Capítol XVI
Allò que va succeir als dos viatgers amb dues noies, dos micos i els salvatges anomenats orelluts^[62]

Càndid i el seu criat ja eren a l’altra banda de les barreres, i al campament encara no s’havien adonat de la mort del jesuïta alemany. L’espavilat Cacambo havia tingut temps d’omplir la bossa amb pa, xocolata, pernil, fruita i unes quantes mesures de vi. Amb els cavalls andalusos van internar-se per una regió desconeguda, sense trobar-hi cap camí. Al final van trobar-se davant una prada molt ufanosa, solcada amb tot de rierols. Els viatgers deixen que pasturin les cavalcadures. Cacambo proposa al seu amo de fer un mos, i en dóna exemple.

—¿Com vols —deia Càndid— que mengi pernil, jo que he matat el fill del senyor baró, i que estic condemnat a no veure mai més la bella Cunegunda de la meva vida? De què em servirà prolongar els meus dies miserables, si els hauré d’arrossegar lluny d’ella, ple de remordiments i de desesperació? I què en dirà el Journal de Trévoux?^[63]

Així parlava, però no parava d’endrapar. Es feia fosc. Els dos extraviats van sentir uns crits que semblaven de dona. No sabien si eren crits de dolor o d’alegria; però es van aixecar d’un bot, amb aquell neguit i aquella alarma que inspira qualsevol cosa en un país desconegut. Els crits venien de dues noies totes nues que corrien lleugeres per la vora del prat, amb dos micos al darrere que els mossegaven el cul. Càndid se’n va compadir; els búlgars li havien ensenyat a tirar i era capaç d’encertar una avellana en una mata sense tocar les fulles. Agafa el fusell espanyol de dos trets que portava, tira i mata els micos.

—Déu sigui lloat, amic Cacambo; he deslliurat d’un perill molt gran aquestes dues criatures; si he comès un pecat matant un inquisidor i un jesuïta, l’he reparat amb escreix salvant la vida a aquestes noies. Potser són dues senyoretes de condició, i aquesta aventura ens porta un munt d’avantatges en aquest país.

Volia continuar, però es va quedar mut quan va veure que les noies abraçaven els micos amb tendresa, rompien en plors damunt d’ells i omplien l’aire amb uns crits que feien pena.

—No m’esperava tanta bondat —va dir per fi a Cacambo.

Aquest va respondre:

—Ara sí que l’heu feta bona, senyor meu; heu matat els amants d’aquestes senyoretes.

—Els amants? Com és possible? Us rieu de mi, Cacambo; com m’ho he de prendre?

—Estimat senyor —va dir Cacambo—, us admireu sempre de tot; per què us estranya que hi hagi països en què els micos obtenen els favors de les dames? Són quartes parts d’home, com jo tinc un quart d’espanyol.

—Vatua món! —va dir Càndid—. Ara recordo haver sentit dir al mestre Pangloss que, temps enrere, aquestes coses passaven, i que aquestes barreges havien produït la raça dels egipans, els faunes i els sàtirs; i que una colla de grans personatges de l’antiguitat havien vist aquesta llei de monstres; però jo sempre ho havia considerat una falòrnia.

—Doncs ja ho veieu —va dir Cacambo—; ara haureu d’acceptar que no era cap invenció; i ja veieu quin ús en fan les persones que no han rebut una educació com cal; però tinc por que aquestes dames no ens en facin alguna.

Aquest seguit de fermes reflexions van moure Càndid a anar-se’n del prat i ficar-se en el bosc. Hi va sopar amb Cacambo; i tots dos, després d’haver maleït l’inquisidor de Portugal, el governador de Buenos Aires i el baró, es van quedar adormits sobre la molsa. Quan es van despertar, van adonar-se que no es podien ni bellugar: durant la nit, els orelluts, indígenes d’aquell lloc, assabentats del que havia passat per boca de les dues dames, els havien lligat amb cordes fetes d’escorça.^[64] Estaven rodejats per una cinquantena d’orelluts tots despullats, armats amb fletxes, maces i destrals de pedra: els uns feien bullir una caldera immensa, els altres preparaven l’ast, i tots cridaven:

—És un jesuïta! És un jesuïta! Ens venjarem i farem un tiberi! Endrapem jesuïta! Endrapem jesuïta!

—Ja us vaig dir, estimat amo —va exclamar Cacambo tot moix—, que aquestes dues noies ens farien una mala passada.

Càndid, en veient la caldera i els asts, va exclamar:

—Em faig el pensament que no trigarem a ser rostits, potser escaldats. Ah! Què diria el mestre Pangloss si veia en què consisteix la naturalesa a l’estat pur! Tot està bé com està; d’acord, però confesso que és una cosa ben cruel haver perdut la senyoreta Cunegunda, i que al damunt us rosteixin a l’ast un grapat d’orelluts.

Cacambo no perdia mai els estreps.

—No ens hem de desesperar —va dir a un Càndid desolat—, domino un xic la llengua d’aquesta gent; els diré alguna cosa.

—No us oblideu —va dir Càndid— de fer-los entendre quina terrible manca d’humanitat no és coure un home de viu en viu, i que poc cristiana que és la cosa.

—Senyors —va dir Cacambo—, segons que sembla, avui compteu cruspir-vos un jesuïta: molt ben fet; res no és més just que tractar els enemics d’una manera així. En efecte, el dret natural ens ensenya a matar el proïsme, i així ho fan a tot arreu. Si nosaltres no fem ús del dret de menjar-nos la gent, és perquè tenim altres maneres de satisfer la gana; però vosaltres no teniu els mateixos recursos que nosaltres; certament, és millor menjar-se els enemics que abandonar als corbs i a les cornelles el fruit d’una victòria. Tanmateix, senyors, no em digueu que us menjaríeu un amic. Us penseu que esteu a punt de passar a l’ast un jesuïta; però, de fet, el que aneu a rostir és un defensor vostre, un enemic dels vostres enemics. Pel que fa a mi, sóc fill del mateix país que vosaltres; el senyor que teniu aquí al davant és el meu amo, i, lluny de ser un jesuïta, acaba de matar-ne un, i s’ha vestit amb les seves despulles: aquí teniu la raó del vostre error. Si voleu verificar el que dic, traieu-li aquest vestit, porteu-lo a la primera frontera del regne dels Padres i pregunteu si no és cert que el meu amo ha mort un oficial dels jesuïtes. Aviat ho enllestireu; sempre sereu a temps de menjar-nos si veieu que us he dit una mentida. En canvi, si us he dit la veritat, coneixeu prou els principis del dret públic, els costums i les lleis per concedir-nos la gràcia.

Els orelluts van trobar aquestes paraules molt enraonades; van delegar dos notables perquè anessin lleugers a informar-se de la veritat; els dos diputats van fer la comissió amb molt de senderi i de seguida van tornar amb bones notícies. Els orelluts van deslligar els presoners, els van fer tota mena de compliments, van oferir-los noies, van donar-los refrescos i els van conduir fins als límits dels seus estats, tot cridant amb gran alegria:

—No és cap jesuïta! No és cap jesuïta!

Càndid no es cansava d’admirar el motiu del seu alliberament.

—Quin poble! —deia—. Quina gent! Quins costums! Si no hagués tingut la sort de travessar amb un cop d’espasa el germà de la senyoreta Cunegunda, se m’haurien cruspit sense remissió. Comptat i debatut, la naturalesa a l’estat pur és bona, perquè aquesta gent, en comptes de menjar-se’m, m’han fet tota mena d’honors així que han sabut que no era jesuïta.