VUITÈ RELAT

Aportació de Gabriel Betteredg

Jo sóc la persona, com bé recordareu, sens dubte, que va encetar aquestes planes i va iniciar el relat. I també sóc la persona a qui han deixat enrere, per dir-ho així, per tal que en faci el tancament.

Que ningú no es pensi que tinc res més a afegir en referència al diamant indi. Com detesto aquesta joia maleïda! Si ara com ara encara hi ha qui necessita algun aclariment sobre l’afer de la Pedra Lunar el remetré a les autoritats en la matèria. La meva intenció, en aquest moment, és deixar constància d’un fet en la història familiar que tothom ha passat per alt fins ara i que no permetré que se’n faci omissió sense cap mena de respecte. El fet al qual faig referència és l’enllaç matrimonial entre la senyoreta Verinder i el senyor Franklin Blake. Aquest esdeveniment tan interessant es va celebrar a la nostra casa del comtat de York el dimarts dia nou d’octubre del mil vuit-cents quaranta-nou. Jo vaig estrenar vestit nou per a l’ocasió i la feliç parella va anar a passar la lluna de mel a Escòcia.

Les celebracions familiars han estat prou escasses, en aquesta casa d’ençà que la meva pobra mestressa ens va deixar i confesso que, amb motiu del casori, l’entusiasme de la festa em va empènyer a prendre’m (cap a última hora del dia) una copeta de més.

Si alguna vegada us heu trobat en una situació semblant, m’entendreu i us compadireu de mi. Si no us hi heu trobat mai, és molt probable que digueu: «Vell repulsiu, i per què ens ho explica tot això?». Doncs per un sol motiu que ara us diré.

Així doncs, després d’haver pres una copa de més (ja em perdonareu, vós també teniu el vostres vicis; només que el meu vici no és el vostre i el vostre no és el meu), vaig recórrer a l’únic remei infal·lible que és, com ja sabeu, el Robinson Crusoe. Allà on vaig obrir aquest fantàstic llibre no ho sabria dir. Allà on les línies impreses se’m van acabar barrejant sí que ho sé, i sense cap mena de dubte. Era la pàgina tres-cents divuit i parlava d’un afer domèstic referent al casament de Robinson Crusoe que diu el següent:

«Amb aquests pensaments al cap vaig meditar sobre el meu nou compromís: que tenia una esposa! (fixeu-vos, igual que el senyor Franklin!), un fill acabat de néixer (fixeu-vos, també podria ben ser el cas del senyor Franklin!) i la meva esposa aleshores…». El que l’esposa de Robinson Crusoe feia o deixava de fer «aleshores» no vaig tenir cap ganes de descobrir-ho. Vaig subratllar el fragment sobre el fill amb llapis i vaig posar un trosset de paper en forma de punt en aquella plana.

—No et moguis d’aquí —li vaig dir— fins que el senyor Franklin i la senyoreta Verinder faci uns quants mesos que estiguin casats i ja en parlarem!

Van passar els mesos (més dels que m’hauria pensat) i no es va presentar cap ocasió per tocar el punt del llibre. No va ser fins aquest mes de novembre de mil vuit-cents cinquanta que el senyor Franklin va entrar a la meva cambra, especialment de bon humor i em va dir:

—Betteredge! Us porto molt bones notícies! Abans no hagin passat gaire mesos s’esdevindrà una cosa a la casa.

—Afecta la família, senyor? —li vaig preguntar.

—Sense cap mena de dubte, afecta la família —va confirmar el senyor Franklin.

—Hi té alguna cosa a veure, la seva bona esposa, senyor?

—Molt, hi té a veure —va fer el senyor Franklin, que es començava a mostrar sorprès.

—No cal que em digueu res més, senyor —li vaig dir—. Que Déu us beneeixi a tots dos! Em fa molt feliç sentir això.

El senyor Franklin se’m va quedar mirant com si hagués vist un fantasma.

—Em puc prendre la llibertat de demanar-vos com us n’heu assabentat? —em va preguntar—. A mi m’ho acaben de dir, en el més absolut secret, tot just fa cinc minuts.

Vet aquí l’oportunitat de treure el Robinson Crusoe! Havia arribat el moment de llegir aquell fragment domèstic sobre el fill i que havia subratllat el dia del casori del senyor Franklin! Vaig llegir aquelles miraculoses paraules amb un èmfasi que els va fer bona justícia i me’l vaig quedar mirant amb posat seriós.

—Què me’n dieu, senyor: hi creieu, ara, en el Robinson Crusoe? —li vaig preguntar amb la solemnitat que requeria l’ocasió.

—Betteredge! —va fer el senyor Franklin amb la solemnitat corresponent—. Finalment, m’heu convençut! —Va encaixar amb mi i vaig tenir la sensació que l’havia convertit.

El relat d’aquestes circumstàncies tan extraordinàries porta la meva reaparició en aquestes planes a la seva fi. Que ningú no faci escarni d’aquesta única anècdota de la qual he volgut deixar constància. Permetré que feu xerinola de qualsevol de les altres coses que he relatat, però quan es tracta del Robinson Crusoe, per Déu que és cosa seriosa i, per tant, exigeixo que se li doni el tracte que mereix!

Dit això, queda tot dit. Senyores i senyors, m’inclino davant vostre i dono la història per acabada.