Capítol XXV
Visita a cal senyor Pococurante, noble venecià

Càndid i Martí van anar en góndola pel Brenta i van arribar al palau del noble Pococurante. Els jardins estaven molt cuidats i decorats amb belles estàtues de marbre; el palau era d’una bella arquitectura. L’amo de la casa, un home d’uns seixanta anys, acabalat, va rebre els dos tafaners amb cortesia però sense efusió, cosa que va desconcertar Càndid, però no va desplaure a Martí.

Per començar, dues noies boniques i empolainades van servir una xocolata molt ben batuda. Càndid no es va poder estar de lloar la seva bellesa, la seva elegància i la seva traça.

—Són molt bones noies —va dir el senador Pococurante—; de tant en tant es fiquen al llit amb mi, perquè ja en tinc un tip, de les dames de ciutat, de les seves coqueteries, de les seves gelosies, les seves disputes, els seus malhumors, les seves mesquineses, el seu orgull, les ximpleries que diuen i els sonets que se’ls ha d’escriure o que s’han d’encarregar per fer-les contentes; de tota manera, us diré que aquestes dues noies també comencen a avorrir-me d’allò més.

Després d’esmorzar, mentre passejaven per una galeria molt llarga, Càndid es va sorprendre de la qualitat dels quadres que hi havia. Va preguntar de qui eren els dos primers.

—Són de Rafael —va dir el senador—; els vaig comprar molt cars, per vanitat, ara fa uns quants anys; diuen que és la cosa més bonica que hi ha a Itàlia, però a mi no m’agraden gens ni mica: són molt foscos, les cares no són prou arrodonides i els falta relleu, els vestits no fan gens l’efecte de la roba; en una paraula, diguin el que diguin, no hi trobo enlloc una imitació del natural. Els quadres només m’agraden quan s’hi veu reflectida la naturalesa, ella mateixa: però ja no se’n fan, d’aquesta mena. En tinc una pila, de quadres, però ni me’ls miro.

Tot esperant l’hora de dinar, Pococurante va ordenar que li toquessin un concerto.^[100] Càndid va trobar aquella música deliciosa.

—Aquest soroll —va dir Pococurante— distreu mitja horeta; però, si dura més, carrega tothom, encara que ningú no gosi confessar-ho. La música, avui, s’ha convertit en l’art d’executar coses difícils,^[101] i la música que no és altra cosa que dificultat no agrada gens, a la llarga.

»Potser l’òpera m’agradaria més si no haguessin trobat la manera de fer-ne una cosa monstruosa, que em rebenta. Que hi vagi qui vulgui, a veure males tragèdies musicades, en les quals les escenes només serveixen per col·locar, sense solta ni volta, dues o tres cançonetes ridícules que només hi són per a lluïment de la gargamella d’una actriu;^[102] que frueixi qui vulgui, o qui pugui, veient un castrat que cantusseja el paper de Cèsar o de Cató mentre passeja tot desmanyotat per l’escenari; el que és jo, ja fa temps que he renunciat a aquestes ximpleries que fan la glòria d’Itàlia als nostres dies, i que els sobirans paguen a preu d’or.

Càndid va dir-hi alguna cosa, però amb discreció. Martí va estar plenament d’acord amb l’opinió del senador.

Van entaular-se i, després d’un dinar excel·lent, van passar a la biblioteca. Càndid, en veure un Homer^[103] magníficament relligat, va lloar el bon gust de Sa Il·lustríssima.

—Vet aquí un llibre —va dir— que feia les delícies de Pangloss, el més gran filòsof d’Alemanya.

—Doncs les meves no les fa —va dir, molt sec, Pococurante—; temps enrere van arribar-me a fer creure que m’ho passava bé, llegint-lo; però aquesta repetició constant de combats que tots s’assemblen, aquests déus que sempre actuen per no fer res decisiu, aquesta Helena que és el motiu de la guerra però que amb prou feines té paper; aquesta Troia que sempre assetgen i mai no conquereixen… Vaig acabar avorrint-me com un lluç. Vaig preguntar a una colla de savis si ells també s’hi avorrien. Les persones sinceres em van dir que el llibre els queia de les mans, però que calia tenir-lo a la biblioteca, com un monument de l’antigor, o com aquestes medalles rovellades que ja no tenen valor monetari.

—Vostra Excel·lència no deu pensar el mateix de Virgili, oi? —va dir Càndid.

—Admeto —va dir Pococurante— que el segon, el quart i el sisè llibres de la seva Eneida són excel·lents; però pel que fa al pietós Enees, el forçut Cloant, l’amic Acates, el petit Ascani, el ximple del rei Latinus, la burgesa d’Amat i la bleda de Lavínia, no crec que hi hagi al món res de més fred i de més desagradable. Més m’estimo el Tasso i les llegendes extravagants de l’Ariosto.

—¿Puc preguntar-vos, senyor —va dir Càndid—, si us llepeu els dits llegint Horaci?^[104]

—Té unes quantes màximes —va dir Pococurante— que poden resultar-li útils a un home de món: a més, com que estan expressades en versos enèrgics, es graven fàcilment a la memòria. Però me’n fum, del seu viatge a Brindisi, i de la seva descripció d’un mal dinar, i d’aquella discussió que sembla de bastaixos entre un tal Pupilius, les paraules del qual, diu, eren plenes de pus, i un altre que diu paraules com el vinagre. Sempre m’han fet molt de fàstic els versos grollers que dedica a les velles i a les bruixes; i no veig quin mèrit pot tenir que digui al seu amic Mecenes que si gràcies a ell assoleix la categoria de poeta líric, picarà els astres amb el seu front sublim. Els ximples ho admiren tot, en un autor consagrat. Jo llegeixo perquè em dóna la gana; només m’agrada el que em serveix d’alguna cosa.

Càndid, que havia estat educat segons el precepte de no jutjar mai res per compte propi, estava molt sorprès de tot allò que sentia; però Martí trobava molt enraonada la manera de pensar de Pococurante.

—Oh! Vet aquí un Ciceró —va dir Càndid—; segur que no us canseu de llegir-lo, aquest gran home.

—Mai no el llegeixo —va dir el venecià—. ¿A mi què m’importa, que defensés Rabir o Cluenci?^[105] En tinc prou amb els plets que em toca de jutjar; em semblava que les seves obres filosòfiques m’havien d’agradar més; però, quan vaig veure que Ciceró dubtava de tot, vaig arribar a la conclusió que no era més savi que jo, i que, per quedar jo ignorant, no necessitava l’ajuda de ningú.

—Ah! Aquí hi ha vuitanta reculls d’una Acadèmia de Ciències —va exclamar Martí—; bé pot ser que s’hi trobi alguna cosa bona.

—S’hi trobaria —va dir Pococurante— només que un dels autors d’aquestes carretades de paper hagués inventat almenys la manera de fabricar agulles; però aquests llibres només contenen sistemes absurds, i ni una sola cosa de profit.

—Quantes obres de teatre que veig! —va dir Càndid—. En italià, en espanyol, en francès!

—Sí —va dir el senador—, n’hi ha tres mil, però les bones no arriben ni a tres dotzenes. Com podeu imaginar, aquestes antologies de sermons, que tots plegats no valen ni una pàgina de Sèneca, i tots aquests llibrots de teologia, no els obro mai, ni jo ni ningú.

Martí va veure unes prestatgeries amb tot de llibres anglesos.

—Suposo —va dir— que un republicà com vós s’ho ha de passar molt bé amb la major part d’aquestes obres escrites amb tanta liberalitat.

—Sí —va respondre Pococurante—, és bo que la gent escrigui allò que pensa; és un privilegi de l’espècie humana. A Itàlia només s’escriu el contrari del que es pensa; els habitants de la pàtria dels Cèsars i dels Antonins no gosen tenir una sola idea sense el permís d’un jacobí. Celebraria la llibertat que inspiren els genis d’Anglaterra, si la passió i l’esperit partidista no espatllessin tot el que aquesta preciosa llibertat té d’admirable.

Càndid, veient un Milton,^[106] va preguntar al senador si no considerava aquest autor com un gran home.

—Qui? —va dir Pococurante—, ¿aquest bàrbar que fa un comentari interminable del primer capítol del Gènesi en deu llibres de versos estellosos? ¿Aquest imitador groller dels grecs que desfigura la creació i que, en comptes de fer com Moisès, que presenta el Pare Etern generant el món per mitjà de la paraula, fa que el Messies agafi d’un armari del cel un compàs com una catedral per dibuixar la seva obra? ¿Jo, partidari d’un que ha fet malbé l’infern i el diable del Tasso; que disfressa Lucífer ara de pigmeu ara de gripau, i que li fa rosegar cent vegades les mateixes expressions, que el fa discutir de teologia, que es pren seriosament la invenció còmica de les armes de foc de l’Ariosto, i fa que els dimonis tirin canonades cap al cel? Ni a mi ni a ningú, a Itàlia, no li han fet cap gràcia aquestes penoses extravagàncies. El matrimoni del pecat i de la mort, i els escurçons que pareix el pecat, fan vomitar qualsevol persona amb una mica de gust; i aquella descripció tan llarga d’un hospital només és bona per a un enterramorts. Aquest poema obscur, estrafolari i fastigós, els anglesos van menysprear-lo des del primer dia; jo em limito a tractar-lo de la mateixa manera que els seus contemporanis el van tractar a la seva pàtria. No tinc pèls a la llengua, jo; dic el que penso, i me’n fum si els altres pensen o no el mateix que jo.

Aquestes paraules van deixar Càndid disgustat; respectava Homer, Milton li agradava una mica.

—Vatua món! —va dir a Martí en veu baixa—; tinc por que aquest home no tingui un menyspreu fenomenal pels poetes de casa nostra.

—No seria greu, la cosa —va dir Martí.

—Quin home! —deia Càndid entre dents—; quin geni, aquest Pococurante! No li agrada res de res!

Després d’haver passat d’aquesta manera revista a tots els llibres, van baixar al jardí. Càndid va dir-ne meravelles.

—No hi ha res al món de més mal gust —va dir el propietari—; tot birimboies; demà mateix me’n faré plantar un altre de millor.

Quan els dos tafaners van haver-se acomiadat de Sa Excel·lència, Càndid va dir a Martí:

—No em direu que aquest no sigui l’home més feliç de la terra, perquè està per sobre de totes les coses que posseeix.

—¿No veieu —va dir Martí— que ja en té un tip, de totes les coses que posseeix? Plató ja va dir fa molt de temps que els millors paladars no són els de la gent llepafils.^[107]

—Tanmateix —va dir Càndid—, ¿no és un plaer molt gran criticar-ho tot, trobar defectes allà on els altres només hi veuen gràcies?

—És a dir —va fer-hi Martí—, ¿que és un plaer no sentir plaer per cap cosa?

—Deixem-ho estar —va dir Càndid—; jo sí que tindré un plaer molt gran quan vegi altra vegada Cunegunda.

—Sempre és bo d’esperar —va dir Martí.

Però van passar els dies i les setmanes; Cacambo no tornava, i Càndid estava tan aclaparat que ni tan sols es va adonar que Paquita i fra Girofle no havien passat a veure’l ni per donar-li les gràcies.