Capítol II
Allò que va succeir-li a Càndid entre els búlgars

Càndid, expulsat del paradís terrenal, va caminar molt de temps sense saber on anava, plorant, alçant els ulls al cel, girant-los sovint cap al castell més bonic de tots, que guardava la més bonica de les baronessetes; va jeure al mig dels camps, sense haver sopat, entre dues regues; queien volves de neu molt grosses. L’endemà, amb un fred que pelava, Càndid va fer cap a la ciutat veïna, que es diu Valdberghoff-trarbk-dikdorff,^[10] sense un ral, mort de gana i de cansament. Amb el posat molt trist es va aturar a la porta d’una taverna. Dos homes vestits de blau^[11] se’l van mirar:

—Company —va dir l’un—, vet aquí un jove molt ben plantat i amb la talla que ens cal.

Van acostar-se a Càndid i van pregar-li, amb molt bones maneres, que dinés amb ells.

—Senyors —va dir Càndid amb una modèstia encantadora—, això és un honor molt gran, però no tinc diners per pagar la meva part.

—Senyor —va dir-li un dels que anaven de blau—, els homes de la vostra planta i del vostre mèrit no paguen mai res de res: que no feu cinc peus i cinc polzades d’alçada?^[12]

—Ni més ni menys, senyors; és la meva alçada —va dir tot fent una reverència.

—Seieu a taula, senyor; no solament ens farem càrrec del dinar, sinó que no consentirem que un home com vós vagi pel món sense diners a la butxaca; els homes han nascut per ajudar-se els uns als altres.

—És ben cert, el que dieu —va dir Càndid—: això és el que sempre m’ha dit el senyor Pangloss; ja veig que tot va de primera.

Li preguen que accepti uns quants escuts; els agafa i va per estendre un rebut; no el volen de cap de les maneres; seuen a taula:

—No estimeu amb tendresa…?

—Ja ho crec! —va respondre—. Estimo amb tendresa la senyoreta Cunegunda.

—No —va dir un dels dos homes—, us preguntem si no estimeu amb tendresa el rei dels búlgars.^[13]

—Ni poc ni gens —Càndid va respondre—; no l’he vist mai de la vida.

—I ara! És el rei més amable de la terra. Bevem a la seva salut!

—Amb molt de gust, senyors!

I es posa a beure.

—Així n’hi ha prou —li diuen—. Us heu convertit en la protecció, el suport, el defensor, l’heroi dels búlgars; la vostra fortuna és feta i la vostra glòria assegurada.

Tot seguit li posen uns grillons als peus i el condueixen al regiment. El fan girar a la dreta, a l’esquerra, treure la burxa del fusell, tornar-la a posar, engaltar l’arma, tirar, doblar el pas, i després li donen trenta bastonades; l’endemà fa la instrucció una mica menys malament, i rep solament vint bastonades; el dia següent només li’n donen deu, i els seus companys se’l miren com si fos un prodigi.

Càndid, estupefacte, encara no veia prou clar per què s’havia convertit en un heroi. Un dia bo de primavera se li va acudir de sortir a passejar i va posar-se a caminar pel dret tot pensant que era un privilegi de l’espècie humana, com ho és de l’espècie animal, fer servir les cames a voluntat. No havia fet sis llegües que ja l’atrapen quatre herois de més de sis peus d’alçada, el lliguen i el porten a una masmorra. Li van preguntar amb fórmules jurídiques què s’estimava més: ser bastonejat trenta-sis vegades per tot el regiment, o rebre d’un sol cop dotze bales de plom al cap. Ja va poder dir que les voluntats són lliures i que no volia ni l’una cosa ni l’altra: va haver de triar. Es va determinar, en virtut del do de Déu que anomenem llibertat, a passar trenta-sis vegades per les baquetes. Va fer dues passades. Com que el regiment estava compost per dos mil homes, això significava quatre mil cops, els quals, del clatell fins al cul, van deixar-li músculs i nervis al descobert. Quan ja es preparaven per a la tercera ronda, Càndid, que no podia més, va demanar, com una gràcia, que tinguessin la bondat d’aixafar-li la closca; va aconseguir aquest favor. Li tanquen els ulls; li manen que s’agenolli. El rei dels búlgars passa en aquell instant, s’informa del crim del condemnat. I, com que aquell rei tenia una gran intel·ligència, va comprendre, per tot el que van dir-li de Càndid, que es tractava d’un jove metafísic força ignorant de les coses d’aquest món; i li va concedir la seva gràcia amb una clemència que serà lloada a tots els diaris del món, per sempre més. Un cirurgià experimentat va curar Càndid en tres setmanes amb els emol·lients que ensenya Dioscòrides.^[14] Ja tornava a tenir una mica de pell i ja caminava, quan el rei dels búlgars va lliurar batalla al rei dels àvars.^[15]