Capítol XVIII
Allò que van veure al país d’Eldorado

Cacambo va manifestar a l’hostaler la seva curiositat; l’hostaler li va dir:

—Sóc molt ignorant, jo, i em prova; però al poble hi ha un vell retirat de la cort, que és l’home més savi del regne i el que s’explica més bé.

Dit això, acompanya Cacambo a casa del vell. Càndid s’havia limitat a un paper d’actor secundari i seguia el seu criat a tot arreu. Van entrar en una casa molt pobra, perquè la porta només era de plata i els revestiments de les habitacions només eren d’or, però treballats amb tant de gust que els revestiments més rics del món no els haurien fet gens d’ombra. El rebedor, cal dir-ho, només tenia incrustacions de robins i de maragdes; però la pulcritud amb què tot estava endreçat compensava amb escreix aquesta simplicitat extrema.

El vell va rebre els dos forasters damunt un sofà encoixinat amb plomes de colibrí i va fer portar licors en vasos de diamants. Després va satisfer la curiositat dels dos estrangers en aquests termes:

—Tinc cent setanta-dos anys i conec pel meu difunt pare, que va ser escuder del rei, les sorprenents revolucions que es van esdevenir al Perú en vida seva. El regne en què ens trobem és l’antiga pàtria dels inques, que se’n van anar, quina imprudència!, a sotmetre una part del món i van ser aniquilats pels espanyols.

»Els prínceps dels inques que es van quedar al país natal van ser més assenyats; van ordenar, amb el consentiment de la nació, que cap habitant no sortiria mai més del nostre petit reialme; i això és el que hi ha guardat la felicitat i la innocència. Els espanyols tenien una idea molt vaga d’aquest país, el van anomenar Eldorado, i un anglès, el cavaller Raleigh,^[68] s’hi va arribar a acostar fa cosa de cent anys; però, com que estem voltats de penya-segats i de cingles insuperables, ara com ara hem estat a recer de la rapacitat de les nacions d’Europa, que tenen una avidesa inconcebible per les pedres i pel fang d’aquesta terra, i que, per tal de posseir-los, ens matarien tots, del primer a l’últim.

La conversació va ser llarga; va tractar de la forma del govern, dels costums, de les dones, dels espectacles públics, de les arts. Per fi, Càndid, que sempre havia tingut tirada per la metafísica, va dir a Cacambo que preguntés si en aquell país hi havia cap religió.

Al vell se li van tornar les galtes un punt vermelles.

—I ara! —va dir—. Com pot ser que en dubteu? Que us penseu que som una gent ingrata?

Cacambo va demanar humilment quina era la religió d’Eldorado. El vell es va tornar vermell una altra vegada.

—Que potser n’hi ha més d’una, de religió? —va dir—; jo diria que tenim la mateixa religió que tothom: adorem Déu del vespre fins al matí.

—Només teniu un Déu? —va dir Cacambo, que feia d’intèrpret dels dubtes de Càndid.

—És clar: no hem vist mai que n’hi hagi dos, ni tres, ni quatre. Val a dir que la gent de la vostra terra fa unes preguntes ben estranyes…

Càndid no es cansava de fer preguntes al bon home; volia saber com resaven a Eldorado.

—No resem ni poc ni gens —va dir aquell savi tan honorable—; no tenim res a demanar-li, a Déu; ens ha donat tot el que ens fa falta; no parem de donar-li’n les gràcies.

Càndid va tenir curiositat per veure els sacerdots d’aquella religió; va demanar on eren. El vell va somriure.

—Amics —va dir—, de sacerdots, en som tots; el rei i els caps de casa plegats canten himnes d’acció de gràcies cada matí, solemnement; cinc o sis mil músics els acompanyen.

—I ara! ¿No teniu monjos que ensenyin, que discuteixin, que governin, que intriguin, i que facin cremar la gent que no són del seu mateix parer?

—Hauríem d’estar grillats, per a una cosa així —va dir el vell—; aquí tots som del mateix parer; no sé què us empatolleu amb això dels monjos.

Càndid estava extasiat escoltant aquestes paraules i es deia a si mateix: «Això és ben diferent de Westfàlia i de la casa del senyor baró: si l’amic Pangloss hagués vist Eldorado, no hauria dit que el castell de Thunder-ten-tronckh era el millor que hi havia a la terra; és ben cert que cal viatjar».

Després d’aquesta llarga conversació, el bon home va fer enganxar sis moltons a una carrossa, i va oferir dotze criats seus als viatgers perquè els acompanyessin a la cort.

—Excuseu —els va dir—, però els anys em priven de l’honor d’acompanyar-vos. El rei us rebrà de manera que no quedareu descontents; i si hi ha cap costum del país que us desagrada, espero que tindreu la bondat de disculpar-nos.

Càndid i Cacambo pugen a la carrossa; els moltons volen, i en menys de quatre hores són al palau del rei, situat en un raval de la ciutat. El portal feia dos-cents vint peus d’altura i cent d’ample; no és possible d’explicar de quin material era fet. Això és per dir la superioritat prodigiosa que posseïa en relació amb aquells palets i aquella sorra que anomenem or i pedres precioses.

Vint noies molt boniques de la guàrdia van rebre Càndid i Cacambo als peus de la carrossa, van portar-los als banys i els van posar uns vestits de roba de plomissol de colibrí; després els grans oficials i les grans oficiales de la corona els van portar a les estances de Sa Majestat, entre dos rengles de mil músics cada un, segons era costum. Quan van ser a prop de la sala del tron, Cacambo va demanar a un gran oficial què s’havia de fer per saludar Sa Majestat, si s’havia d’agenollar o s’havia d’estirar bocaterrosa; si s’havia de posar les mans al cap o al darrere; si havia de llepar la pols de terra; en una paraula, què prescrivia el protocol.

—El costum —va dir l’oficial— és abraçar el rei i fer-li un petó a cada galta.

Càndid i Cacambo van saltar al coll de Sa Majestat, que els va fer una rebuda plena de cordialitat i els va invitar a sopar molt cortesament.

Mentre esperaven l’hora de sopar, els van ensenyar la ciutat: els edificis públics, que arribaven fins al cel, els mercats, guarnits amb milers de columnes, les fonts d’aigua pura, les fonts d’aigua de roses, i les de licors de canya de sucre, que rajaven contínuament a les grans places, pavimentades amb una mena de pedres precioses que escampaven una olor com la del clau i la canyella. Càndid va demanar per veure el palau de justícia i el parlament; van dir-li que no n’hi havia, i que en aquell país ningú no pledejava. Va preguntar si hi havia presons, i li van dir que no. Allò que més el va sorprendre, i el que més li va agradar, va ser el palau de les ciències, que tenia una galeria de dues mil passes, tota plena d’instruments de matemàtiques i de física.

Després d’haver recorregut, tota la tarda, cosa d’una mil·lèsima part de la ciutat, els van deixar altra vegada al palau reial. Càndid va seure a taula amb Sa Majestat, el seu criat i unes quantes dames. Mai de la vida no havien fet un tec tan exquisit, ni mai ningú no s’havia mostrat tan brillant a l’hora de sopar com Sa Majestat. Cacambo traduïa a Càndid les paraules enginyoses de Sa Majestat i, encara que fossin una traducció, continuaven semblant paraules enginyoses. Moltes coses van sorprendre Càndid en aquell país, i aquella no va ser la que el va sorprendre menys.

Van passar un mes en aquell palau. Càndid no parava de dir a Cacambo:

—He de reconèixer una vegada més que el castell on vaig néixer no val res al costat d’aquest país; però el cas és que Cunegunda no hi és, i m’estranyaria que tu no tinguessis també una amistançada a Europa. Si ens quedem aquí, serem com els altres; mentre que si tornem al nostre país, solament amb dotze moltons carregats de pedres d’Eldorado, serem més rics que tots els reis plegats, no haurem de tenir mai més por de la Inquisició, i podrem recuperar sense dificultat la senyoreta Cunegunda.

Cacambo va estar content de sentir aquestes paraules: la gent és tan aficionada a córrer món, a gloriar-se entre la pròpia gent, a ufanar-se del que ha vist en els viatges, que els dos afortunats van decidir deixar de ser-ho i demanar llicència a Sa Majestat per anar-se’n.

—És una beneiteria —els va dir el rei—; ja sé que el meu país no és res de l’altre món; però, quan un es troba passablement en algun lloc, s’hi ha de quedar. És clar que no tinc cap dret a retenir els estrangers; això és una tirania que no permeten ni els nostres costums ni les nostres lleis: tothom és lliure, aquí. Aneu-vos-en quan vulgueu, però tingueu present que la sortida és molt difícil. És impossible de remuntar el riu que us va conduir fins aquí ben bé per miracle: el corrent és massa gran i passa fregant tot de voltes de roques. Les muntanyes que encerclen el meu reialme tenen deu mil peus d’altura i són dretes com muralles; fan totes una amplada de més de deu llegües; només es poden baixar pels precipicis. Això no obstant, si us en voleu anar de totes passades, donaré ordres als intendents de les màquines perquè us en facin una que us transporti còmodes. Quan us hauran guiat fins a l’altra banda de les muntanyes, ja no us acompanyaran més; perquè els meus súbdits han fet jurament de no sortir mai del seu clos i són massa assenyats per trencar-lo. Això a banda, demaneu-me el que vulgueu.

—No demanem a Vostra Majestat —va dir Cacambo— altra cosa que uns quants moltons carregats de queviures, de pedres i de fang del país.

El rei es va posar a riure.

—No entenc —va dir— aquesta fal·lera que teniu els europeus pel nostre fang de color groc; però emporteu-vos-en tant com vulgueu, i que us sigui de profit.

Dit això, va ordenar als enginyers que construïssin una màquina per hissar aquells dos homes estrafolaris fora del reialme. Tres mil físics de primera van treballar-hi; la màquina va estar enllestida al cap de quinze dies, i no va costar més de vint milions de lliures esterlines, que era la moneda del país. Van posar Càndid i Cacambo damunt l’enginy, i van afegir-hi dos enormes moltons vermells amb selles i brides perquè els servissin com a cavalcadura després de franquejar les muntanyes, vint moltons de bast carregats amb queviures, trenta que portaven presents del que hi havia de més curiós al país, i cinquanta carregats d’or, de pedres precioses i de diamants. El rei va abraçar els dos rodamons amb molta tendresa.

La seva partida va ser tot un espectacle, i encara més la manera tan enginyosa com van ser hissats, ells i els moltons, fins a dalt de la muntanya. Els físics van acomiadar-se d’ells després d’haver-los deixat en lloc segur, i Càndid ja no va pensar en altra cosa ni va tenir cap més desig que anar a presentar els moltons a la senyoreta Cunegunda.

—Ja tenim —va dir— amb què pagar el governador de Buenos Aires, si és que la senyoreta Cunegunda té preu. Anem a la Caiena, embarquem-nos i després ja veurem quin regne ens escau de comprar.