Capítol XXVI
D’un sopar que van fer Càndid i Martí amb sis forasters, i qui eren

Un vespre que Càndid estava a punt d’entaular-se amb Martí i els altres forasters que s’allotjaven al mateix hostal, un home amb la cara de color de sutge se li va acostar per darrere, el va agafar pel braç i li va dir:

—Prepareu-vos per partir amb nosaltres. No hi falteu.

Càndid es tomba i veu Cacambo. Veure Cunegunda hauria estat l’única cosa que l’hauria pogut sorprendre i alegrar encara més. Per poc es torna boig. Abraça el seu bon amic.

—És aquí, Cunegunda? Porta-m’hi, i que em mori de goig al seu costat.

—No, no és aquí Cunegunda —va dir Cacambo—; és a Constantinoble.

—Vatua món! A Constantinoble! És igual; ni que fos a la Xina. Anem-hi corrents.

—Sortirem després de sopar —va dir Cacambo—; no puc dir-vos res més; sóc un esclau, ara; l’amo m’espera; me n’he d’anar a servir-li el sopar. No digueu res a ningú. Sopeu i estigueu a punt.

Càndid, mig amoïnat mig content, feliç d’haver trobat altra vegada el seu emissari fidel, sorprès de veure que Cacambo s’havia convertit en un esclau, amb el sol pensament de retrobar la seva amant, el cor agitat i la ment trasbalsada, va seure a taula amb Martí, que es mirava amb sang freda aquests esdeveniments, i amb sis forasters que havien anat a Venècia per passar-hi el carnaval.

Cacambo, que servia de beure a un d’aquests forasters, es va acostar a l’orella del seu amo, a les acaballes del sopar, i li va dir:

—Senyor, Vostra Majestat ja se’n pot anar quan li sembli bé; el vaixell està a punt.

Havent dit aquestes paraules, va sortir del menjador.

Els comensals, estranyats, es miraven l’un a l’altre sense badar boca quan un altre criat, tot acostant-se al seu amo, li va dir:

—Senyor, la cadira de Vostra Majestat és a Pàdua, i la barca és a punt.

L’amo va fer un signe, i el criat se’n va anar. Van tornar-se a mirar tots, i l’estranyesa encara va fer-se més gran. Un tercer criat, acostant-se igualment a l’estranger que feia tres, li va dir:

—Senyor, creieu-me, és millor que Vostra Majestat no es quedi ni un minut més a Venècia; me’n vaig a preparar-ho tot.

I va desaparèixer.

Llavors, a Càndid i a Martí no els va quedar cap dubte que allò era una mascarada de carnaval. Un quart criat va dir a l’amo que feia quatre:

—Vostra Majestat ja se’n pot anar quan li sembli bé. —I se’n va anar, com els altres.

El cinquè criat va dir el mateix al cinquè amo. Però el sisè criat va dir una altra cosa al sisè estranger, que era un que seia al costat de Càndid. Li va dir:

—A fe, senyor, que no ens volen fiar més ni a Vostra Majestat ni a mi; tinc por que no passem la nit a la garjola, vós i jo: me’n vaig a endreçar les meves coses; adéu.

Quan van ser fora tots els criats, els sis forasters, Càndid i Martí es van quedar completament muts. Al final Càndid va trencar el gel:

—Senyors —va dir—; vet aquí una broma ben original: com pot ser, que tots sis sigueu monarques? Ja us asseguro que ni jo ni aquest que m’acompanya no ho som, de reis.

Aleshores l’amo de Cacambo va prendre la paraula amb un posat molt greu i va dir en llengua italiana:

—No sóc cap bromista, jo; sóc Ahmet III.^[108] He estat gran sultà durant molts anys; vaig destronar el meu germà; el meu nebot va destronar-me a mi; van tallar el coll als meus visirs; acabo els meus dies a l’antic serrall; el meu nebot, el gran sultà Mahmud, em permet de fer un viatge de tant en tant per raons de salut, i he vingut a passar el carnaval a Venècia.

Un jove que seia al costat d’Ahmet va prendre la paraula i va dir:

—Jo em dic Ivan;^[109] he estat emperador de totes les Rússies; vaig ser destronat al bressol mateix; el meu pare i la meva mare els van empresonar; van educar-me a la presó; de tant en tant tinc permís per viatjar, acompanyat dels meus guardians, i he vingut a passar el carnaval a Venècia.

El tercer va dir:

—Jo sóc Carles Eduard, rei d’Anglaterra;^[110] el meu pare em va cedir els drets de la monarquia; vaig haver de lluitar per defensar-los; a vuit-cents partidaris meus van arrencar-los el cor i els el van fregar per la cara. He estat a la presó; me’n vaig a Roma a fer una visita al rei, que és el meu pare, destronat igual que jo i que el meu avi, i he vingut a passar el carnaval a Venècia.

El quart va prendre la paraula i va dir:

—Jo sóc rei dels polonesos;^[111] de resultes de la guerra m’he quedat privat dels meus estats hereditaris; al meu pare li va passar ben bé el mateix; em resigno davant la Providència com el sultà Ahmet, l’emperador Ivan i el rei Carles Eduard, que Déu els doni molts anys de vida, i he vingut a passar el carnaval a Venècia.

El cinquè va dir:

—Jo també sóc rei dels polonesos;^[112] he perdut dues vegades el reialme, però la Providència m’ha donat un altre estat, en el qual he fet més de bé que tots els reis sàrmates plegats no n’han fet mai a les ribes del Vístula; em resigno igual que els altres a la Providència, i he vingut a passar el carnaval a Venècia.

Només quedava el sisè monarca per parlar.

—Senyors —va dir—, jo no sóc de tanta condició com tots vosaltres; però, tanmateix, he estat rei ni més ni menys que qualsevol dels presents. Em dic Teodor;^[113] van elegir-me rei de Còrsega; temps enrere em deien «Vostra Majestat» i ara em diuen solament «senyor», i amb prou feines. He fet encunyar moneda, i ara no tinc ni un ral; he tingut dos secretaris d’estat, i ara tinc amb prou feines un criat; vaig seure en un tron, però després vaig passar molt de temps a la presó de Londres, a la palla. Tinc por que aquí no em tractin de la mateixa manera, encara que he vingut, com Vostres Majestats, a passar el carnaval a Venècia.

Els altres cinc reis havien escoltat aquestes paraules amb una noble compassió. Cada un d’ells va donar-li vint sequins^[114] al rei Teodor perquè es comprés camises i vestits; Càndid va regalar-li un diamant de dos mil sequins pel cap baix.

«I doncs, qui és aquest home del carrer —es preguntaven els cinc reis— que està en condicions de donar cent vegades més que cada un de nosaltres, i damunt ho fa?».

Al moment que s’aixecaven de taula, van arribar a l’hostal quatre alteses sereníssimes que també havien perdut els estats de resultes de la guerra, i que venien a passar els últims dies del carnaval a Venècia. Però Càndid no va ni parar esment en els nouvinguts. No tenia altra cosa al cap que anar a buscar la seva estimada Cunegunda a Constantinoble.