10

Havien passat uns sis mesos des del procés de James McKenzie, quan Gwyneira va veure interrompudes les tasques per una excitada nena maori. Com sempre, havia deixat enrere un matí aqueferat i enterbolit una vegada més a causa d’una altra discussió amb Paul. EI jove havia tornat a ofendre dos pastors maoris, i això just abans de l’esquilada i de la conducció de les ovelles a les pastures de la muntanya, unes feines que feien necessàries totes les mans disponibles. Els dos homes eren insubstituïbles, experimentats, lleials i no hi havia raó per violentar-los només per haver aprofitat l’hivern per realitzar una de les tradicionals migracions de la seva tribu. Era normal: quan s’esgotaven les provisions que la tribu havia emmagatzemat per a l’hivern, els maoris desapareixien per anar a caçar a altres zones de la regió. Les cases al costat del llac s’abandonaven de la nit al dia i ningú anava a treballar, a excepció d’uns quants empleats domèstics de confiança. Per als pakeha acabats d’arribar això era, al principi, insòlit, però els colons ja feia molt que s’hi havien acostumat. I amb més motiu perquè les tribus tampoc no desapareixien en qualsevol època, sinó només quan no trobaven res més per menjar a prop dels seus assentaments o quan havien guanyat prou amb els pakeha per anar a comprar. Quan era l’estació de la sembra als seus camps i l’esquilada i la conducció del bestiar oferien abundant treball, tornaven. Així també els dos treballadors de Gwyneira, que no entenien en absolut per què Paul els reprenia rudement per la seva absència.

—EI senyor Paul ja ha de saber que tornem! —va dir un dels homes, enfadat—. Ha compartit molt temps el campament amb nosaltres. Era com un fill quan era petit, com el germà de Marama. Però ara…, només problemes. Només perquè problemes amb Tonga. Diu que no obeïm a ell, només Tonga. I Tonga voler que ell marxar-se. Però és absurd. Tonga encara no portar tokipoutangata, destral de cap… i el senyor Paul encara no senyor de la granja!

Gwyneira va sospirar. De moment, l’últim comentari de Ngopinis li va donar una bona arma per tranquil·litzar els homes. Igual que Tonga encara no era cap, a Paul encara no li pertanyia la granja, així que no havia d’amonestar ni acomiadar ningú. Com a disculpa n’hi havia prou amb unes llavors, van dir els maoris, disposats finalment a seguir treballant per a Gwyn. Però quan Paul prengués les regnes del negoci, la gent fugiria. Probablement, Tonga traslladaria tot el campament, quan un dia tingués la dignitat de cap, per no haver de veure més Paul.

Gwyneira va sortir a buscar el seu fill i li va retreure tot allò, però Paul només va fer un gest d’indiferència.

—Llavors, em limitaré a contractar colons acabats d’arribar. Són més fàcils de dirigir! I de totes maneres, Tonga no s’atrevirà a anar-se’n. Els maoris necessiten els diners que guanyen aquí i la terra on viuen. Qui els permetrà que ocupin les seves propietats? Ara tota la terra pertany als ramaders blancs. I el que menys necessiten és algú que provoqui disturbis!

Enfadada, Gwyn va haver d’admetre que Paul tenia raó. La tribu de Tonga no seria ben rebuda enlloc. Però aquell pensament no la tranquil·litzava, sinó que més aviat li produïa temor. Tonga era una persona impulsiva. Ningú no podia predir què passaria quan fos conscient d’això que Paul acabava de mencionar.

I ara arribava aquella noia a la quadra, on Gwyn estava ensellant el cavall. Una altra maori evidentment torbada. Esperava que no hi hagués més queixes contra Paul.

Però la noia no pertanyia a la tribu veïna. Gwyn va reconèixer una de les petites pupil·les de Helen. Es va acostar amb timidesa i va fer una petita inclinació davant Gwyn, com una aplicada alumna anglesa.

—Miss Gwyn, m’envia Miss Helen. He de dir-li que a O’Keefe Farm l’espera algú. I ha d’anar de pressa, abans que es faci fosc, abans que torni el senyor Howard, si avui a la nit no se’n va al bar. —La nena parlava un anglès excel·lent.

—Qui m’hi espera allà, Mara? —va preguntar Gwyneira, desconcertada—. Tothom sap on visc…

La petita va adoptar una expressió seriosa.

—És un secret! —va respondre greument—. I no ho he de dir a ningú més, només a vostè.

EI cor de Gwyneira va començar a bategar amb força.

—Fleurette? És la meva filla? Fleur ha tornat? —No s’ho acabava de creure, esperava que la seva filla visqués amb Ruben en algun lloc d’Otago.

Mara va negar amb el cap.

—No, miss, és un home… hum, un gentleman. I a vostè he de dir-Ii que s’afanyi, vostè pressa. —En pronunciar les últimes paraules va tornar a fer una reverència.

Gwyneira va assentir.

—Bé, petita. Agafa de pressa uns dolços de la cuina.

Moana ha preparat abans galetes. Mentre, vaig a enganxar el cabriolé. Així podràs tornar amb mi.

La noia va fer que no amb el cap.

—Jo aniré a peu, Miss Gwyn. És millor que agafi el cavall. Miss Helen diu que s’afanyi molt, molt.

Gwyneira no entenia absolutament res, però va acabar d’ensellar obedientment el cavall. Així que avui, res d’inspeccionar els coberts d’esquilada, sinó visita a casa de Helen. Qui seria el misteriós individu? Va posar les regnes a Raven, una filla de l’euga Morgaine, de pressa, a un ritme que agradava a la jove euga. Raven es va passar diligent al trot tan bon punt Gwyneira va deixar rere seu els edificis de Kiward Station. Amb el transcurs del temps, la drecera que unia les granges estava tan batuda que gairebé no havia de tirar de les regnes del cavall per ajudar-lo a passar els trams complicats. Raven va superar el rierol amb un salt poderós. Gwyneira va pensar amb un somriure triomfal en l’última cacera que havia organitzat Reginald Beasley. L’home havia contret segones núpcies amb una viuda de Christchurch l’edat de la qual s’ajustava a la d’ell. Administrava la casa de forma excel·lent i cuidava sense descans el jardí de roses. No obstant això, no semblava gaire apassionada, així que Beasley seguia entretenint-se amb la cria de cavalls de carreres. La seva ràbia era per tant més gran encara pel fet que Gwyneira i Raven haguessin guanyat totes les caceres amb rastre simulat. L’home planejava per al futur la construcció d’un hipòdrom. Llavors els cavalls de Gwyn no tornarien a deixar enrere els pura sang!

Poc abans d’arribar a la granja de Helen, Gwyn va haver de tibar les regnes per no atropellar cap dels nens que sortien de l’escola.

Tonga i un o dos maoris més de la colònia del llac la van saludar esquerps, només Marama va somriure tan amistosament com sempre.

—Estem llegint un llibre nou, Miss Gwyn! —li va explicar, complaguda—. Un per a adults! D’Edward Bulwer-Lytton. És molt famós a Anglaterra! Tracta d’un campament de romans, és una tribu molt antiga d’Anglaterra. El seu campament és al costat d’un volcà i entra en erupció. És tan trist, Miss Gwyn… només espero que les noies no es morin. Tant que estima lona. Glauc! Però és veritat que la gent hauria de ser més llesta. Ningú munta el seu campament tan a prop d’un volcà. I a sobre un de tan gran, amb dormitoris i tot. Creu que a Paul li agradaria llegir també aquest llibre? Llegeix molt poc últimament i això no és bo per a un gentleman, diu Miss Helen. Després aniré a buscar-lo i li portaré el llibre! —Marama va marxar fent salts i Gwyneira va somriure dintre seu. Encara somreia quan es va detenir davant la granja de Helen.

—Els teus nens demostren tenir sentit comú —li va dir fent broma a Helen, que va sortir de la casa tan bon punt va sentir els cascos. Va semblar alleujada en reconèixer Gwyn i no un altre visitant—. Mai vaig arribar a saber què era el que em disgustava de Bulwer-Lytton, però Marama ho ha encertat de mig a mig: tot és culpa dels romans. Si no s’haguessin instal·lat al costat del Vesuvi, Pompeia no hauria estat destruïda i Edward Bulwer-Lytton es podria haver estalviat les seves cinc-centes pàgines. Només hauries d’haver ensenyat als nens que tot això no succeeix a Anglaterra…

El somriure de Helen semblava forçat.

—Marama és un noia intel·ligent —va dir—. Però vine, Gwyn, no hem de perdre temps. Si Howard el troba aquí, el matarà. Encara està furiós perquè Warden i Sideblossom no van comptar amb ell quan van reunir la patrulla de recerca.

Gwyneira va arrufar el nas.

—Quina patrulla? I a qui matarà?

—Bé, a McKenzie. James McKenzie! Ah, és cert, no li he dit el nom a Mara, per seguretat. Però és aquí, Gwyn. I vol parlar urgentment amb tu!

Gwyneira va tenir la impressió que li flaquejaven les cames.

—Però… James és a Lyttelton, a la presó. No pot…

—S’ha escapat, Gwyn! I ara va, dóna’m el cavall. McKenzie és al graner.

Gwyneira s’hi va dirigir volant. Què podria dir-Ii ella? Què volia dir-Ii ell? Però James era allà… era allà, i ells…

Tan aviat com Gwyneira va entrar al graner, James McKenzie la va abraçar. Ella no va tenir temps de resistir-se i tampoc no va voler fer-ho. Sense alè, es va deixar anar contra I’espatlla de James. Havien passat tretze anys, però era una sensació tan meravellosa com la d’abans. Allà estava segura. Tant era el que succeís al seu voltant, quan James l’envoltava amb els seus braços, se sentia protegida de tot.

—Gwyn, quant temps… No hauria hagut d’abandonar-te —va murmurar James als seus cabells—. Hauria d’haver sabut què havia passat amb Paul. En lloc d’això…

—Jo hauria d’haver-t’ho dit —va respondre Gwyneira—. Però no em vaig atrevir… Però deixem-nos ara de disculpes, sempre vam saber el que volíem… —Li va dirigir un somriure murri. McKenzie no es cansava de contemplar l’expressió feliç a la seva cara sufocada per la cavalcada. Naturalment, va aprofitar l’oportunitat i va besar la boca que de bon grat se li oferia.

—Bé, hem de parlar! —va dir després decididament, mentre una brillantor entremaliada dansava als seus ulls—. Abans que res aclarim un tema, i només vull sentir la veritat i res més que la veritat. Ara que ja no existeix cap marit a qui deguis la teva lleialtat i cap fill a qui s’hagi d’enganyar: va ser només un pacte allò nostre, Gwyn? Es tractava només de tenir un fill? O em vas estimar? Encara que només fos una mica?

Gwyneira va somriure i va arrufar el nas, com si hagués de meditar la resposta.

—Una mica? Bé, sí, pensant-ho bé, una mica sí que et vaig estimar.

—Bé. —James al seu torn es va posar seriós—. I ara? Com que ja hi has reflexionat molt temps i has criat una filla tan preciosa… Com que ets lliure, Gwyneira, i ningú no pot donar-te més ordres, encara m’estimes una mica?

Gwyneira va negar amb el cap.

—No ho crec —va respondre lentament—. Ara t’estimo molt més!

James la va tornar a abraçar i ella va assaborir el petó.

—M’estimes prou per venir amb mi? —va preguntar—. Prou per fugir? La presó és horrible, Gwyn. He d’escapar d’això!

Gwyneira va negar amb el cap.

—Què t’imagines que farem? On vols anar? A robar ovelles una altra vegada? Si tornen a atrapar-te, aquesta vegada et penjaran! I a mi em ficaran a la presó.

—No m’han agafat en més de deu anys! —va protestar ell.

Gwyn va sospirar.

—Perquè vas trobar aquelles terres i aquell pas. L’amagatall ideal. Ara en diuen McKenzie Highland. Segurament se’n continuarà dient així quan ningú més es recordi de John Sideblossom i Gerald Warden.

McKenzie va somriure, irònic.

—Però no pots pensar seriosament que trobarem una altra vegada alguna cosa per l’estil! Has de passar els cinc anys que et queden a la presó, James. Quan recuperis realment la llibertat, ja veurem què fem. De totes maneres, tampoc no podria marxar d’aquí tan fàcilment. Les persones d’aquest lloc, els animals, la granja… James, tot depèn de mi. Tota la cria de les ovelles. Gerald beu més que no treballa i, quan ho fa, només s’ocupa de la cria dels bous. Però també en això delega cada vegada més en Paul…

—Amb la qual cosa el nen no és especialment apreciat… —va grunyir James—. Fleurette m’ho va explicar una mica, fins i tot l’agent de policia de Lyttelton. Ho sé tot sobre les planures de Canterbury. El meu zelador s’avorreix i jo sóc l’únic amb qui pot passar tot el dia xerrant.

Gwyn va somriure. Coneixia vagament el policia d’haver-lo vist en esdeveniments socials i sabia que li agradava parlar.

—Sí, Paul és difícil —va reconèixer—. I per això, encara em necessita més la gent. Almenys per ara. D’aquí a cinc anys tot serà diferent. Llavors Paul gairebé serà major d’edat i no permetrà que li digui res. Encara no sé si vull viure en una granja administrada per ell. Però potser podrem quedar-nos un tros de terra. Després de tot el que he fet per Kiward Station, em correspon.

—No serà terra suficient per a la cria d’ovelles —va apuntar James, entristit.

Gwyn va arronsar les espatlles.

—Però potser sí per a la cria de gossos o cavalls. EI teu Friday és famós, i la meva Cleo… encara viu, però aviat morirà. Els grangers es barallarien per un gos ensinistrat per tu.

—Però cinc anys, Gwyn…

—Només quatre i mig! —Gwyneira se li va acostar de nou. També a ella li semblaven cinc anys eterns, però no podia imaginar-se cap altra solució. I, de cap de les maneres, una fugida a les muntanyes o la vida al costat d’un jaciment d’or.

McKenzie va sospirar.

—D’acord, Gwyn. Però m’has de donar una oportunitat! Ara sóc lliure. No m’agrada pensar a tornar a la cel·la. Si no m’agafen, m’obriré pas en els jaciments. I, fes-me cas, Gwyn, trobaré or!

Gwyneira va somriure.

—És cert que també vas trobar Fleurette. Però no tornis a fer-me això de la noia maori davant d’un jutjat! Vaig pensar que se’m parava el cor quan vas parlar del teu gran amor!

James va fer una ganyota irònica.

—Doncs què havia de fer? Confessar-los que tenia una filla? Mai buscaran la noia maori, saben exactament que no tenen la menor possibilitat de trobar-la. Si bé Sideblossom sostenia, com és natural, que ella s’havia quedat amb tots els diners.

Gwyn va arrufar el nas.

—Quins diners, James?

McKenzie li va dedicar un somriure més ample.

—Bé, m’he permès donar a la meva filla un dot suficient, ja que en aquest aspecte els Warden no han estat generosos. Són tots els diners que he guanyat amb les ovelles en aquests anys. Creu-me, Gwyn, era un home ric! I espero que Fleur en faci un ús sensat.

Gwyn va somriure.

—Això em tranquil·litza. Ella i el seu Ruben em tenien espantada. Ruben és un bon noi, però no és hàbil en treballs manuals. Ruben com a buscador d’or… seria com si tu pretenguessis posar-te a treballar de jutge de pau.

McKenzie li va dirigir una mirada de retret.

—Oh, tinc un profund sentit de la justícia, Miss Gwyn! Per què et creus que em comparen amb Robin Hood? Només he robat els sacs dels rics, mai la gent que es guanya el pa amb penes i treballs! Bé, potser la meva manera d’actuar és poc convencional…

Gwyneira va riure.

—Diguem que no ets cap gentleman i que jo ja he deixat de ser una lady després de tot el que m’he permès fer amb tu. Però, saps què? Tant me fa!

Es van fer un petó de nou i James va conduir suaument Gwyneira cap al fenc; però llavors Helen els va interrompre.

—No m’agrada molestar-vos, però acaben de venir unes persones de l’oficina de policia. He suat sang, però només van preguntant pels voltants i no sembla que vulguin registrar la granja. No obstant això, sembla que hi ha hagut molta cridòria. Els barons de la llana ja s’han assabentat de la seva fugida, senyor McKenzie, i s’han apressat a enviar gent per capturar-lo. Déu meu, no podria haver esperat un parell de setmanes més? Enmig de l’esquilada ningú l’hauria perseguit, però ara sobren treballadors que des de fa mesos no tenen res concret a fer. Estan desitjant llançar-se a l’aventura! En qualsevol cas hauria de quedar-se aquí fins que es faci fosc i després desaparèixer. Tot i que el millor seria que tornés a la presó. EI més segur seria lliurar-se a la policia. Però això ha de decidir-ho vostè mateix. I tu, Gwyn, torna a casa com més aviat millor. No és moment perquè la teva família sospiti de tu. No va de broma, senyor McKenzie, els homes que han estat aquí tenien ordre de disparar-li.

Gwyneira tremolava de por quan va fer un petó de comiat a James. Una altra vegada més hauria de témer per la seva sort. I just ara, quan per fi s’havien retrobat.

També ella li va suggerir, naturalment, que tornés a Lyttelton, però James s’hi va negar. Volia anar a Otago. Primer havia de recollir Friday i després es dirigiria als campaments d’or.

—Quina insensatesa! —va comentar Helen.

—Li donaràs almenys provisions? —va preguntar Gwyn amb tristesa quan la seva amiga la va acompanyar a l’exterior—. I moltes gràcies, Helen. Sóc conscient del risc que has corregut.

Helen va fer un gest de rebuig.

—Si tot succeeix amb els nostres fills com està planejat, acabarà sent el sogre de Ruben… O seguiràs negant que és el pare de Fleurette?

Gwyn va somriure.

—Sempre ho has sabut, Helen! Tu mateixa em vas enviar a Matahorua i vas sentir el seu consell. Que potser no vaig elegir un home bo?

James McKenzie va ser detingut la nit següent, de manera que va tenir sort dins la desgràcia. Va caure en mans d’una patrulla de recerca de Kiward Station dirigida pels seus vells amics Andy McAran i Poker Livingston. Si tots dos haguessin anat sols, amb tota seguretat l’haurien deixat fugir, però havien emprès la marxa amb dos treballadors nous i no van voler córrer riscos. No van fer cap intent de disparar a James, però el sensat McAran compartia l’opinió de Helen i Gwyn.

—Si algú de les granges de Beasley o Barrington et troba, et matarà a trets com si fossis un gos. I no parlem de Sideblossom! Warden (dit entre nosaltres) és un estafador i, en certa manera, encara t’entén una mica. Però a Barrington l’has decebut profundament. AI cap i a la fi, li havies donat la teva paraula d’honor que no t’escaparies.

—Però només en el trajecte fins a Lyttelton! —va protestar James, defensant el seu honor—. Això no era vàlid per a cinc anys de presó!

Andy va arronsar les espatlles.

—En qualsevol cas, està enfadat. A Beasley l’horroritza perdre encara més ovelles. Els dos sementals que ha portat d’Anglaterra valen una fortuna. Prou preocupacions té ja a la granja. Aquest no coneix el perdó! EI millor és que compleixis la condemna.

Tot i així, el policia no estava enfadat quan McKenzie va tornar.

—Ha estat per la meva pròpia culpa —va grunyir—. D’ara endavant el tancaré, McKenzie! Això és el que ha aconseguit!

McKenzie va estar-se obedientment tres setmanes senceres a la presó; quan va escapar de nou es van produir unes circumstàncies especials que van obligar l’agent a trucar a la porta de Gwyneira a Kiward Station.

Gwyneira estava examinant una última vegada un grup d’ovelles mares i els seus bens abans que fossin conduïts a la muntanya, quan va veure arribar Laurence Hanson, màxim guardià de la llei del comtat de Canterbury. Hanson avançava lentament perquè arrossegava amb una corretja alguna cosa petita i negra. EI gos es resistia amb vehemència i només feia un parell de passos fins que corria el perill d’escanyar-se. Després plantava de nou les quatre potes a terra.

Gwyn va arrufar el nas. S’havia escapat un dels gossos de la seva granja? De fet, això no succeïa mai. I si arribés a passar, no se’n faria càrrec el cap de la policia. Va acomiadar de pressa els dos pastors maoris i els va enviar amb les ovelles a la muntanya.

—Us veuré a la tardor! —va dir als homes que anaven a passar l’estiu amb els animals en una de les cabanyes de la pastura—. Vigileu sobretot que el meu fill no us vegi abans!

—Suposar que els maoris es quedessin tot l’estiu a les pastures, sense visitar les seves dones, era pura fantasia. Però potser les dones es reunirien amb ells a les terres altes. Mai se sabia amb certesa: les tribus es movien. Gwyneira només sabia que Paul desaprovaria qualsevol solució.

Tot seguit, però, es va dirigir a la casa per saludar l’acalorat agent de policia, que ja anava a trobar-la. Sabia on eren els estables i pel que es veia volia guardar-hi el seu cavall. Així que no tenia pressa. Gwyn va sospirar. En realitat tenia altres coses a fer abans que passar-se el dia xerrant amb Hanson. Però, d’altra banda, aquest de segur que la informaria de tots els detalls sobre James.

Quan Gwyn va entrar a les quadres, Hanson estava deslligant el gos. No hi havia dubte que l’animal era un collie, però es trobava en un estat lamentable. EI pèl no tenia brillantor i estava enganxós, i l’animal estava tan flac que se li marcaven les costelles malgrat la llargada del pèl. Quan el xerif es va inclinar al seu costat, li va ensenyar les dents i va grunyir. Un morro tan agressiu no era normal en un Border. No obstant això, Gwyneira va reconèixer immediatament la gosseta.

—Friday! —va dir amb tendresa—. Deixi’m, xerif, que potser em recordarà. AI cap i a la fi, era meva quan tenia cinc mesos.

Hanson va mostrar un cert escepticisme davant la hipòtesi que la gossa realment recordés la dona que li havia donat les primeres lliçons en la guia de bestiar; però Friday va reaccionar a la veu de Gwyneira. Almenys no es va resistir quan ella la va acariciar i va deixar anar la corretja de la sella de muntar.

—D’on l’ha tret? És…

Hanson va assentir.

—És la gossa de McKenzie, en efecte. Va arribar fa dos dies a Lyttelton totalment esgotada. Ja veu quin aspecte té. McKenzie l’ha vista des de la finestra i ha armat un escàndol. Però què havia de fer jo? No puc deixar-la entrar a la presó! Com acabaríem? Si ell pot tenir un gos, el següent voldrà un gat, i si el gat es menja el canari del tercer, hi hauria un motí a la presó.

—Bé, no n’hi haurà per tant —Gwyn va somriure. La majoria dels presidiaris de Lyttelton no passaven prou temps a la presó per comprar-se un animal domèstic. En general dormien la borratxera i l’endemà ja eren al carrer.

—En qualsevol cas, això és inadmissible —va dir el xerif amb determinació—. Em vaig emportar l’animal a casa, però no volia quedar-s’hi. Així que s’obria la porta, corria cap a la presó. A la nit, McKenzie s’ha escapat. Aquesta vegada ha forçat un forrellat i ha robat carn per al gos. Per sort no ha estat res greu. EI carnisser ha dit després que es tractava d’un regal i no hi haurà cap altre judici… i a McKenzie ja el tenim de tornada a la presó. Però, naturalment, això no pot seguir així. L’home ho arrisca tot pel gos. En fi, llavors he pensat que… com que vostè havia criat l’animal i el seu acaba de morir…

Gwyneira va empassar-se la saliva. Fins i tot ara no podia pensar en Cleo sense que les llàgrimes li humitegessin els ulls. Encara no havia elegit un nou gos. La ferida era massa recent. Però allà hi havia Friday. I s’assemblava a la seva mare en el pelatge.

—Ho ha encertat! —va dir serenament—. Friday pot quedar-se aquí. Digui al senyor McKenzie que jo la cuidaré. Fins que ell ens… hum, fins que la reculli. Però ara vingui i prengui’s un refresc, agent. Deu estar assedegat després de la llarga cavalcada.

Friday jeia panteixant a l’ombra. Encara portava la corretja i Gwyn sabia que corria un risc quan es va inclinar sobre ella i la va deslligar.

—Vine, Friday!! —va dir dolçament.

I la gossa la va seguir.