X

Després dels Ablewhite, van anar arribant la resta de convidats. Comptant la família, eren vint-i-quatre comensals. Feien goig de veure, tots asseguts al seu lloc al voltant de la taula, quan el rector de Frizinghall (amb una gran eloqüència) es va alçar per beneir el sopar.

No cal pas que us atabali amb la llista completa dels convidats. No tornareu a coincidir amb cap d’ells (almenys en la meva part del relat) amb l’excepció de dues persones.

Aquests dos convidats seien un a cada costat de la senyoreta Rachel, que, com a protagonista del dia, naturalment era la principal atracció de la festa. En aquesta ocasió encara era amb més motius el centre d’atenció al qual es dirigien totes les mirades atès que exhibia (malgrat l’oculta irritació de la meva mestressa) el seu meravellós present d’aniversari que eclipsava tots els altres: la Pedra Lunar. Quan l’hi van donar no tenia cap agulla muntada, però el geni universal del senyor Franklin, amb molta traça i una mica de filferro de plata, va aconseguir fer un agafador per enganxar la pedra al pit del vestit blanc de la noia. Tothom es va quedar meravellat per les dimensions prodigioses i la bellesa del diamant, però els únics comensals que van fer algun comentari fora del corrent sobre la pedra van ser els dos que he mencionat i que estaven asseguts un a cada costat de la senyoreta Rachel.

El convidat de la seva esquerra era el senyor Candy, el doctor de Frizinghall.

El senyor Candy era un home menut, agradable i simpàtic, per bé que, tot sigui dit, també tenia el defecte de fer broma a qualsevol hora i a qualsevol lloc i d’entaular, de forma més aviat precipitada, converses amb gent que no coneixia de res sense esperar que ningú li donés peu a fer-ho. En la seva vida social cometia un error darrere l’altre i provocava, sense voler-ho, malentesos entre la gent. Com a metge, era un home més prudent: aplicava el seu criteri més aviat per instint (segons l’opinió dels seus detractors) però normalment l’encertava, mentre que companys de professió més cautelosos que ell, s’equivocaven de diagnòstic. El comentari que va fer sobre el diamant a la senyoreta Rachel volia ser, com sempre, una broma o una mistificació. En nom de la ciència, va demanar molt seriosament a la senyoreta Rachel que li permetés endur-se el diamant a casa per cremar-lo.

—D’entrada l’exposarem a una temperatura elevadíssima —va dir— i després al corrent d’aire i, de mica en mica, puf!, evaporarem el diamant i us estalviarem el munt d’angoixes que us provocaria haver de vetllar per la seguretat d’una joia tan valuosa!

La meva mestressa, que se l’escoltava amb una gran atenció, semblava desitjar que el metge hagués parlat seriosament i que hagués pogut trobar una Rachel prou amant de la ciència per sacrificar el seu present d’aniversari.

L’altre convidat, el que seia al costat dret de la senyoreta, una eminència pública, era ni més ni menys que el famós viatger de l’Índia, el senyor Murthwaite que va posar la seva vida en perill i va endinsar-se, disfressat, allà on mai cap europeu no havia posat els peus.

Era un home alt, prim, eixut, de pell morena i de poques paraules. Tenia un aspecte defallit i una mirada impertorbable i atenta. Corria el rumor que estava cansat de la vida rutinària de la gent de la nostra part de món i que anhelava tornar-se a perdre pels racons desconeguts d’Orient. A banda del que va dir a la senyoreta Rachel, no crec que pronunciés més de sis paraules ni que es prengués més d’una copa de vi en tot el sopar. La Pedra Lunar va ser l’únic objecte que li va despertar algun interès. Semblava com si ja n’hagués sentit a parlar en algun d’aquells indrets perillosos de l’Índia pels quals havia vagat. Després de mirar-lo fixament durant tanta estona que va fer començar a inquietar la senyoreta Rachel, finalment va dir, amb aquella veu freda i inexpressiva:

—Si algun dia viatgeu a l’Índia, senyoreta Verinder, us aconsello que no us endugueu el present del seu oncle. Els diamants hindús solen formar part d’alguna religió hindú. Sé d’una ciutat concreta i d’un temple concret, on, si hi anéssiu abillada tal com aneu avui, no aconseguiríeu romandre en vida ni cinc minuts.

La senyoreta Rachel, immersa en la seguretat d’Anglaterra, va estar encantada de saber que a l’Índia hauria estat en perill. Als cavalls desbocats encara els va agradar més: van deixar caure els coberts estrepitosament i van exclamar a l’uníson un «Oh, que interessant!». La meva mestressa es va moure nerviosa a la cadira i va canviar de tema.

A mesura que avançava el sopar, em vaig anar adonant que aquesta celebració no seria com les altres celebracions dels altres anys.

Ara que recordo l’aniversari i tinc coneixement del que va succeir després, m’inclino lleugerament per pensar que la maledicció del diamant devia embruixar tots els comensals. Els vaig omplir de vi fins al cap i, amb el privilegi que em brindava la meva posició, perseguia els plats menys ben rebuts per la taula i aconsellava als comensals a cau d’orella:

—Tasteu, tasteu aquest plat, estic segur que us agradarà.

Nou de cada deu vegades els vaig aconseguir fer canviar de parer i el van tastar en deferència al seu vell amic Betteredge, com deien amb orgull, però tot va ser en va. De tant en tant, durant el sopar, es produïen silencis llargs que em feien sentir personalment incòmode. Quan es decidien a tornar a parlar, ho feien amb timidesa, i d’una manera absolutament desafortunada i mal intencionada. El senyor Candy, el metge, per exemple, va fer les bromes més inoportunes que li he sentit fer mai. Amb un exemple del seu comportament en tindreu prou per entendre la mala estona que vaig passar al trinxant, sobretot tenint en compte que jo era la persona responsable de l’èxit d’aquella celebració.

Una de les senyores presents al sopar era la respectable senyora Threadgall, vídua del difunt professor amb el mateix nom. No va parar de parlar del seu occit espòs sense explicar en cap moment que, de fet, el seu marit era mort. Suposo que es pensava que tota persona adulta i capaç d’Anglaterra havia de saber aquell detall. Durant un dels silencis, algú va treure el tema eixut i més aviat desagradable de l’anatomia humana, fet que va empènyer la senyora Threadgall a parlar del seu difunt marit, com era habitual, sense fer esment al fet que era mort. La dona va explicar que l’anatomia era una de les grans aficions del professor en el seu temps d’oci. Per mala fortuna, el senyor Candy, que seia al seu costat i no sabia res de la condició de l’espòs, la va sentir. I essent educat com era, va aprofitar l’avinentesa per contribuir a donar un aire més agradable a les aficions anatòmiques del professor.

—Últimament, el Col·legi de Cirurgians ha rebut uns esquelets preciosos —va fer el senyor Candy des de l’altre costat de la taula amb una gran alegria—. Senyora, recomano fervorosament al professor que, així que tingui un moment de lleure, hi faci una visita.

S’hauria sentit caure una agulla. Els comensals, per respecte a la memòria del professor, no van dir res. Jo, en aquell moment em trobava darrere la senyora Threadgall, mentre, dissimuladament, la intentava persuadir perquè acceptés una copa de vi alemany. Va abaixar el cap i va dir en veu molt baixa:

—El meu estimat marit ja no hi és.

Malauradament, el senyor Candy no va sentir res i, molt lluny de sospitar la veritat, va seguir xerrant, més alt i amb més educació que mai.

—És possible que el professor no estigui al corrent —deia— que hi pot accedir amb la targeta d’un membre del Col·legi, cada dia menys els diumenges, entre les deu i les quatre.

La senyora Threadgall va acabar de deixar caure el cap fins al plat i, amb un fil de veu encara més prim, va repetir aquelles solemnes paraules:

—El meu estimat marit ja no hi és.

Jo vaig picar l’ullet al metge, amb gran atreviment, des de l’altre costat de la taula. La senyoreta Rachel li va tocar el braç. I la meva mestressa li va dirigir una mirada plena de significat. Tot va ser debades! L’home va prosseguir amb una cordialitat imparable.

—Estaré encantat —va dir— d’enviar la meva targeta al professor si em fa el goig de dir-me quina és la seva adreça actual.

—La seva adreça actual, senyor, és la tomba —va dir la senyora Threadgall que, de sobte descontrolada, parlava amb un èmfasi i una fúria que van fer tornar a tremolar les copes—. El professor fa deu anys que és mort.

—Oh, valga’m Déu! —exclamà el senyor Candy. Amb l’excepció dels dos cavalls desbocats, que reien a cor què vols, es va fer un nou silenci tan sepulcral que s’hauria pogut assegurar que tots els comensals havien seguit les passes del professor i havien anat a reposar, com ell, a la tomba.

Deixem el senyor Candy. La resta de convidats, cadascun a la seva manera, eren tan irritants com el mateix doctor. Quan haurien d’haver parlat, no badaven boca i, quan finalment ho feien, només aconseguien importunar. El senyor Godfrey, tan eloqüent com era en públic, es va negar a treure el millor de si en privat. Si va ser perquè estava molest, o perquè estava avergonyit després de l’episodi al roserar, no ho sabria dir. Va reservar les seves paraules per a la dama (membre de la família) que seia al seu costat. Era una integrant del comitè, una persona animada amb unes clavícules molt vistoses i una certa fal·lera pel xampany: li agradava sec, per descomptat, i en abundància. Jo, que em trobava a prop d’ells, al trinxant, puc donar fe que els comensals es van perdre una bona dosi de conversa edificant, que vaig poder sentir fragmentada mentre llevava taps, tallava la carn i exercia les meves tasques. El que van comentar sobre les obres de caritat, no ho vaig sentir. Quan vaig tenir ocasió d’escoltar-los, ja havien deixat enrere les dones a confinar i les dones a rescatar i tractaven temes més seriosos. Em va sembla sentir dir al senyor Godfrey que religió significava amor. I que amor significava religió. I que la terra era com el cel però amb algun entrebanc més. I que el cel era com la terra però fet de bell nou per donar-li aires de canvi. Que a la terra hi havia persones d’allò més desagradables, però que, per compensar-ho, totes les dones, un cop al cel, serien membres d’un comitè prodigiós que estaria sempre lliure de disputes i que comptaria amb l’ajuda de tots els homes en forma d’àngels secretaris! Preciós! Preciós! Però quina mala fortuna va fer que el senyor Godfrey reservés aquelles paraules per a la dama i per a si mateix?

El senyor Franklin, us direu, segurament, el senyor Franklin sí que devia animar els comensals i convertir la festa en un esdeveniment agradable.

Ni poc ni molt! S’havia recuperat del tot i es mostrava ple d’energia i vitalitat, gràcies, sospito, al que li devia contar Penelope que havia succeït amb el senyor Godfrey al roserar. Així i tot, per molt que parlés, nou de cada deu vegades treia un tema desafortunat o s’adreçava a la persona equivocada, la qual cosa va fer que ofengués algú i deixés tothom amb la boca oberta. Aquella formació estrangera que arrossegava, aquelles facetes francesa, alemanya i italiana de què ja he fet esment, es van deixar veure sota el sostre hospitalari de la meva mestressa d’una forma d’allò més desconcertant.

Què me’n direu, per posar un exemple, que discutís fins on pot arribar l’admiració d’una dona casada per un home que no és el seu marit i que ho exposés a la manera més liberal francesa a la tia soltera del rector de Frizinghall? Què me’n direu, de quan va deixar sortir el seu punt de vista més alemany i va dir al propietari d’una casa senyorial quan, com a autoritat en la matèria, feia esment de la seva experiència en la cria de braus, que l’experiència, ben entesa, no valia per a res i que la millor manera de criar braus era concentrar-se bé en la idea del brau perfecte i tot seguit crear-lo? O què en penseu de quan, el nostre membre del comtat, encès, a l’hora dels formatges i les amanides, parlant de l’expansió de la democràcia a Anglaterra va esclatar amb la pregunta següent: «Què ens quedarà, senyor Blake goso demanar-li, si un dia perdem les nostres antigues salvaguardes?», què en penseu de la resposta de tarannà italià que li va donar el senyor Franklin: «Ens quedaran tres coses, senyor: l’amor, la música i les amanides»? No solament va esgarrifar tots els assistents amb sortides d’aquesta mena, sinó que, quan es va deixar entreveure la seva faceta anglesa, com ja es veia a venir, va perdre tota aquella delicadesa forastera; així, mentre es debatia el tema de la professió mèdica, va fer un seguit de comentaris que van ridiculitzar els metges de tal manera que fins i tot va fer encendre el nostre benhumorat senyor Candy.

La disputa entre tots dos va començar quan el senyor Franklin es va veure obligat a reconèixer, no sé per què, que últimament dormia molt malament. En resposta a aquell comentari, el senyor Candy li va dir que tenia els nervis alterats i que li convindria seguir un tractament de manera immediata. El senyor Franklin va replicar que, tal com ell ho veia, seguir un tractament mèdic i avançar a cegues per un camí eren una mateixa cosa. El senyor Candy, amb una gran intel·ligència, li va tornar la pilota dient-li que, constitucionalment parlant, ja ho feia, d’avançar a cegues si no dormia bé i que la medicina era l’única cosa que el podria ajudar a trobar una mica de llum. El senyor Franklin va entomar bé la pilota i va declarar que tantes vegades havia sentit a dir que els cecs guien els cecs i que, fins aquell moment, no havia entès mai a què es referia l’expressió. Van continuar així, ara tu ara jo, fins que tots dos es van escalfar, especialment el senyor Candy, que va perdre el control en defensa de la seva professió de tal manera que la meva mestressa no va tenir altre remei que intervenir i aturar la disputa. Aquell imprescindible acte d’autoritat va acabar de fer caure els ànims de la festa per terra. La conversa reapareixia de tant en tant i durava un minut o dos, però la manca d’espurna i d’alegria es feia ben palesa. El diable, o el diamant, havien posseït la celebració; i tothom no va poder sinó sentir un gran alleujament quan la meva mestressa va indicar a les dames que havia arribat l’hora de deixar els cavallers sols amb les seves copes.

Jo acabava d’arrenglerar els decantadors davant del senyor Ablewhite, que representava l’amo de la casa, quan vaig sentir un soroll que provenia de la terrassa i que em va sobresaltar de mala manera. El senyor Franklin i jo vam intercanviar mirades; era el soroll d’un tambor indi. Com hi ha món que els il·lusionistes ens tornaven a visitar el dia que la Pedra Lunar havia tornat a entrar a la casa!

Així que van tombar la cantonada de la terrassa i van aparèixer a la nostra vista, jo vaig anar directament cap a ells amb la intenció de fer-los fora. Tanmateix, vaig tenir la mala fortuna que les dues cacatues esbojarrades se’m van avançar. Van sortir brunzint a la terrassa com dos coets, impacients per veure els trucs de màgia dels indis. Les altres senyores van aparèixer tot seguit, amb els cavallers al seu costat. Abans que jo tingués temps ni de dir «Alabat sia Déu!», els bergants ja recitaven els seus salaams i les cacatues començaven a omplir de petons el pobre noiet.

El senyor Franklin es va posar a un costat de la senyoreta Rachel i jo em vaig col·locar al seu darrere. Si les nostres sospites eren certes, allà la teníem, dreta davant dels indis, desconeixedora de la veritat i lluint el diamant al pit del vestit!

No li sabria dir quins trucs van realitzar ni com els van fer. Després de la vexació del sopar i després de la provocació pel retorn dels bergants al moment just per veure la joia de primera mà, he d’admetre que vaig perdre el cap. El primer que recordo és l’aparició sobtada en escena del viatger, el senyor Murthwaite. Va vorejar el mig cercle que s’havia format amb tots els assistents, ja estiguessin drets o bé asseguts, va situar-se sense fer soroll darrere dels il·lusionistes i els va parlar tot d’una amb l’idioma del seu país.

Si els hagués punxat amb una baioneta no crec que s’haguessin tombat amb una rapidesa tan ferotge com ho van fer en sentir-li pronunciar les primeres paraules. Al cap de no res ja els va tenir a tots tres fent-li reverències i recitant els seus salaams de la manera més educada i rentacares. Així que van haver intercanviat unes quantes paraules en aquella llengua estrangera, el senyor Murthwaite es va retirar amb la mateixa discreció que havia aparegut. El capitost del indis, que feia la tasca d’intèrpret, es va dirigir novament a la multitud aplegada. Vaig observar que el to torrat del rostre de l’home havia pres un aire més grisós d’ençà que li havia parlat el senyor Murthwaite. Va fer una reverència a la meva mestressa i la va informar que l’espectacle havia arribat a la seva fi. Les cacatues, indescriptiblement decebudes, van esclatar amb un gran «Oh!» dirigit al senyor Murthwaite per haver-los aixafat la guitarra. El cap dels indis es va posar la mà humilment damunt del pit i va tornar a dir que l’espectacle s’havia acabat. El noi va passar el barret entre la concurrència. Les dames es van retirar a la sala i els cavallers (amb l’excepció del senyor Franklin i el senyor Murthwaite) van tornar al seu vi. El lacai i un servidor vam seguir els indis fins que van ser fora de la propietat.

En passar per davant dels arbustos de tornada cap a la casa, vaig sentir olor de tabac i em vaig trobar el senyor Franklin i el senyor Murthwaite, aquest darrer fumant un gran cigar, anant amunt i avall a poc a poc per entre els arbres. El senyor Franklin em va fer signes perquè m’unís a ells.

—Aquest —va fer el senyor Franklin per presentar-me el gran viatger— és Gabriel Betteredge, el majordom i amic de tota la vida de la nostra família de qui justament ara us parlava. Si no us fa res, feu-li això que m’acabeu d’explicar.

El senyor Murthwaite es va treure el cigar de la boca i es va reclinar, amb els seus aires d’home cansat, contra el tronc d’un arbre.

—Senyor Betteredge —va començar—, aquests tres indis tenen d’il·lusionistes el mateix que en podem tenir vostè i jo mateix.

Vatua, quina sorpresa! Com és natural, vaig demanar al viatger si ja els havia vist abans, aquells indis.

—Mai —va respondre el senyor Murthwaite— però conec molt bé els il·lusionistes indis. El que han presenciat aquesta nit ha estat una imitació infame i destralera. Llevat que, malgrat la meva dilatada experiència, m’equivoqui de mig a mig, aquests homes són bramans d’una casta superior. Els he acusat d’anar disfressats i ja ha vist com han reaccionat, malgrat la traça que tenen els indis per amagar els seus sentiments. En el seu comportament, hi veig un misteri que em resulta impossible d’explicar. Han sacrificat doblement la seva casta: primer per haver travessat el mar; i segon, per haver-se disfressat d’il·lusionistes. A la terra on viuen, això és un sacrifici terrible. Per haver actuat d’aquesta manera necessiten un molt bon motiu i una justificació fora mida, si ha de servir perquè, quan tornin a casa seva, puguin recuperar la seva casta.

Em vaig quedar sense paraules. El senyor Murthwaite va seguir amb el seu cigar. El senyor Franklin, després del que em va semblar un breu debat intern entre les seves diferents facetes, va trencar el silenci amb les paraules següents:

—Senyor Murthwaite, tinc els meus dubtes sobre si és convenient que us importuni amb assumptes familiars que de ben segur no seran del vostre interès i que tampoc no tinc la intenció d’escampar gaire més enllà del meu cercle més proper, però després del que heu comentat, i vetllant pels interessos de la senyora Verinder i la seva filla, em veig obligat a contar-vos una cosa que potser us ajudarà a treure l’entrellat de l’afer dels il·lusionistes. Això que us diré és una confidència, i estic convençut que no l’oblidareu.

Amb aquest pròleg, va explicar al viatger tot el que aquell bon dia em va explicar a mi mentre érem a l’Arenal Trepidant. Fins i tot l’impassible senyor Murthwaite es va interessar tant pel relat que va deixar apagar el seu cigar.

—Així, doncs —va dir el senyor Franklin un cop va haver acabat l’explicació—, què n’opina, un home de la vostra experiència?

—Un home de la meva experiència —va respondre el viatger—, opina que ha estat en una situació més perillosa vostè, senyor Franklin Blake, del que ho hagi pogut estar mai jo, que és molt.

En aquesta ocasió el que es va quedar sense paraules fou el senyor Franklin.

—Tan greu ho veu? —va preguntar.

—En la meva opinió, sí —va contestar el senyor Murthwaite—. Després del que m’acaba d’explicar, no tinc ni el més petit dubte que la restauració de la Pedra Lunar al front de l’ídol hindú és el motiu i la justificació del sacrifici de la casta de què els parlava ara fa un moment. Aquests homes esperaran que els arribi una oportunitat amb la paciència dels gats i l’aprofitaran amb la ferocitat dels tigres. El que no acabo d’entendre és com heu aconseguit esquivar-los —va fer l’eminent viatger, que ja tornava a encendre el cigar i clavava els ulls al senyor Franklin—. Ha dut el diamant d’aquí cap allà, aquí i a Londres, i encara sou viu! A veure si ho entenc. Devia ser a plena llum del dia que vau treure, les dues vegades, la joia del banc de Londres?

—Efectivament —va dir el senyor Franklin.

—I hi havia molta gent pels carrers?

—Molta.

—Evidentment, devíeu convenir una hora concreta d’arribada a casa de Lady Verinder? El camí d’aquí a l’estació és molt solitari. Vau arribar a l’hora acordada?

—No. Vaig arribar quatre hores abans del previst.

—Permeteu-me que us feliciti per aquesta decisió! Quan vau dur el diamant al banc d’aquest poble?

—L’hi vaig dur una hora després d’haver arribat a la casa i tres hores abans que ningú esperés trobar-me per aquestes contrades.

—Permeteu-me que us torni felicitar! I quan el vau anar a buscar vau tornar tot sol cap aquí?

—No. El destí va voler que tornés acompanyat dels meus cosins i el mosso.

—Permeteu-me que us feliciti per tercera vegada! Si mai sentiu la inquietud de viatjar més enllà dels límits civilitzats, senyor Blake, feu-m’ho saber i us acompanyaré, que sou un home molt afortunat.

Arribat aquest punt, vaig intervenir en la conversa. Aquesta mena de coses no quadren en absolut amb la meva manera de pensar anglesa.

—No deveu pas insinuar seriosament, senyor —vaig preguntar—, que haurien estat capaços de matar el senyor Franklin per llevar-li el diamant, si n’haguessin tingut oportunitat?

—Fumeu, senyor Betteredge? —em va preguntar el viatger.

—Sí, senyor.

—Doneu gaire importància a la cendra de la pipa, quan la buideu?

—No, senyor.

—La gent del país d’aquests personatges dóna la mateixa importància al fet de matar un home que vós a llençar les cendres de la vostra pipa. Si trobessin que un miler de vides s’interposen entre ells i el diamant, i si creguessin que podien eliminar aquelles vides sense que els descobrissin, no tingueu cap dubte que ho farien. El sacrifici d’una casta és un assumpte d’una gran importància, a l’Índia. I el sacrifici d’una vida, en comparació, no té cap valor.

Vaig expressar la meva opinió sobre l’assumpte i vaig afirmar que eren una colla de lladregots assassins. El senyor Murthwaite va expressar la seva, i va afirmar que eren una gent meravellosa. El senyor Franklin no va expressar cap opinió i ens va fer tornar al que en realitat importava.

—Han pogut veure la Pedra Lunar al vestit de la senyoreta Verinder —va indicar—. Què cal fer, ara?

—El que el seu oncle va amenaçar de fer —va respondre el senyor Murthwaite—. El coronel Herncastle sabia molt bé de quin peu calçava, la gent amb qui se les havia de veure. Demà mateix, cal que envieu el diamant a Amsterdam, amb la vigilància de més d’un home, per tal que el tallin. Que en treguin mitja dotzena de diamants. Així s’acabarà la identitat sagrada de la Pedra Lunar i, consegüentment, també s’acabarà la conspiració.

El senyor Franklin se’m va dirigir.

—No hi ha cap altre remei —va dir—. Hem de parlar amb Lady Verinder demà sens falta.

—I per què no avui, senyor? —li vaig preguntar—. I si tornen els indis?

El senyor Murthwaite em van contestar abans que no tingués temps de fer-ho el senyor Franklin.

—Els indis no s’arriscaran a tornar aquesta nit —va assegurar—. Ben poques vegades fan res per acció directa. No cal dir en un afer com el que ens ocupa, en què el més petit error els podria resultar fatal per aconseguir el seu objectiu.

—I si els bergants són més atrevits del que us penseu, senyor? —vaig insistir.

—En aquest cas —va fer el senyor Murthwaite—, engegueu els gossos. En teniu cap de gros, a la propietat?

—Dos, senyor. Un mastí i un bloodhound.

—Perfecte. En la present emergència, senyor Betteredge, el mastí i el bloodhound tenen un gran avantatge: no és gaire probable que tinguin els mateixos escrúpols que vós ni que tinguin la vida humana per sagrada.

Alhora que em va deixar anar aquest gerro d’aigua freda, vam començar a sentir el teclejar del piano que venia de la sala. Va llençar el cigar i va agafar el senyor Franklin del braç per tornar amb les dames. Mentre jo també tornava cap a la casa, em vaig adonar que el cel s’estava encapotant, i de pressa. El senyor Murthwaite també ho havia observat. Es va girar cap a mi i, amb aquell seu aire eixut, em va dir:

—Els indis val més que no es descuidin els paraigües, aquesta nit, senyor Betteredge!

Podia fer tanta broma com volgués sobre el tema, però jo no era cap eminent viatger i no tenia per costum jugar a fet i amagar amb la meva pròpia vida, entre lladres i assassins pels racons més allunyats del món. Em vaig dirigir a la meva petita cambra i em vaig asseure a la cadira, profundament angoixat, mentre em preguntava com havia de procedir. En aquell estat de nervis, altres homes potser haurien agafat una febrada; jo, en canvi, hi vaig posar fi d’una altra manera: vaig encendre la pipa i vaig obrir el Robinson Crusoe.

Encara no havien passat ni cinc minuts que vaig topar amb aquest esplèndid fragment:

«La por del perill és deu mil vegades més terrible que no el perill mateix, quan es mostra a l’esguard, i trobem el feix de l’angúnia molt més gran que no pas el mal pel qual ens frisem».

L’home que després de llegir això no cregui en Robinson Crusoe, és un home a qui li falta un bull o un home perdut en la boira de la seva vanitat! Té mals arguments i val més que ens reservem la pietat per una persona amb una fe més entusiasta.

Quan ja feia una bona estona que havia encès la segona pipa i seguia immers en la meva admiració per aquest gran llibre, Penelope, que havia estat servint el te, em va venir amb el seu nou informe del que succeïa a la sala. Havia deixat les cacatues cantant un duet: començaven les paraules amb grans «ohs» amb la música corresponent. Va observar que la meva mestressa, que nosaltres sabéssim per primera vegada, havia comès errors jugant al whist. Havia vist el gran viatger adormit en un racó. Havia sentit d’esquitllada el senyor Franklin que treia punta al seu enginy amb el senyor Godfrey en referència a les dames de la caritat en general, i havia observat que el senyor Godfrey li havia tornat la patacada amb la intel·ligència pròpia d’un cavaller de tarannà tranquil. Havia detectat la senyoreta Rachel aparentment enfeinada calmant la senyora Threadgall bo i mostrant-li unes fotografies i, realment ocupada llançant mirades furtives al senyor Franklin que cap minyona intel·ligent no podria mal interpretar ni per un instant. Finalment, havia trobat a faltar el senyor Candy, el metge, que havia desaparegut misteriosament de la sala i a la qual havia tornat a aparèixer igual de misteriosament per entaular una conversa amb el senyor Godfrey. En general, les coses rutllaven molt millor del que l’experiència del sopar ens hauria permès d’esperar. Si podíem mantenir aquell ambient una hora més, el Pare Temps ens faria arribar els carruatges i ens deslliuraria de tota aquella gentada.

En aquest món tot té un final, i fins i tot l’efecte reconfortant de Robinson Crusoe es va esvair així que Penelope em va deixar. Em vaig tornar a neguitejar i vaig decidir fer una ronda per l’exterior abans no es posés a ploure. En lloc d’endur-me el lacai, que tenia un olfacte humà i, com a tal, hauria resultat inútil en cas d’emergència, em vaig endur el bloodhound. Ell sí que tenia un olfacte prou fi per ensumar els possibles forasters. Vam fer tota la volta a la propietat i vam sortir fins i tot al camí, però vam acabar la ronda sabent el mateix que quan l’havíem començat, atès que no vam descobrir cap criatura humana amagada per enlloc.

Amb l’arribada dels carruatges també va arribar la pluja. Queia aigua com si no hagués de parar en tota la nit. Llevat del metge, a qui l’esperava un calessí descobert, tots els altres convidats van tornar cap a les seves cases còmodament aixoplugats en carruatges tapats. Vaig dir al senyor Candy que em semblava que es quedaria xop de dalt a baix. Ell, al seu torn, em va respondre que no entenia com havia arribat a la meva edat sense saber que la pell dels metges era impermeable. I amb això va partir sota la pluja, rient la seva pròpia brometa; i amb això ens vam desempallegar de tots els convidats.

I ara ha arribat l’hora d’explicar el que va succeir a la nit.