Capítol XVII
Arribada de Càndid i del seu criat al país d’Eldorado^[65] i allò que hi van veure

Quan van ser a la frontera del país dels orelluts, Cacambo va dir a Càndid:

—Com heu pogut veure, aquest hemisferi no és millor que l’altre: creieu-me, tornem a Europa pel camí més dret.

—I com ho farem, per tornar-hi? —va preguntar Càndid—. On anirem? Al meu país, els búlgars i els àvars ho degollen tot; si torno a Portugal, em cremaran a la foguera; si ens quedem aquí, correm el risc que ens posin a la graella en qualsevol moment. A més a més, com vols que em decideixi a anar-me’n del tros de món on viu Cunegunda?

—Voltem per la Caiena^[66] —va dir Cacambo—: segur que hi trobarem francesos, que corren per tot el món; ells ens ajudaran. Potser Déu s’apiadarà de nosaltres.

No era gens fàcil, d’anar a la Caiena: sabien, si fa no fa, a quin cantó s’esqueia; però les muntanyes, els rius, els precipicis, els bandits i els salvatges significaven pertot obstacles terribles. Els cavalls van rebentar de cansament; les provisions es van acabar; es van estar tot un mes menjant fruites del bosc; i al capdavall van anar a parar a la vora d’un riuet vorejat d’uns cocoters que van refer les seves forces i les seves esperances.

Cacambo, que sempre donava consells molt assenyats, com la vella, va dir a Càndid:

—Ja no podem amb l’ànima, ja hem caminat prou; veig una canoa buida allà a la riba, omplim-la de cocos, pugem dalt de la barca, deixem-nos portar pel corrent; un riu sempre porta a algun lloc habitat. Si no trobem coses agradables, almenys en trobarem de noves.

—Som-hi! —va dir Càndid—. I que Déu hi faci més que nosaltres!

Van navegar unes quantes llegües entre ribes ara florides ara seques; ara llises ara acinglades. El riu es feia cada cop més ample; de sobte es va amagar sota una volta de roques espantoses, que arribaven fins al cel.^[67] Els dos viatgers van tenir la gosadia d’abandonar-se al corrent sota d’aquella volta. El riu, serrat en aquell punt, els va empènyer amb una velocitat i un soroll terribles. Al cap de vint-i-quatre hores van tornar a veure el dia; però la canoa es va estavellar contra els esculls; van haver d’arrossegar-se de roca en roca durant una bona llegua; al final van descobrir un horitzó molt vast, retallat per unes muntanyes inaccessibles. Les terres d’aquella regió eren conreades alhora per necessitat i per plaer; tot el que hi era útil, també era agradable. Els camins eren plens, guarnits més ben dit, amb uns vehicles de formes estranyes i d’un material lluent, carregats amb homes i dones d’una bellesa singular, arrossegats per uns moltons molt lleugers, grossos i vermells, que superaven en velocitat els millors cavalls d’Andalusia, de Tetuan i de Miknas.

—Ves per on! —va dir Càndid—. Un país que és millor que Westfàlia!

Van deixar el riu a l’altura del primer poble que van trobar. Una colla de nens, vestits amb brocats d’or espellifats, jugaven a la tella a l’entrada del poble; la nostra parella de l’altre món es va entretenir mirant-se’ls: els palets que feien servir eren unes peces força grosses, rodones, grogues, vermelles i verdes, que brillaven d’una manera peculiar. Els viatgers van tenir ganes d’agafar-ne unes quantes; era or, eren maragdes i robins; la peça més petita hauria estat el guarniment més gran del tron del Mogol.

—Aquests nens —va dir Cacambo— deuen ser els fills del rei d’aquest país, que juguin a la tella amb pedres així.

En aquell moment va aparèixer el mestre del poble, i va cridar els nens que tornessin a classe.

—Mira —va dir Càndid—, el preceptor de la família reial.

Les criatures esparracades van deixar el joc immediatament, i van deixar a terra els palets i tot el que havien fet servir per distreure’s. Càndid recull els palets, corre al preceptor i els hi presenta, humilment, fent-li entendre per senyes que Ses Alteses Reials havien deixat oblidats l’or i les pedres precioses. El mestre, somrient, les tira a terra, es mira Càndid un moment amb molta estranyesa, i va per feina.

Els dos viatgers no es van estar de recollir altra vegada l’or, els robins i les maragdes.

—En quin país som? —va exclamar Càndid—; deuen estar molt ben educats, els fills dels reis d’aquesta terra, que els hagin ensenyat a menysprear l’or i les pedres precioses.

Cacambo estava tan estranyat com Càndid. Llavors es van acostar a la primera casa del poble; estava construïda com un palau a Europa. Hi havia un munt de gent a la porta, i encara n’hi havia més a dins. Se sentia una música molt agradable i una olor de menjar deliciosa. Cacambo es va acostar a la porta i va sentir que parlaven peruà; era la seva llengua materna: perquè tothom sap que Cacambo havia nascut al Tucuman, en un poble en el qual no es parla altra llengua que el peruà.

—Faré d’intèrpret —va dir a Càndid—; entrem-hi, és una taverna.

Tot seguit dos nois i dues noies de la fonda, amb vestits d’or i els cabells lligats amb cintes, els van invitar a seure a la taula de l’hostaler. Van servir quatre menes de sopa amb dos lloros a dins de cadascuna, un còndor bullit que pesava cosa de dues-centes lliures, dos micos rostits molt suculents, tres-cents colibrís en un plat i sis-cents ocells mosca en un altre; estofats exquisits; dolços deliciosos; i tot en plats d’una mena de cristall de roca. Els nois i les noies de la fonda abocaven als gots diverses begudes fetes de canya de sucre.

La major part dels hostes eren comerciants i traginers, tots d’una extrema amabilitat, que van fer algunes preguntes a Cacambo amb la discreció més circumspecta i que van respondre les seves de manera prou satisfactòria.

Quan l’àpat es va haver acabat, Cacambo va pensar, i Càndid també, que el pagaven amb escreix tirant damunt la taula de l’hostaler dues d’aquelles peces d’or allargades que havien recollit: l’hostaler i la mestressa van esclatar a riure, i es cargolaven de la gràcia que allò els havia fet. Al final es van calmar.

—Senyors —va dir l’hostaler—, es veu prou clar que sou forasters; no estem acostumats a veure’n. Perdoneu que ens hàgim posat a riure quan heu fet senyal de pagar l’àpat amb els còdols que fem servir per empedrar els camins assenyalats. Em faig la idea que no porteu moneda del país, però no cal tenir-ne, aquí, per menjar. Totes les fondes parades per a comoditat del tràfic comercial corren a compte del govern. No heu fet un gran tiberi, perquè som en un lloc més aviat pobre; però tingueu per cert que a qualsevol altre poble sereu atesos com escau a la vostra condició.

Cacambo traduïa a Càndid les paraules de l’hostaler, i Càndid les escoltava amb la mateixa admiració i la mateixa perplexitat que Cacambo les referia.

—I doncs —es deien l’un i l’altre—, quin és aquest país, desconegut per tota la resta de la terra i en el qual tota la naturalesa és d’una mena tan distinta de la nostra? Deu ser el país on tot va bé, perquè per força al món n’hi ha d’haver un d’aquesta mena. Tant se val el que deia el mestre Pangloss; a aquestes altures ja m’he adonat que a Westfàlia tot anava de qualsevol manera.