2

Helen no sabia com havia arribat a aquell punt, però ara no podia endarrerir més la trobada amb Howard O’Keefe. Nerviosa, es va arreglar el vestit i es va repassar el pentinat. Es treia el barretet o se’l deixava posat? Almenys hi havia un mirall al rebedor de la senyora Baldwin i Helen hi va llançar una mirada insegura abans d’examinar l’home que s’asseia al sofà. En aquell moment, de totes maneres, li donava l’esquena, perquè el tresillo de la senyora Baldwin mirava cap a la xemeneia. Així que Helen va tenir temps de mirar breument aquella figura abans de fer acte de presència. Howard O’Keefe semblava corpulent i tens. Clarament cohibit, mantenia en equilibri a les seves mans grans i calloses una tasseta delicada del servei de te de la senyora Baldwin.

Helen ja es disposava a escurar-se el coll per advertir l’esposa del rector i el visitant. Però llavors va veure la senyora Baldwin. L’esposa del pastor reia inexpressiva com sempre, però es comportava amb cordialitat.

—Oh, ja és aquí, senyor O’Keefe! Ja veu, sabia que no trigaria gaire a tornar. Entri, Miss Davenport. Vull presentar-li algú. —La veu de la senyora Baldwin va adquirir un to gairebé rialler.

Helen s’hi va acostar. L’home es va aixecar del sofà tan sobtadament que gairebé va tirar a terra el servei de te de la taula.

—Miss… hummm, Helen?

Helen va haver d’alçar la vista cap al seu futur marit. Howard O’Keefe era alt i corpulent, no era un home gras, però sí de complexió robusta. També els trets de la cara eren més aviat rudes, però no deixaven de ser afables. La pell morena i encartonada expressava llargs anys de treball a l’aire lliure. Estava solcada per profundes arrugues que marcaven una cara carregada d’expressivitat, si bé en aquells moments dibuixaven una expressió de sorpresa i fins i tot d’admiració. Als seus ulls d’un blau acerat es llegia aprovació: Helen li agradava. A ella li van cridar l’atenció sobretot els cabells. Era fosc, abundant i estava pulcrament arreglat. Segurament havia fet una visita al barber abans de la primera trobada amb la seva futura esposa. No obstant això, ja clarejava a les temples. Era evident que Howard era més gran del que Helen havia imaginat.

—Senyor… senyor O’Keefe… —va dir en un to apagat, i acte seguit s’hauria bufetejat per això. Ell l’havia anomenat «Miss Helen» i ella podria haver contestat amb un «senyor Howard».

—Jo… bé, ja és aquí! —va exclamar Howard, brusc—. Això… hum, ha estat una sorpresa!

Helen es va preguntar si es tractava d’una crítica. Es va posar vermella.

—Sí. Les… hum, circumstàncies. Però jo… m’alegro de conèixer-lo.

Va allargar la mà a Howard. Ell la va estrènyer amb fermesa.

—Jo també me n’alegro. Sento haver-la fet esperar.

Ah, a això es referia! Helen va somriure, alleujada.

—No importa, senyor Howard. Ja m’havien explicat que potser passaria un temps fins que rebés la notícia de la meva arribada. Però ara ja és aquí.

—Ara sóc aquí.

Howard també va somriure, de manera que la cara se li va tornar més atractiva. Pel refinat estil de les cartes, Helen havia esperat una conversa més enginyosa. Però bé, potser era tímid. Helen va agafar les regnes de la conversa.

—D’on ve, exactament, senyor Howard? En pensava que Haldon estava més a prop de Christchurch. Però veig que es tracta, en efecte, d’una ciutat. La seva granja és una mica allunyada…?

—Haldon és al costat del llac Benmore —va explicar-li, com si això pogués orientar Helen—. No sé si encara és massa aviat per anomenar-lo ciutat. Però hi ha un parell de comerços. Allà pot comprar les coses més importants.

—I quant es triga a arribar-hi? —va voler saber Helen, sentint-se una mica ximple. Ella amb l’home amb qui possiblement es casaria, conversant sobre distàncies i tendes de poble.

—Dos dies clavats amb el cotxe de cavalls —va respondre Howard després de pensar-hi una mica. Helen hauria preferit una dada en quilòmetres, però no va voler insistir. En lloc d’això es va quedar callada, de manera que es va produir una pausa incòmoda. Llavors Howard es va escurar el coll.

—I… ha tingut vostè un bon viatge?

Helen va sospirar, alleujada. Per fi una pregunta que li permetia explicar alguna cosa. Va descriure la travessia amb les nenes.

Howard assentia.

—Hum. Un viatge llarg…

Helen desitjava que també ell expliqués alguna cosa del seu periple, però es va quedar callat.

Per fortuna, el vicari Chester es va afegir a la conversa. Mentre saludava Howard, Helen va tenir temps de recuperar el control i d’examinar una mica més de prop el seu futur marit. La roba del granger era senzilla. Portava uns pantalons de muntar de pell que segurament l’havien acompanyat en moltes cavalcades i una jaqueta encerada sobre una camisa blanca. La sivella del cinturó, esplèndidament adornada i de llautó, era l’únic objecte de valor del seu vestuari, i portava a més una cadeneta de plata al voltant del coll de la qual penjava una pedra verda. La seva actitud havia estat tensa i vacil·lant, però en veure’l relaxat com en aquells moments, guanyava en fermesa i seguretat en ell mateix. Els moviments es feien més desimbolts, gairebé eren gràcils.

—Però expliqui-li a Miss Helen alguna cosa de la seva granja! —el va animar el vicari—. Dels animals, per exemple, de la casa…

O’Keefe va arronsar les espatlles.

—És una casa bonica, miss. Molt sòlida, jo mateix l’he construïda. Pel que fa als animals… bé, tenim un mul, un cavall, una vaca i un parell de gossos. I, naturalment, ovelles. Unes mil!

—Però són… són moltes —va observar Helen, i va desitjar ardentment haver escoltat amb una millor atenció les inesgotables històries de Gwyneira sobre la cria d’ovelles. Quantes ovelles havia dit que tenia el senyor Gerald?

—No són moltes, miss, però seran més. I hi ha terra de sobres, de manera que tot arribarà. Com… ehem, com ho fem llavors?

Helen va arrufar el nas.

—Com fem el què, senyor Howard? —va preguntar Helen, arreglant-se un ble dels cabells que s’havia desprès del sobri pentinat.

—Bé… —Howard palpava, cohibit, la segona tassa de te—. Això del casament…

Amb el permís de Gwyneira, al final Kiri es va retirar cap a la cuina per ajudar Moana. Gwyn va fer servir els últims minuts que li quedaven abans de l’hora del te per inspeccionar a fons les seves cambres. Tot estava impecablement col·locat, fins els articles de tocador reunits amb delicadesa al vestidor. Gwyneira va admirar les pintes de marfil i els raspalls a joc. El sabó feia olor de rosa i farigola, amb certesa no era un producte d’origen maori; el sabó potser procedia de Christchurch o d’Anglaterra. També emanava un agradable perfum d’un bol de pètals secs, col·locat al seu saló. Sens dubte, ni tan sols una mestressa de casa perfecta, de la mena de la mare o de la seva germana Diana, hauria pogut arreglar de forma tan acollidora una cambra com… Lucas Warden? Gwyneira no aconseguia creure’s que un home fos el responsable de tal meravella!

Mentrestant, ja no podia contenir la seva impaciència. Es va dir que no havia d’esperar fins a l’hora del te, potser ja feia estona que Lucas i Gerald eren al saló. Gwyneira es va encaminar pels passadissos coberts de valuoses catifes cap a l’escala i va sentir veus irritades que ressonaven per la casa procedents de les sales d’estar.

—Pots explicar-me per què just avui havies d’anar a controlar aquells tancats? —bramava Gerald—. No podies esperar a demà? La noia pensarà que no t’interessa gens!

—Disculpa, pare. —La veu tenia un to serè i cultivat—. Però el senyor McKenzie insistia. I era urgent. Els cavalls ja s’han escapat tres vegades…

—Que els cavalls què? —va vociferar Gerald—. Que s’han escapat tres vegades? Això vol dir que he pagat tres homes durant tres dies només perquè tornin a atrapar-los? Per què no has intervingut abans? M’hi jugo el coll que McKenzie volia arreglar-ho immediatament. I parlant de corrals… Per què Lyttelton no estava preparat per a les ovelles? Si no hagués estat per la teva futura esposa i els seus gossos hauria d’haver passat la nit vigilant jo mateix els animals.

—Tenia molt a fer, pare. Havia d’acabar el retrat de la mare per al saló. I havia d’ocupar-me també de les habitacions de Lady Gwyneira.

—Lucas, quan aprendràs que les pintures a l’oli no s’escapen, a diferència dels cavalls? Respecte a les habitacions de Gwyneira… has arreglat tu mateix la cambra? —Gerald semblava tan poc capaç d’entendre-ho com la mateixa Gwyneira.

—I qui ho havia de fer? Una de les noies maons? Hi hauria trobat unes estores de palma i un fogó obert. —Ara també Lucas semblava una mica enfadat, però sempre dintre dels límits que podia permetre’s un gentleman en societat.

Gerald va sospirar.

—Bé, esperem que sàpiga apreciar-ho. I ara no ens barallem, que baixarà en qualsevol moment…

Gwyneira va considerar que li estava donant l’entrada. Va baixar l’escala amb pas reposat i amb l’esquena i el cap ben drets. Havia practicat durant dies una aparició semblant per a la seva posada de llarg. Ara per fi servia per a alguna cosa.

Com era d’esperar, els homes es van quedar en silenci quan del fons de les escales fosques va emergir la delicada silueta de Gwyneira embolicada en una seda blau clar, com sorgida d’un oli. La seva cara irradiava lluminositat, els blens de cabells que voletejaven al voltant semblaven, a la llum de les espelmes, fils d’or i coure. La noia va fer un somriure tímid. Havia tancat lleument els ulls, però encara podia indagar entre les llargues pestanyes vermelles. Només havia de fer un cop d’ull a Lucas abans de la deguda presentació.

EI que va veure li va fer difícil mantenir l’actitud solemne. Gairebé s’hauria abandonat a contemplar, amb els ulls i la boca oberts, aquell exemplar perfecte del gènere masculí.

Gerald no havia exagerat en la seva descripció de Lucas. Era l’encarnació de l’essència d’un gentleman, dotat, a més, amb tots els atributs de la bellesa viril. El jove era alt, superava en estatura el seu pare, i era prim, però musculós. No era Ilargarut com el jove Barrington ni compartia la feble finor del vicari Chester. Sens dubte practicava esport, si bé no tant com per tenir el cos musculós d’un atleta. La seva cara prima era intel·ligent, però sobretot harmoniosa i noble. Gwyneira va pensar en les estàtues dels déus grecs que flanquejaven el camí al jardí de roses de Diana. Els llavis de Lucas estaven retallats amb delicadesa, ni molt amples i sensuals, ni tampoc prims i ressecs. Els ulls eren clars i d’un gris tan intens com Gwyneira mai no havia vist. En general, els ulls grisos tendien al blau, però els de Lucas semblaven ser només la mescla del negre i el blanc. Tenia els cabells rossos, una mica ondulats, i els portava curts, com estava de moda en els salons londinencs. Anava vestit segons les convencions i havia elegit per a aquell moment un tern de color gris d’un teixit de primera qualitat. Calçava, finalment, unes llustroses sabates tancades de color negre.

Quan Gwyneira s’hi va acostar, ell li va somriure, bo i conferint al seu rostre un atractiu fins i tot més gran. Els ulls, tot i així, romanien inexpressius.

Al final, es va inclinar i va agafar amb els dits llargs i prims la mà de Gwyneira per insinuar un perfecte besamans.

—Milady… molt de gust.

Howard O’Keefe mirava, estranyat, Helen. Era clar que no entenia per què la seva pregunta l’havia sorprès.

—Com… el casament? —va aconseguir balbucejar ella—. Jo… jo pensava… —Helen va capturar uns blens del seus cabells.

—Em pensava que havia vingut a casar-se amb mi —va dir Howard, gairebé enfadat—. No ens hem entès?

Helen va sacsejar el cap.

—Sí, és clar. Però així tan de sobte. Nosaltres… no en sabem res l’un de l’altre. Nor… normalment succeeix que l’home primer fa la… la cort a la seva futura esposa i després…

—Miss Helen, d’aquí a la meva granja hi ha dos dies a cavall —va dir Howard amb determinació—. No esperarà realment que faci el viatge un cop i un altre només per portar-li flors. El que és jo, necessito una dona. Ara ja l’he vista, i m’agrada.

—Gràcies —va murmurar Helen ruboritzant-se.

Howard no va reaccionar en absolut.

—Per la meva part està tot clar. La senyora Baldwin m’ha dit que és molt maternal i casolana, i això també m’agrada. No necessito saber més. Si vostè ha de fer-me alguna pregunta, endavant, li respondré amb molt de gust. Però després hauríem de parlar de… hum… formalitats. EI reverend Baldwin ens casaria, oi? —va dirigir aquesta pregunta al vicari Chester, que va assentir, sol·lícit.

Helen va pensar, angoixada, quines preguntes podia fer-li. Què havia de saber de l’home amb qui estava a punt de contraure matrimoni? Va decidir començar per la família.

—Vostè procedeix d’Irlanda, senyor Howard?

O’Keefe va assentir.

—Sí, Miss Helen. De Connemara.

—I la seva família…?

—Richard i Bridie O’Keefe, els meus pares, i cinc germanes… o més, aviat vaig marxar de casa.

—Per què? Potser el lloc no permetia alimentar tants nens? —va preguntar Helen amb cautela.

—Es podria dir així. En qualsevol cas, a mi no m’ho van consultar.

—Oh, ho sento, senyor Howard! —Helen va reprimir l’impuls de posar la mà sobre el braç de l’home per consolar-lo. Naturalment, aquest era el «difícil destí» al qual s’havia referit en les seves cartes—. I va venir de seguida a Nova Zelanda?

—No, jo he… he voltat molt.

—M’ho puc imaginar —va respondre Helen, encara que no sabia per on podia vagar un jove repudiat per la seva família abans fins i tot d’arribar a la maduresa—. I durant tot aquell temps… durant tot aquell temps mai va pensar a casar-se? —Helen es va ruboritzar.

O’Keefe va arronsar les espatlles.

—Per on jo m’he mogut no hi havia gaires dones, miss. Estacions de pesca de balenes, caçadors de foques. Una vegada, però… —La seva cara va adquirir una expressió més suau.

—Sí, senyor Howard? Disculpi si sóc massa inquisitiva, però jo… —Helen desitjava despertar un sentiment en el seu interlocutor que potser li permetria valorar l’autèntic Howard O’Keefe.

EI granger va somriure amb franquesa.

—D’acord, Miss Helen. Vol conèixer-me. Però no hi ha res a explicar. Ella es va casar amb un altre. Potser per això vull arreglar de pressa aquest assumpte d’ara. Em refereixo al nostre assumpte.

Helen es va tranquil·litzar. Així que no era falta de cor, sinó únicament una por comprensible al fet que ella pogués abandonar-lo com havia fet la primera noia que havia estimat. De totes maneres, no acabava d’entendre com aquell home de poques paraules i d’aspecte tan tosc podia escriure cartes tan meravelloses, però ara pensava que l’entenia millor. Howard O’Keefe era com un llac d’aigües agitades sota una superfície serena.

Amb tot, volia ara llançar-s’hi a cegues? Helen examinava febrilment les alternatives. No podia seguir vivint més temps amb els Baldwin, es pensarien que el casament s’aniria allargant. El mateix Howard consideraria el retard com un rebuig i potser es faria enrere. I llavors? Una col·locació a l’escola local, que només era una hipòtesi? Ensenyar nenes com Belinda Baldwin i convertir-se així de mica en mica en una fadrina vella? No podia arriscar-se. Howard potser no era el que ella s’havia imaginat, però se’l veia un home franc i honrat, un home que li oferia una casa i una llar, que desitjava formar una família i treballava dur per sortir-se’n a la granja. No podia demanar més.

—Bé, senyor Howard. Però haurà de concedir-me un o dos dies per preparar-me. Un casament així…

—Naturalment, organitzarem una petita cerimònia —va intervenir la senyora Baldwin, melosa—. De segur que voldrà que hi assisteixin Elizabeth i les altres nenes que s’han quedat a Christchurch. La seva amiga Miss Silkham ja ha marxat…

Howard va corrugar les celles.

—Silkham? L’aristòcrata aquella? Gwenevere Silkham, la que s’ha de casar amb el fill del vell Warden?

—Gwyneira —va corregir-li Helen—. Exactament, ella. Ens hem fet amigues durant el viatge.

O’Keefe es va girar cap a la jove, amb la cara amable que havia mostrat fins llavors transformada per la còlera.

—Que quedi totalment clar, Helen, a casa meva no pots convidar mai un Warden! No, mentre jo visqui! T’hauràs de mantenir allunyada d’aquella púrria! El vell és un estafador i el jove un tou. I la noia no pot ser millor o no es deixaria comprar. Tota la gentussa com ells hauria de ser eliminada. Així que no t’atreveixis a portar-la a la meva granja. Potser no tinc tants diners com el vell, però la meva escopeta dispara igual de fort.

Després de dues hores de conversa, Gwyneira se sentia més esgotada que si hagués passat tot aquell temps a cavall o ensinistrant gossos. Lucas Warden abordava tots els temes que s’havien tocat al saló de la seva mare, però les pretensions del jove eren amb tota claredat més elevades que les de Lady Silkham.

La vetllada havia començat bé. Gwyneira havia aconseguit servir el te a la perfecció, tot i que encara li tremolaven les mans. La primera visió de Lucas l’havia excedit, però el jove gentleman no li havia ofert més oportunitats d’emocionar-se. No semblava que tingués anhels de contemplar-la, o de tocar-li els dits com per atzar, com quan havien agafat a la vegada la sucrera, o de mirar-la als ulls encara que només fos durant un segon de més. En lloc d’això, durant la conversa, la mirada de Lucas es va mantenir obstinadament lligada al lòbul de l’orella esquerra de la jove i els seus ulls només brillaven quan plantejava alguna pregunta que considerava especial.

—He sentit que toca el piano, Lady Gwyneira. En quina peça ha estat treballant últimament?

—Oh, el meu coneixement del piano és molt incomplet. Només toco per entretenir-me, senyor Lucas. Jo… jo em temo que estic molt poc dotada… —Una mirada desconcertada de dalt a baix i una lleugera expressió decebuda. La majoria d’homes haurien canviat de tema després de fer-li un compliment. No era el cas de Lucas.

—No m’ho puc imaginar. Si li produeix plaer, és impossible. Tot el que fem amb alegria acaba sortint-nos bé, n’estic convençut. Coneix el Petit quadern de notes de Bach? Minuets, danses… Seria el més adequat per a vostè. —Finalment, Lucas va somriure.

Gwyneira va intentar recordar qui havia compost els Estudis amb què Madame Fabian l’havia torturada. Almenys el nom de Bach li era conegut. No havia compost música religiosa?

—AI veure’m pensa en cants corals? —va preguntar amb picardia. Potser la conversa podia descendir a un nivell d’intercanvi relaxat de compliments i bromes. A Gwyneira li hauria convingut més que no pas parlar d’art i cultura. Lucas, de totes maneres, no va picar l’ham.

—Per què no, milady? Els cants corals s’inspiren en la celebració dels cors d’àngels en alabança de Déu. Qui no havia de lloar Déu per una criatura tan bonica com vostè? Pel que fa a Bach, em fascina la claredat gairebé matemàtica de la composició unida a una fe profunda i sense vacil·lacions. Naturalment, la música només destaca en un marc adequat. No sé què donaria per escoltar un concert d’orgue en una de les grans catedrals d’Europa! És…

—Il·luminador —va observar Gwyneira.

Lucas va assentir, joiós.

Després de la música es va entusiasmar amb la literatura contemporània, sobretot amb les obres de Bulwer-Lytton, («edificants» va comentar Gwyneira), per passar després al seu tema favorit: la pintura. Li entusiasmaven tant els motius mitològics dels artistes renaixentistes («sublims», va comentar Gwyn) com els jocs de llum i ombra de les obres de Velázquez i Goya. «Refrescants» va improvisar Gwyneira, que no tenia notícia d’aquells artistes.

AI cap de dues hores, Lucas semblava satisfet amb ella, mentre que Gerald lluitava amb el cansament i Gwyneira només volia sortir d’allà. De manera que es va tocar lleument les temples i va mirar els homes.

—Em temo que després de la llarga cavalcada i amb la calor de la xemeneia em fa mal el cap. Hauria de respirar una mica d’aire fresc.

Quan va fer el gest d’aixecar-se, Lucas també es va posar dret, d’un salt.

—Naturalment, desitja descansar una mica abans del sopar. És culpa meva! Hem prolongat massa l’hora del te amb aquesta emocionant conversa.

—En realitat, prefereixo fer un petit passeig —va dir Gwyneira—. No gaire lluny, només fins als estables… Vull veure el meu cavall.

Cleo ja corria entusiasmada al seu voltant. També la gosseta s’havia avorrit. El seu lladruc complagut va reanimar Gerald.

—Hauries d’acompanyar-la, Lucas —va indicar-li—. Mostra-li els estables i vigila que els pastors no facin comentaris lascius.

Lucas el va mirar, indignat.

—Per favor, expressions com aquesta, en presència d’una lady…

Gwyneira es va esforçar per posar-se vermella, però en el fons cercava una excusa per rebutjar la companyia de Lucas.

Aquest, al seu torn, també va formular les seves reserves.

—No sé, pare, si una sortida així no supera els límits de la decència —va intervenir—. No puc quedar-me a soles amb Lady Gwyneira a les cavallerisses… —Gerald va esbufegar.

—És probable que allà hi hagi ara mateix tanta activitat com en un bar. Amb aquest temps, els cuidadors del bestiar es queden a recer i juguen a cartes. —Avançada la tarda havia començat a ploure.

—Justament, pare. Demà els mossos explicarien que el senyor s’ha refugiat als estables per fer-hi actes indecorosos. —Lucas semblava avergonyir-se només davant la idea de ser objecte d’enraonies com aquelles.

—Oh, ja me les arreglaré jo sola! —va dir de seguida Gwyneira. No temia els treballadors, perquè al cap i a la fi també s’havia guanyat el respecte dels pastors del seu pare. I el tosc llenguatge dels ovellers li semblaria molt més agradable en aquells moments que prosseguir amb l’edificant conversa d’un gentleman. Altrament podia passar que, camí dels jardins, la sotmetés a un examen d’arquitectura—. Ja trobaré els estables.

En realitat s’hauria posat un abric, però preferia marxar de seguida, abans que Gerald trobés alguna altra excusa.

—Ha estat summament con… confortant xerrar amb vostè, senyor Lucas —es va acomiadar somrient al seu futur marit—. Ens veurem a l’hora de sopar?

Lucas va assentir i es va aixecar per fer una nova inclinació.

—Sens dubte, milady. En un hora llarga se servirà al menjador.

Gwyneira va córrer a través de la pluja. No volia ni considerar els efectes de l’aigua sobre el seu vestit de seda. I això que poc abans feia un temps ben bonic. Bé, sense la pluja, l’herba no creixia. EI clima humit de la seva nova llar era ideal per a la cria d’ovelles, i a Gal·les era semblant. Allà, però, no hauria sortit a caminar pel fang amb un vestit elegant; a Gal·les hi havia camins empedrats que conduïen als estables. Però a Kiward Station això encara no passava: només l’accés estava pavimentat. Si Gwyneira hagués hagut de decidir, hauria donat ordre de pavimentar primer l’espai que hi havia davant els estables en lloc del camí d’accés, magnífic però poques vegades utilitzat, cap a l’entrada principal. Però Gerald tenia altres prioritats i Lucas també, amb tota seguretat. Potser ell també cultivava un jardí de roses.

Gwyneira es va alegrar que sortís una llum clara dels estables. No havia sabut trobar un fanalet per veure-s’hi. Dels coberts i cavallerisses també en sortien veus. Era evident que, en efecte, els ovellers s’hi trobaven reunits.

—Blackjack, James! —va cridar just llavors algú amb una rialla—. T’hauràs d’abaixar els pantalons, amic! Avui em quedaré amb la teva paga.

«Mentre no juguin a una altra cosa…», va pensar Gwyneira; va inspirar amb força i va obrir la porta de l’estable. EI passadís que s’estenia davant d’ella conduïa, a l’esquerra, a les cavallerisses, i s’eixamplava a la dreta en una cotxera, on els homes estaven asseguts al voltant d’un foc. Gwyneira n’hi va comptar cinc, tots nois ben rudes que encara no semblaven haver-se rentat. Alguns duien barba o almenys no s’havien molestat a afaitar-se en els últims tres dies. AI costat d’un home alt i prim, de cara molt morena, angulós però solcat d’arrugues d’expressió, s’havien arraulit tres joves gossos de pastor.

Un altre home li va passar una ampolla de whisky.

—Salut!

Així que aquest era James, el que acabava de perdre la partida.

Un gegant morè que estava barrejant les cartes va alçar la vista casualment i va distingir Gwyneira.

—Eh, nois, hi ha fantasmes? Normalment només veig senyoretes tan guapes després de la segona ampolla de whisky.

Els homes van riure.

—Quanta esplendor a la nostra modesta llar! —va dir l’home que acabava de lliurar l’ampolla amb una veu ja no gaire ferma—. Un… un àngel!

De nou van riure.

Gwyneira no sabia què respondre.

—Calleu, Testeu espantant! —va dir l’home de més edat. Era evident que encara estava sobri. Omplia la pipa—. No és ni un àngel ni un fantasma, sinó simplement la jove lady. La que ha portat el senyor Gerald perquè el senyor Lucas… ja sabeu!

Rialles sufocades.

Gwyneira va decidir prendre la iniciativa.

—Gwyneira Silkham —es va presentar. També hauria estès la mà als homes, però de moment cap d’ells feia el gest d’aixecar-se—. Volia veure el meu cavall.

Mentrestant, Cleo havia anat a tafanejar per l’estable, va saludar els petits gossos de pastor i va córrer remenant la cua d’un home a un altre, però es va detenir al costat de James, que la va acariciar amb habilitat.

—I com es diu aquesta dameta? Magnífic animal! Ja he sentit parlar d’ella i de les meravelles de la seva propietària guiant les ovelles. Permeti’m, sóc James McKenzie.

L’home va allargar la mà a Gwyneira. La va mirar fixament amb els ulls castanys. Els cabells també eren castanys, abundants i despentinats, com si se’ls hagués tocat pels nervis de la partida.

—Eh, James! No t’hi llancis —va fer broma un dels altres—. És propietat del cap, ja ho has sentit!

McKenzie va posar els ulls en blanc.

—No faci cas d’aquests canalles, no tenen cultura. Però, tot i així, estan batejats: Andy McAran, Dave O’Toole, Hardy Kennon i Poker Livingston. Aquest últim té molt èxit amb el blackjack.

Poker era el ros, Dave, l’home amb l’ampolla, i Andy, el gegant de cabells foscos i més edat. Hardy semblava el més jove i aquell dia ja havia begut massa whisky per oferir cap mena de signe de vida.

—Ho sento, però em sembla que tots anem una mica alegres —va dir McKenzie amb franquesa—. Però com que el senyor Gerald ens ha fet arribar una ampolla per celebrar el feliç retorn…

Gwyneira va somriure amb benevolència.

—Està bé. Però vagin amb compte d’apagar bé el foc després. No voldria que els estables es cremessin. Mentrestant, Cleo va saltar cap a McKenzie, que de seguida va seguir gratant-la amb dolçor. Gwyn va recordar que McKenzie havia preguntat el nom de la gossa.

—Aquesta és Silkham Cleopatra. I els petits Silkham Daisy, Silkham Dorit, Silkham Dina, Duffy, Daimon i Dancer.

—Vaja, tots nobles! —va dir Poker amb espant—. Hem de fer una reverència sempre que els vegem? —Amistosament, però amb fermesa, va apartar Dancer, que just volia mossegar-li les cartes.

—Ja hauria d’haver-ho fet en rebre el meu cavall —va replicar, impassible, Gwyneira—. Té un arbre genealògic més llarg que el de tots nosaltres.

James McKenzie va riure i els ulls li van espurnejar.

—Però no sempre cal anomenar els animals amb el nom complet, oi?

També la picardia va brillar llavors en els ulls de Gwyneira.

—Amb Igraine haurà d’esbrinar-ho vostè mateix —va respondre—. Però la gossa no és arrogant. Respon al nom de Cleo.

—I a què respon, vostè? —va preguntar McKenzie, al mateix temps que recorria amb una mirada complaguda, però no ofensiva, el cos de Gwyneira. Ella es va estremir. Després del passeig sota la pluja començava a tenir fred. McKenzie se’n va adonar de seguida.

—Esperi, li donaré una capa. S’acosta Festiu, però a fora el temps encara és rúfol. —Va agafar un abric encerat—: Tingui, per favor, miss…

—Gwyn —va dir Gwyneira—. Moltes gràcies. I on és ara el meu cavall?

Igraine i Madoc estaven ben allotjats en uns compartiments nets, però l’euga va piafar, impacient, quan se li va acostar Gwyneira. EI lent passeig del matí no l’havia cansada, es moria de ganes de més activitat.

—Senyor McKenzie —va dir Gwyneira—, m’agradaria sortir a cavalcar demà, però el senyor Gerald pensa que no seria decorós que ho fes sola. No vull ser una càrrega per a ningú, però hi ha potser la possibilitat d’acompanyar-los a vostè i als seus homes en alguna tasca? A inspeccionar les tanques, per exemple. També m’agradaria mostrar-li com estan ensinistrats els gossos joves. Per naturalesa tenen l’instint de guiar les ovelles, però amb un parell de petits trucs el seu coneixement encara pot millorar-se.

McKenzie va fer que no amb el cap, pesarós.

—En principi, acceptaríem de bon grat el seu oferiment, Miss Gwyn. Però per demà ja tenim l’ordre d’ensellar dos cavalls per al seu passeig. —McKenzie va somriure amb ironia—. De segur que ho prefereix a una sortida d’inspecció amb un parell de pastors sense rentar.

Gwyn no sabia què dir o, pitjor encara, no sabia què pensava. AI final es va dominar.

—És una bona notícia —va respondre.