12

Howard O’Keefe volia guanyar diners. Feia molt temps que no estava tan furiós. Si aquella nit no anava al pub, s’asfixiaria! O pegaria Helen, tot i que aquesta vegada ella no hi podia posar remei. EI culpable de tot aquell assumpte era més aviat aquell Warden, que havia fet enfadar els seus maoris. I Ruben, aquell mal fill que vagava per algun lloc en comptes d’estar ajudant el seu pare a esquilar les ovelles i portar-Ies a les pastures!

Howard va registrar, febril, la cuina de la seva dona. Estava segur que Helen guardava els diners en algun lloc, les seves reserves intocables, com ella deia. No podia entendre com ho desviava dels escassos diners per a la casa! De segur que allà hi havia algun element tèrbol! I a més, al cap i a la fi, els diners eren seus. Tot el que hi havia allà li pertanyia!

Howard va obrir un altre armari, mentre maleïa també George Greenwood. Aquell dia el comerciant de llana havia estat portador de males notícies. La quadrilla d’esquiladors que normalment treballava en aquella part de les planes de Canterbury, la que solia visitar primer Kiward Station i després la granja d’O’Keefe, es negava a treballar per als Warden. No tenien res contra Howard, però en els últims anys els esquiladors s’havien sentit tan maltractats i carregats amb tanta feina addicional que van rebutjar fer el rodeo.

—Gent consentida! —els va maleir Howard, i no li mancava raó: els barons de la llana tractaven molt bé els esquiladors, que es consideraven a ells mateixos la crème de la crème dels treballadors de la granja. Els grans ramaders se superaven atorgant premis als millors coberts d’esquilada, vetllaven perquè el menjar d’aquests especialistes fos de primera qualitat i els preparaven festes en finalitzar el treball. Naturalment, els esquiladors a preu fet només s’encarregaven de fer servir les estisores; eren els pastors de les granges els que s’encarregaven de conduir d’un costat a l’altre les ovelles i reunir-Ies abans de l’esquilada. O’Keefe era l’únic que no podia competir en això. Tenia només uns quants ajudants, en general joves i sense experiència, maoris de l’escola de Helen, de manera que els esquiladors havien d’ajudar a reunir les ovelles i a tornar a repartir-Ies pels corrals després de l’esquilada per deixar lloc als coberts. Howard, tanmateix, no els pagava per això, sinó només per l’esquilada. Fins i tot havia rebaixat els sous l’últim any, perquè la qualitat del velló no era suficient, de la qual cosa en part se’ls culpava a ells. Aquell dia estava pagant el preu per això.

—Haurà d’intentar trobar ajuda a Haldon —va dir George, amb un gest de resignació—. Encara que a Lyttelton la mà d’obra sigui més barata, la meitat dels treballadors procedeix de la gran ciutat i en tota la seva vida no han vist una ovella. Abans no hauré ensenyat l’ofici a un nombre de persones suficient, ja haurà passat l’estiu. I afanyi’s. Els Warden també s’informaran a Haldon. Però ells segueixen tenint la quantitat habitual de treballadors i tots saben esquilar. Bé, necessitaran tres o quatre vegades més de temps per concloure l’esquilada, però Miss Gwyn ho aconseguirà.

Helen s’havia animat a demanar ajuda als maoris. En realitat, havia estat una bona idea, perquè des que la tribu de Tonga no volia treballar per als Warden, hi havia molts pastors amb experiència i sense ocupació. Howard va rondinar perquè la idea no l’havia tinguda ell, però no va protestar quan Helen se’n va anar ràpidament cap al poblat. Ell, pel seu compte, marxaria a Haldon… i per a això necessitava diners!

Mentrestant, havia regirat ja el tercer armari de cuina i havia trencat dues tasses i un plat. Irritat, va llençar directament per terra tots els plats de l’últim armari de la paret. De totes maneres, no hi hi havia més que tasses de te escantellades… però allà… espera, allà hi havia alguna cosa! Ple d’avidesa, Howard va desprendre l’últim tauló de la paret posterior de l’armari. Vaja, tres dòlars! Satisfet, es va guardar els diners a la butxaca! Però… què més hauria d’amagar Helen allà? Hi guardava secrets?

Howard va fer un cop d’ull al dibuix de Ruben i el seu rínxol i els va apartar. Cursileries sentimentals! Però, i això? Cartes. Howard va ficar la mà dins de l’amagatall i va treure una pila de cartes pulcrament lligades.

Howard va seure a la taula amb les cartes i les va sostenir a la vora del llum de petroli. Per fi podia distingir qui era l’emissor. «Ruben O’Keefe, Magatzems O’Kay, Carrer Major, Queenstown, Otago».

Ja el tenia! I a ella! Ho sabia ja feia temps que Helen estava en contacte amb el desgraciat del seu fill! Durant cinc anys li havia estat prenent el pèl. Vaja, ja en parlarien tan bon punt ella tornés!

Però primer Howard es va deixar emportar per la curiositat. Què feia Ruben a Queenstown? Howard esperava ardentment que el noi estigués, com a mínim, morint-se de gana, i no tenia el menor dubte que així era. Només alguns buscadors d’or aconseguien enriquir-se, i sense cap mena de dubte Ruben no era dels més hàbils. Impacient, va obrir l’última carta.

Howard esbufegava, enfurit. Uns magatzems! Així que Ruben no havia seguit el seu exemple, sinó el del seu idolatrat tiet George! Era probable que aquest li hagués deixat fins i tot el capital per començar… i tot d’amagat. Ell era l’únic que no en sabia res! I els Warden, es burlaven d’ell! Ja podien estar contents amb el gendre a Queenstown que, per atzar, es deia O’Keefe. Ells ja tenien el seu hereu!

Howard va apartar les cartes de la taula i es va posar dret d’un salt. Ja li ensenyaria ell aquella nit a Helen el que pensava del seu volgut fill i del pròsper negoci. Però primer aniria al bar! Miraria si trobava un parell d’esquiladors com Déu mana i prendria uns bons tragos. En cas que aquell Warden estigués per allà…

Howard va agafar la seva escopeta, que penjava al costat de la porta. Ara sí que se n’assabentaria! Tothom se n’assabentaria!

Gerald i Paul Warden estaven asseguts a la taula del racó del pub de Haldon, immersos en negociacions amb tres joves que acabaven d’oferir-se com a esquiladors. Dos d’ells els interessaven seriosament, un fins i tot havia treballat en un grup d’esquiladors. La raó de per què no l’havien conservat aviat va quedar clara: l’home buidava l’ampolla de whisky encara més de pressa que Gerald. Però en el moment d’emergència en què es trobaven era un tresor, només caldria vigilar-lo amb atenció. El segon home havia treballat en diferents granges com a pastor i també havia après a esquilar. De segur que no era tan ràpid, però serviria. Pel que feia al tercer home, Paul no n’estava segur. Parlava molt, però no mostrava indicis dels seus coneixements. Paul va decidir oferir un contracte fix als dos primers i fer una prova al tercer. Els dos elegits van acceptar de seguida quan els va fer la proposta. EI tercer, no obstant això, va mirar amb interès cap a la barra.

Howard O’Keefe estava comunicant en aquell moment que buscava esquiladors. Paul va mostrar indiferència. Molt bé, si no estava interessat a fer una prova a Kiward Station, que se’l quedés O’Keefe.

De totes maneres, O’Keefe ja havia clavat la mirada en la primera elecció dels Warden. Joe Triffles, el Bevedor. Segons semblava els homes es coneixien. Tot i així, O’Keefe s’hi va acostar i va saludar Triffles sense dirigir ni una mirada a Paul i Gerald.

—Com va, Joe? Busco un parell de bons esquiladors. T’interessa?

Joe Triffles va fer un gest d’impotència.

—M’agradaria, però acabo d’acceptar un lloc aquí. Una bona oferta, quatre setmanes a sou fix i un extra per cada ovella esquilada.

Howard es va inclinar colèric sobre la taula.

—Jo pago més —va anunciar.

Joe va negar amb el cap, pesarós.

—Massa tard, Howie, he donat la meva paraula. No sabia que hi hauria una subhasta, en aquest cas hauria esperat…

—I l’hauries espifiat! —va riure Gerald—. Aquest home va fanfarronejant, però l’any passat no va poder pagar els esquiladors. Per això aquest any ningú no vol anar amb ell. A més, el seu cobert té goteres.

—Per això demano un suplement —va intervenir el tercer home, a qui George encara no havia acceptat—. Un acaba amb reuma.

Tots els homes van riure menys Howard, que estava furiós.

—Així que jo no puc pagar? —va vociferar—. Pot ser que la meva granja no rendeixi tant com la teva distingida Kiward Station. Però jo no vaig haver d’arrossegar a la força al meu llit l’hereva dels Butler. Va plorar per mi, Gerald? Et va explicar fins a quin punt la feia feliç? No et vas posar calent?

Gerald es va aixecar d’un salt i va mirar Howard amb una expressió sarcàstica.

—Que si em va posar calent? Bàrbara, aquella ploranera? Aquella minúcia, sense color ni valor? Mira el que et dic, Howard, si per mi fos et podries haver quedat amb ella! Ni amb unes estenalles hauria tocat jo aquella cosa tan flaca. Però tu et vas haver de jugar la granja! Els meus diners, Howard! Els diners que jo havia guanyat amb el meu esforç. I tan cert com hi ha Déu, que abans de tornar a la pesca de la balena vaig preferir muntar la pobra Bàrbara. I després, després que passés la nit de noces bramant, se me’n fumia.

Howard s’hi va llançar al damunt.

—Estava promesa amb mi! —li va cridar a Gerald—. Era meva!

Gerald li va parar el cop. Ja estava molt begut, però aconseguia encara evitar els poc precisos cops de puny de Howard. Aleshores va distingir la cadeneta amb el tros de jade que Howard sempre portava al coll. La hi va arrencar d’una estrebada i la va sostenir aixecada perquè tots al bar la veiessin.

—Per això segueixes portant el seu regal! —es va burlar—. Que commovedor, Howie! Un signe d’amor etern! Què en diu Helen?

Els homes del pub es van posar a riure. En la seva ràbia impotent, Howard va intentar recuperar el seu record, però Gerald no semblava disposat a tornar-l’hi.

—Bàrbara no s’havia promès a ningú —va prosseguir Gerald sense fer-li cas—. Per molta quincalla que intercanviéssiu. Creus que Butler l’hauria donada a un insignificant jugador com tu? Podries haver acabat a la presó per malversació de fons! Però gràcies a la meva indulgència i a la de Butler vas obtenir la teva granja, vas tenir la teva oportunitat. I què n’has fet? Una casa ruïnosa i un parell d’ovelles mal cuidades. No serveixes de res a la dona que et vas agenciar a Anglaterra. No és estrany que el teu fill fugis de tu!

—Així que tu també ho saps! —O’Keefe s’hi va abraonar i va etzibar un cop de puny a Gerald al nas—. Tothom sap del meu meravellós fill i la seva meravellosa dona… Potser els has ajudat econòmicament, Warden? Per jugar-me una mala passada?

Ple de còlera, Howard pensava que tot era possible. Sí, havia succeït així. Els Warden estaven darrere del matrimoni que havia allunyat el seu fill d’ell, darrere dels magatzems que havien permès a Ruben la possibilitat d’ignorar Howard i la seva granja…

O’Keefe es va inclinar davant el ganxo de dreta de Gerald, va acotar el cap i el va enfonsar amb ímpetu a I’ estómac de Warden.

Aquest es va encongir. Howard va aprofitar l’oportunitat per pegar-li un ganxo a la mandíbula que va enviar Gerald fins al centre del bar. Es va sentir un horrible cruixit quan va copejar amb el cap la vora de la taula.

Al local s’havia fet un silenci aterridor quan Gerald va quedar estès a terra.

Paul va veure fluir una prima reguera de sang de l’orella de Gerald.

—Avi! Avi, escolta! —Horroritzat, Paul es va ajupir al costat de l’home que gemegava en veu baixa. Gerald va obrir a poc a poc els ulls, però semblava mirar fixament a través de Paul i de tot el decorat del bar. Fent un esforç, va intentar incorporar-se.

—Gwyn… —va murmurar. Després els seus ulls es van tornar vidriosos.

—Avi!

—Gerald! Déu meu, no era la meva intenció, Paul! No era la meva intenció!

Howard s’havia quedat dret, tenallat per l’horror, davant del cadàver de Gerald Warden.

—Déu meu, Gerald…

Els altres homes van començar a sortir lentament del seu immobilisme. Algú va cridar un metge. La majoria, però, només tenien ulls per a Paul, que s’estava aixecant de forma pausada i amb una mirada, fixa i letalment gèlida, clavada en Howard.

—Vostè l’ha matat! —va dir Paul en veu baixa.

—Però jo… —Howard va retrocedir. Gairebé podia sentir en el seu cos el fred i l’odi dels ulls de Paul. Howard no sabia en quina ocasió havia experimentat una por així. Instintivament va allargar la mà cap a l’escopeta, que abans havia recolzat en una cadira. Però Paul es va avançar. Des de la revolta maori a Kiward Station portava un revòlver. Ell sostenia que en defensa pròpia, però, al cap i a la fi, en qualsevol moment podia fer-lo servir per atacar Tonga. Però fins a aquell moment, Paul no havia tret mai l’arma. Tampoc ara es va precipitar. No era un d’aquells pistolers de les revistes dolentes que la seva mare havia devorat de jove, sinó només un assassí fred que va desembeinar sense presses l’arma, va apuntar i va disparar. Howard O’Keefe no va tenir oportunitat de reaccionar. Els seus ulls encara reflectien por i incredulitat quan la bala el va fer caure d’esquena. Estava mort abans de xocar contra el terra.

—Paul, Déu meu, què has fet! —George Greenwood havia estat el primer a entrar al bar després que corregués la veu de la baralla entre Gerald i Howard. Ara va voler intervenir, però Paul va dirigir l’arma cap a ell. La seva mirada centellejava.

—Jo he… ha estat en defensa pròpia! Tots ho heu vist! Ha agafat l’escopeta!

—Paul, aparta el revòlver! —L’únic que George encara esperava era evitar un altre bany de sang—. Podràs explicar-ho tot a l’oficial. Anirem a buscar el senyor Hanson.

EI pacífic i petit Haldon encara no tenia un guardià de la llei.

—Que vingui Hanson! Ha estat en defensa pròpia, tots en poden donar fe. Ha matat el meu avi! —Paul es va agenollar al costat de Gerald—. Jo l’he venjat! És just. T’he venjat, avi! —Els sanglots sacsejaven les espatlles de Paul.

—Hem d’agafar Paul? —va preguntar en veu baixa Clark, el propietari del pub, als presents.

Richard Candler s’hi va negar, horroritzat.

—En absolut! Mentre vagi armat… Volem seguir vius! Ja s’ho farà Hanson. EI primer és anar a buscar el doctor. —Haldon sí disposava de metge i, pel que es veia, ja havia estat informat. Va aparèixer de seguida al pub i va confirmar la mort de Howard O’Keefe. No es va atrevir a acostar-se a Gerald mentre Paul el tenia entre els seus braços sanglotant.

—Pot fer alguna cosa per separar-los? —va preguntar Clark, dirigint-se a George Greenwood. Era evident que tenia interès a treure’s de sobre com més aviat millor el cadàver. Si era possible, abans de l’hora de tancament: el tiroteig segur que revifaria el consum del local.

Greenwood va arronsar les espatlles.

—Deixi’l. Almenys mentre plori, no dispararà. I no l’irriti més. Si diu que ha estat en defensa pròpia, llavors és que ha estat en defensa pròpia. EI que demà expliqui a l’oficial ja és un altre assumpte.

Paul es va recompondre lentament i va permetre que el metge examinés el seu avi. Amb una última espurna d’esperança, va observar com el doctor auscultava el vell.

EI doctor Miller va negar amb el cap.

—Ho sento, Paul, no hi ha res a fer. Fractura cranial. S’ha copejat contra el cantó de la taula. EI cop de puny a la mandíbula no l’ha matat, però sí la desgraciada caiguda. En el fons, ha estat un accident, noi, ho sento. —Va donar uns copets de consol a Paul. Greenwood es va preguntar si sabia que aquell jove havia disparat un tret a Howard.

—Portem-los a l’enterramorts, Hanson ja els farà un cop d’ull allà —va convenir Miller—. Hi ha algú que pugui acompanyar el noi a casa?

George Greenwood es va oferir, mentre els ciutadans de Haldon reaccionaven amb una mica de reserva. No estaven acostumats a tirotejos, fins i tot els trets eren un fet excepcional. Generalment de seguida s’hauria separat els dos galls de baralla, però, en aquest cas, la disputa entre Gerald i Howard havia estat massa fascinant. Probablement qualsevol dels presents s’hauria alegrat d’anar a explicar l’intercanvi d’improperis a les seves dones. L’endemà, va pensar George, el que havia passat seria el comentari de tot el poble. Però en el fons això no hi feia res. Ara havia d’acompanyar Paul a casa i després reflexionar sobre què calia fer. Un Warden en un judici per assassinat? George es resistia a creure-s’ho. Hi havia d’haver una altra manera de resoldre aquella qüestió.

Per regla general, Gwyneira no hauria esperat desperta el retorn de Paul i Gerald. En els últims mesos encara estava més esgotada que de costum, perquè juntament amb la feina de la granja també depenien d’ella les tasques domèstiques. Si bé Gerald havia hagut d’aprovar a la força que es contractessin treballadors blancs a la granja, no hi va admetre personal domèstic. Així que Marama continuava ajudant-la. Malgrat que la noia havia ajudat la seva mare, Kiri, en les tasques de la casa des que era petita, no era gaire hàbil. EI seu talent residia en l’àmbit artístic: ara feia les funcions de petita tohunga a la seva tribu, instruïa altres nenes en les disciplines del cant i la dansa i explicava unes històries plenes de fantasia on es mesclaven les sagues del seu poble i les llegendes pakeha. Era capaç d’administrar una casa maori, encendre un foc i coure els aliments sobre pedres calentes o sobre les brases. En canvi, polir mobles, espolsar catifes i servir els plats amb elegància no era fet per a ella. Però Gerald donava molta importància precisament a la cuina i, per no irritar-lo, Gwyn i Marama van intentar aprendre les receptes de la difunta Bàrbara Warden. Per sort, Marama llegia amb fluïdesa en anglès. Així que la Bíblia ja no era necessària a la cuina.

Aquella nit, Paul i Gerald havien de sopar a Haldon. Marama i Gwyn s’havien acontentat amb pa i fruita. Després van aprofitar per seure juntes davant la xemeneia.

Gwyn li va preguntar si els maoris es prenien malament que ella no donés suport la vaga, però Marama va respondre negativament.

—És clar que Tonga està enfadat —va explicar amb la seva veu cantadora—. Vol que tots facin el que ell diu. Però això no és costum entre nosaltres. Cadascú decideix per si mateix i jo encara no he jagut mai amb ell a la casa de la comunitat, tot i que ell creu que un dia ho faré.

—La teva mare i el teu pare hi estan d’acord? —Gwyneira encara no acabava de comprendre les tradicions dels maoris. Seguia sense entendre que les noies escollissin per si mateixes els seus homes i que fins i tot canviessin de parella amb freqüència.

Marama va dir que sí amb el cap.

—Sí. L’únic que diu la meva mare és que seria estrany que jagués amb Paul perquè som germans de llet. Seria indecent si fos un de nosaltres, però és un pakeha i això ho canvia tot… no és en absolut un membre de la nostra tribu. Gwyneira gairebé podria haver-se ennuegat en sentir parlar de forma tan sensata a Marama del fet de dormir amb el seu fill de disset anys. Però es despertava en ella la sospita de per què Paul reaccionava amb agressivitat davant dels maoris. Volia que l’expulsessin. Per poder dormir un dia amb Marama? O simplement perquè no el consideressin «diferent» entre els pakeha?

—Llavors, t’agrada més Paul que Tonga? —va preguntar amb cautela Gwyn.

Marama va assentir.

—Estimo Paul —va respondre simplement—. Igual que rangi estimava papa.

—Per què? —La pregunta va sortir dels llavis de Gwyneira abans que pogués reflexionar-la. Llavors es va posar vermella. AI final havia admès que en el seu propi fill no trobava res digne de ser estimat—. Em refereixo —va afegir per suavitzar la resposta— que Paul és difícil i…

Marama va tornar a assentir.

—L’amor tampoc no és fàcil —va explicar—. Paul és com un riu impetuós que primer s’ha de superar per arribar després als millors caladors. Però és un corrent de llàgrimes, Miss Gwyn. Cal assossegar-lo amb amor. Només llavors podrà… podrà convertir-se en un ésser humà.

Gwyn havia meditat força temps sobre les paraules de la noia. Com era freqüent, s’avergonyia de tot el que li havia fet a Paul en privar-lo del seu amor. Però en realitat havia tingut poques raons per estimar-lo! Mentre seguia donant voltes al llit sense agafar el son, Friday va bordar. Era inusual. Si bé se sentien veus masculines a la planta baixa, la gossa no solia reaccionar quan Paul i Gerald tornaven. Havien portat un convidat?

Gwyneira es va cobrir amb una bata i va sortir.

Encara no era tard i potser els homes estaven prou sobris per informar-la de l’èxit de la recerca d’esquiladors. I en cas que haguessin portat un contertulià, sabria almenys el que l’esperava l’endemà.

Per poder retirar-se en cas de dubte sense ser vista va baixar d’amagat escales avall i es va sorprendre de veure George Greenwood al saló. Estava conduint Paul, que presentava un aspecte esgotat, a la sala dels cavallers de Gerald. Un cop allà, va encendre els llums. Gwyneira els va seguir.

—Bona nit, George… Paul? —els va saludar—. On és Gerald? Què ha passat?

George Greenwood no va respondre a la salutació. Havia obert amb determinació la vitrina del bar, d’on va treure una ampolla de brandi, que preferia a I’omnipresent whisky, i va omplir tres vasos amb el líquid ambarí.

—Té, Paul, beu. I vostè, Miss Gwyn, també en necessitarà una mica. —Va allargar un got a la dona—. Gerald és mort, Gwyneira. Howard O’Keefe l’ha copejat. I Paul ha matat Howard O’Keefe.

Gwyneira va necessitar temps per entendre-ho tot. Va beure pausadament el brandi, mentre George li explicava els fets.

—Ha estat en defensa pròpia! —va dir Paul. Oscil·lava entre el sanglot i una obstinada resistència.

Gwyn va mirar George de forma inquisitiva.

—Pot considerar-se d’aquesta manera —va dir Greenwood, vacil·lant—. És cert que O’Keefe ha agafat la seva escopeta. Però en la pràctica hauria passat una eternitat fins que l’hagués aixecat, n’hagués tret el fiador i hagués apuntat. Els altres homes podrien haver-lo desarmat en tot aquest temps. EI mateix Paul podria haver-lo detingut amb un cop de puny o almenys podria haver-li arrencat l’arma. Em temo que serà així com els testimonis descriuran els fets.

—Llavors ha estat una venjança! —es va vanagloriar Paul, bevent un trago de brandi—. Ell ha estat el primer a matar!

—Entre un cop de puny de dissortades conseqüències i un tret al pit hi ha una diferència —va contestar George, també una mica enfadat en aquell moment. Va prendre l’ampolla de brandi abans que Paul se’n servís un altre—. No hi ha dubte que O’Keefe hauria estat acusat com a molt d’homicidi. Com a molt. La majoria de la gent del bar declararà que la mort de Gerald ha estat accidental.

—I pel que jo sé, un no té dret a venjar-se —va gemir Gwyn—. EI que tu has fet, Paul, és fer justícia pel teu compte… i això es castiga.

—No poden tancar-me! —A Paul se li va trencar la veu.

George va assentir.

—És clar que sí. I em temo que això serà justament el que farà l’oficial quan demà es presenti aquí.

Gwyneira va agafar de nou el seu got. No recordava haver pres mai més d’un glop de brandi, però aquell dia ho necessitava.

—I ara què, George? Què podem fer?

—Jo no em quedo aquí! —va cridar Paul—. Fugiré, marxo a la muntanya. Sé viure com els maoris! Mai no em trobaran!

—Deixa de dir ximpleries, Paul! —va exigir-li Gwyneira.

George Greenwood joguinejava amb el got entre les mans.

—Potser no està tan equivocat, Gwyneira —va intervenir—. És probable que no tingui un altre remei que desaparèixer d’aquí fins que aquest assumpte s’hagi oblidat una mica. D’aquí un any, més o menys, els parroquians del bar hauran oblidat el que ha succeït avui. I, dit entre nosaltres, no crec que Helen O’Keefe s’ocupi amb gaire energia d’aquest cas. És clar que quan Paul torni s’obrirà un judici. Però llavors podrà defensar la teoria de la defensa pròpia de forma més versemblant. Ja sap com és la gent, Gwyn! Demà encara recordaran que un portava una vella escopeta i l’altre un revòlver. Però d’aquí a tres mesos explicaran que tots dos anaven armats amb canons…

Gwyneira li va donar la raó.

—Almenys ens estalviarem l’escàndol al voltant d’un procés, mentre aquest delicat tema dels maoris encara cuegi. Tonga en traurà el suc, de tot això… Posi’m una mica més de brandi, George, si us plau. No m’ho puc creure! Aquí asseguts i xerrant sobre quina enginyosa estratègia hem de seguir mentre han mort dos éssers humans!

George tornava a omplir el seu got quan Friday va bordar una altra vegada.

—La policia! —Paul va buscar el seu revòlver, però George el va agafar pel braç—. Per Déu, no facis de tu un desgraciat, noi! Si mates una altra persona o simplement amenaces Hanson, et penjaran, Paul Warden. I de res no servirà ni la teva fortuna ni el teu cognom.

—Tampoc no pot ser l’agent de policia —va intervenir Gwyneira, i es va aixecar trontollant lleugerament. Fins i tot si la gent de Haldon havia enviat un missatger a Lyttelton, era impossible que Hanson arribés abans de l’endemà a la tarda.

En lloc d’això, Helen O’Keefe estava tremolant i xopa per la pluja a la porta que unia la cuina amb el saló. Desconcertada per les veus que se sentien a la sala dels cavallers, no havia gosat entrar i ara alternava, insegura, la mirada de Gwyneira a George Greenwood.

—George… Què fas…? Tant és, Gwyn, aquesta nit has d’allotjar-me en algun lloc. No m’importa dormir a l’estable, si em dones un parell de mantes seques. Estic totalment xopa. Nepumuk no corre gaire.

—Però què fas tu aquí? —Gwyneira va abraçar la seva amiga. Helen mai havia estat a Kiward Station.

—Jo… Howard ha trobat les cartes de Ruben… les ha tirat per la casa i ha trencat la vaixella… Gwyn, si aquesta nit torna borratxo a casa, em matarà!

Quan Gwyn va informar la seva amiga de la mort de Howard, aquesta es va mostrar molt serena. Les llàgrimes que vessava més aviat responien a tota la pena, el dolor i la injustícia que havia experimentat i contemplat. Feia ja temps que l’afecte pel seu marit havia desaparegut. Va manifestar molta més preocupació pel fet que Paul fos acusat d’assassinat.

Gwyneira va reunir tots els diners que va poder trobar a la casa i va indicar a Paul que es dirigís a la seva habitació i empaquetés les seves coses. Sabia que hauria d’ajudar-lo, perquè el jove estava massa confús i extenuat. Era indubtable que no tenia la ment clara. No obstant això, mentre Paul pujava per l’escala, Marama va sortir a trobar-lo amb un farcell.

—Necessito les teves alforges, Paul —va dir amb dolçor—. I després anirem a la cuina, haurem d’emportar-nos una mica de menjar, no et sembla?

—Emportar-nos? Nosaltres? —va preguntar Paul de mal humor.

Marama va assentir.

—És clar. Jo vaig amb tu. Estic al teu costat.