6

Lucas va seguir desaparegut les setmanes següents. Aquesta circumstància va comportar, inesperadament, que la relació entre Gwyneira i Gerald es normalitzés una mica: al cap i a la fi havien d’arreglar-se-les d’alguna manera, encara que només fos per Fleur. Els primers dies després de la partença de Lucas, tots dos van compartir la preocupació que li hagués passat alguna cosa o fins i tot que se l’hagués feta ell mateix. La recerca pels voltants de la granja va ser en va i, després de reflexionar en profunditat, Gwyneira va arribar a la conclusió que no s’havia suïcidat. Examinant les coses de Lucas havia confirmat que faltaven dos tems senzills, just aquells, per a la seva sorpresa, que menys agradaven al seu marit. A més, Lucas s’havia emportat roba de treball, articles per a la pluja, roba interior i molt pocs diners. Això encaixava amb el vell cavall i la vella sella: estava clar que no volia emportar-se res de Gerald. La separació havia d’efectuar-se netament. Gwyneira estava dolguda amb ell per haver-la deixat sense dir-Ii res. Pel que podia veure, no s’havia emportat cap record d’ella ni de la seva filla, només una navalla que ella li havia regalat. Tenia la sensació que mai havia significat res per a ell, des del moment que l’amistat superficial que havia unit a la parella ni tan sols mereixia una carta de comiat.

Gerald es va informar a Haldon sobre el seu fill, cosa que va desencadenar els rumors, així com a Christchurch, de forma més discreta, amb ajuda de George Greenwood. No va servir de res: Lucas Warden no s’havia deixat veure en cap dels dos llocs.

—Només Déu sap on pararà —va dir Gwyneira amb pena a Helen—. A Otago, als camps dels buscadors d’or, o a la Costa Oest, o potser a l’Illa del Nord. Gerald vol investigar-ho, però no hi ha cap esperança. Si Lucas no vol que el trobin, no el trobaran.

Helen va fer un gest de resignació i va servir l’ineludible te.

—Potser és millor així. És possible que no li convingués viure sempre depenent de Gerald. Ara pot demostrar qui és i Gerald ja no et perseguirà més per la falta de nens. Però per què ha desaparegut tan de sobte? No hi ha hagut cap causa real? Cap baralla?

Gwyneira ho va negar, ruboritzada. No havia explicat a ningú, ni tan sols a la seva millor amiga, la violació. Es pensava que, si se’l guardava, el record començaria a difuminar-se, i finalment seria com si aquella nit no hagués existit mai, com si només hagués estat un malson horrible. Gerald semblava veure l’assumpte de la mateixa manera. Era excepcionalment cortès amb Gwyneira, poques vegades la mirava i posava atenció a no tocar-la. Tots dos es veien als àpats, per no donar motiu de conversa al servei, i aconseguien al mateix temps parlar amb reserves entre si. Gerald seguia bevent igual que abans, però ara, generalment, després de sopar, quan Gwyneira ja s’havia reti-rat. La jove comptava amb els serveis de r alumna favorita de Helen, Rongo Rongo, que ara tenia quinze anys, com a donzella personal, i va insistir que la noia dormís a les seves habitacions perquè sempre estigués a la seva disposició. Amb això esperava impedir els abusos de Gerald, però les seves inquietuds eren infundades. La conducta de Gerald era tan impecable que la funesta nit d’estiu hauria pogut arribar a oblidar-se. Aquell fet, però, va tenir les seves conseqüències. Quan per segon mes consecutiu no va tenir el període i Rongo Rongo va riure eloqüentment i li va acariciar el ventre, Gwyn va haver de reconèixer que estava embarassada.

—No vull tenir-lo —va dir entre sanglots després d’una fatigosa cavalcada. No havia pogut esperar després de les hores de classe per parlar amb la seva amiga. I Helen ja havia reconegut en aquella terrible expressió que havia passat alguna cosa horrible. Va donar la tarda lliure als nens, va enviar Fleur i Ruben a jugar al bosc i va agafar Gwyneira del braç.

—Han trobat Lucas? —va preguntar en veu baixa. Gwyneira la va mirar com si estigués boja.

—Lucas? Com, Lucas…? Ah, és molt pitjor, Helen, estic embarassada! I no vull tenir el nen!

—Estàs feta un embolic —va murmurar Helen, i va conduir la seva amiga a la casa—. Vine, que et faré un te i parlarem d’això. Es pot saber per què no t’alegres de tenir un nen, per l’amor de Déu? Ho has intentat durant anys i ara… O tens por que el nen pugui arribar massa tard? No és de Lucas?

Helen, inquisitiva, mirava Gwyneira. De vegades havia sospitat que el naixement de Fleur guardava algun misteri: a cap dona se li podia escapar com s’il·luminaven els ulls de Gwyn quan mirava James McKenzie. Però en els últims temps amb prou feines els havia vist junts. I Gwyn no seria tan ximple per tenir un amant just després de la desaparició del seu marit. O Lucas se n’havia anat perquè ja tenia un amant? Helen no s’ho podia imaginar, Gwyn era una lady. De segur que no infal·lible, però sí infal·liblement discreta!

—EI nen és un Warden —va contestar amb fermesa Gwyneira—. D’això no hi ha dubte. Però no el vull!

—Però això no ho decideixes tu —va dir Helen impotent. No podia seguir els pensaments de Gwyn—. Si s’està embarassada, s’està embarassada.

—I què! Deu haver-hi una possibilitat de desprendre’s del nen. Hi ha avortaments contínuament.

—Però no en dones joves i sanes com tu. —Helen va fer que no amb el cap—. Per què no vas a veure Matahorua? De segur que et dirà si el nen està sa.

—Potser podrà ajudar-me… —va dir Gwyn, esperançada—. Potser coneix una beguda o alguna cosa semblant. Quan érem al vaixell, Daphne va explicar a Dorothy alguna cosa sobre avortaments clandestins…

—Gwyn, oblida’t d’aquestes coses! —Helen havia sentit rumors sobre les persones que practicaven avortaments en la clandestinitat. El seu pare havia sepultat alguna de les víctimes d’aquells individus—. És un acte impiu! I perillós! Podries morir! I per què. Déu meu…?

—Aniré a veure Matahorua! —va declarar Gwyn—. No intentis dissuadir-me. No vull aquest nen!

Matahorua va demanar a Gwyneira que s’assegués al costat d’una una filera de pedres darrere de la casa de la comunitat, on totes dues estarien soles. També ella havia notat en la seva cara que havia succeït alguna cosa greu. Però aquesta vegada haurien de passar sense intèrpret: Gwyn havia deixat Rongo Rongo a casa. L’últim que necessitava era una còmplice.

Matahorua va fer una ganyota vaga quan va invitar Gwyn a seure sobre les pedres. La seva expressió devia ser amistosa, fins i tot potser mostrava un somriure, però per a Gwyneira era amenaçant. Els tatuatges a la cara de l’anciana fetillera semblaven transformar qualsevol expressió i la seva figura projectava estranyes ombres a la llum del sol.

—Bebè. Ho sé de Rongo Rongo. Bebè fort… molta força. Però també molta ira…

—No vull el bebè! —va declarar Gwyneira, sense mirar la fetillera—. Pots fer alguna cosa?

Matahorua va buscar la mirada de la jove.

—Què fer? Matar al bebè?

Gwyneira es va crispar. Fins al moment no s’havia atrevit a dir-ho de manera tan brutal. Però es tractava justament d’això. Va sentir que despertava en ella un sentiment de culpa.

Matahorua la mirava amb atenció, la seva cara i el seu cos, i com sempre semblava estar contemplant a través de les persones un lloc allunyat que només ella coneixia.

—Per a tu important bebè morir? —va preguntar amb suavitat.

Gwyneira va sentir que de sobte muntava en còlera.

—Estaria aquí si no fos així? —va cridar.

Matahorua va arronsar les espatlles.

—Bebè fort. Si bebè morir, tu també morir. Tan important?

Gwyneira es va estremir. Què podia donar tanta seguretat a Matahorua? I per què mai no es posava en dubte el que deia per molt extravagant que fos? Podia realment veure el futur? Gwyneira va reflexionar. No sentia res pel nen que portava al ventre, en qualsevol cas, només rebuig i odi. Igual que pel seu pare. Però l’odi no era tan intens perquè valgués la pena morir. Gwyneira era jove i li agradava la vida. A més, la necessitaven. Què passaria amb Fleurette si perdia el seu segon progenitor? Gwyn va decidir esperar que l’assumpte es calmés. Potser podia portar al món aquella dissortada criatura i després oblidar-se’n.

Que se n’ocupés Gerald!

Matahorua va riure.

—Veig, tu no morir. Tu viure, bebè viure… no feliç. Però viure. I haver algú que vol… Gwyneira va arrufar el nas.

—Que vol, què?

—Algú voler el nen. AI final. Fer… cercle rodó… —Matahorua va traçar amb el dit un cercle i va buscar en la seva butxaca. En va treure un tros gairebé rodó de jade i el va oferir a Gwyneira—. Té, per al bebè.

Gwyneira va agafar la petita pedra i li va donar les gràcies. No sabia per què, però se sentia millor.

Tot això no va impedir, és clar, que Gwyneira intentés afavorir l’avortament de qualsevol forma concebible. Treballava fins a l’extenuació al jardí, si podia ho feia ajupida, menjava pomes encara verdes fins gairebé morir d’indigestió, i muntava l’última filla d’Igraine, un poltre que sens dubte era difícil. Per a admiració de James va aconseguir fins i tot que aquell animal rebel s’acostumés a la sella d’amazona: un últim i desesperat esforç, perquè Gwyneira sabia que la sella lateral no era un seient més fràgil, sinó més segur. Els accidents amb les cadires d’amazona es produïen gairebé sempre quan el cavall queia i l’amazona no podia deixar-se del seient i lliurar-se de les corretges. Accidents com aquest solien ser, així mateix, mortals. Però l’euga Viviane tenia unes potes tan fortes com la seva mare; això a part, Gwyneira no tenia cap intenció de morir amb el seu fill. La seva última esperança residia en les fortes sotragades que produïa el cavall al trot i de les quals no podia escapar en la sella de muntar per a dames. Després de mitja hora al trot, a penes podia seguir muntant a causa dels dolors de costat, però al nen això no li molestava. Va sobreviure als perillosos primers tres mesos sense problemes i Gwyneira plorava d’ira quan veia que el seu ventre començava a inflar-se. Ai principi va intentar dominar la traïdora rodonesa amb faixes, però a la llarga això va ser inaguantable. Finalment va resignar-se al seu destí i es va armar contra les inevitables felicitacions. Qui podia imaginar fins a quin punt era indesitjat el petit Warden que creixia en el seu ventre?

Les dones de Haldon, com era d’esperar, van adonar-se de seguida de l’embaràs de Gwyneira i van començar a xafardejar. Això va donar peu a les especulacions més fantàstiques. A Gwyneira tant li feia. Això sí, la perspectiva que Gerald abordés el tema la tenia terroritzada. I el que més temia era la reacció de James McKenzie. Aviat se n’adonaria, o en sentiria a parlar, i ella no podria explicar-li la veritat. En realitat, s’apartava del seu camí des que Lucas havia desaparegut, perquè a la seva cara es plasmaven les preguntes. Ara voldria tenir respostes: Gwyneira estava preparada per als retrets, però no per a l’autèntica reacció. Va succeir de forma totalment inesperada per a ella, quan se’l va trobar un matí a la quadra, amb vestit de muntar i impermeable, perquè tornava a plovisquejar, i amb les alforges a punt. Fins i tot havia cobert amb una manta els lloms del seu ossut cavall blanc.

—Me’n vaig, Gwyn —va dir quan ella el va mirar, interrogant—. Ja et pots imaginar per què.

—Te’n vas? —Gwyneira no comprenia—. On? Què…

—Me’n vaig, Gwyneira. Deixo Kiward Station i busco una altra feina. —James es va girar d’esquena.

—M’abandones? —Les paraules se li van escapar dels llavis abans que Gwyneira pogués retenir-les. Però el dolor havia arribat molt de sobte, la commoció l’havia colpida. Com podia deixar-la sola? Ella el necessitava, precisament ara.

James es va posar a riure, però semblava més trist que divertit.

—Et sorprèn? Creus que tens algun dret sobre mi?

—És clar que no. —Gwyn va buscar suport en la porta de la quadra—. Però pensava que tu…

—No estaràs esperant ara declaracions d’amor, oi, Gwyn? No, després del que has fet. —James anava assegurant les cingles com si estigués mantenint una conversa ocasional.

—Però si jo no he fet res! —es va defensar Gwyneira, conscient de com sonava de fals.

—Ah, no? —James es va girar i la va mirar amb fredor—. Així que es tracta d’una nova versió de la immaculada concepció. —Va assenyalar el ventre de la jove—. No em vinguis amb romanços, Gwyneira! Val més que m’expliquis la veritat. Qui va ser el semental? Venia d’una quadra millor que jo? Millor pedigrí? Millors moviments? Un títol de noblesa, potser?

—James, mai hauria volgut… —Gwyn no sabia què dir. Hauria preferit desplegar tota la veritat davant d’ell, obrir-li el cor. Però llavors ell demanaria comptes a Gerald. Llavors hi hauria morts, o si més no ferits i després tothom coneixeria l’origen de Fleurette.

—Va ser aquell Greenwood, veritat? Un autèntic gentleman. Un jove ben plantat, cultivat, de bones maneres i segurament molt discret. Llàstima que no l’haguessis conegut llavors, quan…

—No va ser George! Com pots…? George va venir per Helen. I ara té esposa a Christchurch. Mai no hi va haver motius per a la teva gelosia. —Gwyneira odiava el to implorant de la seva pròpia veu.

—Doncs llavors qui ha estat? —James se li va acostar gairebé amenaçant. Irritat, la va agafar pels braços, com si anés a sacsejar-la—. Digues-m’ho, Gwyn! Algú de Christchurch? EI jove Lord Barrington? Aquest sí que t’agrada! Digues-m’ho, Gwyn. Tinc dret a saber-ho!

Gwyn va negar amb el cap.

—No t’ho puc dir i tampoc no hi tens dret…

—I Lucas? T’ha descobert, veritat? T’ha sorprès, Gwyn? AI llit amb un altre? T’ha fet vigilar i després t’ho ha dit clarament? Què hi havia entre tu i Lucas?

Gwyneira el va mirar, abatuda.

—No hi ha res d’això. No ho entens.

—Llavors, explica-m’ho Gwyn! Explica’m per què un home ha fugit de nit per deixar-te, i no tan sols a tu, sinó al vell, a la nena i la seva herència. M’agradaria entendre-ho… —L’expressió de James es va suavitzar, tot i que encara s’esforçava per no perdre el control. Gwyn es va preguntar per què, malgrat tot, no tenia por. Però és que no havia tingut mai por de James McKenzie. Rere la desconfiança i la còlera, sempre veia amor en els seus ulls.

—No puc, James. No puc. Si us plau, accepta-ho, no t’enfadis. T’ho demano, no em deixis! —Gwyneira va enfonsar la cara a l’espatlla de James. Volia estar a prop seu, tant li feia si era ben rebuda o no.

James no li ho va impedir, però tampoc no la va abraçar. Només va desprendre’s d’ella i suaument la va apartar, fins que no hi va haver contacte físic.

—Sigui el que sigui el que hagi passat, Gwyn, no puc quedar-me. Potser ho podria fer si realment tinguessis una explicació per a tot això. Si realment confiessis en mi. Però així no t’entenc. Ets tan obstinada, tan dependent de noms i herències que fins i tot ara vols ser fidel a la memòria del teu marit… I malgrat això t’has quedat embarassada d’un altre home.

—Lucas no és mort! —va balbotejar Gwyneira.

James va fer un gest d’impotència.

—Això no té cap importància. Tant és que estigui mort o viu, tu mai t’uniries a mi. I, lentament, això al final m’ha superat. No puc veure’t cada dia sense demanar res de tu. Fa cinc anys que ho intento, Gwyn, però sempre, quan et miro, tinc ganes de tocar-te, de besar-te, d’estar amb tu. En lloc d’això hi ha els «Miss Gwyn» i els «senyor James», ets cortès i distant, si bé el desig és tan perceptible en tu com en mi. Això m’està matant, Gwyn. Ho hauria suportat mentre tu també ho haguessis suportat. Però ara… és massa, Gwyn. Això del nen és massa. Digues-me almenys de qui és!

Gwyn va tornar a negar amb el cap. L’esquinçava per dins, però no va revelar la veritat.

—Ho sento, James. No puc. I si per això has d’anar-te’n, aleshores vés-te’n.

Va contenir un sanglot.

James va posar una brida al cavall i ja es disposava a treure’l a l’exterior. Com sempre, Daimon va anar amb ell. James va acariciar el gos.

—Te l’emportes? —va preguntar Gwyn amb la veu ofegada.

James va dir que no.

—No és meu. No puc permetre que el millor semental de Kiward Station se’n vagi amb mi.

—Però et trobarà a faltar… —Gwyneira va contemplar amb el cor trencat com lligava el gos.

—Jo també trobaré a faltar moltes coses, però tots aprendrem a viure amb això.

—Te’l regalo. —Gwyneira va desitjar de sobte que James s’emportés almenys un record d’ella. D’ella i de Fleur. Dels dies a la muntanya. De la demostració dels gossos el dia del seu casament. De tot el que havien fet junts, dels pensaments que havien compartit.

—No me’l pots regalar, no et pertany —va dir James en veu baixa—. El senyor Gerald el va comprar a Gal·les. No te’n recordes?

Naturalment que se’n recordava! I recordava Gal·les i les paraules amables que llavors havia intercanviat amb Gerald. Pensava que era un gentleman, una persona una mica exòtica, potser, però honesta. I que bé recordava aquells primers dies amb James, quan ella li va ensenyar els trucs per ensinistrar els joves gossos. Ell la respectava, encara que fos una dona.

Gwyneira va mirar al seu voltant. Els cadells de Cleo eren prou seu grans per separar-los de la mare, si bé seguien corrent darrere seu i per això pul·lulaven ara al voltant de Gwyneira. Es va ajupir i va aixecar el cadell més gros i bonic. Una gosseta gairebé negra, amb el somriure típic dels collie de Cleo.

—Però aquesta sí que puc regalar-te-la. És meva. Accepta-la, James. Per favor, accepta-la! —Amb resolució va posar a James el cadell entre les mans. La gosseta de seguida va intentar llepar-li la cara.

James va somriure i va parpellejar, torbat, perquè Gwyn no li veiés les llàgrimes als ulls.

—Es dirà Friday, veritat? Divendres, el company de Robinson Crusoe en la soledat.

Gwyn va assentir.

—No has d’estar sol… —va dir amb un feble to de veu.

James va acariciar l’animal.

—A partir d’ara, mai més. Moltes gràcies, Miss Gwyn.

—James… —Es va acostar i va aixecar la cara cap a ell—. James, desitjaria que fos el teu fill.

James li va dipositar un petó molt suau als llavis, amb tanta dolçor i serenitat com només Lucas l’havia besat.

—Et desitjo sort, Gwyn. Que tinguis sort.

Gwyneira va plorar i plorar quan James va ser fora. EI va seguir amb la mirada des de la seva finestra, el va veure cavalcar pels prats, amb la gosseta davant d’ell, a la sella. Partia a terres muntanyoses. O potser aniria a Haldon per la drecera que ella havia descobert? A Gwyn tant li feia, l’havia perdut. Havia perdut els dos homes. A part de Fleur, només li quedaven Gerald i aquell maleït, aquell nen indesitjat.

Gerald Warden no va parlar de l’embaràs de la seva nora ni una sola vegada, quan era tan evident per a tots. Per això tampoc no es va parlar de la qüestió de l’assistència al part. Aquesta vegada no portarien cap llevadora a la casa, no es consultaria cap metge perquè controlés el curs de l’embaràs. La mateixa Gwyneira intentava ignorar tant com li era possible el seu estat. Va seguir cavalcant fins a les últimes setmanes, fins i tot els cavalls més impetuosos, i intentava no pensar en el naixement. Potser el nen no sobreviuria si no tenia l’ajuda d’un especialista.

En contra del que Helen esperava, els sentiments de Gwyneira cap al nen no van canviar durant l’embaràs. Ni tan sols esmentava els primers moviments de la nova vida que amb tanta felicitat havia celebrat en el cas de Ruben i Fleur.

I quan en una ocasió el nen es va agitar tant que Gwyneira va fer un bot, no va fer cap comentari alegre sobre l’evident bona salut del nen, sinó només un desagradable: «Avui està pesat un altre cop. A veure quan s’acaba d’una vegada!».

Helen es preguntava a què es referia Gwyn. AI cap i a la fi, amb el naixement, el nen no desapareixeria, sinó que reclamaria amb més fermesa els seus drets. Potser aleshores es desvetllaria d’una vegada l’instint maternal de Gwyn.

Primer, però, s’acostava l’hora de Kiri. La jove maori s’alegrava de l’arribada del seu fill i contínuament intentava involucrar-hi Gwyn. Comparava somrient la grandària dels ventres de totes dues i feia broma amb la seva senyora dient-li que el seu nen seria més jove però molt més gran. En efecte, el ventre de Gwyneira va adquirir proporcions enormes. Intentava ocultar-lo tant com era possible, però de vegades, en les hores més fosques, gairebé temia portar bessons.

—Impossible! —va dir Helen—. Matahorua se n’hauria adonat.

També Rongo Rongo es limitava a riure’s dels temors de la seva senyora.

—No, tu només un nen. Però guapo, fort. Un part no fàcil, Miss Gwyn. Però no perill. La meva àvia diu que serà nadó esplèndid.

Quan Kiri va començar a sentir dolors, Rongo Rongo va desaparèixer. Com que era una deixebla aplicada de Matahorua, estava ben considerada com a llevadora malgrat la seva joventut i passava algunes nits al poblat maori. Aquell dia va arribar al matí contenta: Kiri havia donat a llum una nena sana.

Tres dies després del naixement, Kiri va portar orgullosa la seva filla a Gwyneira.

—Es diu Marama. Bonic nom per a nena bonica. Significa «lluna». La porto a la feina. Jugar amb el fill de Miss Gwyn!

Segurament Gerald Warden tindria alguna cosa a dir, però Gwyneira no va fer comentaris. Si Kiri volia tenir el nadó al seu costat, que l’hi tingués. Gwyn, amb el pas del temps, no trobava més motius per contradir el seu sogre. La majoria de les vegades Gerald es retirava en silenci. Les relacions de poder a Kiward Station s’havien transformat sense que Gwyn en comprengués el motiu.

En aquesta ocasió no hi havia ningú al jardí quan Gwyneira va patir les contraccions, ni ningú esperava al saló. Gwyn no sabia si Gerald estava informat que el part era imminent. A més, tant li feia. Era possible que el vell passés la nit una altra vegada amb una ampolla a la seva cambra, i fins que el part no hagués acabat seria incapaç d’entendre la notícia.

Tal com Rongo Rongo havia anunciat, el naixement no va transcórrer tan exempt de complicacions com el de Fleurette. Era evident que el nen era més gros i que Gwyneira no volia col·laborar. En el cas de Fleurette havia anhelat l’arribada, ha-via parat atenció a cadascuna de les paraules de la llevadora i s’havia esforçat per ser una mare excel·lent. Ara es limitava a suportar-ho tot amb apatia, de vegades aguantava els dolors amb estoïcisme, i altres vegades protestava. La perseguien els records dels dolors amb què havia estat concebut aquell nen. Tornava a sentir el pes de Gerald a sobre seu, ensumava la seva suor. Entre els dolors va vomitar diverses vegades, es va sentir feble i apallissada, i al final va cridar de còlera i de dolor. Finalment, ja estava totalment esgotada i només volia morir. O millor encara, que morís aquell ésser que s’aferrava al seu ventre com un perniciós paràsit.

—Surt d’una vegada! —va cridar—. Surt d’una vegada i deixa’m en pau…

Després de gairebé dos dies de tortura absoluta —i al final gairebé d’odi cap a tots els que li havien fet allò—, Gwyneira va donar a llum un fill. Només va sentir alleujament.

—Un nen tan guapo, Miss Gwyn! —va exclamar Rongo, resplendent—. Com Matahorua va dir. Esperi, el rento i després l’hi dono. Donar-li una mica de temps abans de tallar el cordó…

Gwyneira va negar amb el cap en un moviment embogit.

—No, talla’l, Rongo. I emporta-te’l d’aquí. No vull tenir-lo a prop. Vull dormir… he de descansar…

—Però després ho farà. Primer veure el nadó. Oi que és bonic? —Rongo havia netejat el nadó i el va col·locar sobre el pit de Gwyn. Feia els primers moviments per mamar. Gwyneira el va apartar. Bé, era sa, perfecte, amb els seus diminuts ditets a les mans i els peus, però malgrat això no el volia.

—Emporta-te’l, Rongo! —va exigir amb determinació.

Rongo no entenia.

—Però on vol que el porti, Miss Gwyn? Necessita vostè. Necessita la seva mare.

Gwyn es va arronsar d’espatlles.

—Porta’l al senyor Gerald. Volia un hereu, ara ja el té. Ja se les arreglarà. Ara, deixa’m tranquil·la. Ho faràs aviat, Rongo? Oh, Déu meu, no, torna a començar… —Gwyneira va gemegar de dolor—. No pot ser que hagin de passar tres hores fins a expulsar la placenta…

—Ara cansada, Miss Gwyn. És normal —va dir, apaivagadora, Kiri quan Rongo va arribar, agitada i amb el nadó, a la cuina. Kiri i Moana estaven ocupades recollint els plats del sopar que Gerald havia pres sol. La petita Marama dormia en un cistellet.

—No és normal! —va protestar Rongo—. Matahorua ha ajudat en milers de naixements, però cap mare ha reaccionat com Miss Gwyn.

—Ah, cada mare és diferent… —va sostenir Kiri, i va pensar en el matí que havia trobat Gwyneira amb la roba esquinçada dormint al terra de la seva habitació. Hi havia molts indicis que feien possible que el nen hagués estat concebut aquella nit. Gwyn podria tenir raons per no voler-lo.

—I què faig ara amb ell? —va preguntar Rongo vacil·lant—. No puc portar-lo al senyor Gerald. No li agraden els nens al voltant.

Kiri va riure.

—EI nadó necessita llet, i no whisky. És massa aviat per començar amb això. No, no, Rongo, deixa’l aquí. —Es va descordar amb tota naturalitat la pulcra roba de servei, va descobrir els seus pits inflats i va agafar el nen dels braços de Rongo—. Així està millor.

El nounat es va posar immediatament a mamar. Kiri el bressolava amb dolçor. Quan per fi es va dormir al seu pit, el va deixar amb Marama dins el cistellet.

—Digues a Miss Gwyn que el tenim en bones mans.

Gwyneira no en volia saber res. Ja dormia i l’endemà no va preguntar pel nen, ni va mostrar cap emoció quan Witi li va portar un ram de flors i li va assenyalar la targeta que l’acompanyava.

—Del senyor Gerald.

En la cara de la jove es va dibuixar una expressió d’horror i d’odi, però també de curiositat. Va obrir el sobre.

«Et dono les gràcies per Paul Gerald Terence».

Gwyneira va cridar, va llançar les flors a l’altra punta de l’habitació i va fer miques la targeta.

—Witi! —va ordenar a l’espantat majordom—. O millor, Rongo, a ella no li fallaran les paraules! Aneu corrents a veure el senyor Gerald i digueu-li que el nen només es dirà Paul Terence, si no vol que l’escanyi al bressol.

Witi no va entendre res, però Rongo estava horroritzada.

—Jo dir —va prometre en veu baixa.

Tres dies més tard, l’hereu dels Warden era batejat amb el nom de Paul Terence Lucas. La seva mare es va mantenir allunyada de la celebració. Estava indisposada. Però les seves criades sabien que Gwyneira ni tan sols havia dedicat una sola mirada al nen.