XV

El sergent es va quedar en silenci, immers en els seus pensaments fins que vam arribar a la plantació d’avets que comunicaven amb el sorramoll. Un cop allà es va eixorivir, com si hagués pres una decisió i em va tornar a parlar.

—Senyor Betteredge —va dir—, tenint en compte que m’heu fet l’honor de prendre un rem de la meva barca, i que, si no m’erro, em sereu de gran ajuda abans no acabi el dia, no veig cap motiu perquè ens seguim posant traves l’un a l’altre i us proposo de predicar amb l’exemple i oferir-vos una explicació honesta de les meves opinions. S’entesta a no donar-me cap informació que pugui perjudicar Rosanna Spearman perquè s’ha portat bé amb vós i perquè sent una compassió franca per ella. Aquestes consideracions humanitàries diuen molt a favor seu, però en aquest cas són consideracions innecessàries. Rosanna Spearman no corre cap mena de perill de ficar-se en problemes, no, encara que la pugui relacionar amb la desaparició del diamant amb una prova tan patent com que teniu nas a la cara!

—Voleu dir que la meva mestressa no presentarà càrrecs? —vaig demanar.

—Vull dir que la vostra mestressa no podrà presentar càrrecs —va especificar el sergent—. Rosanna Spearman no és més que un instrument a mans d’una altra persona, i Rosanna Spearman quedarà impune gràcies a aquesta altra persona.

Parlava amb el cor a la mà, això no ho puc negar. Així i tot, per dins sentia un neguit estrany.

—Sabeu el nom d’aquesta altra persona? —li vaig demanar.

—I vós, senyor Betteredge, que el sabeu?

—No.

El sergent Cuff es va quedar immòbil i em va mirar de fit a fit amb un esguard d’interès melangiós.

—Sempre és un plaer per a mi mostrar-me sensible a les debilitats humanes —va fer—. I en aquest moment, senyor Betteredge, sento per vós una tolerància especial. I vós, amb el mateix honorable motiu, en sentiu envers Rosanna Spearman, oi? No em sabríeu pas dir si ha rebut algun conjunt nou de roba blanca, últimament?

El que volia dir en deixar anar aquella pregunta extraordinària, no m’ho vaig saber ni imaginar. Ara que sabia que dir la veritat no ocasionaria cap mal a Rosanna, vaig respondre que la noia havia entrat al servei amb una provisió de roba bastant minsa i que la meva mestressa, com a recompensa per la seva bona conducta (vaig posar èmfasi en la seva bona conducta) li havia regalat un nou conjunt no feia ni quinze dies.

—Aquest és un món ben miserable —va dir el sergent—. La vida humana, senyor Betteredge, és una mena de diana: la desgràcia la tiroteja contínuament i sempre l’encerta. Si no hagués estat per aquest conjunt, hauríem pogut descobrir una nova camisa de dormir o uns nous enagos entre les pertinences de Rosanna i inculpar-la d’aquesta manera. Em seguiu bé, oi que sí? Vós mateix heu parlat amb les criades i sabeu les descobertes que van fer des de fora l’habitació de Rosanna. Estic segur que ja deu haver esbrinat què va fer ahir la noia, després de dir que es trobava malament? Us ho imagineu? Mare meva, és tan evident com aquell raig de sol que cau allà on acaben els arbres. A les onze del matí de dijous, el superintendent Seegrave, que té un munt de debilitats humanes, va advertir totes les criades de la llepassa a la porta. Rosanna, que té motius per sospitar de les seves coses, s’aferra a la primera oportunitat que li sorgeix per pujar a la seva cambra, localitza la taca de pintura a la camisa de nit, als enagos, o on sigui, fingeix emmalaltir i s’esmuny a la ciutat, compra el material per fer-se uns enagos o una camisa de dormir nova i es passa la nit de dijous confeccionant la peça de roba, encén un foc (però no per destruir la peça tacada; dues de les seves companyes estan tafanejant per davant de la seva cambra i sap que no es pot arriscar que sentin pudor de cremat ni a tenir massa llenya cremada de què desfer-se). Encén un foc, com anava dient, per eixugar i planxar la peça nova un cop escorreguda, amaga la roba tacada (probablement la porta posada) i en aquest moment està ocupada desempallegant-se’n, en un lloc ben convenient: aquella platja solitària d’allà davant. Aquesta tarda l’he seguida fins al poble de pescadors i fins a una caseta concreta, que potser haurem de visitar abans no tornem. S’ha estat una estona dins la caseta i n’ha sortit (segons m’ha semblat veure) amb alguna cosa amagada sota la capa. Una capa (a l’esquena d’una dona) és un emblema d’amor, cobreix una multitud de pecats. En sortir de la casa, l’he vista que marxava resseguint la costa cap al nord. És considerada una zona d’interès paisatgístic marí, la vostra costa, senyor Betteredge?

Li vaig oferir el «Sí» més escarit que li vaig saber donar.

—Tothom té els seus gustos —va fer el sergent Cuff—. Des del meu punt de vista, no havia vist mai un paisatge de vora el mar que admiri menys que aquest. Si segueixes algú costa enllà i aquesta persona es gira, no tens manera humana d’amagar-te enlloc. He hagut de triar entre detenir Rosanna com a sospitosa o deixar que, de moment, seguís amb el petit joc que es porta entre mans. Per motius amb els quals no us voldria atabalar, he decidit fer qualsevol altre sacrifici abans que donar l’alarma aquesta nit mateix a una persona que prefereixo no esmentar ara com ara. He tornat a la casa per preguntar-vos si em podíeu dur a l’extrem nord de la platja per algun altre camí. La sorra, per la seva gran capacitat per registrar les petjades de les persones, és un dels millors detectius que conec. Si en acabar la volta no ens hem trobat Rosanna Spearman, és possible que la sorra ens indiqui què ha estat fent, si la llum aguanta prou estona. Ja som a la sorra. Perdoneu-me la gosadia però, us demano que mantingueu la boca ben tancada i em deixeu passar a mi primer.

Si existeix tal raresa mèdica coneguda pel nom de febre detectivesca, aquesta malaltia havia afectat ràpidament del vostre humil servidor. El sergent Cuff va avançar entre els monticles de sorra de la platja. Jo el vaig seguir (amb el cor a la boca) mantenint-me a certa distància a l’espera de què més passaria.

Aleshores, em vaig adonar que em trobava molt a prop del lloc on Rosanna Spearman i jo mateix havíem estat conversant quan el senyor Franklin va fer acte de presència de manera sobtada en arribar de Londres. Sense treure els ulls del damunt del sergent, la meva ment va començar a divagar involuntàriament cap als esdeveniments d’aquell bon dia entre Rosanna i un servidor. He d’admetre que gairebé vaig sentir de bell nou com la mà de la pobra xicota em premia la meva en senyal de gratitud per haver-li dirigit unes paraules amables. I he d’admetre que gairebé vaig tornar a sentir la seva veu explicant-me que li feia la sensació que l’Arenal Trepidant l’atreia cap a ell cada vegada que sortia de la casa… Gairebé vaig veure com se li il·luminava el rostre i com se li encenien els ulls la primera vegada que els va reposar damunt la persona de Franklin Blake que se’ns apropava lleugerament des de darrere els monticles. Mentre pensava en totes aquelles coses els ànims em van anar caient cada vegada més avall, i el fet d’observar la petita badia, en un intent d’eixorivir-me, només em va servir per acabar-me de trasbalsar.

El que quedava de la claror de la tarda s’estava esvaint i per tot aquell indret desolat s’anava escampant el silenci i una calma horrible. El vaivé de l’oceà damunt del gran banc de sorra de la badia, era una vaivé silenciós. El mar interior es perdia tènue sense que ni un bri de vent l’agités. Tot d’escapces horripilants d’un llot entre groc i blanc flotaven damunt la superfície morta de l’aigua. L’escuma i el llim brillaven tímidament allà on els últims rajos de llum encara els aconseguien atrapar damunt les dues llengües rocoses que s’estenien mar endins, al nord i al sud. Era l’hora del canvi de marea, i just mentre em trobava allà dret, l’ampla superfície marronosa del sorramoll es va posar a bullir i tremolar… Era l’única cosa que es movia en aquell indret tan espantós.

Vaig veure que el sergent es sobresaltava en veure els tremolors de la sorra. S’ho va quedar mirant cosa d’un minut i, aleshores, es va girar i va venir cap a mi:

—Quin indret tan traïdor, senyor Betteredge —va fer—. I no es veu Rosanna Spearman enlloc de la platja, mireu on mireu.

Em va fer baixar més a prop de l’aigua i vaig poder comprovar personalment que les petjades del sergent i les meves pròpies eren les úniques que hi havia impreses a la sorra.

—Des d’aquí on som ara, cap on cau el poble de pescadors? —va preguntar el sergent Cuff.

—Cobb’s Hole —vaig contestar (perquè així és com es diu el poble)— queda a quatre passes d’aquí, direcció sud.

—Aquesta tarda he vist la noia que s’allunyava de Cobb’s Hole per la platja en direcció nord —va explicar el sergent—, de manera que s’havia de dirigir per força a aquest indret. Queda darrere d’aquest turó, Cobb’s Hole? I hi podem fer cap, ara que la marea és baixa, per la platja?

Vaig respondre que sí a totes dues preguntes.

—Ja em perdonareu, però no ens podem entretenir —va fer el sergent—. Vull localitzar l’indret per on ha abandonat la platja abans no es faci fosc.

Tot just devíem haver avançat dos-cents metres en direcció al poble, que el sergent Cuff es va deixar caure de genolls a la sorra tot d’una, aparentment empès per un frenesí instantani per dir les seves pregàries.

—Al capdavall, hauré de fer un compliment al seu paisatge marí —va dir el sergent—. Aquí hi ha les petjades d’una dona, senyor Betteredge! Permetem-nos suposar que són les de Rosanna fins que trobem alguna cosa que evidenciï el contrari. Són unes petjades ben confuses, si té la bondat d’observar-les, però confuses deliberadament, m’atreviria a dir. Ai, pobra criatura, està al corrent de les virtuts detectives de la sorra tan bé com jo! Però no diríeu que ha tingut massa pressa per esborrar totalment les petjades? Jo diria que sí. Aquí s’observa una petjada que ve de Cobb’s Hole; i aquí una altra que hi va. I això que apunta directament a l’aigua no és la punta de la seva sabata? I no són dues marques de talons més, el que veig un tros enllà, a tocar de l’aigua? No voldria de cap manera ferir els seus sentiments, però em temo que Rosanna és ben astuta. Tot apunta que tenia la intenció d’anar al punt de la platja d’on venim vós i jo sense deixar cap rastre del seu pas per la sorra. Podríem afirmar que va caminar per l’aigua des d’aquí fins a aquelles roques del darrere i va tornar pel mateix camí i que després va continuar per la platja, just on es poden veure aquestes dues marques dels talons? Sí, afirmem-ho. S’ajusta perfectament amb la meva idea que duia alguna cosa amagada a sota la capa quan va sortir de la caseta. No! No pas per destruir-la. Si hagués estat amb aquest fi per què s’hauria molestat amb tantes precaucions per impedir que li seguís el rastre fins on acabaven les seves passes? És més prudent pensar que era una cosa que volia amagar. Potser, si anéssim a la caseta, esbrinaríem de quina cosa es tracta.

Davant d’aquella proposta, la febre detectivesca que patia em va baixar de cop.

—No em necessiteu —vaig dir—. Quin servei us puc fer?

—Com més us conec, senyor Betteredge —va fer el sergent—, més virtuts us descobreixo. La modèstia, mare meva!, quina virtut més escassa, en aquest món! I quanta d’aquesta escassa virtut posseeix! Si m’arribo tot sol a la caseta, la gent em rebrà amb la boca ben tancada des de la primera pregunta. Si m’hi acompanyeu, el fet que em presenti un veí respectat, permetrà necessàriament que entaulem una conversa. Jo ho veig així. Com ho veieu, vós?

Incapaç de trobar la resposta astuta que requeria aquella pregunta tan ràpidament com hauria desitjat, vaig intentar guanyar una mica de temps demanant-li a quina caseta volia anar.

Amb la descripció que em va fer el sergent d’aquell indret, vaig identificar que es tractava de la caseta on vivia un pescador de nom Yolland amb la seva dona i els seus dos fills, un noi i una noia. Si feu un cop d’ull a les pàgines anteriors d’aquest relat, veureu que quan vaig presentar Rosanna Spearman vaig comentar que de vegades variava el seu passeig fins a l’Arenal Trepidant per visitar uns amics seus de Cobb’s Hole. Aquests amics eren els Yolland, una família honrada i respectable, molt estimada entre els veïns. Rosanna i aquesta família es van conèixer a través de la filla, que tenia una deformitat en un peu que li havia donat el sobrenom de Lucy Cama Ranca per la contrada. Les dues noies, pel fet de compartir deformitats, suposo que sentien una afinitat especial. Fos com fos, les poques vegades que es trobaven, els Yolland i Rosanna semblaven avenir-se i tenir una relació d’amistat cordial. El fet que el sergent Cuff hagués aconseguit seguir el rastre de la noia fins a la seva caseta portava la meva ajuda en la investigació a tot un altre nivell. Rosanna havia fet simplement el que tenia per costum de fer i poder demostrar que havia estat acompanyada del pescador i la seva família era com demostrar que les seves ocupacions havien estat innocents, com a mínim fins a aquest punt. Amb la qual cosa, si em deixava convèncer per la lògica del sergent, allò deia més a favor que en contra de la xicota. En conseqüència, em vaig considerar convençut.

Ens vam acabar d’arribar a Cobb’s Hole seguint les petjades de la sorra fins que es va acabar l’última engruna de claror.

Un cop a la caseta, va resultar que el pescador i el seu fill eren a la mar pescant, i la Lucy Cama Ranca, dèbil i cansada com sempre, descansava al llit, al pis de dalt. La bona senyora Yolland ens va rebre tota sola a la cuina. En sentir que el sergent Cuff era un personatge cèlebre de Londres, va posar una ampolla de ginebra holandesa i un parell de pipes netes damunt la taula sense treure-li la mirada de sobre, com si se l’hagués de menjar amb els ulls.

Jo em vaig asseure sense fer gaire soroll en un racó mentre esperava que el sergent trobés la manera de treure el tema de Rosanna Spearman. Aquell estil rebuscat que tenia d’atacar la feina, aquesta vegada va resultar ser més rebuscat que mai. Com ho va aconseguir és més del que vaig saber entendre en aquell moment, i més del que seria capaç d’explicar ara mateix. El que és innegable, però, és que va començar parlant de la família reial, dels metodistes primitius i del preu del peix, i que d’aquí va passar (amb la foscor i tenebrositat habituals en ell) a la pèrdua de la Pedra Lunar, la mala fe de la nostra primera minyona i la duresa amb què tractava les altres criades i, en especial, Rosanna Spearman. Un cop va arribar al tema d’aquesta manera, es va presentar com l’encarregat de les investigacions entorn del diamant desaparegut, en part amb la intenció de trobar-lo i, en part, amb l’objectiu de treure Rosanna de l’injust punt de mira on l’havien posat les seves enemigues a la casa. Un quart d’hora després d’haver entrat amb ella a la cuina, la bona senyora Yolland estava totalment convençuda que parlava amb el millor amic de Rosanna Spearman i no parava d’insistir perquè el sergent Cuff es donés una alegria al ventre i s’animés amb l’ampolla de ginebra holandesa.

Convençut com estava que el sergent estava malgastant la saliva inútilment amb la senyora Yolland, vaig romandre assegut gaudint de la seva conversa més o menys com, a la meva època, seia gaudint d’una representació teatral. El gran Cuff va demostrar tenir una paciència extraordinària: provava sort de manera incansable, ara per aquí ara per allà, i engegava un tret rere l’altre, com aquell qui diu, per mirar de fer diana per casualitat. Tot va anar a favor de Rosanna, res en perjudici d’ella; i així fou com va acabar per molt que s’hi entestés: la senyora Yolland parlant pels descosits i amb tota la confiança del món posada en el sergent. El seu últim esforç es va produir quan ja havíem mirat el rellotge i ens havíem posat dempeus en senyal de comiat.

—Que tingueu molt bona nit, senyora —va fer el sergent—. Abans de marxar, només voldria afegir que el vostre humil servidor desitja de tot cor el millor a Rosanna Spearman. Tanmateix, ai! Això no ho aconseguirà mai des de la seva posició actual; el meu consell és… que el deixi.

—Ai, la mare de Déu! Però si és la seva intenció! —va exclamar la senyora Yolland (Aclariment: tradueixo la senyora Yolland de la parla del comtat de York a l’anglès. Si us dic que fins i tot el cultivat Cuff va tenir problemes per entendre-la fins que no el vaig ajudar, podreu concloure quin seria el vostre aclaparament si transcrigués el que va dir en el seu idioma).

Que Rosanna Spearman ens deixava? Vaig parar les orelles com mai, en sentir això. Se’m feia estrany, com a mínim, que no ens n’hagués advertit en primer lloc a la meva mestressa o a un servidor. Vaig començar a dubtar si l’últim tret que havia engegat el sergent a l’atzar no havia fet diana. Em vaig començar a plantejar si la meva participació era tan innocent com m’havia imaginat. Podia molt ben ser que el pla del sergent passés per confondre una dona honesta embolicant-la en una trama de mentides, però el meu deure era recordar, com a bon protestant, que el pare de totes les mentides era el diable, i que el mal i el diable sempre van de tronc. Atès que començava a sentir ferum de maldat en l’ambient, vaig intentar treure el sergent Cuff d’allà però es va tornar a asseure a l’acte i va demanar unes gotes de l’ampolla holandesa per reconfortar-se. La senyora Yolland es va asseure al seu davant i li va omplir la copa. Jo, incòmode a més no poder, vaig fer cap a la porta i vaig dir que em semblava que havia arribat el moment de dir-los bona nit, però no vaig sortir.

—Així doncs, voleu marxar? —va preguntar el sergent—. I què fareu, si us n’aneu? És ben trist! La pobra criatura no té cap amic al món, llevat de vós i de mi.

—I ca! Sí que en té! —va fer la senyora Yolland—. Com ja li he dit, aquesta tarda ha vingut i, després de seure i xerrar una estona amb la meva Lucy i amb mi mateixa, m’ha demanat de pujar a dalt tota sola, a la cambra de Lucy. És l’única cambra de la casa on hi ha paper i tinta.

»—Vull escriure una carta a un amic —m’ha dit finalment— i a la casa no ho puc fer perquè les criades són unes tafaneres.

»A qui anava dirigida la carta, no us ho sé dir, però per l’estona que hi ha dedicat, ha de ser més llarga que un dia sense pa. Quan ha baixat li he ofert un segell. No duia la carta a la mà i no l’ha volgut pas acceptar. És una mica tancada, pobra criatura (bé que ho sabeu), amb les seves coses. Però un amic, el deu tenir en un lloc o altre, això us ho ben dic; i amb aquest amic se n’anirà, hi poso la mà al foc.

—Aviat? —va preguntar el sergent.

—Tan aviat com pugui —va assegurar la senyora Yolland.

En aquest punt em vaig allunyar de la porta per anar cap a ells. Com a responsable del servei de la meva mestressa, no podia permetre que es parlés en la meva presència i amb tanta alegria, de si cap dels nostres criats pensava o no pensava deixar-nos sense haver-nos-ho notificat.

—No hi ha cap dubte que us equivoqueu de mig a mig, pel que fa a Rosanna Spearman —vaig fer jo—. Si hagués tingut la intenció d’abandonar la feina, primer de tot m’ho hauria fet saber a mi.

—Que m’equivoco? —va exclamar la senyora Yolland—. Doncs no fa ni una hora que m’ha comprat a mi mateixa unes quantes coses que volia per al viatge, senyor Betteredge, en aquesta mateixa sala. I això em fa pensar —va afegir aquella dona tan atabaladora alhora que es furgava la butxaca— una cosa que li volia comentar de Rosanna i dels seus diners. És possible que algú de vostès dos la vegi, quan tornin a la casa?

—Serà un plaer fer arribar el missatge a la pobra criatura —va contestar el sergent Cuff abans que jo tingués oportunitat de dir res.

La senyora Yolland es va treure de la butxaca uns quantes monedes de xíling i de sis penics, se les va posar al palmell de la mà i les va comptar amb una escrupolositat ben peculiar. Va oferir els diners al sergent visiblement a contracor.

—Li podria demanar que tornés això a Rosanna, amb el meu afecte i els meus respectes? —va preguntar la senyora Yolland—. S’ha entestat que m’havia de pagar un parell de coses de les quals s’ha encapritxat aquesta tarda, i aquí a casa els diners són prou benvinguts, no ho negaré. Així i tot, no em quedaria tranquil·la de cap manera si m’embutxacava els pocs estalvis d’aquesta pobra dona. I, si voleu que us sigui sincera, no crec que el meu home estigués gaire content de saber que he acceptat diners de Rosanna Spearman, quan torni demà al matí de la feina. Si sou tan amable, digueu-li que es pot quedar de grat les coses que s’ha endut, que és un regal. I no deixeu els diners gaire estona damunt la taula —va afegir la senyora Yolland alhora que deixava un grapat de monedes amb presses davant del sergent com si li cremessin els dits—. Que els temps són difícils i la carn és dèbil i podria caure a la temptació de tornar-me’ls a ficar a la butxaca.

—Som-hi! —vaig fer jo—. No em puc entretenir més: he de tornar a la casa ara mateix.

—De seguida vinc —va fer el sergent Cuff.

Per segona vegada, vaig anar fins a la porta i, per segona vegada, per molt que ho intentés, no vaig ser capaç de creuar el llindar.

—És un assumpte ben delicat, senyora —vaig sentir que deia el sergent—, això de tornar els diners a algú. Estic convençut que li heu fet bon preu, pel que s’ha endut, m’equivoco?

—Bon preu! —va fer la senyora Yolland—. Veniu i jutgeu-ho vós mateix.

Va agafar la llàntia i va dur el sergent fins a un racó de la cuina. Com hi ha món que no vaig poder-me estar de seguir-los. Hi havia una pila de trastos escampats, principalment metàl·lics, que el pescador havia anat arreplegant amb el temps de vaixells enfonsats i per als quals el seu marit encara no havia ensopegat amb el mercat adient per vendre’ls. La senyora Yolland es va capbussar entre les rampoines i en va treure una capsa vella de llauna lacada amb tapa i una anella per on es podia penjar. Era una capsa com les que s’utilitzen als vaixells per conservar els mapes i altres documents per l’estil lluny de la mullena.

—Això mateix —va fer ella—. Quan ha vingut aquesta tarda, Rosanna s’ha endut la germana d’aquesta. «Això m’anirà perfecte», m’ha dit, «per posar-hi els colls i punys per tal que no se m’arruguin a la maleta». Un xíling i sis penics. Senyor Cuff, com que visc de pa que no n’hi he demanat ni mig penic més!

—Això és regalat! —va exclamar el sergent amb un gran sospir.

Va sospesar la capsa amb la mà. Em va semblar sentir una o dues notes de «L’última rosa de l’estiu» mentre el sergent se la mirava. No hi havia cap dubte, ara! Havia fet una altra descoberta que jugava en contra de Rosanna Spearman precisament allà on jo creia que el seu nom estava més a resguard i per culpa meva! Ja es podeu imaginar com em vaig sentir i com em vaig penedir sincerament d’haver estat el mitjà que havia servit per presentar el sergent Cull i la senyora Yolland.

—Ja n’hi ha prou —vaig dir—. No podem demorar-nos més.

Sense fer-me cap mena de cas, la senyora Yolland es va tornar a capbussar entre la ferralla i en va sortir amb una cadena de gos.

—Sospeseu-la, senyor —va dir la dona al sergent—. En teníem tres, com aquesta, i Rosanna se n’ha endutes dues.

»—Què en penseu fer, criatura, de dues cadenes per lligar els gossos? —li he demanat.

»—Si les ajunto podré embolicar-hi la capsa —que em diu ella.

»—La corda és més barata —dic jo.

»—Però la cadena és més segura —em contesta.

»—On s’és vist, lligar una capsa amb una cadena? —que li dic jo.

»—Ai, senyora Yolland, no m’hi posi traves! —em contesta—. Deixi’m endur les cadenes!

»És una noia ben estranya, senyor Cuff. Un tros de pa i més amable que una germana amb la meva Lucy, però estranya nogensmenys. I au, li he seguit el corrent. Tres xílings i sis penics. Paraula d’una dona honrada, tres xílings amb sis penics i prou, senyor Cuff!

—Cadascuna? —va preguntar el sergent.

—Totes dues! —va respondre la senyora Yolland—. Tres xílings i sis penics totes dues.

—És un regal, senyora —va dir el sergent alhora que sacsejava el cap—. Un regal com una casa!

—Agafeu els diners —va fer la senyora Yolland mentre tornava de costat cap a la muntanyeta de plata de sobre la taula com si no pogués fer res per resistir l’atracció que exercia sobre seu—. No ha comprat res més que la capsa de llauna i les cadenes i tampoc no s’ha endut res més que això. Un xíling amb nou penics i tres xílings amb sis penics. Total: cinc xílings amb tres penics. Amb el meu afecte i els meus respectes… I la meva consciència no em permet de restar en pau amb els estalvis de la pobra noia a la butxaca, perquè bé que li poden fer falta.

—I la meva consciència no em permet de restar en pau si li he de tornar els diners, senyora —va fer el sergent Cuff—. Es pot dir de totes totes que li heu fet un regal… I és que l’hi heu ben fet.

—Realment ho creieu, senyor? —va demanar la senyora Yolland amb una nova resplendor a la cara.

—No en tingueu cap dubte —va respondre el sergent—. Pregunteu-ho al senyor Betteredge.

Va ser absolutament en va que m’ho preguntessin. De mi només van treure un «bona nit».

—Rediantre amb els diners! —va engegar la senyora Yolland. Amb aquestes paraules va semblar que perdia tot el control sobre si mateixa, va arreplegar les monedes d’una revolada i se les va tornar a ficar a la butxaca com qui no vol la cosa—. Em fa perdre els nervis, veure’ls romancejant per aquí sense que ningú els agafi —va cridar la dona poc raonable alhora que s’asseia matusserament a la cadira i es mirava el sergent com si li volgués dir: «Ja els torno a tenia a la butxaca, ara, a veure si sou capaç de prendre-me’ls!».

Aquest cop, no només vaig anar fins a la porta sinó que vaig emprendre el camí de tornada. No sabria dir per quins set sous, però em vaig sentir com si un d’ells, o tots dos, m’haguessin ofès mortalment. Encara no havia fet dues passes que vaig sentir la veu del sergent darrere meu.

—Gràcies per haver-nos presentat, senyor Betteredge —va dir—. Estic en deute amb l’esposa del pescador per haver-me permès experimentar una nova sensació. La senyora Yolland m’ha deixat ben desconcertat.

Tenia una resposta malagradosa a la punta de la llengua per la senzilla raó que estava dolgut amb ell, perquè estava dolgut amb mi mateix. Però en declarar-se desconcertat, vaig tenir el dubte reconfortant de si realment havíem fet cap gran mal, fet i fet. Vaig esperar discretament en silenci que digués alguna cosa més.

—Sí —va fer el sergent com si certament m’estigués llegint el pensament—. En lloc d’ajudar-me a trobar la bona pista, senyor Betteredge, us alegrarà saber (per l’interès que teniu en Rosanna) que m’heu ajudat a allunyar-me’n. No puc negar que el que ha fet la noia aquest vespre és ben clar. Ha ajuntat les dues cadenes i les ha lligat a l’anella de la capsa de llauna. Aleshores ha enfonsat la capsa a l’aigua o al sorramoll. Ha lligat l’altre extrem en alguna roca que només ella coneix i deixarà la capsa així ancorada fins que la investigació es doni per acabada. Després la podrà retirar personalment en el moment de lleure que més li convingui. Fins aquí tot està ben clar. Ara bé —va fer el sergent amb el primer to d’impaciència que li sentia—, el misteri és: què dimonis ha amagat a la capsa de llauna?

Per dins, vaig pensar: «la Pedra Lunar!». Però l’única cosa que vaig dir al sergent fou:

—En teniu alguna idea?

—El diamant segur que no —va respondre el sergent—. Tota l’experiència que he acumulat amb els anys seria en va si Rosanna tingués el diamant!

En sentir aquelles paraules, la infernal febre detectivesca se’m va començar a enfilar de bell nou, suposo. En qualsevol cas, la frisança per endevinar el nou enigma em va fer oblidar les bones maneres i vaig exclamar:

—El vestit tacat!

El sergent Cuff es va quedar poc menys que sense paraules i em va posar la mà al braç.

—S’ha llençat mai res en aquest sorramoll vostre que hagi tornat a aparèixer a la superfície? —em va preguntar.

—Mai —li vaig contestar—. Ja pot pesar poc o molt, que tot el que entra a l’Arenal Trepidant se’n va al fons i no torna a sortir mai més.

—Ho sap, això, Rosanna Spearman?

—Ho sap tan bé com jo mateix.

—Així doncs —va fer aleshores el sergent—, per què carai no lliga una pedra al vestit tacat i el llença al sorramoll? No trobo cap mena de lògica en el fet que l’hagi amagat, però és el que ha d’haver fet. Pregunta: —va dir el sergent reprenent la marxa— aquesta peça de roba són uns enagos o una camisa de dormir? O és una altra cosa que ha de preservar al preu que sigui? Senyor Betteredge, si no es presenta res que m’ho impedeixi, demà he d’anar a Frizinghall per esbrinar què va comprar, al poble, quan hi va anar d’amagat a buscar el material per fer-se el vestit nou. Abandonar la casa, tal com estan les coses ara mateix, és un risc, però encara és pitjor el risc que suposa avançar un pas més en aquest assumpte a les palpentes. Disculpeu el mal humor, però és que l’autoestima m’ha caigut ben avall. He permès que Rosanna Spearman em desconcertés.

Quan vam arribar a la casa, els criats estaven sopant. La primera persona que vam veure al pati exterior va ser el policia que el superintendent Seegrave havia deixat allà a disposició del sergent. El sergent li va preguntar si Rosanna Spearman havia tornat. Sí. Quan? Feia gairebé una hora. Què havia fet? Havia anat a dalt a treure’s el barret i la capa i ara estava sopant tranquil·lament amb la resta del servei.

Sense fer cap observació, el sergent Cuff va seguir caminant, cada vegada amb la moral més enfonsada, fins a la part posterior de la casa. Com que era fosc, va passar de llarg de la porta d’entrada (malgrat que jo el cridava) fins que va anar a topar amb la porta d’una cleda que servia d’entrada al jardí. Quan el vaig atrapar per corregir-li el camí fins a la porta d’entrada, vaig veure que estava observant atentament una finestra concreta del pis dels dormitoris que donava al darrere de la casa.

En alçar jo també els ulls, vaig descobrir que l’objecte de la seva contemplació era la finestra de la cambra de la senyoreta Rachel i que, a dins, hi havia un anar i venir de llums d’una banda a l’altra, com si hi passés alguna cosa poc habitual.

—Oi que aquesta és la cambra de la senyoreta Verinder? —va preguntar el sergent.

Jo li vaig respondre que sí i el vaig convidar a entrar amb mi a sopar. El sergent va romandre allà on era i va fer algun comentari sobre el plaer que li donava olorar el jardí a la nit. El vaig deixar que en gaudís.

Així que tombava per entrar a la casa, vaig sentir «L’última rosa de l’estiu» a la porta de la cleda. El sergent Cuff havia fet una nova descoberta! I la finestra de la senyoreta era al fons de la qüestió, aquesta vegada.

Aquesta última reflexió em va fer tornar fins on era el sergent amb el pretext educat que em sabia greu deixar-lo tot sol.

—Hi ha alguna cosa que no enteneu, d’aquí dalt? —vaig afegir assenyalant la finestra de la senyoreta Rachel.

A jutjar per la veu amb què em va contestar, el sergent havia recobrat tota la moral.

—La gent del comtat de York sou grans amants de les apostes, no és així? —va preguntar.

—Posem que sí —vaig fer—. Què significa?

—Si jo fos del comtat de York —va prosseguir el sergent prenent-me del braç— em jugaria amb vós un sobirà, senyor Betteredge, que la senyoreta ha pres la sobtada decisió de marxar de la casa. Si guanyés la juguesca, us oferiria jugar-nos un altre sobirà que la idea l’ha tinguda fa menys d’una hora.

La primera suposició del sergent em va deixar atemorit. La segona es va barrejar dins el meu cap amb l’informe que ens havia donat l’agent sobre el fet que Rosanna Spearman havia tornat de la platja feia menys d’una hora. Totes dues hipòtesis juntes em van provocar un efecte ben curiós mentre ens dirigíem a sopar. Vaig sacsejar el braç del sergent Cuff i, deixant totes les meves maneres de banda, em vaig abocar a la porta passant pel seu costat amb la intenció de fer les meves investigacions.

Samuel, el lacai, va ser la primera persona que vaig trobar-me al passadís.

—La mestressa us espera per veure-us juntament amb el sergent Cuff —va dir sense donar-me temps a fer-li cap més pregunta.

—Quanta estona fa que s’espera? —va preguntar el sergent darrere meu.

—Una hora, senyor.

Una altra vegada! Rosanna havia tornat, la senyoreta Rachel havia pres una decisió poc convencional i la meva mestressa havia estat esperant el sergent… I tot en la darrera hora! No era gens agradable veure com totes aquestes persones i coses diferents es relacionaven entre elles d’aquella manera. Vaig anar cap a dalt sense dirigir la mirada ni la paraula al sergent Cuff. La mà se’m va posar a tremolar tot d’una quan em disposava a trucar a la porta de la meva mestressa.

—No em sorprendria —va xiuxiuejar el sergent Cuff per sobre de la meva espatlla— que aquesta nit es produís un escàndol, a la casa. No us alarmeu! He aconseguit dominar situacions familiars molt més complicades que aquesta, en la meva vida.

Mentre pronunciava aquelles paraules, vaig sentir la veu de la meva mestressa que ens donava permís per entrar.