8
—Copeja d’una vegada, Luke! Una vegada, amb força, darrere del cap. Aquí no nota res!
Mentre Roger parlava, encara va aniquilar un altre cadell seguint totes les normes de l’ofici de caçar foques: l’animal va morir sense que la pell quedés danyada. Els caçadors mataven amb l’ajuda d’una estaca amb la qual copejaven la nuca de la foca. Si la sang vessava, ho feia pel nas del jove animal. A continuació es posaven a escorxar-lo sense comprovar si era realment mort.
Lucas Warden va aixecar el garrot, però no podia fer el cor fort i tustar l’animalet que el mirava confiat amb els seus grans ulls de nen. I això sense comptar amb els laments de la foca mare que sentia al seu voltant. Els homes només anaven en busca de les pells especialment blanques i valuoses dels cadells. Es desplaçaven pels bancs de foques on les mares criaven i mataven els cadells allà mateix. Les roques de la badia de Tauranga ja estaven tenyides de vermell a causa de la sang i Lucas havia de lluitar per no vomitar. No podia entendre com els homes actuaven amb una falta de sensibilitat tan enorme. EI patiment dels animals no semblava interessar-los el més mínim; fins i tot feien broma quan veien l’aire pacífic i ingenu amb què les foques rebien els caçadors.
Feia tres dies que Lucas s’havia unit al grup, però fins a aquell moment encara no havia matat cap animal. AI principi, els homes no van advertir que es limitava a ajudar a escorxar i a posar les pells als cotxes i a les estructures portants. Però ara exigien amb vehemència que també participés en la matança. Lucas se sentia molt malament. Era això el que havia de fer d’ell un home? Per què era més honorable matar animals indefensos que pintar i escriure? Però Lucas no volia donar-hi més voltes. Era allà per demostrar-se, decidit, que podia fer el mateix treball amb què el seu pare havia establert les bases del seu regne. En un principi, Lucas fins i tot s’havia enrolat en un balener, però havia fracassat vergonyosament. Encara que no podia assumir-ho de bon grat, havia fugit, i això que ja havia firmat un contracte i l’home que l’havia reclutat li havia caigut molt bé.
Lucas havia conegut Cooper, un home alt i de cabells foscos, amb la cara angulosa i colrada per l’aire lliure típic dels coasters, en un pub a prop de Greymouth. Va ser just després de fugir de Kiward Station, quan encara l’envaïa la ira i l’odi cap a Gerald fins a tal punt que a penes aconseguia pensar amb claredat. Llavors s’havia precipitat cap a la Costa Oest, l’EIdorado dels «homes durs» que s’autodenominaven amb orgull coasters i que es guanyaven la vida de primer amb la pesca de balenes i la caça de foques i, més recentment, també buscant or. Lucas havia volgut mostrar a tots que sabia guanyar-se els seus propis diners, comportant-se com un «autèntic home» per després, en algun moment, tornar a casa envoltat de glòria i carregat amb… amb què? Or? Llavors més aviat hauria d’haver-se procurat una pala i un garbell i dirigir-se a cavall a les muntanyes en lloc d’enrolar-se en un balener. Però Lucas no havia reflexionat tant. Només volia estar lluny, molt lluny, si era possible a alta mar, i volia derrotar el seu pare amb les seves pròpies armes. Així que, després d’una cavalcada atzarosa per les muntanyes, havia arribat a Greymouth, una colònia miserable que, a part d’una taverna i un moll, no tenia gaire més a oferir. AI pub, això sí, hi havia un raconet sec, on Lucas podia instal·lar-se.
Per primera vegada en diversos dies tornava a trobar-se sota un sostre. Les mantes encara estaven humides i brutes de fer nit al ras. Lucas també hauria gaudit d’un bany, però a Greymouth no estaven equipats per a això. A Lucas no li estranyava que els «homes autèntics» es rentessin poques vegades. En lloc d’aigua, fluïen en abundància la cervesa i el whisky i, després d’uns quants gots, Lucas havia explicat els seus plans a Cooper. EI va animar el fet que el coaster no el rebutgés immediatament.
—No tens aspecte de caçador de balenes —va advertir, dedicant una llarga mirada a la cara delicada de Lucas i els seus dolços ulls grisos—. Però tampoc no sembles tou… —L’home va agafar els braços de Lucas i va percebre’n la musculatura—. Per què no. Altres han après a manejar un arpo. —Va riure. Però després la seva mirada es va tornar inquisitiva—. Però aconseguiràs estar sol durant dos o tres anys? No trobaràs a faltar les guapes minyones dels ports?
Lucas ja havia sentit que en l’actualitat calia comprometre’s per tres o quatre anys si un s’enrolava en un balener. L’època daurada de la pesca de la balena, quan era fàcil trobar catxalots a la vora de les costes de l’Illa del Sud, quan els maoris els pescaven fins i tot en canoes, havia passat. En aquells moments, les balenes ja gairebé s’havien extingit en les proximitats de la costa. Calia navegar mar endins per trobar-Ies, i això podia durar mesos… o anys. Però a Lucas tant li feia. La companyia masculina fins i tot li semblava temptadora, sempre que ell no tornés a figurar com a fill del cap, com a Kiward Station. Ja s’ho faria… No! No, anava a guanyar-se també el respecte i la consideració! Lucas estava fermament decidit i Cooper no semblava rebutjar-lo. AI contrari, el tractava gairebé amb interès, li va passar el braç per les espatlles i li va fer unes plantofades amb les garres d’un experimentat mestre d’aixa i balener. Lucas es va avergonyir una mica de les seves cuidades mans, de les escasses durícies i les ungles encara relativament netes. A Kiward Station els homes se n’havien burlat perquè se les netejava periòdicament, però Cooper no li va fer cap comentari.
Lucas va acabar seguint el seu nou amic fins al vaixell, on va ser presentat al capità i va firmar un contracte que el lligava durant tres anys al Pretty Peg, un veler panxut i no massa gran que semblava tan robust com el seu propietari. EI capità, Robert Milford, més aviat petit, era tot músculs. Cooper parlava amb gran respecte d’ell i n’elogiava les habilitats com a arponer en cap. Milford va saludar Lucas amb una forta encaixada, el va informar sobre el sou (que li va semblar escandalosament baix) i va demanar a Cooper que li assignés un camarot. EI Pretty Peg salparia aviat. Lucas encara tindria dos dies per vendre el seu cavall, portar les seves coses a bord del pesquer i ocupar un catre brut al costat de Cooper. Tot això responia als seus desitjós. En cas que Gerald el fes buscar, ja portaria temps a alta mar quan la notícia arribés a l’aïllat Greymouth.
La vida a bord aviat el va decebre. Ja la primera nit, les puces que pul·lulaven sota coberta no el van deixar dormir; a més, intentava no marejar-se. Lucas volia dominar-se, però el seu estómac es rebel·lava amb el balanceig del vaixell sobre les onades. En el fosc espai interior s’estava pitjor que a la coberta, així que al final va provar de passar les nits a l’exterior, on el fred i la humitat (amb la mala mar la coberta estava xopa) aviat el van empènyer a buscar refugi. Els homes van riure’s de nou d’ell, encara que en aquesta ocasió no li va importar tant perquè Cooper estava de la seva part.
—Així que el nostre Luke és un senyoret distingit! —va observar en un to jovial—. Encara ha d’acostumar-se. Però espereu que el bategi l’oli de balena! Ho farà bé, feu-me cas!
Cooper estava ben considerat entre la tripulació. No tan sols era un fuster molt hàbil, sinó també un caçador de primera classe.
A Lucas li va anar bé la seva amistat i fins i tot els contactes furtius que Cooper semblava voler establir no li eren desagradables. Potser Lucas n’hauria gaudit si les condicions higièniques del Pretty Peg no haguessin estat tan horribles. Hi havia poca aigua potable i ningú pensava a malgastar-la per rentar-se. Els homes a penes s’afaitaven i no tenien roba de recanvi. Només havien passat unes quantes nits i els caçadors i els seus allotjaments pudien més que els corrals de Kiward Station. EI mateix Lucas intentava rentar-se com podia amb aigua de mar, però era difícil i tornava a provocar la hilaritat entre la resta dels homes. Lucas se sentia brut, tenia el cos ple de picades de puça i se n’avergonyia. Però no tenia per què fer-ho: bé que els altres homes gaudien fins i tot de la companyia dels paràsits, i no atorgaven cap importància a la pudor dels seu cossos. Lucas era l’únic a qui això molestava.
Com que no hi havia gaire a fer, perquè el vaixell hauria pogut navegar amb una tripulació molt més reduïda i només hi va haver feina per a tots quan va començar la caça, passaven molt temps junts. Explicaven històries per fanfarronejar sense cap rubor, cantaven cançons obscenes i passaven el temps jugant a cartes. Fins feia poc, Lucas havia evitat jugar al pòquer i al blackjack perquè eren jocs poc distingits, però tot i així en coneixia les regles. Per desgràcia, no havia heretat el talent del seu pare. Lucas no aconseguia ocultar el valor de les seves cartes a l’expressió de la cara. Se li notava el que estava pensant i això no era agradable ni per als homes ni per al joc. En un temps summament curt va perdre els pocs diners que portava de Kiward Station i va haver de contraure deutes.
Amb tota seguretat haurien sorgit noves dificultats si Cooper no l’hagués protegit. Però també era veritat que l’home, de més edat, no amagava els seus elogis i Lucas començava a estar preocupat. No era enutjós, però al final cridaria l’atenció. Lucas encara recordava, amb espant, les indirectes dels conductors de ramat a Kiward Station quan ell se sentia millor amb el jove Dave que amb els homes més experimentats. Tot i així, els comentaris dels caçadors del Pretty Peg encara es mantenien dins dels límits. També entre alguns homes del balener hi havia amistats íntimes i de vegades, a la nit, sorgien sons dels catres que ruboritzaven Lucas i despertaven en ell desig i enveja. Era allò el que havia somiat a Kiward Station? Allò, el que havia pensat quan intentava fer l’amor amb Gwyneira? Lucas sabia que alguna relació hi hauria, però per naturalesa rebutjava pensar en l’amor en aquell entorn. No tenia res d’excitant abraçar cossos pudents i bruts, fossin d’homes o de dones. I tampoc no tenia res a veure amb l’únic exemple literari del seu desig secret que coneixia, l’ideal grec del mentor que s’encarregava d’un nen ben educat per obsequiar-lo no tan sols amb amor, sinó també amb saviesa i experiència.
Si havia de ser franc, Lucas odiava cada minut del seu sojorn al Pretty Peg. Li semblava inconcebible passar quatre anys a bord d’aquella embarcació, però no hi havia cap possibilitat de cancel·lar el contracte. A més, el vaixell trigaria mesos a atracar a qualsevol port. Qualsevol pensament de fugida era inútil. Lucas esperava acostumar-se en algun moment a tanta estretor, a la mar grossa i a la pudor. Això últim va demostrar ser el més fàcil. Passats uns quants dies, Cooper i els altres li repel·lien menys, potser perquè ell mateix es trobava impregnat per la mateixa olor. També va acabar lentament per no marejar-se més i segons quins dies Lucas només vomitava una vegada.
Però després va arribar la primera caça i, amb ella, tot va canviar.
En el fons va ser un fet insòlit i afortunat per al capità que el timoner del Pretty Peg albirés ja, dues setmanes després de salpar, un catxalot. El seu crit entusiasmat va despertar la tripulació encara adormida a primeres hores del dia. La notícia va posar dempeus els homes, que es van precipitar a coberta. Estaven excitats, amb la febre del caçador. L’èxit de l’empresa implicava unes primes per als caçadors que milloraven de forma considerable les seves exigües pagues. Quan Lucas va arribar a coberta va veure primer el capità contemplant la balena que jugava amb les onades davant la costa neozelandesa, encara a l’abast de la vista.
—Un exemplar esplèndid! —va exclamar, complagut, Milford—. Enorme! Espero que ho aconseguim! Si ho fem, omplirem avui mateix la meitat dels barrils. La bèstia està grassa que peta!
Els homes van deixar anar una sorollosa riallada. Lucas, però, s’esforçava encara a considerar una peça de caça aquella criatura majestuosa, que es presentava davant d’ells sense el menor temor. Per a Lucas era el primer contacte amb un dels enormes mamífers marítims. L’imponent cetaci, gairebé tan gran com tot el Pretty Peg, solcava elegantment les aigües, semblava saltar-hi d’alegria i girar en l’aire com un entremaliat cavall encabritat. Com podien matar aquell animal fabulós? Quin interès tenien a destrossar una bellesa com aquella? Lucas no es cansava d’observar la gràcia i lleugeresa amb què es mostrava la balena malgrat la seva massa imponent.
La resta dels homes ja no miraven. Els caçadors es van dividir en grups i es van reunir al voltant dels seus respectius barquers. Cooper va cridar amb un gest Lucas. Pel que es veia pertanyia al grup d’homes escollits que capitanejava la seva pròpia xalupa.
—Ara és el moment! —EI capità corria excitat per la coberta, ordenant que preparessin els bots. La tripulació formava un equip compenetrat. Els homes van baixar a l’aigua els petits i estables bots de rems, i els sis remers van ocupar els seus llocs, a més del barquer i l’arponer, i de vegades també un timoner. A Lucas els arponers li van semblar diminuts en relació amb l’animal que volien matar. Però Cooper es va limitar a riure quan li ho va comentar.
—És la quantitat el que val, jove! És clar, només un tret és com una pessigolla per a l’animal. Però sis el deixen fora de combat. Després l’arrossegarem al costat del vaixell i li traurem el greix. Un treball dur però lucratiu. I el capità no és garrepa. Si ho aconseguim, a tots ens cauran un parell de dòlars extres. Així que posa-hi ganes!
Aquell dia la mar no estava gaire agitada i els bots de rems no van trigar a acostar-se a la balena. Aquesta no semblava tenir la intenció d’escapar. Al contrari, es diria que trobava divertit el bullici dels bots que l’envoltaven i va fer un parell de salts més, com si volgués delectar els homes… fins que li van clavar el primer arpo. Un arponer del primer bot va enfonsar una llança a l’aleta de l’animal. Sorpresa i enfadada, la balena es va posar a la defensiva i va nedar directament cap al bot de Cooper.
—Compte amb la cua! Si la ferim hi copejarà al seu voltant. No ens hi acostem gaire, nois!
Cooper donava instruccions mentre apuntava cap al tòrax de la balena. Va encertar amb el segon tret, que va situar molt millor que el primer. La balena va semblar perdre forces. I llavors va caure una autèntica pluja d’arpons sobre ella. Lucas contemplava, amb una barreja de fascinació i espant, com la balena es rebel·lava contra els atacs mentre era, de fet, capturada. Els arpons anaven lligats a unes cordes, amb les quals l’animal seria arrossegat cap al vaixell. Ara la balena estava gairebé embogida de dolor i por. Estirant dels seus lligams, va aconseguir alliberar-se d’un dels arpons. Sagnava a causa de les dotzenes de ferides i l’aigua escumejava tenyida de vermell. Lucas sentia repugnància per l’escena, per la violència utilitzada contra el majestuós animal. La lluita del colós amb el seus rivals va durar hores, i els homes van esgotar les seves forces de tant remar, disparar i tirar de les cordes per vèncer la seva presa. Lucas no va advertir com se li formaven butllofes a les mans i rebentaven. No va sentir cap por quan Cooper, disposat a distingir-se de la resta, va gosar acostar-se cada vegada més a l’animal moribund que cuejava. Lucas només sentia rebuig i compassió per aquella criatura disposada a lluitar fins al darrer sospir. No podia acceptar que estava participant en aquella lluita desigual, però tampoc no podia deixar la tripulació a l’estacada. Ara era allà i la seva vida depenia de l’abatiment de la balena. Ja reflexionaria més tard.
La balena flotava immòbil per fi a l’aigua. Lucas no sabia si realment estava morta o totalment extenuada, però, en qualsevol cas, els homes van aconseguir arrossegar-la al costat del vaixell. I després tot va empitjorar. Va començar la carnisseria. Els homes van clavar llargs ganivets al ventre de l’animal per treure’n el greix, que immediatament es coïa al vaixell per convertir-lo en oli. Lucas esperava que la presa estigués morta quan van esquinçar els primers trossos del cos i els van llançar a la coberta. Minuts més tard, els homes caminaven entre el greix i la sang. Algú va obrir el cap de l’animal per treure el cobejat blanc de balena. Cooper li havia explicat que se n’obtenien espelmes i productes de neteja i per a la cura de la pell. D’altres buscaven a l’intestí de l’animal l’encara més preat ambre gris, un ingredient bàsic de la indústria del perfum. La pudor era terrible i Lucas es va estremir quan va recordar tots els perfums que Gwyneira i ell tenien a Kiward Station. Mai no hauria dit que una porció d’aquells líquids s’obtingués dels budells pestilents d’un animal cruelment sacrificat.
En l’endemig van col·locar unes marmites enormes al foc i l’olor del greix de balena bullint va envair el vaixell. L’aire estava carregat de greix, que semblava enganxar-se a les vies respiratòries. Lucas va treure el cap per la borda, però no podia escapar de la pudor de peix i sang. Hauria volgut vomitar, però ja feia temps que tenia l’estómac completament buit. Abans havia sentit set, però ara ja no aconseguia pensar en un altre sabor que el de l’oli de balena. Va recordar vagament que de petit l’hi havien fet prendre i que l’havia trobat horrible. I ara era allà, enmig d’un malson d’enormes trossos de carn i greix que llençaven en marmites pudents per després vessar l’oli ja llest a les bótes. EI responsable d’omplir i endreçar les bótes el va cridar perquè l’ajudés a tancar els recipients. Lucas ho va fer, intentant no mirar l’interior de les marmites on bullien els trossos de la balena.
No semblava que els altres homes sentissin cap aversió. AI contrari, aquella olor els feia agafar gana i ja s’alegraven d’un àpat a base de carn fresca. La de la balena no podia conservar-se, es podria amb massa rapidesa, de manera que gran part del cos, després de traure-li el greix, va tornar al mar. Fos com fos, el cuiner va estar tallant durant dos dies carn de l’animal i va prometre als homes un banquet. Lucas sabia amb certesa que ell no el tastaria.
AI final van avançar tant en la tasca que les sobres de la balena es van deixar anar del vaixell. La coberta seguia plena de trossos de greix i la tripulació es desplaçava enmig d’una substància viscosa i sangonosa. Bullir la carn era una comesa que s’allargava moltes hores i passarien dies abans que la coberta quedés neta. Lucas no ho creia possible si per fregar la coberta havien de fer servir les simples escombres i galledes de tots els dies. Era probable que només amb la pròxima tempesta s’esborressin totes les empremtes de la matança. Lucas gairebé desitjava una tromba d’aigua. Com més temps trobava per repassar mentalment els esdeveniments d’aquell dia, més gran era el pànic que sentia al ventre. Potser podria acostumar-se a les condicions de vida durant el viatge, al contacte dels cossos sense rentar; però, amb tota seguretat, no s’acostumaria mai a dies com aquell. No a matar i desbudellar un animal tan imponent i alhora tan pacífic. Lucas no sabia com sobreviuria els pròxims tres anys.
El fet que la primera balena hagués caigut al parany del Pretty Peg tan aviat el va afavorir. EI capità Milford va decidir atracar a Westport i descarregar el botí abans de tornar a salpar. AI cap i a la fi, això representaria pocs dies per a la tripulació, però garantia un bon preu per l’oli fresc i deixaria les bótes buides per a un altre viatge. Els homes van saltar d’alegria. Ralphie, un homenet ros d’origen suec, ja somiava amb les dones de Westport.
—Encara és un llogarret de mala mort, però va creixent. Fins ara només hi havia baleners i caçadors de foques, però també comencen a arribar-hi alguns buscadors d’or. Fins i tot hi deu haver autèntics miners, he sentit dir alguna cosa de jaciments de carbó. En qualsevol cas hi ha un pub i un parell de noies complaents! Una vegada em va tocar una pèl-roja. Us asseguro que valia el que costava!
Cooper es va acostar a Lucas, que havia tret el cap per la borda per alleujar tant de cansament i fàstic.
—També tu estàs pensant en el bordell? O pots imaginar-te celebrant l’èxit de la caça ja aquí al vaixell? —Cooper havia deixat reposar la mà a I’espatlla de Lucas i la desplaçava ara, a poc a poc, gairebé com en una carícia, al llarg del braç. Lucas no podia fingir que no entenia la invitació que ressonava en les paraules de Cooper; però no es decidia. Sens dubte li’n devia una a Cooper; aquell home gran havia estat amable amb ell. Que potser no havia pensat durant tota la seva vida, una vegada i una altra, a compartir el seu llit amb un home? Que no passaven davant dels seus ulls les imatges d’homes quan es masturbava i fins i tot quan jeia amb la seva dona?
Però això… Lucas havia llegit els textos dels grecs i els romans. Llavors, el cos masculí havia constituït l’ideal de bellesa per antonomàsia; l’amor entre homes i adolescents no era escandalós sempre i quan no es forcés el nen. Lucas havia admirat les imatges de les escultures d’aquells temps, aquells cossos virils… Quanta bellesa! Quins cossos més llisos, nets i temptadors…! EI mateix Lucas s’havia posat davant el mirall i s’havia comparat amb ells, havia adoptat aquelles postures, havia somiat d’estar als braços d’un mentor ben estimat. Però no s’assemblava a aquell balener que, en efecte, era amable i bondadós, però també voluminós i pudent. No hi havia cap possibilitat de rentar-se al Pretty Peg. Els homes deambularien per la coberta suats, bruts, empastifats de sang i greix. Lucas va evitar la mirada inquisitiva de Cooper.
—No ho sé… ha estat un llarg dia… estic cansat…
Cooper va assentir.
—No et preocupis, vés al camarot. Descansa. Potser més tard… bé, podria portar-te alguna cosa per menjar. Fins i tot és possible que trobi whisky.
Lucas va empassar saliva.
—Un altre dia, Cooper. Potser a Westport… tu… jo… Entén-me, necessito un bany.
Cooper va deixar anar una riallada ensordidora.
—EI meu petit gentleman! D’acord, jo mateix m’encarregaré a Westport que les noies et preparin un bany o, millor encara, que ens el preparin per a tots dos! Pot ser que jo també el necessiti! T’agradaria?
Lucas va assentir. L’important era que l’home el deixés en pau, si més no aquell dia. Ple d’odi i fàstic cap a si mateix i els individus amb els quals s’envilia, es va retirar al llit ple de xinxes. Potser elles almenys s’espantarien de com pudia a greix i suor! Però això semblava agradar encara més a aquells paràsits immunds. Lucas va aixafar-ne dotzenes contra el seu cos i amb això es va sentir encara més brut. Mentre encara estava despert va sentir rialles i crits a coberta (era evident que el capità havia repartit whisky) i al final el so de les cançons de borratxera de la tripulació va fer madurar un pla a la seva ment. Abandonaria el Pretty Peg a Westport. Poc importava que d’aquella manera incomplís o no el contracte. Tot allò li era insuportable!
De fet, la fugida havia estat prou senzilla. L’únic problema era que havia de deixar totes les seves coses al vaixell. Hauria aixecat sospites si hagués desembarcat amb el sac de dormir i les escasses peces de roba només per a la breu estada a terra que el capità havia permès a la tripulació. Però sí que va emportar-se roba per canviar-se, ja que Cooper li havia promès un bany, cosa que justificava la seva acció. Cooper va riure-se’n, però a Lucas això tant li feia. Ara només buscava una oportunitat per escapolir-se. Aquesta se li va presentar aviat quan Cooper negociava amb una noia bonica i pèl-roja cercant algun lloc amb banyera. Els altres homes del pub no van prestar atenció a Lucas; només pensaven en el whisky o repassaven amb els ulls els exuberants volums de la noia. Lucas encara no havia demanat res i per això no podien acusar-lo de marxar sense pagar quan va sortir del local. De primer es va amagar a la quadra, on va descobrir una sortida posterior. Lucas va passar ben ajupit pel pati d’un ferrer, després pel taller d’un fabricant de taüts i per unes quantes cases més, encara en construcció. Westport era un llogarret, en això Cooper havia tingut raó, i realment creixia.
La localitat estava situada a la vora d’un riu, el Buller. Allà, just a la desembocadura del mar, el riu era ample i tranquil. Lucas va veure unes platges de sorra interrompudes per uns penyals. Però sobretot, just darrere de Westport, hi havia el bosc de falgueres, una naturalesa d’un color verd fosc que semblava inexplorada. Lucas va mirar al seu voltant, però estava ben sol. Ningú més buscava la soledat al marge de les cases. Podria fugar-se sense ser vist. Va córrer al llarg de la vora del riu amb decisió, va buscar refugi entre les falgueres, sempre que era factible, i va avançar seguint el curs del riu durant una hora abans de considerar la distància prou gran per relaxar-se. EI capità tampoc no s’adonaria de la seva absència tan aviat, perquè el Pretty Peg havia de salpar l’endemà. Cooper el buscaria, sí, però sens dubte no pel riu, al principi. Potser més tard miraria per la vora, però de segur que es limitaria a l’entorn de Westport. Tot i així, Lucas hauria preferit internar-se ja en la selva si el fàstic que sentia pel seu propi cos brut no l’hagués detingut. Havia arribat el moment de rentar-se! Lucas es va despullar tremolant i va amagar la roba bruta entre un parell de pedres; al principi li va passar pel cap rentar-la i emportar-se-la, però es va estremir només de pensar a rentar la sang i el greix. Així que va conservar només la roba interior, havia de donar per perduts la camisa i els pantalons. Naturalment era una pena, perquè quan s’atrevís a tornar a reunir-se amb éssers humans, només posseiria el que portés posat. Però qualsevol cosa era preferible a la matança a bord del Pretty Peg.
Al final, Lucas va lliscar tremolant a les aigües gelades del riu Buller. Va sentir que el fred se li clavava a la pell, però l’aigua va rentar tota la brutícia. Lucas es va submergir al fons, va agafar un còdol i va començar a fregar-se, fins a posar-se vermell com un cranc i no sentir a penes el fred de l’aigua. Al final va deixar el riu, es va vestir amb roba neta i es va internar al bosc, que atemoria. Era humit, espès i ple de plantes desconegudes i enormes. Però allà va poder treure profit del seu interès per la flora i la fauna de la seva terra. Als llibres científics havia vist moltes de les formidables falgueres amb fulles que de vegades s’enroscaven com erugues i gairebé semblaven estar vives, de manera que va superar la por intentant classificar-les. Els insectes que podia haver-hi allà en general no eren verinosos i fins i tot l’enorme weta dels arbres era menys agressiu que les puces que hi havia a bord del balener. Els múltiples sons dels animals que ressonaven per la selva tampoc no l’espantaven. Allà, a part dels insectes, no hi havia més que ocells, sobretot papagais que omplien l’espessor amb els seus crits singulars, però que eren totalment inofensius. Al final, Lucas es va fer un llit de falgueres i no tan sols va poder dormir en un lloc més tou, sinó també amb més tranquil·litat que les setmanes que havia passat al Pretty Peg. Encara que ho havia perdut tot, l’endemà es va despertar amb ànims renovats; això era sorprenent, si es considerava que havia fugit de la persona que li donava feina, havia incomplert un contracte, havia contret deutes de joc i no els havia pagat. De totes maneres, va pensar, gairebé divertit, que ningú tornaria a dir-li gentleman.
A Lucas li hauria agradat quedar-se al bosc, però malgrat tota la desbordant fecunditat d’aquell cau verd, no hi havia res de comestible. Almenys, no per a Lucas; un maori o un autèntic explorador potser ho haurien vist d’una altra manera. Així que els bramuls del seu estómac el van forçar a buscar un establiment humà. Però, quin? De Westport, ni parlar-ne. Allà tots devien saber ja que el capità buscava un mariner fugat. Fins i tot era possible que el Pretty Peg l’estigués esperant.
Després va recordar que el dia abans Cooper havia esmentat Tauranga Bay. Bancs de foques, a vint quilòmetres de Westport. Els caçadors de foques, sens dubte, no sabrien res del Pretty Peg ni tampoc s’hi interessarien. La caça prosperava a Tauranga: de segur que allà trobaria feina. Lucas va emprendre, animat, el camí. La caça de foques no podia ser pitjor que la pesca de la balena.
Els homes de Tauranga el van rebre amistosament i la pudor del campament es mantenia en límits acceptables. AI cap i a la fi, estava a l’aire lliure i els homes no s’amuntegaven. Naturalment, devien pensar que aquell Lucas era un tipus estrany, però ningú no li va fer cap pregunta sobre el seu aspecte malgirbat, l’absència d’equipatge i la falta de diners. Amb un gest de la mà, van rebutjar les explicacions de Lucas.
—No passa res, Luke, nosaltres et donarem de menjar. Tu sigues útil, mata un parell de cries. El cap de setmana portarem les pells a Westport. Llavors tornaràs a tenir diners.
—Norman, el caçador més gran, va aspirar amb calma una glopada de fum de la seva pipa. Lucas va sentir la fosca sospita que allà no era l’únic fugitiu.
Fins i tot podria haver-s’hi sentit bé entre aquells coasters silenciosos i assossegats… si no hi hagués hagut la caça! Així anomenaven la matança de cries indefenses davant els ulls de les seves horroritzades mares. Vacil·lant, va mirar el pal que tenia a la mà i l’animalet que tenia al davant.
—Copeja, Lucas! Aquesta pell és per a tu! O creus que a Westport et donaran diners per haver-nos ajudat a escorxar els animals? Aquí tots ens ajudem, però només paguen per les pells que cadascú porta!
Lucas no hi veia cap altra sortida. Va tancar els ulls i va copejar.