Capítol XV
Com Càndid va matar el germà de la seva estimada Cunegunda

—Recordaré tota la vida el dia horrible que vaig veure matar el meu pare i la meva mare, i violar la meva germana. Quan els búlgars es van haver retirat, la meva estimada germana havia desaparegut; van carregar en un carretó la meva mare, el meu pare i a mi, dues criades i tres nois que havien degollat, per enterrar-nos tots en una capella dels jesuïtes, a dues llegües del castell dels meus pares. Un jesuïta ens va ruixar amb aigua beneita; era terriblement salada; va entrar-me’n una gota a l’ull; el clergue es va adonar que bellugava una mica les parpelles: em va posar una mà damunt el pit i va veure que bategava; em van auxiliar i al cap de tres setmanes ja estava com si res. Ja sabeu, estimat Càndid, que jo era un noi que feia goig, i encara vaig fer-ne més al cap d’un temps; així va ser com el reverend pare Croust,^[60] superior de la casa, em va agafar un afecte d’allò més tendre; em va donar l’hàbit de novici, i al cap d’un quant temps van enviar-me a Roma. El pare general necessitava una lleva de joves jesuïtes alemanys. Els sobirans del Paraguai accepten tan pocs espanyols com poden; s’estimen més els estrangers, perquè els semblen més dòcils. El reverend pare general va jutjar-me apte per a treballar en aquesta vinya.^[61] Vam sortir plegats un polonès, un tirolès i jo. Van honorar-me, només d’arribar, amb el sotsdiaconat i una plaça de lloctinent; ara sóc general i sacerdot. Rebutjarem amb braó les tropes del rei d’Espanya; us asseguro que seran excomunicades i vençudes. La Providència us envia per ajudar-nos. Però, digueu, ¿és cert que la meva estimada germana Cunegunda és a prop d’aquí, a cal governador de Buenos Aires?

Càndid va fer-li jurament que res no era més cert. I altra vegada un devessall de llàgrimes.

El baró no es cansava d’abraçar Càndid; li deia germà i salvador seu.

—Ah! —va dir-li—. Qui sap si no podríem, jo i vós, estimat Càndid, entrar victoriosos a la ciutat i rescatar la meva germana Cunegunda!

—Em friso per fer-ho —va dir Càndid—; perquè comptava casar-m’hi, i no m’ho trec del cap.

—Vós! —va respondre el baró—. Quina insolència! Vós, tenir la barra de voler-se casar amb la meva germana, que té setanta-dos quarters! Quina poca vergonya, atrevir-se a parlar-me d’un projecte tan temerari!

Càndid, que s’havia quedat de pedra, va respondre:

—Reverend pare, tots els quarters del món no hi farien cosa; he tret la vostra germana dels braços d’un jueu i d’un inquisidor; m’està molt reconeguda i es vol casar amb mi. El mestre Pangloss sempre m’havia dit que tots els homes són iguals, i us ben asseguro que m’hi casaré!

—Això ja ho veurem, galifardeu! —va dir el jesuïta i baró de Thunder-ten-tronckh, tot etzibant-li un cop a la cara amb l’espasa plana.

D’una revolada, Càndid desembeina la seva i l’enfonsa fins a la guarda a la panxa del baró jesuïta; això sí, mentre enretira l’espasa, esclata a plorar:

—Déu m’empari! He matat el meu antic senyor, el meu amic i el meu cunyat; sóc l’home més bo de la terra, i vet aquí que ja he matat tres homes; i, d’aquests tres, dos són clergues.

Cacambo, que feia la sentinella a la porta de la glorieta, hi acut.

—No podem fer altra cosa que vendre cares les nostres vides —li diu el seu amo—: no trigaran a entrar a la glorieta; morim com cal, amb les armes a la mà!

Cacambo, que n’havia vist de tots colors, no va perdre els estreps; va treure al baró l’hàbit de jesuïta que portava, l’hi va posar a Càndid, va cofar-lo amb el barret de quatre puntes del mort i li va dir que s’enfilés al cavall. Tot això en un girar d’ulls.

—Al galop, senyor! Tothom us prendrà per un jesuïta que corre a donar ordres; abans no ens empaitin ja haurem travessat la frontera.

No havia acabat de dir aquestes paraules que ja volava, cridant en espanyol:

—Pas! Pas al reverend pare coronel!