Capítol XII
Continuació de les desgràcies de la vella

»Sorpresa i admirada de sentir la llengua del meu país, i no menys de les expressions que engegava aquell home, vaig respondre-li que hi havia desgràcies més grans que aquella de què es planyia. Amb poques paraules el vaig posar al corrent dels horrors que jo havia experimentat, i vaig tornar a desmaiar-me. Va portar-me fins a una casa que hi havia a la vora, em van ficar al llit, em van donar menjar, ell em va atendre, em va consolar, va afalagar-me, va dir-me que no havia vist mai una dona com jo, i que mai no havia enyorat tant com en aquells moments allò que ningú no podia restituir-li.

»—Vaig néixer a Nàpols —em va dir—; hi castren dos o tres mil nens cada any; els uns en moren, d’altres adquireixen una veu més bonica que la de les dones, els altres van a governar els estats.^[42] A mi van fer-me l’operació amb un èxit molt gran: vaig ser músic de capella de la princesa de Palestrina.

»—La meva mare! —vaig exclamar.

»—La vostra mare? —va exclamar amb llàgrimes als ulls—. Com! ¿Per ventura no sou pas aquella princeseta que vaig educar fins als sis anys, i que prometia ser tan bonica com ho sou vós?

»—La mateixa; la meva mare és a quatre-centes passes d’aquí, feta bocins, damunt un gavadal de morts…

»Vaig explicar-li tot el que m’havia passat; ell també em va explicar les seves aventures. Em va explicar com havia estat enviat al rei del Marroc per una potència cristiana, per tal de firmar un tractat, pel qual li fornirien vaixells, pólvora i canons en canvi que ell ajudés aquella potència a aniquilar el comerç dels altres pobles cristians.

»—He complert la missió! —va dir l’eunuc—; me’n vaig a Ceuta per embarcar-hi; veniu, que us portaré a Itàlia. Ma che sciagura d’essere senza c…!

»Li ho vaig agrair amb llàgrimes d’entendriment; però en comptes de portar-me a Itàlia, em va dur a Alger i em va vendre al dei^[43] d’aquella província. Tot just m’havia venut, que a Alger va declarar-se, amb virulència, aquesta pesta que ha fet el tomb de l’Àfrica, Àsia i Europa. Vosaltres heu viscut els terratrèmols; però no sabeu el que és la pesta!

—No l’he tinguda mai —va respondre la baronessa.

—Si l’haguéssiu tinguda, sabríeu que és molt pitjor que un terratrèmol. És molt comuna a l’Àfrica; la vaig agafar. Afigureu-vos quina situació més penosa per a la filla d’un papa, amb quinze anys, que només en tres mesos havia experimentat la pobresa i l’esclavatge, que havia estat violada gairebé cada dia, que havia vist esquarterar la seva mare, que havia conegut la fam i la guerra i que, per fi, es moria de pesta a la ciutat d’Alger. No en vaig morir, tot sigui dit. Però l’eunuc i el dei i gairebé tot el serrall d’Alger van sucumbir-ne.

»Quan van passar els primers estralls d’aquesta pesta esfereïdora, van decidir de vendre els esclaus del dei. Un mercader em va comprar i va emportar-se’m a Tunis; aquest em va vendre a un altre mercader que em va revendre a Trípoli; de Trípoli vaig ser revenuda a Alexandria, d’Alexandria revenuda a Esmirna, i d’Esmirna a Constantinoble. Finalment vaig pertànyer a un agà dels geníssers, que no va trigar a rebre l’ordre d’anar a defensar la ciutat d’Azov contra els russos, que la tenien assetjada.^[44]

»L’agà, que era molt cavallerós, se n’hi va emportar tot el serrall i ens va acomodar en una petita fortalesa sobre les costes del Palus Meòtide,^[45] guardada per dos eunucs negres i vint soldats. Van matar una quantitat prodigiosa de russos, però ho vam pagar ben car. Azov va ser passada a sang i a foc sense parar esment ni en l’edat ni en el sexe de ningú; només va quedar dreta la nostra fortalesa; els enemics van assetjar-la i van esperar que la fam fes la resta. Els vint geníssers havien fet el jurament de no rendir-se mai. La fam va arribar a ser tan extrema, que no van tenir altre remei que menjar-se els dos eunucs, abans que violar el jurament que havien fet. Al cap d’uns dies van resoldre de menjar-se les dones.

»Amb nosaltres hi havia un imam^[46] molt devot i compassiu que els va fer un sermó força rodó gràcies al qual va persuadir-los que no ens matessin sense més ni més. “Talleu —va dir— només una natja a cada una d’aquestes dones, i fareu un bon tiberi; si us cal tornar-hi, us quedarà un bon tros de carn per a una altra ocasió; el Cel sabrà agrair-vos una acció tan caritativa i us socorrerà”.^[47]

»Era una persona molt eloqüent; els va convèncer. Van procedir d’aquella manera tan horrible. L’imam ens va posar el mateix bàlsam que fan servir per als nens que acaben de circumcidar. Estàvem totes que ens moríem.

»Amb prou feines els geníssers havien fet l’àpat que nosaltres els havíem fornit, que els russos van arribar en unes barcasses; no van estalviar-ne ni un de sol. Els russos, quan van veure l’estat en què ens trobàvem, es van quedar tan amples. Hi ha cirurgians francesos pertot arreu: un que hi havia entre la colla dels russos, que en sabia molt, va tenir cura de nosaltres; tota la vida recordaré que, quan ja tenia les ferides ben tancades, va venir a fer-me proposicions. Això de banda, ens va dir que ens conforméssim; ens va assegurar que aquestes coses passaven sovint, quan hi havia un setge, i que era la llei de la guerra.

»Tan bon punt les meves companyes van tornar a caminar, van enviar-les a Moscou. A mi se’m va quedar un boiar^[48] que va agafar-me de jardinera a casa seva i que em donava vint fuetades cada dia. Però al cap de dos anys, com sigui que aquell senyor va ser condemnat a la roda, amb una trentena de boiars més, per aneu a saber quina intriga de la cort,^[49] vaig aprofitar l’avinentesa i vaig fugir; vaig travessar tota Rússia; vaig ser molt de temps serventa en una taverna de Riga, després vaig estar a Rostock, a Wismar, a Leipzig, a Kassel, a Utrecht, a Leiden, a l’Haia i a Rotterdam;^[50] m’he fet vella en la misèria i en l’oprobi, només amb mig cul, i recordant sempre que era la filla d’un papa; em vaig voler matar moltes vegades, però no ho vaig fer perquè encara estimava la vida. Aquesta absurda debilitat és una de les inclinacions més funestes que tenim: perquè, ¿hi ha res més ximple que portar sempre al damunt una càrrega que res no ens priva de llançar a terra?, ¿tenir fàstic de la nostra persona i al mateix temps agafar-s’hi?, en fi, ¿amanyagar la serp que ens rosega fins que ens devora el cor?

»Als països que el destí m’ha fet recórrer i a les tavernes on he servit, he vist una quantitat prodigiosa de persones que execraven la seva existència; però només n’he conegudes dotze que hagin posat fi per pròpia voluntat a la seva misèria: tres negres, quatre anglesos, quatre ginebrins i un professor alemany que es deia Robeck.^[51] Vaig acabar fent de criada a la casa del jueu Dom Issacar; gràcies a ell he anat a parar al costat vostre, estimada senyoreta; el meu destí ha quedat lligat amb el vostre, i m’he ocupat més de les vostres desventures que de les meves. No us hauria parlat de les meves desgràcies si no m’haguéssiu burxat i si no fos costum, en un vaixell, d’explicar-se coses per fer fugir l’ensopiment. En fi, senyoreta, que sóc gat vell i he corregut la seca i la meca; si voleu comprovar-ho, inviteu els passatgers que us expliquin la seva vida; i si en trobeu un de sol que no l’hagi maleïda tot sovint, que no s’hagi dit sovint a si mateix que és la criatura més desgraciada de la terra, tireu-me de cap al mar.