Capítol XX
Allò que va succeir en alta mar a Càndid i a Martí

Així doncs, el savi, que es deia Martí, va embarcar-se amb Càndid en direcció a Bordeus. Tant l’un com l’altre n’havien vist de tots els colors i les havien passat molt magres; i encara que el vaixell hagués hagut de navegar de Surinam fins al Japó passant pel cap de Bona Esperança, haurien tingut matèria per distreure’s durant tot el viatge del mal moral i del mal físic que havien experimentat.

Tanmateix, Càndid tenia un avantatge molt gran sobre Martí, i això és que Càndid esperava que tornaria a veure Cunegunda, mentre que Martí ja no podia esperar res; a més a més, Càndid tenia or i diamants; i, per bé que havia perdut cent moltons vermells carregats amb els tresors més grans de la terra, i encara que tenia el cor afeixugat per la mala passada que li havia fet el navegant holandès, amb tot i malgrat tot, cada vegada que pensava en el que portava a les butxaques, i sempre que parlava de Cunegunda, sobretot després dels àpats, s’inclinava pel sistema de Pangloss.

—I a vós, senyor Martí —va dir al savi—, què us en sembla, de tot això? Què en penseu, del mal moral i del mal físic?

—Senyor —va respondre Martí—, els capellans m’han acusat de socinià; però de fet sóc maniqueu.^[72]

—Us rifeu de mi —va dir Càndid—, ja no hi ha maniqueus al món.

—Quedo jo —va dir Martí—; no és que em serveixi de res, però no puc pensar de cap altra manera que com un maniqueu.

—Per força heu de tenir el diable al cos —va dir-li Càndid.

—El diable es barreja de tal manera amb les coses d’aquest món —va dir Martí—, que ja podria ser que estigués dins el meu cos, com pertot arreu; però us he de confessar que en donar un cop d’ull a la bola del món, per no dir la boleta, m’afiguro que Déu l’ha abandonat a un ésser malfactor; llevat, és clar, d’Eldorado. No he vist mai una ciutat que no desitgés la perdició de la ciutat del costat, ni cap família que no volgués exterminar qualsevol altra família. Arreu els febles malparlen dels poderosos, encara que s’arrosseguin davant seu; i els poderosos tracten els febles com si fossin un ramat d’ovelles, que només és bo per la llana i per la carn. Un milió de criminals formant tot de regiments, corrent d’un cap a l’altre d’Europa, practica disciplinadament l’assassinat i el pillatge per guanyar-se la vida, a falta d’un ofici més digne; i a les ciutats que semblen fruir de la pau i en què les arts floreixen, els homes hi són rosegats per més enveja, neguits i maldecaps que una ciutat assetjada no sofreix a causa de les epidèmies. Les perles secretes encara són més cruels que les misèries públiques. En poques paraules, n’he vistes tantes i he experimentat coses tan horribles, que per això sóc maniqueu.

—Això no obstant, hi ha algunes coses bones, en aquest món —va respondre Càndid.

—Ja pot ser —deia Martí—; però jo no n’he vist mai ni una.

Enmig d’aquesta conversació es va sentir una canonada. El brogit es va multiplicar. Tothom va agafar la ullera de llarga vista. Van veure dos vaixells que combatien, a una distància d’unes tres milles; el vent els va arrossegar tan a la vora del vaixell francès, que els viatgers van poder-se regalar amb l’espectacle del combat. Al final, un dels vaixells va engegar a l’altre una bordada tan a ran d’aigua i tan precisa que va enviar-lo al fons. Càndid i Martí van veure un centenar d’homes al pont superior del vaixell que s’enfonsava; aixecaven tots les mans al cel i feien uns crits esgarrifosos; el mar s’ho va empassar tot en un no res.

—Doncs bé —va dir Martí—, ja veieu com es tracten els homes els uns als altres.

—És cert —va dir Càndid— que en tot això hi ha alguna cosa diabòlica.

Així parlant, va veure una cosa d’un color vermell molt viu que nedava a la vora del vaixell. Van deslligar una xalupa per anar a veure què era: era un dels moltons que li havien robat. Càndid va alegrar-se més de trobar aquell moltó que no s’havia afligit de perdre’n cent, tots carregats amb aquells diamants tan grossos d’Eldorado.

El capità francès no va trigar a entendre que el capità del vaixell agressor era espanyol, i que el del vaixell agredit era un pirata holandès: era ni més ni menys el que havia estafat Càndid. Les immenses riqueses de què s’havia apoderat aquell facinerós van quedar sepultades, com ell, al fons del mar; només un moltó va quedar estalvi.

—Ja veieu —va dir Càndid a Martí— que de vegades el crim és castigat; aquest bandarra de patró holandès ha tingut la fi que es mereixia.

—Sí —va dir Martí—, però ¿calia que els passatgers que anaven al mateix vaixell també hi deixessin la pell? Déu ha castigat aquell bergant, el diable ha ofegat els altres.

Els dos vaixells, l’espanyol i el francès, van continuar el camí i Càndid va continuar les seves conversacions amb Martí. Van estar-se quinze dies seguits discursejant, i al cap d’aquests quinze dies es van trobar exactament al mateix punt que el primer dia. El cas era, però, que enraonaven, bescanviaven idees i es consolaven. Càndid amanyagava el moltó.

—Si t’he trobat a tu —li deia—, també pot ser que un dia trobi Cunegunda.