Capítol VI
Com va fer-se un bon auto da fé per evitar els terratrèmols i com Càndid va ser apallissat

Després del terratrèmol que havia destruït tres quartes parts de Lisboa, els savis del país no havien trobat un mitjà més eficaç per prevenir una ruïna total que oferir al poble un bon auto da fé;^[25] la Universitat de Coïmbra havia resolt una vegada que l’espectacle d’un grapat de persones cremades a foc lent, amb gran cerimònia, és un remei infal·lible per evitar que la terra tremoli.

En conseqüència, havien agafat un biscaí convicte d’haver-se casat amb la seva comare,^[26] i dos portuguesos que tot menjant un pollastre havien deixat el greix al plat.^[27] Després de dinar, havien agafat el doctor Pangloss i Càndid, el seu deixeble, l’un per haver parlat massa i l’altre per haver escoltat amb un posat d’aprovació: van ser conduïts, per separat, a dues estances extraordinàriament fresques en les quals el sol mai no destorbava; i al cap de vuit dies els posaven al damunt un sambenito i al cap unes mitres de paper. La mitra i el sambenito de Càndid estaven guarnits amb tot de flames capgirades i dimonis sense cua ni urpes; però els dimonis de Pangloss portaven urpes i cues, i les flames hi figuraven del dret. Van anar vestits així, en processó, i van obligar-los a escoltar un sermó molt patètic, seguit d’una tonada ben agradable en fals bordó.^[28] Càndid va ser bastonejat a les natges seguint la cadència de la cançó; el biscaí i els dos homes que no havien volgut menjar el greix del pollastre van ser cremats, i Pangloss va ser penjat, encara que això no fos un procediment habitual. Aquell mateix dia la terra va tornar a tremolar amb un soroll esfereïdor.^[29]

Càndid, esgarrifat, confós, sense esma, extenuat i amb les ferides que li sagnaven, es deia: «Si aquest és el millor dels mons possibles, com deuen ser els altres? Que m’hagin bastonejat les natges, passi; ja m’ho van fer quan era amb els búlgars. Però haver de veure penjat l’estimat Pangloss, el filòsof més gran que hi ha hagut, i sense saber per què! I l’estimat anabaptista, l’home més bo de la terra, mira que haver-se ofegat al port! I la senyoreta Cunegunda! La perla de les noies! Que us hagin hagut de foradar la panxa!».

Ja es retirava quasi sense aguantar-se dret, sermonejat, apallissat, absolt i beneït, quan una vella se li va acostar i va dir-li:

—Feu el cor fort, fill meu, i seguiu-me.