Capítol XIV
Com Càndid i Cacambo van ser acollits pels jesuïtes del Paraguai^[55]

Càndid havia portat de Cadis un criat com n’hi ha tants a les costes d’Espanya i a les colònies. Tenia un quart de sang espanyola, era fill d’un mestís i havia nascut al Tucuman; havia estat escolà, sagristà, mariner, monjo, marxant,^[56] soldat i lacai. Es deia Cacambo, i estimava molt el seu amo perquè el seu amo era molt bona persona. D’una revolada va ensellar els cavalls andalusos.

—Anem, amo, seguim el consell de la vella; fugim i cavalquem sense mirar enrere.

A Càndid se li van escapar les llàgrimes.

—Estimada Cunegunda! Haver d’abandonar-vos ara que el governador ja es preparava per a les nostres noces! Què fareu, Cunegunda, tan lluny de la pàtria?

—Farà el que podrà —va dir Cacambo—; les dones sempre se’n surten; Déu hi ajuda; via!

—On em portes? On anem? Què farem sense Cunegunda? —deia Càndid.

—Per sant Jaume de Compostel·la! —va dir Cacambo—. No volíeu fer la guerra als jesuïtes? Doncs ara la fareu al seu favor. Conec prou bé els camins, us portaré al seu reialme,^[57] estaran encantats de tenir un capità que fa la instrucció a la búlgara; fareu una fortuna portentosa; quan els comptes no surten en un món, van bé en un altre. Veure i fer coses noves és un plaer d’allò més gran.

—Hi has estat mai, al Paraguai? —va fer Càndid.

—Mare de Déu, si hi he estat! —va dir Cacambo—. Vaig ser ajudant de cuina al col·legi de l’Assumpció, i conec el govern dels Padres^[58] com els carrers de Cadis. És una cosa admirable, aquest govern. El regne ja té més de tres-centes llegües de diàmetre;^[59] està dividit en trenta províncies. Els Padres tenen de tot; els pobles, no res. És una obra mestra de la raó i de la justícia. Per a mi, no hi ha res de més diví que els Padres que aquí fan la guerra als reis d’Espanya i de Portugal, i a Europa els confessen; que aquí maten espanyols, i a Madrid els envien al cel: això m’enlluerna! Anem; aviat sereu l’home més feliç de la terra. Que contents estaran, els Padres, quan vegin que els arriba un capità que fa la instrucció a la búlgara!

Així que van arribar al primer lloc fronterer, Cacambo va dir a la guàrdia avançada que un capità volia parlar amb monsenyor el comandant. Van anar a avisar la guàrdia gran. Un oficial paraguaià va córrer als peus del comandant per donar-li la notícia. El primer que van fer va ser desarmar Càndid i Cacambo; i es van apoderar dels dos cavalls andalusos. Posen els dos forasters entre dos rengles de soldats: el comandant era al final de tot, amb el tricorni al cap, la sotana recollida, l’espasa al flanc i la pica a la mà. Va fer un senyal; en un moment, vint-i-quatre soldats envolten els que acaben d’arribar. Un sergent els diu que cal esperar, que el comandant no pot parlar amb ells, que el reverend pare provincial no permet que cap espanyol obri la boca si no és en presència seva ni tampoc que es quedi més de tres hores al país.

—I on és el reverend pare provincial? —va preguntar Cacambo.

—És a la desfilada després d’haver dit missa —va fer el sergent—; no podreu besar-li els esperons fins d’aquí a tres hores.

—Però és que el senyor capità —va dir Cacambo—, que, per cert, té una gana que tomba, com un servidor, no és espanyol, és alemany. ¿No ens permetríeu de fer un mos, mentre esperem Sa Reverència?

El sergent va anar tot d’una a trametre aquestes paraules al comandant.

—Lloat sia Déu! —va dir aquest—. Si és alemany, puc parlar amb ell; que me’l portin a la glorieta.

Tot seguit van portar Càndid a una glorieta guarnida amb una bella columnata de marbre verd i d’or, i uns enreixats amb lloros a dintre, colibrís, ocells mosca, gallines de Guinea i tota mena d’ocells raríssims. Un dinar exquisit, parat en vaixella d’or, els hi esperava; i mentre els paraguaians s’estaven allà menjant en escudelles de fusta, al ras i sota la calorada, el reverend pare comandant va entrar a la glorieta.

Era un home jove i ben plantat, caraplè, de pell blanca i galtes vermellones, celles arquejades, ulls vius, orelles roges, llavis vermells i aire superbiós, però d’una supèrbia que no era ni d’espanyol ni de jesuïta. Van tornar a Càndid i a Cacambo les armes que els havien agafat i els cavalls andalusos; Cacambo els va portar civada perquè mengessin al costat de l’enramada, i no els treia l’ull de sobre, per si les mosques.

De primer Càndid va besar la vora de la sotana del comandant, i després van seure tots a taula.

—Així que sou alemany? —va preguntar-li el jesuïta en aquesta llengua.

—Ni més ni menys, reverend pare —va dir Càndid. Mentre bescanviaven aquestes paraules, l’un i l’altre es miraven amb un gran astorament i amb una emoció que no podien dominar.

—I de quin lloc sou, d’Alemanya? —va dir el jesuïta.

—De la fastigosa província de Westfàlia —va dir Càndid—. Vaig néixer al castell de Thunder-ten-tronckh.

—Lloat sia Déu! Com és possible? —va exclamar el comandant.

—Quin miracle! —va exclamar Càndid.

—Sou vós! —va dir el comandant.

—Sembla impossible! —va dir Càndid.

Cauen tots dos d’esquena, s’abracen, vessen un riu de llàgrimes.

—Vatua món! Sou vós, reverend pare, vós, el germà de la bella Cunegunda! Vós, el que va ser mort pels búlgars! Vós, el fill del senyor baró! Vós, jesuïta al Paraguai! Val a dir que aquest món és ple de coses ben estranyes. Oh, Pangloss! Pangloss! Que n’estaríeu, de content, si no us haguessin penjat!

El comandant va manar que es retiressin els negres i els paraguaians que servien de beure en vasos de cristall de roca. Va donar gràcies a Déu i a sant Ignasi mil vegades; estrenyia Càndid amb els braços; tenien les cares banyades de llàgrimes.

—Encara quedareu més sorprès, més emocionat i més fora de si —va dir Càndid—, si us faig saber que la senyoreta Cunegunda, la vostra germana, que suposeu esventrada, és viva i està eixerida.

—On és?

—Ben a la vora, a casa del governador de Buenos Aires; afigureu-vos; i jo venia per fer-vos la guerra.

Cada paraula que van dir durant aquesta llarga conversació va afegir un prodigi sobre l’altre. L’ànima sencera s’envolava de les seves llengües, estava atenta en les seves orelles i els guspirejava en els ulls. Com que eren alemanys, van estar de sobretaula molta estona mentre esperaven l’arribada del pare provincial; i el comandant va dir a Càndid això que segueix.