PRÒLEG:
LA PRESA DE SERINGAPATAM (1799)
Extracte d’un diari familiar

I

Dirigeixo aquestes línies (escrites a l’Índia) als meus parents d’Anglaterra.

El meu objectiu és el de relatar les causes que m’han dut a rebutjar la mà fidel de l’amistat al meu cosí, John Herncastle. La reserva que he mantingut fins ara sobre aquest assumpte ha estat mal interpretada per alguns membres de la meva família, dels quals no em puc permetre de perdre la bona opinió que tenen de mi. Els demano que ajornin la seva decisió fins que hagin llegit el meu relat. Així mateix, declaro, sota paraula d’honor, que el que escriuré a continuació és, estrictament i literalment, la veritat.

Les diferències personals entre el meu cosí i jo van tenir el seu origen en un esdeveniment públic en el qual vam estar implicats tots dos: la presa de Seringapatam, sota les ordres del general Baird, el dia 4 de maig de 1799.

Per tal que els fets siguin del tot comprensibles, em veig obligat a referir-me un moment al període anterior a l’assalt i a les històries que circulaven pel nostre campament sobre l’or i les joies atresorats al Palau de Seringapatam.

II

Una de les més esbojarrades parlava d’un diamant groc, una gemma famosa en els annals populars de l’Índia.

Les tradicions més antigues que es coneixen expliquen que havia estat incrustada al front del déu indi de quatre mans que simbolitza la Lluna. En part pel seu color tan peculiar i en part per una superstició que deia que la gemma sentia la influència de la deïtat que adornava i que es feia més o menys brillant d’acord amb el creixement i la disminució de la Lluna, va rebre originàriament el nom amb el qual encara avui es coneix a l’Índia: la Pedra Lunar. He sentit a dir que a l’Antiga Grècia i a Roma existia una superstició semblant; en aquell cas, però, no estava vinculada a cap diamant consagrat al servei d’un déu com a l’Índia, sinó a una pedra semitransparent que pertanyia a una gamma inferior de gemmes, que se suposava que era sensible a les influències de la Lluna. La Lluna, en aquest cas també, li va donar el nom amb què els col·leccionistes d’avui dia encara la coneixen.

Les aventures del diamant groc comencen el segle XI de l’era cristiana.

En aquella època, el conqueridor mahometà Mahmoud de Ghizni va travessar l’Índia, es va apoderar de la ciutat sagrada de Somnauth i va desposseir de tots els tresors el seu famós temple, que durant molts segles havia estat el santuari dels peregrins indis i una meravella del món oriental.

De totes les deïtats adorades al temple, l’única que va poder escapar de la voracitat dels conqueridors mahometans fou el déu de la Lluna. Una nit van treure d’allà aquell déu inviolat que estava protegit per tres bramans i lluïa el diamant groc al front, i el van dur a la segona de les ciutats sagrades de l’Índia: Benarés.

Allà, el déu de la Lluna fou col·locat i adorat en un nou santuari, en una sala amb pedres precioses incrustades sota un sostre sostingut amb columnes d’or. També fou allà que, la nit en què es va acabar la construcció del santuari, es va aparèixer Vixnu el Preservador, en un somni, als tres bramans.

La deïtat va impregnar d’alè diví el diamant del front del déu i els bramans es van agenollar tot amagant els rostres entre les seves túniques. Vixnu va ordenar que a partir d’aquell moment tres sacerdots protegissin la Pedra Lunar fent torns nit i dia, fins a l’última de les generacions dels homes. I els bramans van sentir la seva petició i van cedir amb una reverència a la seva voluntat. La divinitat va predir un desastre al presumptuós mortal que posés les mans damunt la gemma sagrada i a tots els membres de casa seva i de la seva família que la rebessin posteriorment. Aleshores els bramans van fer escriure la profecia amb lletres d’or a les portes del santuari.

Van anar succeint-se els segles i, generació rere generació, els successors dels tres bramans no van deixar de guardar, nit i dia, la inestimable Pedra Lunar. Les centúries van continuar passant i passant fins que van arribar els primers anys del segle XVIII de l’era cristiana, que van veure regnar Aurungzebe, emperador dels mogols. En el seu regnat, el caos i la rapinya van tornar a afectar els temples on s’adorava Brama. El santuari del déu de les quatre mans fou infamat amb la matança d’animals sagrats i la trencadissa d’imatges de les divinitats; i la Pedra Lunar va anar a parar en mans d’un oficial d’alta graduació de l’exèrcit d’Aurungzebe.

Els tres sacerdots guardians, incapaços de recuperar el tresor perdut en aquella lluita, el van seguir i el van continuar vigilant d’amagat. Van passar els anys i les generacions; el guerrer que havia comès el sacrilegi va morir miserablement; la Pedra Lunar va anar passant (amb la seva maledicció) d’un mahometà infidel a un altre; malgrat totes les vicissituds, els successors dels tres sacerdots van continuar vigilant-la mentre esperaven el dia en què la voluntat de Vixnu el Preservador els retornaria la gemma sagrada. Al principi del segle XVIII de l’era cristiana, el diamant va caure en mans de Tipu, sultà de Seringapatam, que va ordenar posar-lo d’ornament a l’empunyadura d’una daga que va voler que es guardés entre els tresors més preuats de la seva armeria. I fins i tot allà, al palau del sultà, els tres sacerdots guardians van continuar la seva tasca en secret. A la casa de Tipu hi havia tres oficials estrangers que reverien, o fingien reverir, la fe musulmana i es van guanyar la confiança del seu amo; es diu que eren els tres sacerdots disfressats.

III

Aquest era, doncs, el fantasiós relat sobre la Pedra Lunar que circulava pel nostre campament No va causar cap impressió a ningú més que al meu cosí, que, empès per l’entusiasme per qualsevol cosa prodigiosa, se’l va creure. La nit anterior a l’assalt de Seringapatam es va molestar absurdament amb mi i altres persones per haver tractat aquella història de pura faula, fet que va originar una disputa en la qual el caràcter desafortunat de Herncastle es va fer més que evident. Va fanfarronejar tot dient que li veuríem dur el diamant al dit si l’exèrcit anglès prenia Seringapatam. Aquella afirmació fou rebuda amb un esclat de riallades i tots vam pensar que la cosa quedaria allà, aquella nit.

Permeteu-me ara que us faci cinc cèntims del dia de l’assalt.

El meu cosí i jo ens vam separar al començament de l’escomesa. No el vaig veure en cap moment mentre passàvem el riu a gual, ni quan vam plantar la bandera anglesa a la primera bretxa, ni quan vam creuar la rasa o vam lluitar pam a pam fins a arribar finalment a la ciutat. Herncastle i jo no ens vam tornar a trobar fins a la vesprada, quan ja havíem pres la ciutat i el general Baird va haver trobat el cos mort de Tipu sota una pila de cadàvers.

Tots dos formàvem part d’una partida comandada pel general per evitar que, després de la nostra conquesta, es produïssin saquejos i confusió. Els homes del campament van cometre excessos deplorables i, encara pitjor, els soldats van trobar la manera d’introduir-se per una porta no vigilada que donava al tresor del Palau i d’on sortien carregats d’or i de joies. El meu cosí i jo ens vam trobar al pati de davant de la sala del tresor amb la intenció d’imposar per la força les lleis de la disciplina als nostres soldats. Vaig poder comprovar clarament el temperament ardent de Herncastle, el qual es va exasperar fins al límit del frenesí davant la terrible carnisseria per la qual ens obríem pas. En la meva opinió no era la persona indicada per dur a terme la tasca encomanada.

Dins la sala del tresor hi havia aldarulls i confusió, però no hi vaig veure cap signe de violència. Els homes (si em permeteu fer ús d’aquesta expressió) es desacreditaven alegrement. Intercanviaven paraules grolleres, i la història del diamant va tornar a sorgir de manera inesperada en forma de broma maliciosa. «Qui té la Pedra Lunar?», era el crit encoratjador que, així que s’aturava el pillatge en un punt, provocava que es reprengués en un altre. Mentre jo m’esforçava en va per establir l’ordre, vaig sentir un crit aterridor que provenia de l’altre extrem del pati. Vaig córrer cap a aquella direcció pensant que s’havia iniciat una nova onada de saquejos.

Vaig arribar fins a una porta oberta i vaig veure dos indis (que pels vestits que duien vaig interpretar que eren oficials del Palau) estesos a terra al costat de l’entrada, morts.

A dins es va produir un crit que em va empènyer a entrar a la sala, aparentment una armeria. Un tercer indi, ferit de mort, queia als peus d’un altre home que tenia d’esquena. Així que hi vaig entrar, l’home es va girar i vaig poder veure John Herncastle amb una torxa en una mà i una daga de la qual regalimaven gotes de sang, a l’altra. Al puny de la daga, com si fos un pom, hi vaig veure una pedra que amb la claror de la torxa, així que l’home es va tombar cap a mi, va brillar com si fos de foc. L’indi moribund va caure de genolls, va assenyalar la daga que sostenia Herncastle en una mà i, en el seu idioma, va sentenciar: «La Pedra Lunar es venjarà de tu i dels teus!». Després de dir aquestes paraules, es va desplomar, mort.

Abans que tingués temps de comunicar el que havia passat, els homes que m’havien seguit a través del pati, van entrar. El meu cosí s’hi va apropar ràpidament, com embogit. «Fes que surtin de la sala!», em va cridar, «i posa una guàrdia a la porta!». Els homes van retrocedir en veure que se’ls llançava al damunt amb la torxa i la daga. Vaig disposar dos sentinelles de confiança de la meva companyia a vigilar la porta. Després d’allò, no vaig tornar a veure el meu cosí en tota la nit.

A primera hora del matí, i mentre encara continuaven els saquejos, el general Baird va anunciar públicament, amb un repic de tambors, que si s’enxampava algun lladre, fos qui fos, aquest seria penjat. El capità prebost estava de guàrdia per demostrar que el general no feia broma; i entre la multitud que es va aplegar després de la proclamació, Herncastle i jo ens vam trobar.

Em va allargar la mà, com feia sempre, i em va dir:

—Bon dia.

Jo no l’hi vaig donar de seguida, la meva.

—Primer vull que em diguis —vaig fer jo—, com va trobar la mort l’indi de l’armeria i què volien dir les paraules que va pronunciar mentre assenyalava la daga que duies a la mà.

—L’indi va morir a causa d’una ferida mortal, suposo —va respondre Herncastle—. I el significat de les seves paraules no el sé pas més que tu.

Me’l vaig mirar incrèdul. El frenesí que havia mostrat el dia anterior havia desaparegut completament. Vaig decidir donar-li una altra oportunitat.

—Això és tot el que m’has de dir? —li vaig preguntar.

I ell va respondre:

—Això és tot.

Em vaig girar per donar-li l’esquena, i des d’aleshores ençà no hem tornat a parlar.

IV

Us suplico que entengueu que el que escric en aquestes línies sobre el meu cosí (tret que alguna causa de força major requerís que es fes públic) és per informar exclusivament la família. Herncastle no ha dit res que em donés motius per parlar amb el nostre comandant. Aquells que van ser víctimes de la seva ira abans de l’assalt s’han burlat d’ell i li han retret l’afer del diamant, però com bé podeu imaginar, el record que té ell dels esdeveniments en què el vaig sorprendre a l’armeria ha estat suficient per fer-li guardar silenci. Corre la brama que té intenció de canviar de regiment per tal de perdre’m de vista.

Sigui cert o no, no seré jo qui l’acusi, per bons motius. Si decidís fer-ho públic no podria presentar més proves que les morals. No és només que no tingui res que demostri que va matar els dos homes de la porta; ni tan sols puc declarar que fos qui va causar la mort del tercer home de l’armeria, perquè no puc afirmar que els meus ulls veiessin com es cometia el crim. És cert que vaig sentir les paraules de l’indi moribund, però si algú digués que les va pronunciar com a fruit del deliri, com podria contradir aquesta afirmació amb els coneixements que en tinc jo? Deixem que els nostres familiars, per totes dues bandes, es formin la seva pròpia opinió amb el relat que he exposat i que decideixin si l’aversió que sento ara per aquest home està fonamentada o no.

Tot i que no dono cap credibilitat a la fantàstica llegenda índia sobre la gemma, abans d’acabar he de reconèixer que sí que tinc una certa superstició respecte d’aquest assumpte. Estic convençut, o potser enganyat, que els crims comporten una fatalitat pròpia. Estic convençut de la culpabilitat de Herncastle i, més encara, fins i tot crec que si es queda el diamant ho acabarà pagant, igual que ho pagaran aquells que l’acceptin en cas que ell el vulgui regalar.