caseta del guarda —va dir—. El meu amic s’enfilarà al seient del darrere amb vostè sense que hagi de parar el carruatge. L’únic que us demano és que us mossegueu la llengua i feu com si no veiéssiu res. Si no ho feu així, tindreu problemes.

Amb aquella advertència, va enviar el lacai novament al seu lloc. No sé pas que devia pensar Samuel. A mi em semblava més que evident que la senyoreta Rachel romandria sota vigilància des del moment de sortir de la casa, si és que en sortia. La senyoreta sota vigilància! Un espia darrere seu, enfilat al carruatge de la seva mare! M’hauria hagut de tallar la llengua per rebaixar-me a parlar amb el sergent Cuff.

La primera persona que va sortir de la casa fou la meva mestressa. Es va situar a un costat, al graó del capdamunt de l’escala per tal de veure tot el que passava. No va dir ni una paraula, ni al sergent ni a mi. Es va quedar quieta com una estàtua, esperant que aparegués la seva filla, amb la boca serrada i els braços plegats.

Al cap de poc més d’un minut va baixar la senyoreta Rachel. Duia un vestit molt elegant fet amb una tela de color groc pastel que li feia ressaltar el rostre bru i que duia ben ajustat a la cintura, com si fos una jaqueta. S’havia posat un bonic barret de palla amb un vel blanc enroscat al seu vol. Uns guants de color groc clar li cobrien les mans com si fossin una segona pell. A sota del barret, aquells seus cabells negres es veien fins com la seda. De cadascuna de les seves orelles, que eren com dues petxines rosades, en penjava una perla. Va sortir àgilment en la nostra direcció, dreta com un lliri a la punta de la tija i amb un caminar lleuger i suau com el d’un gat. No vaig poder advertir cap alteració en el seu bell rostre més que als ulls i als llavis. Els ulls se li veien més lluents i encesos del que m’hauria agradat i els seus llavis havien perdut fins a tal punt el seu color i el somriure que fins i tot em va costar de reconèixer-los com els seus. Va fer un petó eixut a la galta de la seva mare i va dir:

—Procureu perdonar-me, mare. —I aleshores es va posar el vel davant del rostre amb tanta vehemència que el va esquinçar. Al cap d’un segon ja havia acabat de baixar les escales i s’havia ficat al carruatge com si fos un amagatall.

El sergent Cuff va anar fins a ella amb la mateixa rapidesa. Va fer apartar Samuel i ell es va posar davant de la senyoreta Rachel, amb la porta del carruatge oberta a la mà, així que ella s’acomodava al seient.

—Què voleu? —li va preguntar la senyoreta Rachel des de darrere el vel.

—Voldria parlar amb vós, senyoreta —que respon el sergent—, abans no us n’aneu. No puc impedir que aneu a visitar la vostra tia. Només em puc permetre de dir-vos que la vostra marxa, tal com estan ara les coses, obstaculitza el procés de recuperació del diamant. Us prego que procureu entendre-ho i que ara decidiu per vós mateixa si voleu marxar o quedar-vos.

La senyoreta Rachel no li va contestar.

—Ja podem marxar, James —va fer ella, adreçant-se al cotxer.

Sense ni una sola paraula més, el sergent va tancar la porta del carruatge. Així que la va tancar, el senyor Franklin va córrer escales avall.

—Adéu-siau, Rachel —va fer tot allargant-li la mà.

—Endavant! —va cridar la senyoreta Rachel amb més força que mai, sense donar més importància al senyor Franklin de la que havia donat al sergent Cuff.

El senyor Franklin es va tirar enrere talment com si li hagués caigut un llamp al damunt. El cotxer, sense saber a què atenir-se, va mirar cap a la meva mestressa, que continuava palplantada, a dalt de tot de l’escala. La meva mestressa, amb la ràbia, la pena i la vergonya lluitant per expressar-se en el seu rostre, li va fer un senyal perquè arriés els cavalls i va entrar rabent a la casa. El senyor Franklin va recobrar la parla i la va cridar així que el carruatge va haver partit:

—Tia! Teníeu raó. Accepteu el meu agraïment per la vostra bondat i deixeu-me marxar.

La meva mestressa es va tombar com si volgués parlar amb ell. Aleshores, com si no tingués prou confiança en si mateixa, va fer un gest cordial amb la mà.

—Vine’m a veure abans de partir, Franklin —li va dir, amb la veu esquerdada, abans de retirar-se a la seva cambra.

—Feu-me un últim favor, Betteredge —va dir el senyor Franklin bo i adreçant-se a mi amb llàgrimes als ulls—. Porteu-me a l’estació al més aviat possible!

Ell també va entrar a la casa. Per un instant, la senyoreta Rachel l’havia deixat completament decaigut. A jutjar per aquell fet, com en devia estar, ella!

El sergent Cuff i jo mateix ens vam quedar cara a cara al capdavall de l’escala. El sergent tenia la mirada clavada a una clariana entre els arbres des de la qual s’observava el revolt del camí que sortia de la casa. Amb les mans a les butxaques, xiulava suaument «L’última rosa de l’estiu» per a si mateix.

—Hi ha un moment per a cada cosa —li vaig dir, fet una fera—. I ara no és el moment de xiular.

En aquell instant es va veure el carruatge en la distància, a través d’aquella clariana, que es dirigia a la caseta del guarda. S’observava clarament la presència d’un altre home, al costat de Samuel, al banc de darrere el carruatge.

—Perfecte! —es va dir el sergent. Es va girar de cara a mi.

—Ara no és el moment de xiular, senyor Betteredge, com bé dieu. És el moment d’abordar l’assumpte sense oblidar-nos de ningú. Començarem per Rosanna Spearman. On és Joyce?

Tots dos el vam cridar, però no vam obtenir cap resposta. Vaig enviar un dels mossos d’estable a buscar-lo.

—Heu sentit el que he dit a la senyoreta Verinder? —va dir el sergent a tall d’observació mentre ens esperàvem—. Us heu fixat en la seva reacció? Li he dit clarament que la seva partença obstaculitzava el procés de recuperació del diamant i ella ha marxat de tota manera! La senyoreta Rachel té un company de viatge, al carruatge de la seva mare, senyor Betteredge. I aquest company es diu Pedra Lunar.

Jo no vaig badar boca. Seguia creient cegament en la senyoreta Rachel.

El mosso va tornar seguit, molt a contracor, al meu entendre, per Joyce.

—On és Rosanna Spearman? —li va preguntar el sergent Cuff.

—No us ho sabria dir, senyor —va començar Joyce—, ho lamento moltíssim, però no sé com…

—Abans de marxar cap a Frizinghall —va dir el sergent tallant-lo— us he demanat que vigiléssiu Rosanna Spearman sense que ella se n’adonés. M’esteu dient que se us ha escapat?

—Em temo, senyor —va fer Joyce, que ja començava a tremolar—, que potser he estat massa cautelós a l’hora de procurar que no se n’adonés. A la part de baix de la casa hi ha tants passadissos…

—Quanta estona fa que l’heu perduda de vista?

—Gairebé una hora, senyor.

—Podeu tornar a la vostra feina de Frizinghall —va fer el sergent amb la mateixa calma de sempre i amb aquell seu tarannà assossegat—. No crec pas que el vostre talent s’adigui amb el vostre ofici, senyor Joyce. La vostra feina actual us va una mica massa ampla. Tingueu un bon dia.

L’home se’n va anar amb els ulls clavats a terra. Se’m fa molt difícil descriure com em va afectar saber que Rosanna Spearman no era per enlloc. Em feia la impressió que tenia, simultàniament, una cinquantena d’opinions diferents sobre l’assumpte. En aquest estat, em vaig quedar mirant el sergent Cuff sense cap mena de control sobre la meva capacitat de parla.

—No, senyor Betteredge —va fer el sergent, com si hagués descobert el pensament més visible de dins el meu cap i l’hagués escollit per respondre’l d’entre tots els altres—. La vostra jove amiga, Rosanna, no se m’escapolirà tan fàcilment com creieu. Mentre sàpiga on es troba la senyoreta Verinder tinc tots els mitjans que necessito per seguir el rastre a la seva còmplice. Anit vaig impedir que es comuniquessin. Molt bé. Es trobaran a Frizinghall en lloc de reunir-se aquí. Aquesta investigació s’haurà de traslladar (més aviat del que em pensava) d’aquesta casa a la casa que va a visitar la senyoreta Verinder. Mentrestant, em temo que us hauré d’importunar i demanar-vos que torneu a reunir els membres del servei.

El vaig acompanyar fins a la sala del servei. És vergonyós, però això no treu que sigui la veritat: quan li vaig sentir pronunciar aquestes últimes paraules vaig ser presa d’un nou atac de febre detectivesca. Vaig oblidar que detestava el sergent. El vaig agafar confidencialment del braç i li vaig dir:

—Per l’amor de Déu, digueu-me què penseu fer, ara, amb els criats?

El gran Cuff es va quedar palplantat allà on era i es va adreçar a l’aire del cel amb un cert rampell de melangia.

—Si aquest home —va dir el sergent (aparentment referint-se a mi)— entengués una mica del cultiu de roses, seria el personatge més perfecte de la faç de la terra! —Després d’aquesta intensa expressió de sentiments, va sospirar i em va prendre de bracet—. La situació és la següent —va dir, anant de nou al gra—: Rosanna ha fet una d’aquestes dues coses. O bé ha anat directament a Frizinghall (abans jo no hi pugui arribar) o ha anat primer a fer una visita al seu amagatall de l’Arenal Trepidant. El primer que hem d’esbrinar és quin dels criats l’ha vista per última vegada abans de sortir de la casa.

Després de fer unes quantes indagacions, vam saber que l’última persona que havia vist Rosanna havia estat Nancy, l’ajudant de la cuina.

Nancy l’havia vista que s’escapolia amb una carta a la mà i que aturava l’home de la carnisseria que acabava de lliurar la comanda de carn per la porta del darrere. Nancy l’havia sentida que preguntava a l’home si li podria enviar una carta quan tornés a Frizinghall. L’home s’havia mirat l’adreça i li havia dit que era una marrada grossa fer passar per l’oficina de la posta de Frizinghall una carta dirigida a Cobb’s Hole i a més a més en dissabte, que volia dir que la carta no emprendria el viatge cap al seu destinatari fins dilluns al matí. Rosanna li havia respost que el fet que la carta viatgés amb retard no tenia cap mena d’importància. L’única cosa de la qual es volia assegurar era que l’home faria el que ella li demanava. L’home li va prometre que ho faria i se n’havia anat. Nancy va haver de tornar a la seva feina, a la cuina. I ningú altre no havia tornat a veure Rosanna Spearman des d’aleshores.

—I bé? —vaig preguntar, així que vam tornar a estar sols.

—Doncs que me n’he d’anar a Frizinghall —va respondre el sergent.

—A causa de la carta, senyor?

—Sí. La nota sobre l’amagatall és en aquesta carta. He de veure l’adreça a la posta. Si és la que m’imagino, faré una altra visita a la nostra amiga, la senyora Yolland, dilluns que ve.

Vaig acompanyar el sergent a demanar el xarret del poni. Quan érem a l’estable vam rebre més notícies referents a la noia desapareguda.