14

Helen va estimar Queenstown en el mateix moment en què va veure brillar la petita ciutat a la vora de I’ imponent llac Wakatipu. Les casetes noves i exquisides es reflectien a la superfície plana del llac i el petit port donava acollida a vaixells de rem i vela. Les muntanyes, amb els seus cims nevats, emmarcaven la imatge. I sobretot, durant mig dia, Helen no havia vist ni una sola ovella!

—Et resignes —va confessar a Leonard McDunn, a qui després de passar vuit dies al carro havia explicat més coses sobre si mateixa que a Howard durant tots els anys de matrimoni—. Quan fa un munt de temps vaig arribar a Christchurch vaig plorar perquè la ciutat no tenia res en comú amb Londres. I ara m’alegro de veure una ciutat diminuta, perquè allà em relacionaré amb éssers humans i no amb remugants.

Leonard va riure.

—Oh, Queenstown té molt en comú amb Londres, ja ho veurà. En la grandària no, és clar, però sí en la vitalitat. Alguna cosa està succeint aquí, Miss Helen, aquí se sent el progrés, l’arrencada! Christchurch és bonica, però allà es tracta més de conservar els antics valors i de ser més anglès que els anglesos. Només cal veure la catedral i la universitat! Un creu que és a Oxford! Però aquí tot és nou, tot prospera. No hi ha dubte que els buscadors d’or són uns salvatges i causen bregues. És inconcebible tenir la comissaria de policia més pròxima a seixanta-cinc quilòmetres de distància! Però aquests nois també aporten diners i vida a la ciutat. Li agradarà, Miss Helen, ja ho veurà!

A Helen ja li va agradar quan el carro va passar sotraguejant per un carrer Major que estava tan poc pavimentat com Haldon, però poblat d’éssers humans: allà un buscador d’or discutia amb l’empleat de correus perquè aquest, suposadament, havia obert una carta. En un altre lloc dues noies reien i tafanejaven a la barberia, on un jove ben plantat es feia un nou tall de cabells. A la ferreria es ferraven cavalls, i dos vells miners parlaven d’assumptes professionals muntant un mul. I estaven pintant de nou a l’«Hotel». Una dona pèl-roja amb un vestit verd supervisava els pintors, mentre jurava en llatí.

—Daphne! —van cridar, alegres, les bessones, i gairebé van caure del carro—. Daphne, hem portat Miss Helen!

Daphne O’Rouke es va girar. Helen va contemplar la coneguda cara felina. Daphne semblava envellida, potser una mica gastada per la vida, i anava molt maquillada. Quan va veure Helen al carro, les seves mirades es van creuar. Commoguda, Helen va adonar-se que Daphne es ruboritzava.

—Bon… bon dia, Miss Helen.

McDunn no s’ho acabava de creure, però la decidida Daphne va fer una inclinació davant la seva professora, com si fos una nena petita.

—Aturi’s, Leonard! —va cridar Helen. No va poder ni esperar que McDunn tirés de les regnes dels cavalls, ja havia saltat del pescant i abraçava Daphne.

—Aquí, no, Miss Helen, si algú ho veu… —va dir Daphne—. Vostè és una dama. No han de veure-la amb algú com jo. —Va acotar la mirada—. Lamento haver-me convertit en això, Miss Helen.

Helen va riure i la va envoltar de nou amb els braços.

—Què hi ha d’horrible en el que tu ets, Daphne? Una dona de negocis! Una meravellosa mare d’acollida per a les bessones. Ningú no podria desitjar una millor deixebla que tu.

Daphne va tornar a enrojolar-se.

—Potser ningú li ha explicat la mena de… de negoci que porto —va contestar en veu baixa.

Helen la va abraçar més fort.

—Els negocis es construeixen segons l’oferta i la demanda. Això ho he après d’un altre dels meus deixebles, George Greenwood. I en el teu cas… si la demanda hagués estat de bíblies, de segur que hauries venut bíblies.

Daphne va deixar anar una rialleta.

—Amb molt de gust, Miss Helen.

Mentre Daphne saludava les bessones, McDunn va portar Helen als Magatzems O’Kay. Per molt que Helen hagués gaudit del retrobament amb la seva antiga pupil·la i les bessones, encara més bonic va ser abraçar el seu propi fill, Fleurette i els néts.

El petit Stephen de seguida se li va agafar a les faldilles, tot i que Elaine va mostrar un entusiasme encara més gran quan va descobrir el poni.

Helen va mirar la seva cabellera rogenca i els ulls vius que ja mostraven un blau profund diferent al de la majoria dels nens.

—Definitivament, la néta de Gwyn —va dir Helen—. No té res de mi. Ja pots anar pensant que per al seu tercer aniversari demanarà un parell d’ovelles!

Leonard McDunn va saldar a consciència els comptes del seu últim viatge comercial amb Ruben O’Keefe abans d’escometre les seves noves tasques. Primer calia pintar l’oficina de policia i proveir de barrots la presó amb ajuda de Stuart Peters. Helen i Fleur van col·laborar amb matalassos i llençols del magatzem perquè les cel·les estiguessin habilitades de forma adequada.

—Només falta que hi poseu flors! —va grunyir McDunn, i també Stuart va admirar-ne els resultats.

—Em quedo amb la còpia d’una clau! —va dir fent broma el ferrer—. Per si un dia tinc hostes per allotjar.

—Pots fer la prova ara mateix —va dir McDunn, amenaçant—. De tota manera, crec que avui mateix ja les omplirem. Miss Daphne ha planejat una vetllada irlandesa. Què t’apostes que al final la meitat dels parroquians es barallaran?

Helen va arrufar el nas.

—Però no serà perillós, oi, Leonard? Vagi amb compte! Jo… nosaltres… nosaltres… necessitem el nostre policia per molt temps!

McDunn va resplendir. Que Helen es preocupés per ell era una gran satisfacció.

A penes tres setmanes després, McDunn va haver d’enfrontar un problema més greu que les acostumades baralles entre buscadors d’or.

S’esperava als Magatzems O’Kay que Ruben disposés de temps per a ell i pogués ajudar-lo. De les habitacions posteriors del cobert en sortien veus i rialles, però Leonard no volia importunar. I encara menys si estava en missió oficial. Al cap i a la fi, Leonard no esperava el seu amic, sinó el jutge de pau. Va respirar alleujat quan Ruben per fi va aparèixer.

—Leonard! Disculpa que t’hagi fet esperar. —O’Keefe tenia un aire un xic alegre—. És que estem de celebració. Sembla que seré pare per tercera vegada! Però ara digue’m què passa. En què puc ajudar-te?

—Es tracta d’un problema de caràcter oficial. I una espècie de dilema legal. Ha aparegut al meu despatx un tal John Sideblossom, un granger acomodat que vol invertir a les mines d’or. Estava molt excitat. Ha dit que havia d’arrestar urgentment un home que havia vist al campament d’or. Un que es diu James McKenzie.

—James McKenzie? —va preguntar Ruben—. EI lladre de bestiar?

McDunn va assentir.

—De seguida m’ha semblat familiar, aquest nom. El van detenir fa un parell d’anys a la muntanya i el van condemnar a presó a Lyttelton.

Ruben va assentir.

—Ja ho sé.

—Sempre has tingut bona memòria, senyor jutge! —va dir Leonard—. Saps també que el van indultar? Sideblossom afirma que el van enviar a Austràlia.

—EI van desterrar —va informar Ruben—. Austràlia és el que cau més a prop. Els barons de la llana haurien preferit enviar-lo a l’índia o a una altra part. I encara els hauria agradat més com a menjar per als lleons.

McDunn va riure.

—Justament, aquesta era la impressió que causava Sideblossom. Doncs bé, si és cert el que diu, McKenzie està de tornada tot i que havia de mantenir-se allunyat d’aquí per a la resta de la seva vida. Diu Sideblossom que per això he d’arrestar-lo. Però què n’he de fer? No puc tenir-lo tancat per sempre. I tampoc té cap sentit que l’empresoni durant cinc anys perquè, en rigor, ja els ha complert. I això sense comptar que ja no tinc lloc. Se t’acut què puc fer, senyor jutge?

Ruben va fingir estar meditant. Però per a McDunn la seva expressió reflectia més aviat alegria. Malgrat aquell McKenzie. O era gràcies a ell?

—Fixa-t’hi bé, Leonard —va dir Ruben al final—. Primer de tot, esbrina si aquest McKenzie és realment el mateix a qui es refereix Sideblossom. Després l’empresones exactament durant el temps que aquest tipus s’estigui a la ciutat. Digues-Ii que està en arrest preventiu. Que Sideblossom l’ha amenaçat i que no vols aldarulls. —McDunn va fer una ganyota irònica—. Però no expliquis a la meva dona res d’això —va advertir-li Ruben—. Serà una sorpresa. Ah, sí, i si és necessari, abans de tancar-lo, regala al senyor McKenzie un afaitat i un tall de cabells. Rebrà la visita d’unes dames just després de la seva entrada al teu Grand Hotel!

Si Fleurette havia passat plorant la primera setmana del seu embaràs, també els ulls se li van omplir de llàgrimes quan va visitar McKenzie a la presó. No va concretar si eren d’alegria pel retrobament o de pena pel nou empresonament.

James McKenzie, en canvi, no semblava gaire commogut. De fet, havia estat d’un humor excel·lent fins que Fleurette s’havia posat a plorar. Ara l’abraçava i li acariciava l’esquena, maldestre.

—No ploris, petita, aquí no em passarà res. És més perillós estar a fora. Amb aquest Sideblossom encara tinc comptes pendents.

—Per què has hagut de caure de nou a les seves mans? —va gemir Fleurette—. Què feies als campaments d’or, digues?

McKenzie va negar amb el cap. EI seu aspecte no era, de cap de les maneres, el d’un aventurer dels que muntaven els seus campaments a les antigues granges d’ovelles al costat dels jaciments d’or, i McDunn no havia hagut d’obligar-lo a banyar-se ni a afaitar-se, ni havia hagut de deixar-li diners. James McKenzie més aviat semblava un ranxer de viatge, una persona ben situada. Per la seva vestimenta i pulcritud no se l’hauria pogut distingir del seu vell enemic Sideblossom.

—Al llarg de la meva vida ja he obtingut concessions suficients i fins i tot he tret bons beneficis d’una d’elles a Austràlia. El secret resideix a no malgastar els guanys immediatament en un establiment com el de Miss Daphne. —Va somriure a la seva filla—. Com és natural, vaig buscar el teu marit en els jaciments d’or d’aquesta àrea. Fins que al final vaig descobrir que havia acabat residint al carrer Major i que fica a la presó viatgers inofensius. —Va fer-li l’ullet a Fleurette. Abans de la trobada havia conegut Ruben i estava molt content amb el seu gendre.

—I ara què passarà? —va preguntar Fleurette—. Tomaran a enviar-te a Austràlia?

McKenzie va gemir.

—Espero que no. Encara que puc permetre’m pagar el passatge sense esforç… bé, no em miris així, Ruben, m’he guanyat honradament aquests diners! Juro que a Austràlia no he robat ni una sola ovella! Però representaria una nova pèrdua de temps. És clar que tornaria immediatament, tot i que aquesta vegada amb una altra documentació. No tornarà a succeir-me el que ha passat amb Sideblossom. No obstant això, Gwyn havia d’esperar molt temps. I estic segur que lamenta l’espera…, igual que jo.

—La documentació falsa tampoc resoldria res —va intervenir Ruben—. Funcionaria si volgués quedar-se a Queenstown, a la Costa Oest o en algun lloc de l’Illa del Nord. Però si ho he entès correctament, desitja tornar a les planures de Canterbury i casar-se amb Gwyneira Warden. Només que allà el coneix tothom.

McKenzie va fer un gest d’impotència.

—Això també és cert. Hauria de segrestar Gwyn. Però aquesta vegada no tindré escrúpols!

—EI millor seria legalitzar la seva situació —va replicar Ruben amb fermesa—. Escriuré al governador.

—Però és el que fa Sideblossom! —Fleurette semblava estar a punt de tornar a plorar—. EI senyor McDunn ens ha explicat que s’ha enfadat moltíssim perquè tractem el meu pare com si fos un comte…

Sideblossom havia passat a migdia per l’oficina de policia, quan les bessones servien un dinar deliciós a zeladors i presoners. I no havia reaccionat amb gaire entusiasme.

—Sideblossom és un ranxer i un vell jugador. És la seva paraula contra la meva i el governador sabrà què fer —va dir Ruben tranquil·litzador—. Li descriuré la situació amb tots els detalls, inclosos l’estable situació econòmica, els vincles familiars i el projecte de contraure matrimoni. Així destacaré les aptituds i els guanys. D’acord, va robar un parell d’ovelles. Però també és el descobridor de les terres altes de McKenzie, on ara pasturen les ovelles de Sideblossom. Hauria de donar-li les gràcies, James, en lloc de tramar el seu assassinat! A més, vostè és un pastor i criador de ramat experimentat, i la seva presència serà realment beneficiosa per a Kiward Station, justament ara, després de la mort de Gerald Warden.

—També podríem oferir-li una feina! —va intervenir Helen—. Li agradaria ser l’administrador d’O’Keefe Station, James? Seria una alternativa en cas que Paul deixés al carrer Gwyneira.

—O Tonga —va assenyalar Ruben. Havia estudiat recentment des del punt de vista legal l’enfrontament de Gwyneira amb els maoris i era poc optimista. De fet, el que Tonga reivindicava era just.

James McKenzie va arronsar les espatlles.

—Per a mi és el mateix O’Keefe Station que Kiward Station. Només vull estar al costat de Gwyneira. A més, tinc la impressió que Friday necessita un parell d’ovelles.

La carta que Ruben va dirigir al governador va sortir l’endemà, però òbviament ningú no pensava que la resposta pogués arribar de seguida. Així que James McKenzie s’avorria a la cel·la, mentre Helen gaudia d’uns dies meravellosos a Queenstown. Jugava amb els seus néts, observava, emocionada, com Fleurette seia per primera vegada Stephen sobre la gropa del poni i intentava consolar Elaine, que protestava per això. Plena de lleus esperances, va inspeccionar la petita escola que acabava d’inaugurar-se. Potser hi havia la possibilitat de ser útil allà i quedar-se per sempre a Queenstown. Fins al moment, només hi havia deu alumnes i amb ells se las arreglava la mar de bé la jove professora, una simpàtica noia de Dunedin. Tampoc a la botiga de Ruben i Fleurette, Helen podia ocupar-se de gran cosa; les bessones competien entre si per alliberar la seva adorada Miss Helen de qualsevol tasca. Helen va conèixer per fi tota la història de Daphne. Va invitar la jove a prendre el te, per molt que les dames respectables de Queenstown s’esquincessin les vestidures.

—Quan em vaig desfer d’aquell tipus vaig marxar a Lyttelton —va explicar Daphne parlant de la seva fugida del viciós Morrison—. Hauria preferit embarcar-me al primer vaixell i tornar a Londres, però, naturalment, això era inviable. Ningú no s’hauria emportat una noia com jo. També vaig pensar anar-me’n a Austràlia. Però allà ja tenen… bé, prou noies de costums relaxats que no van trobar feina de venedores de bíblies. I llavors em vaig trobar amb les bessones. Compartíem la mateixa obsessió: fora d’aquí, i «fora» significava «vaixell».

—Com van aconseguir reunir-se? —va preguntar Helen—. Elles eren a zones totalment diferents.

Daphne va arronsar les espatlles.

—Per això són bessones. La pensada que té una, també la té l’altra. Fa més de vint anys que són amb mi i no han deixat de semblar-me un misteri. Si ho vaig entendre correctament, es van trobar a Bridle Path. Com van aconseguir arribar fins allà, no ho sé. Sigui com vulgui, deambulaven pel port, robaven juntes alguna cosa per menjar i volien embarcar-se com a polissons. Absurd, de seguida les haurien descobert! Què havia de fer? Me les vaig quedar. Vaig ser una mica amable amb un mariner i em va donar els documents d’una noia que en el viatge de Dublín a Lyttelton havia mort. EI meu nom oficial és Bridey O’Rourke. Com que sóc pèl-roja, tots ho van creure. Però les bessones, naturalment, em deien Daphne, així que vaig conservar el nom. És també un bon nom per a una… Vull dir que és un nom bíblic i no te’n desprens si no és a desgrat.

Helen va riure.

—Un dia et faran santa.

Daphne va deixar anar una rialleta i va adquirir l’aspecte de la nena que havia estat.

—Així que vam arribar a la Costa Oest. Vam fer algunes voltes i finalment vam acabar en un bordell… hum, un establiment administrat per una tal Madame Jolanda. Bastant decrèpit. EI primer que vaig fer va ser posar ordre i encarregar-me que el negoci tingués beneficis. Allà va ser on va trobar-me el senyor Greenwood, encara que ell no va ser el causant de la meva marxa. Va ser més aviat el fet que Jolanda no estava contenta amb ningú. Un dia em va dir que el dissabte següent volia subhastar les meves bessones! Va dir que ja era hora que les muntessin per primera vegada… bé, que coneguessin un home en el sentit bíblic.

Helen no va poder reprimir el riure.

—Realment, tens la teva Bíblia al cap, Daphne —va observar—. Després comprovarem els teus coneixements sobre David Copperfield.

—En qualsevol cas, aquell divendres vaig seguir la gresca fins al final i després vam agafar el que hi havia a la caixa i vam marxar. No es pot dir que fos el comiat d’una dama.

—Diguem: ull per ull, dent per dent —va assenyalar Helen.

—Doncs sí, i després vam respondre a la «crida de l’or» —va seguir Daphne amb una ganyota—. Gran èxit! Diria que el setanta per cent dels ingressos de totes les mines d’or de l’entorn van a parar a mi.

Ruben es va sentir desconcertat i fins i tot una mica inquiet, quan, sis setmanes després d’haver escrit la carta al governador, va rebre un sobre d’aspecte molt oficial. L’encarregat de correus li va allargar la missiva gairebé cerimoniosament.

—De Wellington! —va anunciar amb solemnitat—. Del govern! Et faran noble, Ruben? Passarà la reina per aquí?

Ruben va riure.

—És improbable, Ethan, summament improbable. —Va contenir el desig d’esquinçar el sobre allà mateix, però Ethan el mirava ple de curiositat i per sobre de l’espatlla i també Ron, de la quadra de lloguer, que anava gandulejant per allà.

Poc després, Ruben, McDunn i McKenzie s’inclinaven impacients sobre la carta. Tots es van queixar dels llargs preàmbuls del governador, que aprofitava per elogiar totes les aportacions de Ruben al desenvolupament de la jove ciutat de Queenstown. Però després el governador anava finalment al gra.

—Maleït sia, això és el litigi amb els maoris! —va gemegar James—. Pobre Gwyn… i sembla que segueix estant totalment sola en aquest assumpte. Hauria de marxar immediatament a Canterbury.

McDunn li va donar la raó.

—Per la meva part, no hi ha res en contra —va dir amb un somriure irònic—. Al contrari, tornaré a tenir, per fi, una habitació lliure al meu Grand Hotel!

—En realitat hauria de marxar ara mateix amb vostè, James —va dir Helen amb una mica de pesar. Les diligents bessones havien acabat de servir l’últim plat d’un gran banquet de comiat. Fleurette havia insistit a convidar el seu pare una vegada més abans que desaparegués, possiblement per anys, a Canterbury. Naturalment, ell havia jurat tornar a visitar-los com més aviat millor amb Gwyneira, però Fleur coneixia com anaven les coses en una gran granja d’ovelles: sempre sorgia alguna ocupació immediata.

—Això ha estat meravellós, però he de començar lentament a reprendre la feina a la granja. I no vull ser una càrrega per a vosaltres. —Helen va plegar el seu tovalló.

—No ets una càrrega per a nosaltres! —va protestar Fleurette—. Al contrari! No sé com ens les arreglarem sense tu, Helen!

Helen va riure.

—No menteixis, Fleur, mai no ho has sabut fer. De debò, petita, por molt que m’agradi estar aquí, he d’ocupar-me en alguna cosa. Tota la meva vida he fet classes. Estar sense fer res, com a molt jugant una mica amb els nens, és malgastar el temps per a mi.

Ruben i Fleurette es van mirar. Semblaven vacil·lar respecte a com entrar en matèria. AI final, Ruben va prendre la paraula.

—Doncs bé, en realitat volíem fer-te aquesta consulta més endavant, quan tot estigués més definit —va dir, mirant la seva mare—. Però és millor que ho exposem abans que te’n vagis de forma precipitada. Fleurette i jo, i també Leonard McDunn, no ens n’oblidem, ja havíem pensat què podries fer tu aquí.

Helen va negar amb el cap.

—Ja he anat a veure l’escola, Ruben…

—Però oblida’t de l’ensenyament, Helen! —va intervenir Fleur—. Ja hi has treballat massa temps! Hem pensat que… bé, el primer és que hem planejat comprar-nos una granja als afores de la ciutat. O més ben dit, una casa, no pensàvem tant a posar en marxa una granja.

»Aquí al carrer Major hi ha massa activitat per a nosaltres. Massa soroll, massa trànsit… Desitjaria que els meus fills tinguessin més llibertat. Et pots creure, Helen, que Stephen encara no ha vist mai un weta?

Helen va pensar que el seu nét també podia créixer molt bé sense haver passat per aquella experiència.

—En qualsevol cas, volem mudar-nos d’aquesta casa —va explicar Ruben, abastant amb un ampli moviment el bonic edifici urbà de dos pisos. Fins a l’any anterior no s’havia acabat la construcció, i no s’havia estalviat res en el seu equipament—. És clar que podríem vendre-la. Però Fleurette va pensar que seria el lloc ideal per a un hotel.

—Un hotel? —va preguntar Helen, desconcertada.

—Sí! —va exclamar Fleurette—. Mira, té moltes habitacions, perquè havíem planejat formar una família gran. Si tu vius a la planta baixa i llogues les habitacions de dalt…

—Vols que em posi a dirigir un hotel? —va preguntar Helen—. T’has begut l’enteniment?

—Potser una pensió —va intervenir McDunn, dirigint a Helen una mirada animosa.

Fleurette va assentir.

—No has de confondre la paraula «hotel» —es va afanyar a puntualitzar—. Es tractaria d’una casa respectable. No com la taverna de Daphne, on nien bandits i noies de costums lleugers. No, pensava que… si atraiem bona gent, un metge o un empleat de banc que s’hagi d’instal·lar en algun lloc… I també… bé, doncs dones joves… —Fleurette joguinejava amb un periòdic que com per atzar havia posat sobre la taula: el full informatiu de la parròquia anglicana de Christchurch.

—No serà el que estic pensant, veritat? —va preguntar, i li va arrencar de la mà el fullet. Era obert a la pàgina de petits anuncis.

Queenstown, Otago. Quina noia cristiana, de creences sòlides i animada per l’esperit pioner té interès a establir una relació decent amb un membre respectable i ben situat de la comunitat…

Helen va negar amb el cap. No sabia si posar-se a riure o a plorar.

—Llavors eren baleners i avui buscadors d’or! Sabran en realitat, aquestes honorables esposes dels rectors i puntals de la comunitat, el que estan fent a les noies amb això?

—Bé, és Christchurch, mare, no és Londres. Si a les noies no els agrada, en tres dies hauran tornat a casa seva —la va tranquil·litzar Ruben.

—I després les creuran quan diguin que segueixen sent tan castes i virtuoses com abans del viatge! —se’n va burlar Helen.

—No, si s’allotgen a l’Hotel de Daphne —va respondre Fleurette—. No tinc res en contra d’ella, per molt que volgués contractar-me quan vaig arribar aquí —va dir rient—. Però i si les noies s’allotgen en una pensió neta i arreglada, dirigida per Helen O’Keefe, una de les notables del lloc? Estimada Helen, es parlarà d’això. S’informarà les noies i potser també els seus pares a Christchurch!

—I tindrà l’oportunitat, Helen, de fer que aquestes jovenetes posin seny —va observar Leonard McDunn, que semblava tenir la mateixa opinió que Helen de la idea de reclutar núvies—. Només veuen les palletes d’or que avui porta a la butxaca un home d’ulls ardents, però no les miserables cabanyes on arribaran l’endemà, quan se’n vagi al següent jaciment d’or.

Helen va mirar, somrient.

—Pot estar-ne segur! No faré de padrina de casament de cap parella d’aquestes dels tres dies.

—T’encarregaràs, doncs, de l’hotel? —va preguntar Fleurette, anhelant—. T’hi atreveixes? Helen li va llançar una mirada ofesa.

—Estimada Fleurette, en aquesta vida he après a llegir la Bíblia en maori, a munyir una vaca, a matar pollastres i fins i tot a estimar un mul. Pots estar segura que aconseguiré gestionar una petita pensió.

Els altres van riure, però McDunn va fer dringar les claus per cridar l’atenció. EI senyal de la partida. Mentre encara no existís l’hotel de Helen, havia permès a un antic pres que pernoctés a la cel·la. Segons la seva opinió, cap pecador, per molt que estigués penedit, podia superar una nit amb Daphne sense reincidir.

Qualsevol altre dia, Helen hauria acompanyat Leonard a l’exterior per xerrar una mica amb ell a la terrassa, però en aquesta ocasió McDunn va preferir buscar la companyia de Fleurette. Gairebé avergonyit, es va dirigir a la jove mentre James s’acomiadava de Helen i Ruben.

—Jo… hum, no vull ser indiscret, Miss Fleur, però… ja sap vostè el meu interès per Miss Helen…

Fleur escoltava aquell balboteig amb el nas arrufat. Què voldria McDunn? Si es tractava d’una petició de matrimoni, més valia que es dirigís directament a Helen.

Al final, Leonard va reunir forces i va plantejar la pregunta.

—Això… hum, Miss Fleur: per tots els dimonis, a què es referia Miss Helen amb això del mul?