Capítol X
En quin estat desastrós Càndid, Cunegunda i la vella van arribar a Cadis, i el seu embarcament

—Qui pot haver-me robat els escuts i els diamants? —deia Cunegunda feta un devessall—. De què viurem? Com en sortirem, d’aquesta? On trobaré un altre jueu i un altre inquisidor que me’n tornin a donar?

—Ai las! —diu la vella—. Prou que sospito d’un reverend pare franciscà que ahir va fer nit a la mateixa fonda que nosaltres, a Badajoz. Déu em guardi de fer cap judici temerari, però va entrar dues vegades a la nostra habitació i se’n va anar força abans que nosaltres.

—Vatua món! —va dir Càndid—. El bon Pangloss m’havia provat tot sovint que els béns de la terra són una cosa comuna a tots els homes, i que tothom hi té els mateixos drets.^[35] Segons aquest principi, el franciscà bé deu haver-nos deixat alguna cosa perquè acabem el viatge. No us queda res de res, bonica Cunegunda?

—Ni un sol maravedís —va dir.

—Doncs, què hem de fer? —Càndid va dir.

—Venguem-nos un cavall —va dir la vella—. Muntaré a la gropa, darrere la senyoreta, tot i que no em puc aguantar sinó en una anca, i anirem així fins a Cadis.

A la mateixa fonda hi havia un prior benedictí; els va comprar el cavall a molt bon preu. Càndid, Cunegunda i la vella van passar per Lucena, per Chillas i per Lebrija, i van arribar finalment a Cadis.^[36] Hi equipaven una flota i arreplegaven tropes per fer entrar en raó els jesuïtes del Paraguai acusats d’haver provocat la revolta d’una horda indígena contra els reis d’Espanya i de Portugal, vora la ciutat del Santo Sacramento.^[37] Càndid, que havia servit entre els búlgars, va fer una exhibició d’instrucció militar davant el general d’aquell petit exèrcit amb tanta gràcia, celeritat, traça, gosadia i agilitat, que van confiar-li el comandament d’una companyia d’infanteria. Ja el teniu capità; s’embarca amb la senyoreta Cunegunda, la vella, dos criats i els dos cavalls andalusos que havien estat propietat del gran inquisidor de Portugal.

Durant la travessada van parlar molt de la filosofia del pobre Pangloss.

—Ens dirigim a un altre món —deia Càndid—; deu ser en aquell, que tot va de primera. Perquè, per ser francs, n’hi ha per llogar-hi cadires, del que passa en el nostre, tant pel que fa a les coses físiques com a les coses morals.

—Us estimo de tot cor —deia Cunegunda—; però encara estic trasbalsada per tot el que he vist i el que he sofert.

—No patiu, que tot anirà bé —responia Càndid—; la mar del nou món ja és millor que les mars de la nostra Europa; és una mar més calma, i els vents hi són més constants. No hi ha cap dubte: el millor dels mons possibles és el nou món.

—Déu us escolti! —deia Cunegunda—; però el cert és que he estat tan terriblement desgraciada en el meu, que gairebé no em queden esperances.

—No remugueu… —va dir la vella—. Si haguéssiu passat els infortunis que he passat jo!

Cunegunda es va haver d’aguantar el riure; va trobar molt graciós que aquella bona dona pretengués ser més desgraciada que ella.

—Ai, bona dona! —va dir—. A menys que no hàgiu estat violada per dos búlgars, que no us hagin clavat dues ganivetades a la panxa, que no us hagin enderrocat dos castells, que no hagin degollat davant vostre dues mares i dos pares, i que no hàgiu vist dos amants vostres apallissats en un auto da fé, no veig com em podeu portar avantatge en la desgràcia; afegiu-hi que vaig néixer baronessa amb setanta-dos quarters, i que m’he hagut de veure fent de cuinera.

—Senyoreta —va respondre la vella—, encara no sabeu de quin llinatge sóc; i us asseguro que, si us ensenyava el darrere aquí mateix, no parlaríeu com ho feu i us desdiríeu de tot el que us afigureu.

Aquestes paraules van excitar una curiositat extrema en l’esperit de Càndid i de Cunegunda. La vella es va explicar.