II

Un parell de línies enrere ja he parlat de la meva mestressa. Val a dir que el diamant no hauria entrat mai a casa nostra, on va desaparèixer, si no hagués arribat en forma d’obsequi dirigit a la filla de la meva mestressa; i la filla de la meva mestressa mai no hauria existit per acceptar l’obsequi si no hagués estat per la meva mestressa, que, amb penes i treballs, la va dur al món. Com a conseqüència d’això, si començo la història parlant de la meva mestressa, estic bastant segur que em remuntaré prou enrere en el temps. I aquest convenciment, us ho ben asseguro, em fa més agradable començar la tasca que tinc encomanada.

Per poc que conegueu els ambients refinats deveu haver sentit a parlar de les tres belles senyoretes Herncastle: la senyoreta Adelaide, la senyoreta Caroline i la senyoreta Julia, que és la més jove i la millor de totes tres germanes, en la meva opinió (i d’oportunitats de jutjar-ho, com veureu, n’he tingut). Vaig entrar al servei del vell Lord, el seu pare —gràcies a Déu que aquest assumpte del diamant no l’afecta a ell; tenia la llengua més llarga i el caràcter més bast que hagi conegut mai en cap home mai conegut. Com us deia, vaig començar a treballar per al vell Lord com a criat de lliurea de les tres honorables noies, quan tenia quinze anys. Vaig viure allà fins que la senyoreta Julia es va casar amb el difunt Sir John Verinder. Un home excel·lent que l’únic que buscava era algú que el governés i, que quedi entre nosaltres, va trobar la persona ideal per dur a terme la tasca; encara més, a causa d’haver-la trobat, va prosperar, es va engreixar, va viure feliç i va morir sense patiments. Des del dia en què la meva mestressa el va dur a l’església per casar-se amb ell fins al dia en què el va acompanyar en el seu últim sospir i li va tancar els ulls per sempre.

He omès de fer esment al fet que jo em vaig traslladar juntament amb la núvia a la casa i les terres del seu espòs.

—Sir John —li va dir ella—, no puc prescindir de Gabriel Betteredge.

—Senyora meva —li va dir Sir John—, jo tampoc no puc prescindir-ne.

Així era com la tractava, i fou així com vaig entrar al seu servei. A mi m’era del tot indiferent on anés a parar mentre hi anés acompanyat de la meva mestressa.

En veure que la meva mestressa s’interessava per les tasques del camp, les granges i altres feines per l’estil, jo també m’hi vaig interessar, i encara més essent com era el setè fill d’una humil família ramadera. La mestressa em va posar a les ordres de l’administrador, i com que vaig complir, vaig prosperar. Uns quants anys més tard, un dilluns, la meva mestressa va dir:

—Sir John, el vostre administrador és un vell beneit. Assigneu-li una paga i designeu Gabriel Betteredge com a substitut seu.

L’endemà, dimarts, Sir John digué:

—Senyora meva, he assignat una paga a l’administrador i he designat Gabriel Betteredge com a substitut seu.

Se sent a parlar contínuament de molts matrimonis que fan una vida conjunta miserable. Doncs bé, aquí teniu l’exemple contrari: que serveixi d’advertència per a uns i d’estímul per a altres. Mentrestant, jo prossegueixo el meu relat.

Vivia d’allò més bé, no ho negaré pas. Amb un càrrec de confiança i honorable, amb una caseta per a mi tot sol i amb tots els matins ocupats amb les rondes per les propietats, les tardes amb els comptes i les vesprades amb la meva pipa i el meu Robinson Crusoe. Què més hauria pogut demanar per ser feliç? Recordeu què va voler Adam quan estava sol al Paradís? De ben segur que no l’hi heu retret, així doncs, tampoc no m’ho retraureu a mi.

La dona en la qual vaig posar els ulls era la dona que s’encarregava de les tasques domèstiques de la meva caseta. Es deia Selina Goby. Estic d’acord amb el que diu el difunt William Cobbett sobre l’elecció d’una esposa. Busca’n una que mastegui bé el menjar i camini amb pas ben ferm i tot anirà bé. Selina Goby tenia aquestes dues qualitats, i per això, en part, m’hi vaig casar. També tenia un altre motiu per voler-m’hi casar, en aquest cas, però, de collita pròpia. Si Selina Goby era una noia soltera, jo li havia de pagar setmanalment el menjar i els serveis prestats. Si es casava amb mi, no em podria cobrar la feina i m’hauria de servir a canvi de res. Va ser des d’aquest punt de vista que m’ho vaig mirar. El de l’economia, amb un pessic d’amor. Em vaig sentir obligat a exposar-ho a la meva mestressa de la mateixa manera que ho havia reflexionat.

—Fa dies que penso en Selina Goby —li vaig dir—, i em sembla que em resultarà més barat casar-m’hi que no pas que treballi per a mi.

La meva mestressa esclafí a riure i va dir que no sabia què l’havia sorprès més: si les meves paraules o els meus principis. Suposo que hi va trobar alguna cosa divertida, alguna cosa que només són capaces de trobar les persones de cert nivell. Jo, que no vaig entendre res més que el fet que em trobava en total llibertat per exposar la meva voluntat a Selina, així ho vaig fer. I què em va respondre Selina? Valga’m Déu! Si em feu aquesta pregunta, senyal que coneixeu ben poc les dones. Evidentment, va dir que sí.

A mesura que s’apropava el dia i es va parlar que em calia un abric nou per a la cerimònia, vaig començar a tenir dubtes. He comparat el que vaig sentir jo amb el que van sentir altres homes que van passar per la mateixa situació que jo, i tots han coincidit a afirmar que aproximadament una setmana abans de la data assenyalada, van sentir el desig intern de fer-se enrere. Jo vaig anar una mica més enllà, en realitat: em vaig aixecar, per dir-ho així, i vaig intentar trencar el compromís. Però no ho vaig fer sense pensar en una compensació! Prou sabia jo que aquella dona no em deixaria fer enrere sense rebre res a canvi. A Anglaterra hi ha una llei que obliga l’home a indemnitzar la dona, en aquests casos. Amb la intenció de complir la llei, i després de reflexionar-hi detingudament, vaig oferir a Selina Goby un llit de plomes i cinquanta xílings per alliberar-me del compromís. Potser us costarà de creure-ho, però això no treu que sigui el que va passar. I ella fou prou beneita per rebutjar l’oferta.

Després d’allò, evidentment, vaig deixar l’assumpte per tancat. Em vaig comprar l’abric nou més barat que vaig trobar i vaig assumir la resta d’obligacions amb les mínimes despeses possibles. No vam ser una parella ni feliç ni desgraciada. La cosa va quedar ben equilibrada. No sabria explicar per què, però la veritat és que, per un motiu o per un altre, sempre ens movíem per forces oposades. Quan jo volia anar a dalt, la meva esposa baixava; o quan la meva esposa volia baixar, jo pujava. Per a mi, la vida matrimonial era això.

Al cap de cinc anys de malentesos a les escales, a la sàvia Providència li va plaure endur-se-la i alliberar-nos, així, a tots dos. Em vaig quedar tot sol amb la meva única filla, Penelope. Poc temps després va morir Sir John i va deixar la meva mestressa amb la seva única filla, la senyoreta Rachel. Si cal que us digui que es va ocupar personalment que no li faltés de res a la petita Penelope, que anés a escola i que aprengués a ser una noia desperta, i que, de més grandeta, fos la criada personal de la senyoreta Rachel, és que no dec haver parlat prou bé de la meva mestressa.

Pel que fa a mi, vaig seguir any rere any exercint el càrrec d’administrador fins que va arribar el Nadal de mil vuit-cents quaranta-set, any en què es va produir un canvi en la meva vida. Aquell dia, la meva mestressa es va convidar tota sola a prendre un te a la meva caseta. Després de fer-me observar que, començant a comptar des del dia que vaig començar a fer de criat de lliurea del vell Lord, feia més de cinquanta anys que estava al seu servei, em va posar a les mans una armilla de llana molt bonica que havia confeccionat ella mateixa per tal que em resguardés del fred intens de l’hivern.

Vaig acceptar aquell magnífic obsequi incapaç de trobar les paraules adequades per agrair-li aquell gran honor que m’havia fet. Tanmateix, la meva sorpresa va arribar en adonar-me que aquella armilla no era un obsequi, sinó més aviat un suborn. La meva senyora havia observat que m’estava fent vell abans que me n’adonés jo mateix i per això havia fet cap a la meva caseta, per engalipar-me (si m’és permès de fer ús d’aquesta expressió) que abandonés les dures tasques que com a administrador em pertocaven i que acceptés de fer de majordom de la casa. Em vaig oposar com vaig poder a la indignitat d’acceptar aquella vida tan reposada, però la meva mestressa, que sabia quin era el meu punt feble, m’ho va presentar com un favor que li faria a ella si ho acceptava. Això va posar punt final a la discussió, i mentre em fregava els ulls amb la flamant armilla de llana, li vaig dir que m’ho rumiaria.

Així que la meva mestressa va sortir de casa meva i terriblement pertorbat per l’assumpte de què havíem tractat, vaig aplicar-me el remei que fins a dia d’avui encara no m’ha fallat mai en coses de dubte i d’emergència. Vaig encendre la pipa i vaig recórrer a Robinson Crusoe. Tot just feia cinc minuts que m’havia submergit en aquell extraordinari llibre que vaig topar amb aquest fragment tan reconfortant: «Avui amarem çò que odiarem demà». Hi vaig veure el camí. Avui, estava decidit a continuar la meva tasca d’administrador; demà, segons l’autoritat de Robinson Crusoe, podia ben ser que pensés tot el contrari. Era qüestió, doncs, d’imaginar-me en el demà amb el criteri que tindria en el demà, i aquí es va acabar tot. Mentalment alleujat amb aquella decisió, me’n vaig anar a dormir essent l’administrador de Lady Verinder i em vaig despertar l’endemà com a majordom de Lady Verinder. Sense gaires maldecaps i tot gràcies a Robinson Crusoe!

La meva filla Penelope acaba de treure el cap per damunt de la meva espatlla per veure a quin punt em trobo del relat. Em diu que està redactat amb molt bon gust i que tot el que hi explico no és res més que la veritat. Però sí que m’ha fet una objecció: diu que encara no he començat a dur a terme la tasca encomanada. M’han demanat que escrigui la història del diamant i, en comptes d’això, estic contant la història de la meva vida. És curiós, i molt poc propi de la meva persona. Em pregunto si els senyors que es dediquen professionalment a escriure llibres es troben mai, com m’ha passat a mi, que la seva vida s’interposa en els seus relats. Si és que sí, ho lamento per ells. Mentrestant, deixo un nou fals començament i més paper bo malgastat. Què farem, ara? Només se m’acut que prengueu paciència i jo torni a començar de cap i de nou, per tercera vegada.