VIII

Arribat en aquest punt, se’m fa necessari aturar-me un moment.

Després de repassar els meus records, i amb l’ajuda del diari de Penelope, veig que podem passar prou ràpidament per l’espai de temps que va transcórrer entre l’arribada del senyor Franklin i el natalici de la senyoreta Rachel. La major part dels dies van passar amb celeritat i no van aportar res que sigui gaire destacable. Així doncs, amb el vostre beneplàcit i amb l’ajuda de Penelope, faré esment només d’alguna data concreta d’aquest període de temps i em guardaré d’explicar el dia a dia fins que arribem al dia en què l’afer de la Pedra Lunar va guanyar importància per a tots els membres de la casa.

Dit això, podem reprendre el relat, que evidentment començaré amb el flascó de tinta de fragància dolça que em vaig trobar aquell dia al camí, quan ja s’havia fet de nit.

L’endemà al matí (és a dir el matí del dia vint-i-sis) vaig mostrar al senyor Franklin aquest article dels il·lusionistes i li vaig contar el que ja us he contat a vosaltres. Ell era del parer, no només que els indis havien estat rondant per la casa amb la intenció de trobar el diamant, sinó també que eren prou curts de gambals per creure en la seva pròpia màgia. Amb això es referia als senyals que havien fet sobre el cap del noi, la tinta que li havien abocat a la mà i al fet de creure que llavors veuria persones i coses més enllà de l’abast de la visió humana. El senyor Franklin em va informar que al nostre país, així com a l’Orient, també hi havia gent que practicava aquesta mena d’ardits, però sense la tinta, i que l’anomenaven amb un nom francès que significava alguna cosa així com claror de la vista.

—Els indis —va dir el senyor Franklin— devien pensar que guardaríem el diamant aquí (ja hi podeu pujar de peus) i van portar el seu noi clarivident per si aconseguien entrar a la casa.

—Creieu que ho tornaran a intentar, senyor? —li vaig preguntar jo.

—Depèn del que aconsegueixi fer el noi —va respondre ell—. Si és capaç de veure el diamant a través de la cambra cuirassada del banc de Frizinghall, els indis ja no ens importunaran amb més visites, de moment. Si no ho aconsegueix, encara pot ser que tinguem una altra oportunitat d’atrapar-los vagant per la propietats abans no transcorrin gaires nits més.

Jo tenia les esperances posades en la segona possibilitat. Tanmateix, i per estrany que pugui semblar, no va succeir.

Tant podia ser que els il·lusionistes haguessin sentit rumors per la ciutat que el senyor Franklin havia estat al banc i haguessin tret les seves conclusions, com que el noi realment hagués vist on es trobava el diamant en aquells moments (la qual cosa jo no em crec ni poc ni molt), com que, al capdavall, tot hagués estat simplement cosa de l’atzar. En qualsevol cas, la veritat era aquesta: durant les setmanes que van transcórrer fins a l’aniversari de Rachel no vam tornar a veure cap rastre que indiqués que els indis haguessin tornat a estar a la casa. Els il·lusionistes es van quedar a la ciutat fent els seus números mentre el senyor Franklin i un servidor vam romandre a l’espera del que podia succeir, decidits a no posar els brivalls en guàrdia bo i fent-los veure abans d’hora que sospitàvem d’ells. Amb aquest relat dels fets, tant de la seva banda com de la nostra, acaba tot el que tinc a dir sobre els indis, ara per ara.

El dia vint-i-nou, la senyoreta Rachel i el senyor Franklin van trobar una manera amb què ocupar el temps, que, si no, els hauria pogut resultar difícil de passar. Tinc motius per explicar ara l’ocupació que els va tenir entretinguts. Trobareu que té relació amb fets que després narraré.

En general, la gent de casa bona té un escull ben difícil de superar, l’escull de la seva pròpia ganduleria. Pel fet d’haver de dedicar la major part de la vida a rumiar a què dedicar les hores, resulta curiós d’observar que (especialment quan tenen uns gustos d’aquests que s’anomenen intel·lectuals) moltes vegades es lliuren a activitats immundes. Nou de cada deu vegades es dediquen a torturar algú o fer malbé alguna cosa. I fent-ho creuen fermament que estan enriquint la seva ment, quan, en realitat, l’única cosa que aconsegueixen és deixar tota la casa feta un desgavell. He vist tant dames (lamento dir-ho) com cavallers sortir a passejar, dia rere dia, amb, per exemple, capsetes de pastilles buides i agafar tritons, escarabats, aranyes i granotes i, en tornar a casa, travessar els pobres animalons amb agulles o partir-los a trossets, sense cap mena de remordiment. No em sorprendria veure el senyoret, ni la senyoreta, observant les entranyes d’una aranya amb una lupa, ni topar-me amb una de les seves granotes decapitades baixant per les escales. I quan et preguntes a fe de què tanta grolleria cruel, et fan saber que tot plegat es deu a l’interès que el senyoret o la senyoreta mostren per la història natural. Semblantment, més d’una vegada, se’ls pot veure dedicar hores i més hores a fer malbé una bonica flor amb un seguit d’estris punxeguts, impulsats per l’afany absurd de saber de què està feta. Que potser tindrà uns colors més bells o una fragància més dolça, quan ho sàpiguen? On s’és vist! Però pobra canalla bé que s’han d’entretenir amb alguna cosa, oi? Bé han d’omplir les hores. De petits, ens divertim amb el fang i fem pastissos i, de grans, ens divertim amb la ciència, disseccionem aranyes i malmetem flors. Tant en un cas com en l’altre, tot es deu al fet que no tenim res al cap en què pensar, ni res a les mans per ocupar-les amb alguna cosa que valgui la pena. Per això acabem omplint teles de pintura i deixant tota la casa ben empudegada; o guardem capgrossos en una peixera plena d’aigua bruta que fa regirar l’estómac a tots els habitants de la casa; o anem deixant trossets de pedra per aquí, per allà i per més enllà, fins que tenim tots els racons de la casa plens de sorreta; o ens embrutem els dits amb el pretext de la fotografia fent justícia així a tots els de la casa sense cap mena de compassió. No cal dir que per a la gent que es veu obligada a treballar per guanyar-se les garrofes, no tenir altre remei que pencar per pagar-se els vestits i la teulada que els protegeixen i l’aliment que els permet de seguir endavant, és molt més dur. Però si comparen la seva pitjor jornada de treball amb l’ociositat que fa malmetre flors i obrir aranyes en canal, encara donaran les gràcies pel fet de tenir alguna cosa en què pensar i alguna cosa amb què tenir les mans ocupades.

Pel que fa al senyoret Franklin i la senyoreta Rachel, em complau fer-vos saber que no torturaven res. Es limitaven a deixar-ho tot fet un desastre; i l’única cosa que van espatllar, tot sigui dit, fou el plafó d’una porta.

El geni universal del senyor Franklin, versat en totes les matèries, també arribava al que ell anomenava «pintura decorativa». Segons ens va informar, ell mateix havia ideat una nova mescla per humitejar la pintura que ell denominava «vehicle». De què estava composta, no en tinc coneixement. El que feia, us ho puc dir en una sola paraula: pudor. Davant de les ganes de la senyoreta Rachel d’experimentar personalment amb aquella nova tècnica, el senyor Franklin va enviar a buscar els materials a Londres i els va barrejar, amb l’acompanyament d’una ferum que feia esternudar fins i tot els pobres gossos que entraven a la sala. Va posar un davantal i un pitet damunt del vestit de la senyoreta Rachel i la va deixar a punt per començar a decorar la seva pròpia saleta que, per manca d’un mot anglès prou adequat, anomenava el seu boudoir. Van començar per la part interior de la porta. El senyor Franklin en va rascar tot el preciós vernís amb una pedra tosca fins que la va deixar com, segons deia ell, una bona superfície de treball. La senyoreta Rachel, aleshores, va tornar a cobrir aquella superfície, sota la direcció i amb l’ajuda del senyoret, amb estampats i figures (grius, ocells, flors, cupidos i coses per l’estil) que copiaven dels dissenys d’un conegut pintor italià el nom del qual ara no recordo: aquell que va omplir el món de verges Maries i que diu que tenia un amor a cal forner. La feina, en si mateixa, era entretinguda i bruta, però la nostra dama i el nostre cavaller no semblava que se’n cansessin mai. Sempre que no eren a muntar a cavall, a visitar algú, fent algun àpat, o refilant les seves melodies, eren al boudoir, l’un a tocar de l’altre, ben enfeinats fent malbé la porta. Quin poeta fou que va dir que Satanàs sempre omple les mans d’aquells que les tenen buides d’ocupacions? Si ell hagués estat en el meu lloc i hagués vist la senyoreta Rachel amb el pinzell i el senyor Franklin amb el seu vehicle, no se li hauria acudit res més encertat d’escriure sobre ells dos que això mateix.

El proper dia digne d’esmentar és el diumenge quatre de juny. Aquell vespre, a la sala dels criats, vam intercanviar opinions sobre un afer domèstic que, igual que la decoració de la porta, també te relació amb una cosa que encara no ha tingut lloc.

Davant de l’evident plaer amb què el senyor Franklin i la senyoreta Rachel compartien la companyia mútua, i davant del fet que feien molt bona parella en tots els aspectes, vam especular, com és natural, sobre la possibilitat que estiguessin frec a frec amb alguna altra finalitat que la de decorar la porta. Alguns deien abans no s’acabés l’estiu se celebraria una boda a la casa. Uns altres (amb mi al capdavant) admetien la possibilitat que Rachel es casés abans d’acabar l’estiu, però dubtaven (per motius que llegireu tot seguit) que el nuvi fos el senyor Franklin.

El fet que el senyor Franklin estava enamorat, ningú que el veiés o el sentís ho podia negar. El més complicat era endevinar les intencions de la senyoreta Rachel. Permeteu-me l’honor de presentar-vos-la i després traieu les conclusions que trobeu més encertades, si és que podeu.

No faltava gaire pel divuitè aniversari de la meva senyoreta, que era el dia vint-i-u de juny. Si us agraden les dones morenes —la qual cosa es veu que ja no està de moda, ara, entre la gent benestant— i no teniu prejudicis pel que fa a l’estatura, us haig de dir que la senyoreta Rachel és una de les noies més atractives que hagin vist mai els vostres ulls. Era menuda i prima, però perfectament proporcionada. Veure-la asseure’s, veure-la alçar-se i especialment veure-la caminar, era suficient perquè qualsevol home s’adonés que la gràcia de la seva figura (si m’és permesa l’expressió) raïa en la seva carn i no pas en els vestits. Tenia els cabells més negres que he vist en ma vida i uns ulls en concordança. El nas, no el tenia prou gros, això ho he d’admetre. La boca i la barbeta (segons paraules textuals del senyor Franklin) eren pa d’àngel; i la seva pell (segons la mateixa autoritat indiscutible) era càlida com el sol, però amb el gran avantatge sobre aquest que sempre feia de bon mirar. Si hi afegim el fet que sempre caminava amb el cap ben alt, amb elegància, ímpetu i temperament; que tenia la veu clara amb el to ideal i un adorable somriure que li començava als ulls abans que li arribés als llavis, ja en teniu el retrat més perfecte de la noia que he estat capaç de dibuixar, i a mida real!

I què me’n dieu, del caràcter? No tenia cap defecte, l’encantadora criatura? Tenia tants defectes com deveu tenir vós, senyora, ni més ni menys.

Ara seriosament, la meva preciosa Rachel, amb totes les seves virtuts i atractius, tenia un defecte que la imparcialitat més estricta m’obliga a reconèixer. En això no s’assemblava a les noies de la seva edat: tenia idees pròpies, i era prou tossuda per desafiar les modes, si aquestes no s’ajustaven prou bé als seus gustos personals. En les coses poc importants, no hi havia res de dolent, en aquesta independència; però en les coses de més magnitud, la seva tossuderia (segons crèiem la meva mestressa i jo mateix) la feia anar massa lluny. Opinava d’assumptes que poques dones el doble de grans que ella solien opinar; mai no demanava consell; mai no t’informava de les intencions que tenia; mai no compartia secrets ni confidències amb ningú que estigués per sota de la seva mare. Tant en les coses petites com en les grans, amb gent que estimava i amb gent que odiava (i totes dues coses les vivia amb la mateixa intensitat), la senyoreta Rachel sempre feia les coses a la seva manera, i no necessitava res de ningú per superar les alegries i les penes de la seva vida. Havia sentit un munt de vegades la meva mestressa dient:

—El millor amic i el pitjor enemic de Rachel són, un i altre, ella mateixa.

Una cosa més abans de donar el tema per acabat.

Malgrat ser reservada i obstinada, no hi havia en ella ni la més petita ombra de falsedat. No recordo que mai hagi faltat a la seva paraula; ni la recordo dient mai que no, quan volia dir que sí. Em ve a la memòria que, en més d’una ocasió, aquella bona minyona va acceptar la culpa i el càstig per alguna malifeta que havia comès algun company a qui ella estimava. Més tard, quan es descobria l’entremaliadura, ningú no l’aconseguia fer confessar i la responsabilitat requeia sobre seu. Però tampoc va dir mai cap mentida. Et mirava de dret als ulls, movia el cap d’un costat a l’altre amb una gran impertinència i es limitava a dir «No ho diré!». Aquest fet li valia un nou càstig, i ella reconeixia que lamentava haver-se negat a respondre, però, malgrat la pena de quedar a pa i aigua, mai no confessava. Era cabuda, de vegades diabòlicament cabuda, ho reconec, però alhora era la criatura més encantadora que ha posat mai els peus en aquest món mesquí. Que potser detecteu una certa contradicció en aquesta descripció? En aquest cas: observeu bé la vostra esposa les properes vint-i-quatre hores i si en aquest temps la vostra bona muller no presenta cap mena de contradicció, que Déu us agafi confessats, perquè voldrà dir que us heu casat amb un monstre!

Ara ja podem dir que coneixeu la senyoreta Rachel, la qual cosa, com veureu, ens posa cara a cara amb la qüestió de les intencions matrimonials de la senyoreta.

El dia dotze de juny, la meva mestressa va fer enviar una invitació a un cavaller de Londres per tal que els vingués a ajudar amb els preparatius del natalici de la senyoreta Rachel. Es tractava de l’afortunat jove que jo creia que havia captivat secretament el cor de la senyoreta Rachel! Igual que el senyor Franklin, era un cosí seu. Es deia Godfrey Ablewhite.

La segona germana de la meva mestressa (no us amoïneu: aquesta vegada no aprofundiré gaire en afers familiars), la segona germana de la meva mestressa, us deia, va tenir un desengany amorós; després, seguint el principi de l’«o tot o res», va accedir al que s’anomena un casament desafortunat. A la família, es va produir un bon daltabaix quan l’honorable Caroline va insistir a esposar-se amb el plebeu senyor Ablewhite, el banquer de Frizinghall. Era un home molt ric i respectable, i va engendrar una família prodigiosament extensa. Fins ara tot li anava a favor. Però va tenir l’atreviment de partir d’un estament social inferior, i això li anava en contra. A desgrat d’això, el temps i el progrés de la moderna il·lustració va posar les coses al seu lloc i aquell casament desafortunat va superar totes les proves. Ara tots ens estem tornant molt liberals; i (tenint en compte que els favors amb favors es paguen) a qui li importa, a dins i a fora del Parlament, si sou escombriaire o duc? Aquest és el punt de vista modern, i jo procuro no quedar-me antiquat. Els Ablewhite vivien en una casa i una propietat ben dignes que quedava als afores de Frinzinghall. Una gent molt respectable i respectada entre els seus veïns. Amb ells, no cal que ens hi entretinguem gaire, en aquestes pàgines. Només amb el senyor Godfrey, que era el segon fill del senyor Ablewhite, a qui hem de donar el seu espai aquí, en atenció a la senyoreta Rachel.

A desgrat de ser un home intel·ligent, despert i amb unes qualitats en general bones, el senyor Franklin tenia, al meu entendre, unes possibilitats ben minses de batre el senyor Godfrey en l’estimació de la meva jove mestressa. En primer lloc, el senyor Godfrey era, en estatura, el més avantatjat, i de bon tros, de tots dos. Feia més de metre noranta, tenia una bonica complexió vermellosa i blanca i una cara delicada i rodona, fina com la mà, i un cap cobert de cabells rossos i llargs que li tapaven el clatell. Per què us en faig aquesta descripció? Si alguna vegada heu format part d’alguna societat de les dames de la caritat de Londres deveu conèixer el senyor Godfrey Ablewhite tan bé com jo. Era advocat d’ofici i el seu temperament feia que les dones el trobessin atractiu; era un bon samarità per decisió pròpia. Ni la benevolència femenina ni la destitució femenina hauríem pogut fer res sense ell. Societats maternals per confinar dones desafortunades, societats de magdalenes per rescatar dones desafortunades; societats de mentalitat forta per posar dones desafortunades a llocs propis d’homes desafortunats i deixar que aquests s’apanyessin (ell era el vicepresident, el gerent i el referent de totes). On fos que hi hagués una taula plena de dones en comitè, hi havia el senyor Godfrey a la junta, com a moderador del comitè, per guiar aquelles entranyables criatures pels topants del negoci, amb el barret a la mà. Suposo que devia ser el filantrop de més èxit (per bé que amb poca independència econòmica) que s’hagi creat mai a Anglaterra. Com a orador en esdeveniments benèfics, poques persones reeixien com ell a arrencar-te diners i llàgrimes. Era un personatge públic com n’hi ha pocs. L’última vegada que vaig estar a Londres, la meva mestressa em va fer dos obsequis. Em va fer anar al teatre a veure la ballarina del moment i a Exeter Hall a escoltar el senyor Godfrey. La dama ho va fer amb una banda de músics. El cavaller amb un mocador i un got d’aigua. Una multitud aplegada en la dansa. Una altra multitud aplegada en el discurs. I tot plegat, amb aquella dolçor seva (parlo del senyor Godfrey). Era la persona més senzilla, agradable i fàcil de tracte que hagi conegut mai. Estimava tothom, i tothom l’estimava. El senyor Franklin no hi tenia res a fer. Cap home de reputació i capacitats més modestes tenia res a fer davant d’un personatge com ell.

El dia catorze va arribar la resposta del senyor Godfrey.

Acceptava la invitació de la meva mestressa, des del dimecres anterior al natalici fins al divendres al vespre (moment en què les seves obligacions amb les dames de la caritat l’obligaven a tornar a casa seva). Juntament amb la resposta, va enviar una còpia d’uns versos que ell, amb tota l’elegància, anomenava «la diada natal» de la seva cosina. La senyoreta Rachel, pel que m’han dit, es va unir a la mofa que el senyor Franklin va fer als versos, a l’hora de sopar; i Penelope, que estava totalment a favor del senyor Franklin, em va demanar, tota triomfant, què en pensava.

—La senyoreta Rachel us ha donat una pista falsa, filla meva —vaig respondre—; però jo no em deixo enredar tan fàcilment. Espera que als versos del senyor Ablewhite els segueixi el mateix senyor Ablewhite.

La meva filla va respondre que el senyor Franklin podia contraatacar i provar sort abans que arribés el poeta. En favor d’aquest punt de vista, he de reconèixer que el senyor Franklin no es donava per vençut a l’hora de guanyar-se l’afecte de la senyoreta Rachel.

Tot i ser un dels fumadors més empedreïts que he vist en ma vida, va deixar els cigars perquè ella un dia li va comentar que detestava la pudor que el tabac li deixava als vestits. Ell, sense els efectes calmants del tabac a què estava habituat, passava molt mala nit i cada matí baixava amb un aspecte tan desmillorat que la senyoreta Rachel al final li va suplicar personalment que tornés a fumar. De cap manera! No tenia cap intenció de fer res que pogués molestar ni per un moment la senyoreta. Estava decidit a deixar el vici enrere i a recuperar el son, tard o d’hora, a força d’esperar-lo pacientment. Amb aquesta devoció, direu (igual que van dir molts membres del servei), era qüestió de temps que la senyoreta Rachel acabés cedint, i més si pensem en el treball de decorar la porta que diàriament compartien. Sí, entesos, però la noia tenia un retrat del senyor Godfrey a la seva cambra en què se’l veia parlant en un esdeveniment públic, amb els cabells escampant l’embat de la seva pròpia eloqüència i amb uns ulls embadalidors que captivaven tots els assistents a desembutxacar-se calerons. Què me’n dieu, d’això? Segons m’explicava Penelope, l’home de qui cap dona podia prescindir, observava en efígie com pentinaven Penelope. Ben aviat l’observaria personalment, o almenys aquest era el meu parer.

El dia setze de juny es va produir un esdeveniment que va deixar el senyor Franklin en més mala posició que mai.

Aquell matí, un cavaller d’altres terres que parlava anglès amb accent estranger, va arribar a la casa i va demanar de veure el senyor Franklin Blake per un assumpte de negocis. Aquest afer no podia estar relacionat amb el diamant per dos motius: en primer lloc, perquè el senyor Franklin no me’n va dir res; en segon lloc, perquè ho va explicar (així que el foraster va ser fora, suposo) a la meva mestressa. És possible que aquesta ho comentés a la seva filla. El que és segur és que aquell vespre, la senyoreta Rachel va fer unes dures observacions al senyor Franklin, mentre era al piano, sobre la gent amb qui havia conviscut i sobre els principis que havia adoptat quan vivia a l’estranger. L’endemà, per primera vegada, no van avançar en els treballs de decoració de la porta. M’imagino que el senyor Franklin devia haver comès alguna imprudència mentre vivia al Continent (relacionada amb faldilles o amb deutes) que l’havia seguit fins a Anglaterra. Però tot això no són més que suposicions per part meva. En aquest cas, i per estrany que sembli, ni el senyor Franklin ni la meva mestressa em van posar al corrent de l’assumpte.

El dia disset, com es veia a venir, va arribar la calma de després de la tempesta. Van reprendre la pintura de la porta i se’ls veia més ben avinguts que mai. Penelope era del parer que el senyor Franklin havia sabut aprofitar la reconciliació per fer una oferta a la senyoreta Rachel i que aquesta encara no havia respost ni a favor ni en contra. La meva filla estava convençuda (per senyals i indicis amb els quals ara no us atabalaré) que la seva senyoreta se l’havia tret de sobre bo i negant-se a creure que ho deia de veres, i que, després, en privat, s’havia penedit d’haver-lo tractat d’aquella manera. Tot i que Penelope gaudia de més confiança de la senyoreta Rachel del que solen tenir les criades (pel fet que havien crescut pràcticament juntes), jo coneixia prou bé el caràcter reservat de Rachel per creure-la capaç de fer aquella concessió a ningú. El que em va explicar la meva filla, en aquella ocasió, em va semblar que era més el que desitjava que no pas la realitat.

El dia dinou va succeir un altre esdeveniment. Ens va visitar el doctor per temes professionals. Se’l va fer venir per tal que fes una exploració a una persona que ja he tingut ocasió de presentar-vos en aquest relat: la nostra segona minyona, Rosanna Spearman.

La pobra noia, que com ja sabeu em va deixar ben atònit aquell dia a l’Arenal Trepidant, em va tornar a sorprendre més d’un cop en l’interval de temps a què ara faig referència. La idea que tenia Penelope que la seva companya estava enamorada del senyor Franklin (i que la meva filla va mantenir estrictament en secret seguint les meves ordres) semblava ser d’allò més absurda. Això no obstant, sí que he d’admetre que el que vaig veure amb els meus ulls, i el que també va observar la meva filla, del comportament de la nostra segona minyona començava a resultar, com a mínim, misteriós.

Per exemple, la noia es feia trobadissa constantment amb el senyor Franklin, amb una gran timidesa i sense fer rebombori, però s’hi feia. Ell li mostrava el mateix interès que podria haver mostrat, posem per cas, al gat: no semblava que mai li passés pel cap de malgastar ni una mirada per fixar-la en la cara vulgar de Rosanna. La gana de la pobra xicota, de sempre migrada, va desaparèixer de forma preocupant, i cada matí apareixia amb uns ulls que delataven que no havia dormit bé i que havia estat plorant. Un dia, Penelope va fer un descobriment que a l’acte vam decidir no dir a ningú. Va enxampar Rosanna al tocador del senyor Franklin que agafava d’amagat una rosa que li havia donat la senyoreta Rachel perquè se la posés al trau del vestit i la va canviar per una altra rosa igual que havia collit ella mateixa. Després d’aquest fet, se’m va mostrar insolent una o dues vegades, quan, amb la més bona de les intencions, li vaig aconsellar que fos més curosa amb el seu comportament. I, el que és pitjor, no es mostrava extremament respectuosa amb la senyoreta Rachel, com abans, en les poques ocasions en què la senyoreta es dirigia casualment a ella.

La meva mestressa es va adonar d’aquell canvi i em va demanar el parer. Jo vaig intentar disculpar la noia bo i responent que em semblava que no estava gaire fina de salut, per la qual cosa es va fer venir el doctor, tal com ja he dit, el dia dinou. La seva opinió fou que la conducta de la minyona es derivava del seu estat de nervis i posava en dubte que estigués en condicions de seguir al servei. La meva mestressa li va oferir canviar d’aires i anar a treballar a una de les nostres granges, més terra endins. Ella va suplicar, amb els ulls plens de llàgrimes, que no l’hi fessin anar i, en mal hora, vaig aconsellar a la meva mestressa que esperés una mica a enviar-l’hi. Tal com van resultar les coses, com podreu comprovar ben aviat, aquest fou el pitjor consell que li hauria pogut brindar. Si tan sols hagués tingut manera de veure una mica més enllà en el temps, hauria fet tots els possibles per fer fora de casa Rosanna Spearman en aquell mateix instant.

El dia vint va arribar juntament amb una nota del senyor Godfrey. Havia disposat que faria nit a Frizinghall amb la intenció de visitar el seu pare per assumptes de negocis. L’endemà a la tarda, amb la companyia de les seves dues germanes grans, arribaria a casa nostra a cavall amb temps per assistir al sopar. La nota anava acompanyada d’un elegant estoig de porcellana que volia expressar a la senyoreta Rachel l’amor del seu cosí i els seus millors desitjos. El senyor Franklin només li havia regalat un medalló senzill que no valia ni la meitat que aquella capseta. Malgrat tot, la meva filla Penelope (tal és l’obstinació de les dones) encara creia que seria el guanyador.

Gràcies a Déu, per fi va arribar la vigília de l’aniversari! No em negareu pas que en aquesta ocasió no us he entretingut gaire en el relat d’aquesta part dels fets. Animeu-vos, que tot seguit us oferiré un nou capítol amb què, a més, us portaré fins al punt més emocionant de la història.