IX

El vint-i-u de juny, el dia de l’aniversari, ens vam llevar amb el cel encapotat i un temps inestable, però cap a migdia ja s’havia esclarissat.

Nosaltres, a la sala dels criats, vam començar aquella feliç diada com era habitual, oferint els nostres humils obsequis a la senyoreta Rachel i amb el discurs que feia jo cada any, com a cap del servei. Segueixo la mateixa norma que adopta la reina en l’obertura del Parlament: procuro dir més o menys el mateix cada any. Abans de pronunciar el meu discurs (com passa amb el de la reina) tothom l’espera amb impaciència, com si no s’hagués sentit mai res semblant. Un cop pronunciat, sempre resulta menys emocionant del que la gent s’esperava i, per bé que se sent alguna queixa, tothom comença a posar les esperances en el que es pugui dir de nou al discurs de l’any següent. La moral que s’extreu d’aquest fet és que la gent del parlament, així com la de la cuina, és gent fàcil de governar.

Després d’esmorzar, el senyor Franklin i jo vam mantenir una conversa sobre l’assumpte de la Pedra Lunar, ja que havia arribat el moment de treure-la del banc on estava dipositada, a Frizinghall, i fer-la a mans de la senyoreta Rachel.

No sé si havia intentat festejar la seva cosina de bell nou i havia estat rebutjat, o si la impossibilitat de descansar bé nit rere nit havia agreujat les seves característiques contradiccions i inseguretats. El que sí que és cert és que, el matí de l’aniversari, el senyor Franklin no estava en el seu millor moment. En vint minuts va expressar vint opinions diferents sobre el diamant. Jo, per part meva, seguia aferrat als fets tal com els coneixíem. No havia succeït res que ens fes necessari alarmar la meva mestressa amb l’assumpte de la joia, ni res que alterés el deure legal que tenia el senyor Franklin de fer-la a mans de la senyoreta Rachel. Aquest era el meu punt de vista en aquell afer; i, per molt que ho intentés girar del revés i de través, al final, ell va haver d’adoptar el mateix punt de vista que jo. Vam decidir que després de dinar aniria a cavall fins a Frizinghall i que tornaria amb el diamant i, molt probablement, amb la companyia del senyor Godfrey i les dues senyoretes.

Un cop decidit, el nostre jove cavaller va tornar amb la senyoreta Rachel.

Van dedicar tot el matí i bona part de la tarda a la tasca inacabable de decorar la porta alhora que Penelope s’ocupava de mesclar els colors seguint les seves ordres. Mentrestant, la meva mestressa, a mesura que s’apropava l’hora de dinar, no parava, entrava i sortia de la cambra amb el nas tapat amb un mocador per la gran quantitat de «vehicle» que van emprar aquell dia, intentant en va que els dos artistes deixessin estar la seva feina. A les tres tocades es van treure els davantals, van deixar que Penelope (la més afectada pel vehicle) marxés i van netejar-se la brutícia que portaven al damunt. Però havien aconseguit el seu propòsit: havien acabat la porta per l’aniversari i n’estaven ben cofois. He de reconèixer que els grifons, cupidos i tota la resta feien goig de veure; ara bé, n’hi arribava a haver tants, i estaven tan embolicats entre flors i altres objectes i implicats en accions i actituds tan torbadores que hores després d’haver tingut el plaer d’observar aquell espectacle encara els tenia ficats al cap. Si a tot això hi afegeixo que Penelope va acabar la seva tasca matinal marejada a la part posterior de la cuina, no ho faig pas amb ànim de demostrar hostilitat vers el vehicle. Déu me’n guard! Així que es va assecar va deixar de fer pudor; i si l’art demana d’aquesta mena de sacrificis, per molt filla meva que sigui la noia, només diré: tot sigui per amor a l’art!

El senyor Franklin va esgarrapar alguna cosa de la taula del dinar i va partir cap a Frizinghall a escortar els seus cosins, tal com havia dit a la meva mestressa. Que hi anava a cercar la Pedra Lunar, només ho sabíem ell i jo.

Com que aquesta era una de les festes familiars en què jo m’estava al trinxant per tal d’ocupar-me personalment del servei a la taula, mentre el senyor Franklin va ser fora vaig tenir el cap ben ocupat. Un cop vaig haver revisat el vi i els homes i dones que havien de servir el sopar, em vaig retirar per refer-me abans no arribessin els convidats. Vaig fer una calada o dues ja sabeu a què i vaig fullejar un llibre que ja he esmentat en alguna ocasió en aquestes pàgines; totes dues coses em van assossegar cos i ànima. El soroll dels cascos dels cavalls a l’entrada em va despertar del que, més que una becaina, diria que va ser una fantasia. Així que vaig ser a la porta, em vaig trobar amb una cavalcada composta pel senyor Franklin i els seus tres cosins escortats per un dels mossos del senyor Ablewhite.

Del senyor Godfrey em va sorprendre, per estrany que sembli, el fet que, igual que el senyor Franklin, semblava estar menys en forma del que era habitual en ell. Em va encaixar educadament la mà com sempre i es va mostrar cordialment content de veure que el seu vell amic Betteredge es conservava tan bé. Però, no sé per què, era com si arrossegués un núvol que li fes ombra. Quan li vaig demanar per la salut del seu pare, em va contestar més aviat secament amb un «Com sempre». En canvi, les dues senyoretes Ablewhite portaven l’alegria de vint persones, amb la qual cosa es reequilibrava la balança. Eren gairebé tan altes com el seu germà; exuberants, rosses i amb les galtes rosades; voluminoses en carn i sang, i plenes de salut i bon humor de cap a peus. Les potes dels pobres cavalls tremolaven pel pes en dur-les a l’esquena i, quan van desmuntar (sense esperar que ningú les ajudés), us puc ben assegurar que les bèsties es van posar a saltar com si estiguessin fetes de goma. Tot el que deien les senyoretes Ablewhite començava amb un gran «oh»; tot el que feien, amb un estrèpit; i reien i xisclaven en qualsevol moment i a la més mínima provocació. Cavalls desbocats, vet aquí el que eren.

Un cop al vestíbul i protegits pel xivarri que feien les senyoretes, vaig tenir l’oportunitat de mantenir una breu conversa amb el senyor Franklin:

—Ha dut el diamant sa i estalvi, senyor?

Va assentir amb el cap i es va tocar suaument la butxaca del pit de l’abric.

—Ha vist els indis?

—Ni poc ni molt. —Després d’aquella resposta va demanar per la meva mestressa i, en sentir que era a la saleta, se’n va anar cap allà de dret. Quan encara no feia ni un minut que era allà, es va sentir la campaneta i van enviar Penelope a comunicar a la senyoreta Rachel que el senyor Franklin Blake volia parlar amb ella.

Al cap d’aproximadament mitja hora, quan jo creuava el vestíbul, em va sobresaltar un reguitzell de xiscles que provenien de la saleta. No puc dir que m’alarmés perquè, en els xicles, hi vaig reconèixer el gran «oh» de les senyoretes Ablewhite. Tanmateix, m’hi vaig acostar (amb el pretext de demanar instruccions per al sopar) i vaig descobrir que no havia passat res de l’altre món.

M’hi vaig trobar la senyoreta Rachel a la taula, amb el dissortat diamant del coronel a la mà. Els dos cavalls desbocats s’estaven agenollades una a cada costat de la noia, devorant la joia amb els ulls i xisclant extasiades cada vegada que la pedra els mostrava una nova espurna de lluentor. Al costat oposat de la taula, el senyor Godfrey picava de mans com un nen gros i no parava d’exclamar «Exquisit! Exquisit!». El senyor Franklin seia en una cadira del costat de la prestatgeria, amb una mà a la barba i la mirada ansiosa finestra enllà. I allà, a la finestra, vaig veure l’objecte que estava admirant: la meva senyora amb l’extracte del testament del coronel a les mans, d’esquena a tots els convidats.

Així que li vaig demanar les instruccions es va girar cap a mi i vaig poder observar que la mirada severa de la família se li havia aplegat a les celles i el mal geni familiar li retorçava la comissura de la boca.

—Veniu a la meva cambra d’aquí a mitja hora —em va respondre— i us podré dir alguna cosa.

Després de pronunciar aquelles paraules se’n va anar. Era evident que estava fent front a la mateixa dificultat que se’ns havia plantejat al senyor Franklin i a mi aquell dia a l’Arenal Trepidant. Era el llegat de la Pedra Lunar una prova que ella havia tractat el seu germà amb una cruel injustícia, o demostrava que el coronel era pitjor del que ella s’hauria pogut imaginar mai? Uns interrogants ben difícils de respondre, els que es plantejaven a la meva mestressa, mentre la seva filla, desconeixedora del caràcter del coronel, seguia allà dreta amb l’obsequi del seu oncle a la mà.

Abans que jo tingués l’oportunitat de sortir també de la sala, la senyoreta Rachel, sempre tan considerada amb el vell criat que ja era a la casa quan ella va néixer, m’ho va impedir.

—Mireu, Gabriel! —va dir, i em va posar la joia resplendent davant dels ulls i a sota un raig de sol que entrava per la finestra.

Que Déu ens agafi confessats! Quin diamant! Gros com un ou de daurada, o gairebé! La llum que desprenia era quasi com la llum de la lluna en temps de collita. Si la miraves directament, el groc intens de la pedra et deixava la mirada tan captivada que li era impossible veure res més. Feia l’efecte que era inabastable; aquesta joia que podies sostenir entre l’índex i el polze, semblava tan inabastable com el cel. La vam exposar als rajos del sol i tot seguit vam deixar la sala a les fosques i la pedra va brillar de manera terrible amb una lluentor lunar, com si brillés de les profunditats de la seva pròpia resplendor. No m’estranyava que la senyoreta Rachel estigués fascinada. No m’estranyava que les cosines s’haguessin posat a xisclar d’aquella manera. El diamant, a mi, em va causar tal efecte que jo també vaig deixar anar un gran «oh» propi dels cavalls desbocats. L’únic que va aconseguir mantenir la calma va ser el senyor Godfrey. Va passar un braç per la cintura de cada una de les seves germanes i, amb una mirada compassiva que no parava de fer saltar del diamant a la meva persona, va dir:

—Carbó, Betteredge. Al capdavall, vell amic, no és res més que carbó!

La seva intenció, imagino, era la d’instruir-me. Això no obstant, l’única cosa que aconseguí fou que recordés el sopar. Vaig sortir com vaig poder per anar a trobar el meu exèrcit de cambrers, al pis de baix. Quan vaig sortir de la sala, el senyor Godfrey em va dir:

—El bon Betteredge, quin gran afecte que us tinc!

Estava abraçant les seves germanes i devorava Rachel amb els ulls, quan em va honrar amb aquella demostració d’estima. L’amor que devia arribar a inspirar, amb aquell gest! El senyor Franklin, al seu costat, semblava un perfecte salvatge.

Quan va haver passat mitja hora, em vaig presentar, tal com m’havien ordenat, a la cambra de la meva mestressa.

El que va passar entre la meva mestressa i jo, en aquesta ocasió, fou bàsicament la repetició del que havia passat entre el senyor Franklin i un servidor a l’Arenal Trepidant, amb la diferència que en aquest cas em vaig estar de donar el meu consell sobre els il·lusionistes, ja que no havia passat res que m’empenyés a alarmar la meva mestressa. Quan em va acomiadar, vaig veure perfectament que s’inclinava per creure el pitjor pel que feia als motius del coronel i que tenia la intenció d’allunyar la Pedra Lunar de les mans de la seva filla així que en tingués l’oportunitat.

Quan estava de camí a la meva part de la casa, em vaig trobar el senyor Franklin. Volia saber si havia vist la seva cosina Rachel. No l’havia vista. Que si li sabia dir on era el seu cosí Godfrey. No ho sabia, però vaig començar a sospitar que el cosí Godfrey no devia ser gaire lluny de la cosina Rachel. Aparentment, les sospites del senyor Franklin no diferien gaire de les meves. Es va estirar fort la barba i va sortir disparat cap a la biblioteca amb un cop de porta absolutament carregat de significat.

Ja no vaig rebre més interrupcions en els preparatius del sopar d’aniversari fins que va arribar el moment de mudar-me per rebre els convidats. Així que m’acabava de posar l’armilla blanca, Penelope se’m va presentar al tocador amb el pretext de pentinar-me els quatre cabells que encara conservo i de posar-me bé el nus de la xalina blanca. La meva filla estava de molt bon humor i vaig observar que em volia dir alguna cosa. Em va fer un petó al mig de la clepsa i em va dir a cau d’orella:

—Tinc notícies fresques, pare! La senyoreta Rachel l’ha rebutjat.

—A qui? —vaig preguntar-li.

—L’home del comitè de les dames, pare —em digué Penelope—. Quina astúcia, aquest home! L’odio per intentar desbancar el senyor Franklin!

Si no m’hagués quedat alè, de ben segur que hauria protestat per aquesta manera indecent de parlar d’una eminència filantròpica. Però just en aquell moment m’estava refent el nus de la xalina i tenia tota la força dels seus sentiments concentrada a la punta dels dits. En ma vida no havia estat tan a prop de ser escanyat.

—He vist com se l’enduia a soles cap al roserar —digué Penelope—. I m’he esperat darrere del grèvol per veure’ls en tornar. Hi havien anat de bracet i ben enriallats, però en sortir, anaven l’un per aquí i l’altra per allà, tots dos amb cara de pomes agres i evitant de mirar-se. No hi havia dubte. Mai no havia estat tan entusiasmada, pare! Com a mínim hi ha una dona al món capaç de resistir-se al senyor Godfrey Ablewhite; i si jo fos una dama, ja en seríem dues!

Davant d’aquest comentari hauria hagut de tornar a protestar. Però, aquesta vegada, la meva filla havia agafat el raspall i tenia tota la força dels seus sentiments concentrada en aquell estri. Si sou dels que teniu la cabellera esclarissada, entendreu que em sentís d’allò més espaordit. Si no és així, no feu cas d’aquest fragment i doneu gràcies a Déu per haver-vos concedit alguna cosa per protegir del raspall el vostre cap.

—Just a l’altre cantó del grèvol —va prosseguir Penelope— el senyor Godfrey s’ha aturat en sec i ha dit:

»—I ara voleu que em quedi a la casa com si no hagués passat res?

»La senyoreta Rachel se li ha encarat d’una revolada.

»—Heu acceptat la invitació de la meva mare —ha dit— i sou aquí per conèixer els seus convidats. Si no voleu fer un escàndol, us quedareu, evidentment! —Ha fet unes quantes passes més i llavors m’ha semblat que s’ablania una mica—. Oblidem el que acaba de passar, Godfrey —ha dit—, i continuem sent cosins. —Ella li ha allargat la mà i ell l’hi ha besada, la qual cosa m’hauria d’haver semblat un abús de llibertats, i se n’ha anat. Ell s’ha esperat una estoneta tot sol, amb el cap cot mentre amb el taló foradava la grava. No havia vist un home tan desencaixat en ma vida. “Que estrany!” ha dit entre dents en alçar la vista i començar a anar cap a la casa. “Molt estrany!”. Si aquella era l’opinió que tenia d’ell mateix, tenia tota la raó del món. Ben estrany, i tant. I la conclusió de tot plegat, pare, és el que ja us he dit al començament —em diu Penelope, que m’acaba de deixar petrificat amb una última escarificació, la més intensa de totes—: s’ha decidit pel senyor Franklin!

Vaig prendre-li el raspall i vaig obrir la boca per administrar a la meva filla la reprimenda que, estareu d’acord amb mi, es mereixia de sobres per aquell llenguatge i aquella conducta.

Encara no havia tingut temps de badar boca que em va interrompre l’estrèpit d’unes rodes de carro a l’exterior. Arribaven els primers convidats. Penelope va sortir de la cambra d’una revolada. Jo em vaig posar l’americana i em vaig emmirallar. Tenia el cap vermell com una gamba però, tret d’això, anava abillat com s’esperava dels homes en una ocasió com aquella. Vaig arribar al vestíbul just a temps per anunciar l’arribada dels dos primers convidats. No cal que mostreu cap interès especial per ells. Es tractava només del pare i la mare del filantrop: el senyor i la senyora Ablewhite.