Capítol IX
Què va ser de Cunegunda, de Càndid, del Gran Inquisidor i d’un jueu

Aquest Issacar era l’hebreu més geniüt que mai s’hagi vist entre els fills d’Israel, de la captivitat de Babilònia ençà.

—Vatua! —va dir—. Gossa de Galilea,^[32] ¿que no en tens prou amb monsenyor l’inquisidor, que ara també t’he de compartir amb aquest galifardeu?

En dir això va treure un punyal llarg que portava sempre a sobre i, creient que el seu adversari no duia armes, va i es llança sobre Càndid. Però resulta que el noi de Westfàlia tenia una bona espasa que la vella li havia donat, juntament amb totes les peces del vestit. Càndid desembeina, tot i ser home de bon jaient, i vet aquí que deixa l’israelita al siti, als peus de Cunegunda.

—Verge santíssima! —exclama la noia—. Què serà de nosaltres? Un home mort a casa meva! Si ve la justícia, hem begut oli!

—Si no l’haguessin penjat —diu Càndid—, ara Pangloss ens aconsellaria alguna cosa davant aquest destret, perquè era un filòsof de debò. Com que no hi és, vejam què hi diu, la vella…

Ja començava la dona, que era molt assenyada, a dir la seva sobre aquell afer, quan es va obrir una altra porteta. Era la una de la matinada, ja eren les hores petites del diumenge. I el diumenge era un dia reservat a l’inquisidor. Entra i veu Càndid, l’apallissat, amb l’espasa a la mà, un mort a terra, Cunegunda tota esparverada i la vella fent un discurs.

Heus ací què va passar-li a Càndid pel magí i la manera com va enraonar:

«Si aquest sant home demana auxili, no dubto gens ni mica que farà portar-me a la foguera; potser farà el mateix amb Cunegunda; ja em va fer fuetejar sense pietat; és rival meu; estic en disposició de matar; doncs, anem per feina».

Aquest raonament va ser net i ràpid; i, sense donar temps a l’inquisidor de refer-se del seu astorament, el travessa de banda a banda i el fa caure al costat del jueu.

—Ara sí que l’hem feta bona! —va dir Cunegunda—. Ja no hi haurà remissió; estem excomunicats, ens ha arribat l’última hora. Com és possible, vós que vau néixer tan posat, que hàgiu mort un jueu i un prelat en dos minuts?

—Gentil senyoreta —va respondre Càndid—, quan un està enamorat, engelosit i apallissat per la Inquisició, ja no sembla el que era.

Llavors la vella va prendre la paraula i va dir:

—A la quadra hi ha tres cavalls andalusos amb les selles i les brides a punt; que el valent Càndid els prepari; la senyora disposa de moyadors^[33] i diamants: muntem de pressa, tot i que no em puc aguantar sinó en una anca, i anem a Cadis; hi fa el temps més bo de la terra, i viatjar amb la fresca de la nit, al capdavall, és una cosa ben agradable.

Càndid s’afanya a ensellar els cavalls. Ell, la vella i Cunegunda fan trenta milles d’una tirada. Mentre s’allunyaven, la Santa Hermandad arriba a la casa. Enterren monsenyor en una església com cal, i tiren Issacar en un femer.

Càndid, Cunegunda i la vella ja es trobaven al poble d’Avacena,^[34] al mig de les muntanyes de Sierra Morena, i parlaven així en una taverna.