3

Si Helen hagués hagut de descriure la seva existència en els últims anys, amb franquesa i sense les excuses amb què es consolava, esperant també impressionar els lectors de les cartes que enviava a Anglaterra, hauria elegit la paraula «supervivència».

Mentre que quan ella va arribar, la granja de Howard encara semblava una empresa prometedora, després del naixement de Ruben anava cap avall. Si bé el nombre d’ovelles de cria havia augmentat, la qualitat de la llana semblava haver empitjorat i les pèrdues a la primavera havien estat grans. A més, feia un temps que, atès l’èxit dels intents realitzats per Gerald, Howard també intentava criar bestiar boví.

—És una bogeria! —li va comentar Gwyneira a Helen—. Els bous necessiten molta més herba i farratge a l’hivern que les ovelles —va explicar—. A Kiward Station això no és un problema. Només amb la terra que ara està artigada podríem alimentar el doble d’ovelles. Però la vostra terra és àrida, i també està molt més a dalt, de manera que no és tan fèrtil i les ovelles no se sadollen. I ara els bous! No hi ha cap esperança. Podria intentar-se amb cabres. Però el millor seria desprendre’s de tot aquest ramat que va corrent pertot arreu i començar de bell nou amb dues bones ovelles. Qualitat, no quantitat!

Helen, per a qui les ovelles només havien estat ovelles fins al moment, havia d’escoltar amb atenció conferències sobre races i encreuaments i, si bé s’havia avorrit al principi, cada vegada escoltava amb més atenció el que Gwyneira li explicava. Si havia de fer cas del que deia la seva amiga, en comprar les seves ovelles, Howard o bé havia topat amb uns comerciants de ramat bastant qüestionables, o bé simplement no havia volgut gastar diners. En qualsevol cas, les seves ovelles estaven encreuades de qualsevol manera i era impossible aconseguir una qualitat regular de la llana. No importava la cura que es posés en l’elecció del menjar ni que les portés a les millors pastures.

—Ja ho veus en els colors, Helen —assenyalava Gwyneira—. Totes són diferents. Les nostres, en canvi, s’assemblen com gotes d’aigua. És com ha de ser, llavors sí que pots vendre grans quantitats de llana de qualitat i te’n paguen un bon preu.

Helen ho va comprendre i intentava alguna vegada influir amb prudència en Howard. Aquest, però, es mostrava poc obert als seus suggeriments. Fins i tot la reprenia amb rudesa quan ella només li feia alguna insinuació. No podia suportar les crítiques i això dificultava que establís amistats entre ramaders i comerciants de llana. En els últims temps s’havia enemistat amb gairebé tots, excepció feta del pacient Peter Brewster, qui, tot i no oferir-li cap preu elevat per la seva llana de tercera qualitat, sempre la hi comprava. Helen no s’atrevia ni a pensar què succeiria quan els Brewster es traslladessin realment a Otago. Dependrien del seu successor, i res podia esperar-se de la diplomàcia de Howard. Mostraria aquell home comprensió, malgrat tot, o ignoraria la granja en els futurs viatges comercials?

De totes maneres, la família en tenia prou tot just per a les necessitats del dia, i sense l’ajuda dels maoris, que donaven als pupils peces de caça, pesca o verdures per pagar les classes, Helen s’hauria vist amb freqüència sense saber què fer. Demanar ajuda per a la cura de l’estable i el manteniment de la casa era del tot inconcebible, Howard cada vegada exigia més de Helen en el treball de la granja perquè ni tan sols podia permetre’s un ajudant maori. Però, per desgràcia, Helen no solia sortir airosa d’aquelles tasques i Howard la renyava amb duresa quan ella es ruboritzava durant els parts dels animals o arrencava a plorar quan se’ls matava.

—No et posis així! —cridava, i la forçava a mirar i a ajudar. Helen intentava empassar-se el fàstic i la por i se sotmetia a les seves exigències fent el cor fort. No obstant això, no podia suportar que tractés el seu fill de la mateixa forma i això succeïa cada vegada amb una freqüència més gran.

Howard a penes podia esperar que el noi creixés i fos «útil», si bé ara ja es notava que Ruben també s’adaptaria poc al treball de la granja. Pel seu aspecte, el nen s’assemblava a Howard: era alt, amb els cabells foscos i ondulats, i no hi havia cap dubte que seria un home fort. Els ulls grisos i somiadors eren, però, de la seva mare, i la naturalesa de Ruben tampoc no responia a la duresa del negoci de la granja. El nen era l’orgull de Helen: amable, educat i de tracte agradable, a més de molt intel·ligent. Amb cinc anys ja sabia llegir bé i devorava patracols com Robin Hood i Ivanhoe. A l’escola es quedaven d’una peça quan resolia problemes matemàtics propis de nens de dotze i tretze anys i, com era natural, parlava el maori amb fluïdesa. Però els treballs manuals no eren la seva habilitat, fins i tot la petita Fleur era més hàbil fent fletxes per a l’arc acabat de construir per jugar a Robin Hood i disparar-les.

Però Ruben era aplicat. Quan Helen li demanava alguna cosa s’esforçava per complir la tasca fins allà on li era possible. EI to rude de Howard, en canvi, l’espantava, i les sagnants històries que el seu pare li explicava per endurir-li l’ànim, també. Per aquesta raó, la relació de Ruben amb el seu pare va anar empitjorant amb els anys, i Helen ja preveia un desastre similar al que hi havia hagut entre Gerald i Lucas a Kiward Station. I a més, per desgràcia, sense disposar de la fortuna que faria possible que Lucas contractés un administrador hàbil.

Quan Helen reflexionava sobre tot això, sentia que el seu matrimoni no hagués estat beneït amb més fills. Si bé Howard va reprendre les seves visites nocturnes després del naixement de Ruben, no va tornar a quedar-se embarassada. Potser a causa de l’edat de Helen, o al fet que Howard no tornés a dormir amb ella de forma regular, com el primer any del seu matrimoni. L’evident inapetència de Helen, la presència del nen al dormitori i el creixent gust per l’alcohol de Howard no eren especialment estimulants. L’home buscava més sovint el plaer en la taula de joc del bar de Haldon que al llit amb la seva dona. Helen no volia saber res de si allà també hi havia dones i de si algun guany en el joc passava potser a la butxaca d’una prostituta.

Però aquell era un bon dia. Howard no havia begut la nit abans i havia anat a cavall a la muntanya abans de l’alba per supervisar les ovelles mare. Helen havia munyit les vaques, Ruben havia recollit els ous i aviat arribarien els nens maoris a l’escola. Helen esperava també la visita de Gwyneira. Fleurette es queixaria si no la deixaven anar de nou a classe, tot i que en realitat encara era massa petita, però volia aprendre a llegir i no haver de dependre més del que li llegís en veu alta la seva impacient mare. Encara que el pare tenia més paciència, els llibres que li llegia no agradaven a Fleur. No en volia saber res, de nenes bones que queien en la pobresa i la desgràcia i després, a través de la sort o l’atzar, tornaven a sortir-se’n d’alguna manera. Abans hauria incendiat les cases d’aquelles fastigoses madrastres, pares adoptius o bruixes que no pas hauria posat més llenya al foc de la xemeneia. Preferia llegir les històries de Robin Hood i els seus homes o viatjar amb GuIIiver. Helen va somriure en pensar en aquell petit remolí. Semblava increïble que el calmós Lucas Warden fos el seu pare.

A George Greenwood li feia mal el costat del cos pel trot lleuger. Gwyneira s’havia rendit al principi de la decència i havia demanat que li enganxessin el cavall. L’elegant euga Igraine tirava amb empenta del carro de dos seients: hauria pogut guanyar qualsevol carrera de carruatges. La majoria de les vegades, el cavall de lloguer de George la seguia només al trot, però en general havia d’esforçar-se i sotragava el genet. A més, Gwyneira tenia ganes de parlar i va explicar moltes coses sobre Howard i Helen O’Keefe que interessaven vivament George. Per això intentava galopar al seu costat encara que tot li fes mal.

Tot i així, poc abans d’arribar a la granja, Gwyn va tirar de les regnes del cavall. AI cap i a la fi no volia atropellar cap dels nens maoris que anaven a escola. Ni tampoc havia de succeir res al petit saltejador de camins que els esperava amatent després de creuar el rierol. Semblava que Gwyneira ja hi comptava, però George va tenir un autèntic ensurt quan el petit de cabells foscos, amb la cara pintada de color verd i una fletxa i un arc a la mà, va sortir d’un salt dels arbustos.

—Alto! Què feu als meus boscos? Digueu els vostres noms i quina és la vostra missió!

Gwyneira va riure.

—Però vós ja em coneixeu, mestre Robin —va respondre ella—. Mireu-me! Potser no sóc la dama de companyia de Lady Fleurette, la dama del vostre cor?

—No és cert! Sóc Little John! —va cantar Fleur—. I ell és un correu de la reina! —Va assenyalar George—. Ve de Londres!

—Us envia el nostre bon rei Ricard Cor de Lleó? O potser veniu de part de Juan, el traïdor? —va preguntar Ruben recelós—. O potser de la reina Leonor amb el tresor per alliberar el rei?

—Exacte! —va respondre George amb gravetat. EI petit estava molt graciós amb la seva disfressa de bandit i fent servir aquelles paraules tan greus—. I avui encara he de dirigir-me a Terra Santa. Així que, ens deixaríeu passar ara? Sir…

—Ruben! —va replicar el nen—. Ruben Hood, al seu servei.

Fleur va saltar del cotxe.

—No porta tresor! —el va informar—. Només ha vingut a veure la teva mama. Però sí que ha arribat de Londres.

Gwyneira va prosseguir la marxa. Els nens ja trobarien sols la granja.

—Era Ruben —li va explicar a George—. EI fill de Helen. Un nen espavilat, veritat?

George va assentir. «En aquest sentit, ho ha fet bé», va pensar. Encara tenia present aquella avorrida i interminable tarda amb l’inútil del seu germà William, el dia que Helen va prendre la decisió. Però, abans que pogués dir res més, va aparèixer a la vista la granja dels O’Keefe. Davant aquella visió George es va sentir tan horroritzat com la mateixa Helen sis anys enrere. I a més, la cabanya ja no era nova com abans, sinó que mostrava els primers signes de deteriorament.

—Ella no ho havia imaginat així —va dir en veu baixa.

Gwyneira va detenir el seu cotxe davant de la granja i va desenganxar l’euga. George va tenir temps per mirar al seu voltant i observar amb deteniment els petits i dispersos estables, les vaques magres i el mul. Va veure el pou al pati —era evident que Helen havia de portar l’aigua a la casa amb galledes— i el piló per a la llenya. S’ocuparia almenys el senyor de la casa del proveïment? O havia de brandar Helen la destral si volia que la casa estigués calenta?

—Vingui, l’escola és a l’altre costat. —Gwyneira va arrencar George dels seus pensaments i va caminar envoltant l’edifici—. Haurem d’anar una mica per la muntanya. Els maons han construït un parell de cabanyes al bosquet, entre la casa de Helen i el seu propi poblat. Però des de la casa no es veuen. Howard no vol tenir nens a prop. Això de l’escola, a més, no li agrada, preferiria que Helen l’ajudés més a la granja. Tot i que últimament això ha millorat. Quan el marit necessita ajuda urgent, Helen li envia un dels seus deixebles més grans. Ells fan molt millor la feina.

Això sí que George ho podia entendre molt bé. Podia imaginar-se Helen realitzant tasques de la llar en cas d’urgència. Però ajudant a castrar bens o a parir vedells? Mai de la vida!

EI caminoi que portava al bosquet es recorria amb freqüència, però també aquí George va distingir indicis de la trista situació de la granja. En uns corrals hi havia un parell de marrans i ovelles de cria, però els animals estaven tots en mal estat: prims, amb la llana bruta i atapeïda. Els tancats estaven desatesos, el filferro mal tensat i les portes sortien de les frontisses. Ni punt de comparació amb la granja dels Beasley i res a veure amb Kiward Station. EI conjunt oferia un aspecte més que desolador.

Tot i així, del bosquet sortien rialles de nens. Allà sí que semblava regnar un bon ambient.

—Al principi —llegia una veueta cristal·lina i amb un divertit accent— Déu va crear el Cel i la Terra, rangi i papa.

Gwyneira va somriure George.

—Helen ja hi torna amb la versió maori de la Creació —va observar—. És bastant peculiar, però ara els nens la formulen de forma que Helen ja no es ruboritza.

Mentre es parlava amb alegria i tolerància dels déus maoris àvids d’amor, George va espiar a través dels arbustos l’interior de les cabanyes obertes i cobertes de palmes. Els nens estaven asseguts a terra i escoltaven amb atenció les paraules d’una neneta que llegia en veu alta els esdeveniments del primer dia de la Creació. Després va tocar el torn al nen següent. I llavors George va descobrir Helen. Estava asseguda en un pupitre improvisat al costat de l’escenari de la lectura, dreta i prima, tal com ell la conservava en el seu record. Amb el vestit gastat, però net i amb l’escot tancat, almenys de perfil era la institutriu correcta i continguda que recordava. El cor de George es va posar a bategar sense control quan, en cridar un altre dels seus alumnes, Helen va quedar de cara cap a ell; era bonica i sempre ho seria, més enllà dels canvis que patís o de com envellís. Això últim, de tota manera, sí que el va espantar. Helen Davenport O’Keefe s’havia marcit molt en els últims anys. El sol, que havia enfosquit aquella pell blanca i fina, no li feia cap bé. A més, la seva cara, abans prima, era ara més afilada i amb una ombra gairebé d’aflicció. Els cabells, en canvi, seguien sent d’un color castany i lluent. Els portava recollits en una trena gruixuda i llarga que li queia per l’esquena. Un parell de flocs s’havien desprès, i Helen se’ls apartava sovint, mentre feia broma amb els alumnes, amb més gran freqüència que quan feia classes per a William i ell, va observar George amb gelosia. No se la veia menys severa que abans, però el tracte amb els nens maoris semblava divertir-la. I era evident que el seu petit mestre Ruben li feia bé.

Ruben i Fleurette acabaven de reunir-se amb el grup. Arribaven tard, però amb l’esperança que Helen no se n’adonés. I allò, naturalment, era impossible. La professora va interrompre la classe després del tercer dia de la Creació.

—Fleurette Warden. M’alegro de tornar-te a veure. Però no creus que una lady ha de dir bon dia quan es reuneix amb un grup? I tu, Ruben O’Keefe, et trobes malament o hi ha algun altre motiu perquè tinguis la cara tan verda? Au, corre al pou i renta’t per tenir l’aspecte d’un gentleman. On és la mare, Fleur? O has tornat a venir amb el senyor McKenzie?

Fleur va intentar dir que sí i que no amb el cap al mateix temps.

—La mare és a la granja amb el senyor… Wood-alguna-cosa —va explicar—. Però jo he vingut corrents perquè pensava que continuaríem llegint la història. La nostra, no aquestes bestieses velles de rangi i papa.

Helen es va armar de paciència.

—Fleur, mai escoltarem prou la història de la Creació. I tenim uns nens aquí que encara no la coneixen, o si més no la versió cristiana. Seu i escolta amb atenció. Ja veurem què segueix després… —Helen es disposava a indicar al nen següent que seguís, però Fleur acabava de descobrir la seva mare.

—Allà hi ha la mama i el senyor…

Helen va mirar a través de l’enramada i es va quedar de pedra quan va reconèixer George Greenwood. Primer es va esblanqueir i després es va ruboritzar. Era l’alegria? L’ensurt? La vergonya? George esperava que vencés l’alegria. Va somriure.

Helen va recollir els seus llibres, nerviosa.

—Rongo… —Els ulls buscaven pel grup de nens i es van aturar en una de les noies més grans, que fins al moment no havia seguit la classe amb especial atenció. Semblava que era una de les nenes que no estaven gaire entusiasmades amb la història de la Creació. La noia havia preferit fullejar el llibre que també Fleur trobava més interessant—. Rongo, he de deixar-vos sols un parell de minuts, tinc una visita. Podries encarregar-te tu de la classe? Para atenció que els nens llegeixin correctament i no diguin qualsevol cosa ni deixin de llegir cap paraula.

Rongo Rongo va assentir i es va posar dreta. Plenament conscient de la seva importància com a professora auxiliar, va asseure’s al pupitre i va indicar a una nena que continués llegint.

Mentre la nova lectora s’esforçava a concentrar-se en la història del quart dia de la Creació, Helen va caminar cap a Gwyn i George. Aquest va seguir admirant la seva actitud. Qualsevol altra dona hauria intentat recollir-se els cabells precipitadament, o estirar-se el vestit, per arreglar-se una mica. Helen no va fer res d’això. Es va acostar tranquil·la i ben dreta al visitant i li va allargar la mà.

—George Greenwood! Quina alegria de veure’l!

—Miss Helen, m’ha reconegut! —va respondre ell, content—. No ho ha oblidat.

Helen es va ruboritzar tènuement. Va constatar que ell havia dit «ho» i no «em». Al·ludia a la promesa que li havia fet llavors, a l’absurd enamorament del jove i el seu intent desesperat per evitar que ella comencés una nova vida.

—Com podria haver-ho oblidat, George? —va respondre ella amb afecte—. Vostè era un dels meus alumnes més prometedors. I ara ha fet el seu desig realitat, viatjar pel món.

—No per tot el món, Miss Helen… O he de dir-Ii senyora O’Keefe? —George se la va quedar mirant amb la seva antiga insolència als ulls.

Helen va arronsar les espatlles.

—Tots em diuen Miss Helen.

—EI senyor Greenwood ha vingut per fundar la filial de la seva empresa a Christchurch —va explicar Gwyneira—. Es farà càrrec del comerç llaner de Peter Brewster quan ell i la seva família se’n vagin a Otago.

Helen va iniciar un somriure una mica forçat. No quedava clar si això seria bo o dolent per a Howard.

—Està… molt bé —va titubejar—. I ara és aquí per conèixer el seus clients? Howard tornarà a la tarda…

George la va mirar amb ironia.

—Sóc aquí, sobretot, per tornar a veure-la a vostè, Miss Helen. EI senyor Howard pot esperar. Ja l’hi vaig dir, però no va voler escoltar-me.

—George, hauries de… Mira que…! —La veu de la vella institutriu.

George esperava un «Ets un impertinent!», però Helen es va contenir. En lloc d’això va semblar espantada perquè ella l’havia tractat de tu sense voler. George es va preguntar si el que pensava Gwyneira tenia res a veure amb tot allò. Tenia por Helen del nou comprador de llana? Segons es deia, n’havia de tenir.

—Com està la seva família, George? —va preguntar Helen, intentant seguir amb una conversa formal—. M’encantaria parlar amb vostè, però els nens han recorregut cinc quilòmetres per venir a classe i no puc decebre’ls. Pot esperar?

George va assentir, somrient.

—Vostè sap que puc esperar, Miss Helen… —De nou una al·lusió—. I sempre he gaudit de les seves classes. Puc participar en aquesta?

Helen va semblar relaxar-se.

—L’ensenyament encara no ha fet mal a ningú —va dir—. Segui amb nosaltres.

Els nens maoris li van fer lloc sorpresos quan George va seure a terra, entre ells. Helen va explicar en anglès i en maori que era un antic alumne que venia de la llunyana Anglaterra i que havia recorregut el trajecte més llarg per arribar a l’escola. Els nens van riure i George va tornar a notar que el to de les classes de Helen s’havia transformat. Abans feia broma molt rarament.

Els nens van saludar el nou company de classe en la seva llengua, de manera que George va aprendre les primeres paraules en maori. Després de classe també va poder llegir el primer fragment de la història de la Creació, mentre els nens l’anaven corregint entre rialles. A continuació, els escolars més grans li van fer preguntes i George els va parlar del seu període escolar, primer a la casa londinenca, amb Helen, i després a la universitat, a Oxford.

—I què li va agradar més? —va preguntar, indiscret, un dels nois grans. Helen l’anomenava Reti i parlava molt bé l’anglès.

George va riure.

—Les classes amb Miss Helen, és clar. Quan feia bon temps sèiem a fora, igual que aquí. I la mare insistia que Miss Helen jugués a croquet amb nosaltres, però ella no n’aprenia mai i sempre perdia. —Va fer l’ullet a Helen.

Reti no va semblar sorprès.

—Quan va arribar aquí tampoc no sabia munyir una vaca —va dir—. Què és el croquet, senyor George? Se n’ha de saber si es vol treballar a Christchurch? Jo vull treballar amb els anglesos i fer-me ric.

George va arxivar aquell comentari. Hauria de parlar amb Helen sobre aquell jove prometedor. Un maori perfectament bilingüe podria ser d’enorme utilitat a Greenwood Enterprises.

—Si vols actuar com un gentleman i conèixer una lady hauries de ser prou bo jugant al croquet per poder perdre amb educació.

Helen va posar els ulls en blanc. Gwyneira va adonar-se que de cop se la veia més jove.

—Ens en pots ensenyar? —va preguntar Rongo Rongo—. Perquè una lady també ha de saber jugar, no?

—A tot preu! —va dir George, molt seriós—. Però no sé si tindré tant de temps. Jo…

—Jo us en puc ensenyar! —va intervenir Gwyneira. EI joc era una oportunitat inesperada per alliberar Helen abans de la classe—. Què us semblaria si avui en lloc de llegir i sumar ens ocupem de les maces i els arcs? Jo us ensenyo com s’hi juga i així Miss Helen disposarà de temps per ocupar-se de la seva visita. De segur que vol mostrar-li la granja.

Helen i George la van mirar amb expressió d’agraïment. Tot i que la institutriu dubtava que la seva amiga fos una entusiasta d’un joc tan pausat quan era més jove, sens dubte el dominava millor que Helen i George junts.

—Bé, necessitem una pilota… no, no una de tan grossa, Ruben, una de petita… sí, també podem utilitzar aquella pedra. I uns petits arcs… bona idea, així trenats, Tane.

Els nens estaven d’allò més distrets quan Helen i George es van allunyar. Helen va conduir el seu antic alumne cap a la casa pel mateix camí per on aquest havia arribat amb Gwyneira.

L’estat de la casa li va semblar deplorable.

—EI meu marit encara no ha tingut temps d’arreglar els corrals després de l’hivern —es va disculpar ella quan van passar al costat de les tanques—. Tenim molt ramat a la muntanya, dispers pels prats, i ara a la primavera els bens neixen sense parar.

George no va fer cap comentari, tot i que ja coneixia com eren de suaus els hiverns a Nova Zelanda. Howard, en qualsevol cas, podia haver reparat els corrals també a l’estació freda.

Helen ho sabia, era evident. Va quedar-se callada una estona i finalment va girar-se per mirar-lo.

—Oh, George, estic tan avergonyida! Què deu pensar de mi, comparant el que està veient aquí amb les meves cartes…

L’expressió d’aquella cara se li va clavar al cor com una agulla.

—No entenc el que diu, Miss Helen —va respondre amb dolçor—. He vist una granja que… no és gran, no és luxosa, però està sòlidament construïda i arreglada amb amor. I encara que el bestiar no sembli de gran valor, està alimentat, i les vaques, munyides. —Va fer-li l’ullet—. I el mul sembla estimar-la de veritat!

Nepumuk va llançar el seu habitual i penetrant bramul quan Helen va passar pel costat del paddock.

—Sens dubte he de considerar el seu marit com un cavaller que s’esforça a alimentar bé la família i que administra de forma modèlica la granja. No es preocupi, Miss Helen.

La dona el va mirar amb incredulitat. Després va somriure.

—George, porta unes ulleres amb vidres de color rosa. Ell va arronsar les espatlles.

—Vostè em fa feliç, Miss Helen. Sigui on sigui, només veig bellesa i bondat.

Helen es va posar vermella com un tomàquet.

—George, si us plau. Realment hauria de deixar de…

George li va somriure amb ironia. Havia deixat de fer-ho? En certa manera sí, no podia negar-ho. EI seu cor havia bategat més fort en el retrobament; s’alegrava de tornar a veure Helen, de sentir-li la veu, del seu constant equilibri entre la decència i l’originalitat. Però ja no lluitava contra el desig constant d’imaginar com la besava i com l’estimava físicament. Això formava part del passat. Per la dona que ara tenia al davant sentia encara, en qualsevol cas, una certa tendresa. Succeiria ara el mateix si ella no l’hagués rebutjat llavors? La passió hauria cedit també el pas a l’amistat i al sentit de la responsabilitat? Probablement abans que hagués acabat la carrera i s’hi hagués pogut casar? I s’hauria casat realment amb ella, o hauria esperat que les flames del seu amor tornessin a cremar per una altra dona?

George no hauria pogut respondre amb tota certesa cap d’aquestes preguntes, a excepció de l’última.

—Quan dic per sempre, també ho penso. Però no la molestaré amb això. Tampoc no vol fugar-se amb mi, oi? —La ganyota insolent de sempre.

Helen va fer que no amb el cap i va donar una pastanaga a Nepumuk.

—Mai no podria abandonar aquest mul —va dir fent broma, però amb llàgrimes als ulls. George era tan dolç i encara tan ingenu… Que feliç faria la noia que acceptés ser la seva promesa!—. Però entri i parli’m de la seva família.

L’interior de la cabanya responia a les expectatives de George: un mobiliari modest però acollidor gràcies a la mà incansable, pulcra i sol·lícita d’una mestressa de casa. La taula estava decorada amb unes estovalles de colors i un gerro ple de flors, i uns coixins confeccionats per la mateixa Helen feien més còmodes les cadires. Davant de la xemeneia hi havia una filosa i el vell balancí de Helen, i en una prestatgeria, exquisidament ordenats, els seus llibres. Fins i tot hi havia un parell d’exemplars nous. Regals de Howard, o potser «préstecs» de Gwyneira? Kiward Station tenia una biblioteca enorme, tot i que George no podia imaginar que Gerald llegís gaire.

George va parlar-li de Londres mentre Helen preparava el te. Treballava donant-li l’esquena, segurament perquè no volia que ell li veiés les mans. Aquelles mans aspres i calloses de treballar, en lloc dels suaus i acurats dits de la seva antiga institutriu.

—La mare segueix dedicant-se a les seves organitzacions benèfiques, només ha abandonat el comitè de l’orfenat a causa de l’escàndol que s’hi va produir. De fet, la culpa a vostè. Les dames estan totalment convençudes que vostè va fer malbé les nenes durant la travessia.

—Que jo vaig fer què? —va preguntar Helen, perplexa.

—En qualsevol cas, cito, la seva «actitud emancipada» hauria fet que les noies oblidessin la humilitat i la consagració degudes a les cases per les quals treballaven. Aquella havia de ser l’única raó de l’escàndol. EI pastor Thorne va acabar-ho d’adobar, i la senyora Baldwin no hi va tenir res a dir.

—George, eren nenes petites i trastornades! Una la van lliurar a un delinqüent sexual, l’altra la van comprar per treballar com una esclava. Una família amb vuit fills, George, en la qual una nena de deu anys havia d’ocupar-se del treball de la casa. Fins i tot fer de llevadora! No és estrany que la nena s’escapés! I els «senyors» de Laurie no eren gaire millors. Encara sento les paraules d’aquella senyora Lavender: «No, si ens n’emportem dues es passaran tot el dia parlant en lloc de treballar». I la nena va esgotar les llàgrimes de tant plorar…

—N’ha tornat a saber res, de les noies? —va preguntar George—. Com que va deixar d’escriure…

Semblava que el jove sabia de memòria cadascuna de les cartes de Helen.

Helen va negar amb el cap.

—Només se sap que Mary i Laurie van desaparèixer el mateix dia. Just una setmana després que les separessin. Se sospita que ja ho havien parlat. Però jo no ho crec. Mary i Laurie mai no arribaven a acords. L’una sempre sabia el que pensava l’altra, era gairebé inquietant. Després no es va tornar a saber res més d’elles. Temo que hagin mort. Dues nenes soles en terres verges… no és el mateix que si haguessin viscut a tres quilòmetres de distància l’una de l’altra i s’haguessin pogut reunir fàcilment. Aquells… aquells cristians —va escopir les paraules—. Van enviar Mary a una granja més enllà de Haldon i Laurie es va quedar a Christchurch. Entre els dos llocs hi ha vuitanta quilòmetres de bosc. No puc ni pensar què van fer les nenes.

Helen va servir el te i va seure amb George a taula.

—I la tercera? —va preguntar—. Què li va passar?

—Daphne? Oh, això sí que va ser un escàndol, ho vam saber unes quantes setmanes després. Va escapar-se. Però abans va llançar aigua bullint al seu senyor, aquell Morrison, a la cara. Al principi semblava que no sobreviuria. Després ho va aconseguir, però ha quedat cec i té la cara deformada per les cicatrius. Dorothy diu que Morrison té ara l’aspecte del monstre que havia estat sempre. El va veure una vegada, ja que els Morrison van a comprar a Haldon. La dona ha rejovenit després que el marit patís… l’accident. Busquen Daphne, però si ella no fa res per entrar a la comissaria de Christchurch, no la trobaran pas. Si vol la meva opinió, tenia raons per escapar i fer el que va fer. El que no sé és quin futur li espera…

George va arronsar les espatlles.

—És probablement el mateix futur que li podia esperar a Londres. Pobra noia. Però el comitè de l’orfenat va obtenir el que es mereixia, d’això se’n va encarregar el reverend Thorne. I aquell Baldwin…

Helen va somriure, gairebé triomfant.

—Harper, l’han deixat amb un pam de nas. Li han arrabassat el somni de ser bisbe de Canterbury. Sento una alegria per la seva desgràcia completament mancada de pietat cristiana! Però expliqui’m! EI seu pare…

—Continua dirigint el seu despatx a Greenwood Enterprises. La companyia creix i s’expandeix. La reina fomenta el comerç exterior i a les colònies es fan unes fortunes enormes, amb freqüència a costa dels indígenes. He vist coses… Els maoris, per exemple, haurien d’alegrar-se que tant els immigrants blancs com ells mateixos siguin pacífics. Però ni el meu pare ni jo podem canviar la situació: també nosaltres ens aprofitem de l’explotació d’aquests països. I a Anglaterra mateix floreix la industrialització, encara que amb abusos que m’agraden tan poc com el maltractament d’ultramar. Les condicions de treball són horribles en algunes fàbriques. Pensant-ho bé, cap altre lloc m’ha agradat tant com Nova Zelanda. Però m’estic desviant…

Mentre George tornava al tema, va adonar-se que aquell comentari no tan sols l’havia fet per afalagar Helen. No, aquell país li agradava de veritat. Les persones rectes i tranquil·les, el vast paisatge amb les majestuoses muntanyes, les extenses granges amb ovelles i bous ben alimentats en les abundants pastures… i Christchurch, que es disposava a ser una típica ciutat anglesa amb bisbat i universitat a l’altre extrem del món.

—Què fa William? —va preguntar Helen.

George va sospirar amb un expressiu parpelleig.

—William no va entrar a la universitat, però amb això vostè ja hi comptava.

Helen va negar amb el cap.

—Va tenir una sèrie de professors privats —va continuar dient George— que al principi van ser periòdicament acomiadats per la meva mare i després pel meu pare perquè no li ensenyaven res. Treballa a la companyia des de fa un any, si és que es pot parlar de treballar. En el fons està matant el temps, i acompanyants no li manquen, d’un sexe o de l’altre. Després dels bars, acaba de descobrir les dones. Lamentablement, la majoria les troba al carrer. No les diferencia, o més aviat al contrari. Les ladies li fan por, però les dones de costums lleugers el meravellen. El pare es posa malalt i la mare encara no se n’adona. Però arribarà un dia que…

No va seguir parlant, però Helen sabia el que pensava a la perfecció: el dia que el pare morís, els dos germans heretarien la companyia. Llavors George o bé compensava William (i això destruiria una empresa com Greenwood) o seguia aguantant-lo a la firma. Helen considerava poc probable que resistís això últim durant gaire temps.

Mentre assaborien el te en silenci i abstrets, es va obrir la porta d’entrada i Fleur i Ruben es van precipitar a l’interior.

—Hem guanyat! —Fleurette resplendia i aixecava una improvisada maça de croquet—. Ruben i jo som els guanyadors!

—Heu fet trampa —els va reprendre Gwyneira, que va aparèixer darrere dels nens. També ella oferia un aspecte sufocat i una mica descuidat, però semblava que s’ho havia passat la mar de bé—. He vist perfectament com empenyies la bola de Ruben per l’últim arc.

Helen va arrufar el nas.

—És veritat, Ruben? I no has dit res?

—Amb aquestes maces tan estranyes no es pot ser pre… pre… Com es diu, Ruben? —va dir Fleur, defensant el seu amic.

—Precís —va completar Ruben—. Però la direcció era correcta!

George va riure.

—Quan estigui de tornada a Anglaterra us enviaré unes bones maces —va prometre—. Però llavors, res de trampes.

—De veritat? —va preguntar Fleur.

Ruben, en canvi, ja rumiava altres assumptes. Va examinar Helen i aquell visitant d’ulls castanys i intel·ligents que era de la seva confiança. Finalment, es va tornar cap a George.

—Tu ets d’Anglaterra. Ets tu el meu autèntic pare?

Gwyn es va quedar sense aire i Helen es va ruboritzar.

—Ruben! Però quines ximpleries dius! Saps molt bé que només tens un pare! —Es va girar cap a George per disculpar-se—. Espero que no pensi res equivocat. És només que Ruben… no té gaires bones relacions amb el seu pare i últimament alimenta la idea que Howard… bé, que potser té un altre pare en algun lloc d’Anglaterra. Suposo que és degut al fet que jo li he explicat moltes coses del seu avi. Ruben se li assembla molt, sap? I això el desorienta. Ruben, disculpa’t ara mateix.

George va somriure.

—No ha de disculpar-se. AI contrari, em sento honrat. A qui no li agradaria tenir alguna familiaritat amb Ruben Hood, un intrèpid aventurer i un destacat jugador de croquet? Què en penses, Ruben, m’acceptaries com a tiet? Se’n poden tenir uns quants.

Ruben pensava.

—Ruben! Vol regalar-nos unes maces de croquet! Està molt bé tenir un oncle així. Pot ser el meu tiet, senyor Greenwood. —No hi havia cap dubte que Fleur era una nena pràctica.

Gwyneira es va armar de paciència.

—Si segueix sent tan decidida davant les empreses financeres, serà molt fàcil casar-la.

—Jo em caso amb Ruben —va dir Fleur—. I Ruben es casa amb mi, no? —Brandava la maça de croquet. Valia més que Ruben no rebutgés tal pretensió.

Helen i Gwyneira es van mirar l’una a l’altra, impotents. Després es van posar a riure, i George amb elles.

—Quan podré parlar amb el pare del nuvi? —va preguntar l’home, mirant la posició del sol—. He promès al senyor Warden que tornaria per sopar i m’agradaria mantenir la meva paraula. La meva conversa amb el senyor O’Keefe haurà d’esperar fins demà. Existeix la possibilitat que hi pugui parlar al matí, Miss Helen?

Helen es va mossegar els llavis.

—Amb molt de gust li diré que es tracta d’un assumpte prioritari. Però Howard és a vegades… bé, obstinat. Si s’obsessiona amb la idea que vostè vol imposar-li una cita… —Era evident que li era difícil parlar de l’obstinació i el fals orgull de Howard. A més, no podia admetre fins a quin punt era freqüent que els seus estats d’ànim els dictés el whisky.

Parlava com sempre, continguda i amb calma, però George sabia llegir-li els ulls, com feia abans durant els sopars a casa dels Greenwood. Va veure ràbia i rebel·lió, desesperació i menyspreu. Abans, aquells sentiments s’havien dirigit cap a la seva frívola mare; avui, contra l’home a qui en una ocasió Helen havia cregut que podia estimar.

—No es preocupi, Miss Helen. No ha de dir que vinc de Kiward Station. N’hi haurà prou si li diu que vaig cap a Haldon i que m’agradaria fer un cop d’ull a la granja abans de fer-li un parell de propostes comercials.

Helen va assentir.

—Ho intentaré.

Gwyneira i els nens ja havien sortit per enganxar el cavall. Helen va sentir les veus dels nens, barallant-se per l’estríjol i el raspall. No semblava que George tingués tanta pressa. Va observar una mica més la cabanya abans de fer el gest d’acomiadar-se. Helen lluitava amb ella mateixa. Havia de parlar amb ell o interpretaria erròniament la seva petició? AI final va decidir abordar de nou el tema relacionat amb Howard. Si George s’havia d’encarregar del comerç de la llana de la regió, tota la seva existència dependria d’ell. I era possible que Howard no tingués res millor que fer que provocar el visitant d’Anglaterra.

—George… —va començar ella, vacil·lant—, quan demà parli amb Howard, li prego si us plau que sigui indulgent. És molt orgullós, tot s’ho pren malament de seguida. La vida no l’ha tractat bé i li costa dominar-se. És, és…

«No és un gentleman», volia dir, però no va aconseguir articular-ho.

George va assentir i va somriure. En els seus ulls, habitualment tan irònics, hi havia dolçor i un ressò del seu antic amor.

—No segueixi, Miss Helen! Estic segur que amb el seu marit arribaré a un acord satisfactori per a les dues parts. En matèria de diplomàcia he anat, al cap i a la fi, a les millors escoles… —Li va fer l’ullet.

Helen va somriure tímidament.

—Llavors, fins demà, George.

—Fins demà, Helen! —George volia allargar-li la mà, però va pensar una altra cosa. Una vegada, una única vegada, l’havia de besar. La va rodejar lleument amb el braç i va acariciar-li la galta amb els llavis. Helen li ho va permetre, i després també ella va cedir a la seva debilitat i es va recolzar per uns segons en la seva espatlla. Potser una altra persona, a més d’ella, seria forta. Potser hi havia algú capaç de complir la seva paraula.