9

En concloure la setmana, Lucas gairebé tenia trenta pells de foca i encara sentia més vergonya i odi cap a si mateix que després de l’episodi a bord del Pretty Peg. Estava fermament decidit a no tornar al banc de foques després del cap de setmana a Westport. Deien que aquella era una colònia florent, així que hi podria trobar alguna feina més adient, per molt que amb això estigués admetent que no era un autèntic home.

EI comerciant de pells, un home baixet i nerviüt que també administrava els comerços de Westport, es va mostrar molt optimista en aquest sentit. Com Lucas havia esperat, no va relacionar el nou caçador del banc de foques amb el balener que s’havia escapat del Pretty Peg. Potser era incapaç de fer aquell esforç, o potser l’hi era indiferent. En qualsevol cas, li va donar un parell de centaus per cada pell i va respondre servicialment a les seves preguntes sobre la possibilitat de trobar una altra feina a Westport. Lucas no va reconèixer que no suportava la matança, sinó que només va admetre que li pesaven la soledat i la companyia d’homes.

—Vull viure a la ciutat —va afirmar—. Potser trobar una dona i fundar una família… simplement, no veure més balenes i foques mortes. —Lucas va deixar els diners pel sac de dormir i la roba que acabava de comprar al taulell.

El comerciant i els nous amics de Lucas van posar-se a riure.

—Bé, el cas és que de feina en trobaràs, però una dona? Les úniques noies que hi ha aquí són al local de Jolanda, a sobre del bar. I sí, són en edat casadora!

Els homes, que havien entès l’acudit, no podien parar de riure.

—Pots preguntar ara mateix! —va dir Norman en to alegre—. Véns amb nosaltres al pub?

Lucas no podia negar-s’hi. En realitat hauria preferit estalviar els seus escassos guanys, però un whisky li venia de gust: una mica d’alcohol potser l’ajudaria a oblidar els ulls de les foques i els desesperats cops de cua de la balena.

El comerciant de pells va esmentar quines possibilitats de guanyar-se la vida hi podien haver a Westport. Potser el ferrer necessitava ajuda. Havia treballat alguna vegada amb el ferro? Lucas va lamentar no haver prestat atenció a Kiward Station a com ferrava James McKenzie els cavalls. Aquesta activitat podria haver-li proporcionat diners, però Lucas mai no havia tocat un martell i un clau. Sabia muntar a cavall, això era tot.

L’home va interpretar de forma correcta el silenci de Lucas.

—No és un artesà, veritat? No ha après un altre ofici que no sigui donar cops al cap de les foques. Però la construcció podria ser una possibilitat! Els fusters sempre busquen ajuda. No donen l’abast per a tots els encàrrecs; de sobte, tothom vol cases a la vora del BuIIer. Ens convertim en una ciutat com Déu mana! Però no paguen massa. Ni comparació amb el que guanyes amb això! —va dir, assenyalant les pells.

Lucas va assentir.

—Sí, ja ho sé. Però malgrat això seguiré buscant… Sempre… sempre m’havia imaginat que treballaria amb la fusta.

EI pub era petit i no estava especialment net. Però Lucas va comprovar, alleujat, que cap dels parroquians no el recordava. De segur que no havien dedicat ni un segon a considerar els mariners del Pretty Peg. Només la noia pèl-roja, que també servia aquell dia, va semblar que l’observava de dalt a baix quan va netejar la taula abans de dipositar uns vasos de whisky davant de Norman i Lucas.

—Em sap greu que això torni a tenir l’aspecte d’una cort de porcs —va dir la noia—. Ja he dit a Miss Jolanda que el xinès no neteja bé… —EI «xinès» era un empleat de la barra prou exòtic—. Però mentre ningú es queixi… Només el whisky, o volen també fer un mos?

A Lucas li hauria agradat menjar alguna cosa que no fes olor de mar, ni d’algues, ni de sang, una menja que no fos rostida de pressa i mig crua al foc dels caçadors de foques. A més, semblava que la noia tenia en compte la neteja. Potser la cuina no estava tan bruta com era de témer.

Norman va riure.

—I què més tens per menjar, petita? AI campament ja hi tenim menjar, però sense postres dolces com tu… —Va pessigar la noia al cul.

—Ja saps que això costa un centau, veritat, petit? —va respondre ella—. Ho dic a Miss Jolanda i ho poso al teu compte. Però no vull ser així… pel centau també et deixo agafar això. —La pèl-roja es va assenyalar el pit. Acompanyat pels crits de la resta dels homes, Norman va posar la mà amb ganes, fins que la noia se’n va desprendre hàbilment—. Després, quan hagis pagat, te’n donaré més.

Els homes van riure quan ella es va allunyar talonejant. Portava sabates altes d’un vermell pujat i un vestit en diferents tons de gris. Era vell i sargit amb freqüència, però estava net i el volant de puntes, que el feia més provocatiu, estava planxat i emmidonat. A Lucas li va recordar una mica a Gwyneira. Sí, ella era una lady, i aquella joveneta, una puta, però totes dues tenien els cabells vermells i rebels, la pell clara i aquella brillantor als ulls que no anunciava en absolut que anés a conformar-se amb el seu destí. Aquella noia, amb tota certesa, no havia arribat encara a on volia.

—Quin bombonet, veritat? —va observar Norman, que va percebre la mirada de Lucas interpretant-la de forma no del tot errònia—. Daphne. EI millor cavall de la quadra de Miss Jolanda a més de la seva mà dreta. Ja et dic jo que, sense ella, aquí no hi ha res que funcioni. Ho té tot sota control. Si la vella fos llesta, adoptaria el bombonet. Però només pensa en si mateixa. En algun moment la noia se n’anirà i s’emportarà els millors atractius del local. Què et sembla? La vols tu primer? O tens ganes d’alguna cosa salvatge? —va dir picant l’ullet al seu voltant.

Lucas no sabia què dir.

Per fortuna, Daphne va aparèixer en aquell moment amb la segona ronda de whisky.

—Les noies ja estan preparades a dalt —va anunciar quan va haver repartit els vasos—. Beveu amb tota tranquil·litat i si voleu us porto també l’ampolla i després pugeu. —Va somriure, animosa—. Però no ens feu esperar. Ja sabeu, una mica d’alcohol aixeca els ànims, però quan se n’abusa produeix fluixesa. —I tan de pressa com Norman li havia plantat la mà al cul, ella es va venjar agafant-li l’entrecuix.

Norman es va sobresaltar, però després es va posar a riure.

—Em donaràs a mi també un centau? —va dir.

Daphne va dir que no amb el cap, fent onejar els seus cabells vermells.

—Un got, potser? —i va desaparèixer deixant Norman amb mitja paraula a la boca. Els homes, festius, van xiular.

Lucas va beure el seu whisky i es va sentir marejat. Com podria sortir d’aquell lloc sense haver fracassat abans una vegada més? Daphne no l’excitava gens. I això que semblava que ell li feia gràcia, perquè se’l mirava més que no pas als altres. Lucas sabia que les dones el trobaven atractiu i amb les putes de Westport no seria diferent que amb les matrones de Christchurch. Què faria si Norman realment l’arrossegava amb ell?

Lucas va pensar en una altra fugida, però no valia la pena: sense cavall no tenia cap possibilitat de sortir de Westport, i de moment havia de quedar-s’hi. Però això tampoc no podia funcionar si ja el primer dia es posava en ridícul fugint d’una prostituta pèl-roja.

La majoria dels homes ja anaven molt beguts quan Daphne va tornar a aparèixer i va demanar a la companyia, ara amb insistència, que anessin cap a dalt. En qualsevol cas, cap d’ells no anava prou borratxo com per no advertir una fugida de Lucas. I a més hi havia les mirades que Daphne seguia llançant-li.

La noia va conduir els homes a un saló ple de mobles entapissats i delicades tauletes que, en tots els aspectes, produïen un efecte ordinari. Quatre noies, totes en pomposos negligés, els estaven esperant, així com, naturalment, Miss Jolanda, una dona baixeta i grassa, de mirada freda, que el primer que va fer va ser cobrar un dòlar a cadascun dels homes.

—Així almenys no marxaran sense haver pagat —va dir amb aplom.

Lucas va pagar el peatge a contracor. Aviat no li quedaria res de la setmanada.

Daphne el va portar cap a una butaca vermella i li va posar a la mà un altre got de whisky.

—Bé, foraster, com puc fer-te feliç? —va xiuxiuejar. Fins al moment era l’única que no portava negligé, però es va descordar com sense voler la cotilla—. T’agrado? Però t’ho adverteixo: el vermell abrasa com el foc! Ja n’he cremat diversos… —Mentre parlava, li va passar un llarg manyoc de cabells per la cara.

Lucas no va reaccionar.

—No? —va murmurar Daphne—. No t’atreveixes? Vaja! Però està bé, potser els altres elements s’ajustaran més al que desitges. En tenim per a tots els gustos. EI foc, l’aire, l’aigua, la terra… —Va anar assenyalant les altres tres noies que ja s’estaven ocupant de la resta dels homes.

La primera era una criatura pàl·lida, d’aspecte gairebé eteri, amb els cabells llisos i de color ros clar. Les seves extremitats eren delicades, gairebé primes, però sota la fina brusa amb què es cobria es percebien uns voluminosos pits. Lucas ho va trobar repugnant. Sense cap dubte seria incapaç de fer l’amor amb aquella noia. L’element «aigua» estava encarnat per una jove de cabells castanys vestida de blau i amb ulls riallers i de color topazi. Semblava eixerida i feia broma amb Norman, absolutament captivat per la noia. La «terra» era una jove de pell morena i amb rínxols també foscos, sense cap mena de dubte, la criatura exòtica de la galeria de Miss Jolanda, encara que no era realment bonica: els trets del rostre eren toscos, i el cos, rabassut. De totes maneres, semblava extasiar els homes amb qui coquetejava. Lucas se sorprenia, com era freqüent en ell, dels criteris segons els quals els individus del seu mateix gènere escollien les seves companyes de llit. En qualsevol cas, Daphne era la més bonica de les noies. Lucas hauria hagut de sentir-se afalagat per ser el seu elegit. Si almenys l’hagués excitat, encara que només hagués estat una mica, si ella potser…

—Digue’m, potser teniu alguna cosa més jove que oferir? —va preguntar al final Lucas. La pregunta li va semblar de seguida detestable, però si aquella nit no volia convertir-se en la riota de tots, ho aconseguiria, com a molt, amb una noia prima i acriaturada.

—Encara més jove que jo? —va preguntar Daphne, sorpresa. Tenia raó, era joveníssima. Lucas va calcular que com a molt devia tenir dinou anys. Abans que ell pogués respondre, ella el va mirar avaluant-lo.

—Ara ja sé de què et conec! Tu ets el que va fugir dels baleners, quan aquell marieta gras, Cooper, demanava un bany per a vosaltres. Quina gràcia em va fer, aquell! Si a penes havia vist el sabó en tota la seva vida! En fi, un amor no correspost; però, t’agraden els nens?

Lucas es va ruboritzar de tal manera que es va estalviar la resposta a l’observació que la jove havia formulat a mitges com una pregunta i a mitges com una confirmació.

Daphne va riure, múrria, encara que comprensiva.

—I a més els teus distingits amics no ho saben, veritat? I ara no voldries cridar l’atenció. Mira, amic meu, tinc alguna cosa per a tu. No, no es tracta d’un nen, no comerciem amb ells. Però alguna cosa especial i només per mirar, les noies no es venen. T’interessa?

—EI… el què? —va titubejar Lucas. Daphne li oferia el que semblava una sortida d’escapada. Alguna cosa especial, que li donaria prestigi, però que no exigiria fer l’acte? Lucas va pressentir quina seria la inversió de la resta del seu salari.

—És una espècie de… bé, de dansa eròtica. Són dues nenes molt joves, de només quinze anys. Bessones. Et prometo que mai no has vist res de semblant!

Lucas es va resignar a la seva sort.

—Quant? —va preguntar.

—Dos dòlars! —va respondre Daphne immediatament—. Un per a cada nena. I el que ja has pagat per a mi. No les deixo soles amb els homes.

Lucas es va escurar el coll.

—Amb… amb mi no corren cap perill.

Daphne va riure. Lucas es va meravellar d’aquell riure tan jove i cristal·lí.

—M’ho crec. D’acord, com a excepció. No tens diners o què? Tot es va quedar al Pretty Peg, oi? Ets realment un heroi! Però ara, vés a dalt, a l’habitació número u. T’envio les noies. Jo vaig a veure si puc donar una alegria al tiet Norman.

Es va dirigir pausadament cap a Norman i, al moment, va fer empal·lidir la rossa «aigua». Daphne, sens dubte, resplendia; gairebé es podia dir que tenia alguna cosa semblant a l’estil.

Lucas va entrar a l’habitació número u, on es van confirmar les seves expectatives. Estava moblada com un hotel de tercera classe: molt entapissat, un llit ample… Havia d’estirar-s’hi? O atemoriria les noies? Lucas es va decidir al final per una butaca, també perquè el llit no li semblava gaire fiable, ara que per fi havia aconseguit desembarassar-se de les xinxes del Pretty Peg.

L’arribada de les bessones es va anunciar amb un murmuri general i exclamacions d’admiració que pujaven des del «saló», que les noies havien de travessar. Era evident que es considerava un luxe, i segurament un honor especial, cridar les bessones. Daphne havia deixat ben clar que les noies estaven sota la seva protecció.

L’atenció que se’ls brindava no va semblar del gust de les bessones, encara que una àmplia capa amagava els seus cossos de les mirades luxurioses dels homes. Van entrar a l’habitació, abraçades, i a continuació van aixecar lleugerament l’àmplia caputxa sota la qual havien ocultat els caps ara que ja es creien a lloc segur. Si és que en un establiment com aquell podia parlar-se de seguretat. Les dues van mantenir per un temps els rossos caps inclinats; era possible que ho fessin sempre, fins que Daphne entrava i les presentava. Com que aquell dia no era el cas, una d’elles va aixecar per fi la vista. Lucas va contemplar una cara prima i uns ulls de color blau clar i expressió desconfiada.

—Bona nit, senyor. Ens sentim honrades que ens hagi contractat —va dir recitant un petit discurs que evidentment ja havia practicat—. Sóc Mary.

—I jo sóc Laurie —va comunicar la segona—. Daphne ens ha dit que vostè…

—Només us miraré, no us inquieteu —va dir Lucas amb amabilitat. Mai no hauria tocat aquelles nenes, però en una cosa sí que s’ajustaven a les seves expectatives: quan Mary i Laurie van deixar caure la capa i van quedar davant d’ell totes nues va percebre la seva acriaturada primesa.

—Espero que gaudeixi amb la nostra representació —va dir Laurie amb un dòcil to de veu, i va prendre la mà de la seva germana. Va ser un gest tranquil·litzador, més aviat una recerca de protecció que no pas el començament d’un acte sexual. Lucas es preguntava com havien anat a parar allà aquelles nenes.

Les petites es van dirigir al llit i s’hi van posar a sobre, però sense cobrir-se amb els llençols. En lloc d’això es van agenollar l’una davant l’altra i van començar a abraçar-se i besar-se.

En la mitja hora que va seguir, Lucas va veure gestos i postures davant els quals la sang li va pujar a la cara o se li va glaçar a les venes, alternativament. EI que les noies feien era indecent en la més extrema mesura. Però Lucas no ho va trobar repugnant. Allò li recordava massa les seves pròpies fantasies al voltant de la unió amb un cos que s’assemblés al seu: una unió amorosa digna i respectuosa per les dues parts. Lucas no sabia si les noies trobaven satisfacció amb aquells actes obscens, però no ho creia. Les seves cares tenien una expressió massa relaxada i tranquil·la. Lucas no hi va reconèixer ni l’èxtasi ni el desig. Tot i així hi havia, sense cap mena de dubte, amor en les mirades que les germanes es llançaven i tendresa en les seves carícies. EI joc amorós desconcertava l’observador. A mesura que passava el temps, les fronteres entre els seus dos cossos semblaven desaparèixer, les noies s’assemblaven tant que la seva unió, en algun moment, creava la il·lusió que un es trobava davant una deessa dansaire amb quatre braços i dos caps. Lucas va recordar les imatges de la colònia de la Corona, l’índia. Va trobar la visió singularment excitant, fins i tot hauria preferit dibuixar les noies més que no pas fer l’amor amb elles. La seva dansa era gairebé artística. Finalment, totes dues es van detenir estretament enllaçades sobre el llit i només es van separar quan Lucas va aplaudir.

Laurie va llançar una mirada estimativa al seu entrecuix quan va sortir de la seva abstracció.

—No li ha agradat? —va preguntar, esparverada, quan va notar que Lucas conservava els pantalons cordats i la seva cara no mostrava cap senyal d’haver-se masturbat—. Nosaltres… nosaltres també podem acariciar-lo, però…

L’expressió de les nenes provava que no eren proclius a fer-ho, però era evident que hi havia homes que exigien els seus diners de tornada si no arribaven al clímax.

—Però és Daphne qui sol fer-ho —va prosseguir Mary.

Lucas va negar amb el cap.

—No serà necessari, gràcies. La vostra dansa m’ha agradat molt. Tal com ha dit Daphne, ha estat molt especial. Però com heu arribat fins aquí? Un no s’espera trobar res de semblant en un establiment com aquest!

Les noies van respirar, alleujades, i van tornar a cobrir-se amb la capa, encara que es van quedar assegudes a la vora del llit. Era evident que ja no consideraven Lucas una amenaça per a elles.

—Oh, va ser una idea de Daphne! —va respondre Laurie amb franquesa. Les dues noies tenien unes veus dolces, musicals: un altre signe que encara no havien abandonat la infància.

—Havíem de guanyar diners —va seguir parlant Mary—. Però nosaltres no volíem… no podíem… és impiu dormir amb un home per diners.

Lucas es preguntava si també haurien après això de Daphne. Ella mateixa no semblava compartir tal convicció.

—Encara que, és clar, de vegades és necessari! —va dir Laurie, com per defensar la seva companya—. Però Daphne diu que per a això s’ha de ser gran. Només que Miss Jolanda no ho creia així i llavors…

—Llavors Daphne va descobrir un dels seus llibres. Un llibre estrany ple… de marranades. Però Miss Jolanda va dir que el lloc d’on procedeix el llibre, no és irreverent, que…

—I el que nosaltres fem no ho és en absolut! —va declarar Mary, convençuda.

—Sou unes noies com Déu mana —va dir Lucas, mostrant-se d’acord amb elles. De sobte volia més informació—. D’on veniu? Daphne no és la vostra germana, veritat?

Laurie anava a contestar quan la porta es va obrir i va entrar la jove pèl-roja. Era evident que es va sentir alleujada en trobar les nenes vestides i conversant relaxadament amb el seu estrany client.

—Estàs satisfet? —va preguntar, sense poder evitar tampoc fer un cop d’ull a l’entrecuix de Lucas.

Aquest va assentir.

—He gaudit molt amb les teves protegides —va dir—. Ara mateix estaven a punt d’explicar-me d’on vénen. Haureu escapat d’algun lloc, no? O potser els vostres pares saben el que feu?

Daphne va arronsar les espatlles.

—Depèn del que un cregui. Si la meva mare i la d’elles està asseguda en un núvol al cel tocant l’arpa ens podrà veure. Però si han aterrat on solen acabar normalment els de la nostra espècie, veuen els naps des de baix.

—Llavors els vostres pares són morts —va dir Lucas, ignorant el cinisme de la jove—. Ho sento. Però, com heu arribat precisament aquí?

Daphne es va plantar amb aplom davant d’ell.

—Escolta’m bé, Luke o com et diguin. Si hi ha una cosa que no ens agrada són els curiosos. Ho has entès?

Lucas volia contestar que no tenia cap mala intenció. De fet, havia pensat de quina manera podria ajudar aquelles noies a sortir de la misèria en què havien caigut. Laurie i Mary encara no eren unes putetes, i, per a una minyona tan hàbil i intel·ligent com Daphne hi devia haver també altres sortides. Però de moment, almenys, ell tenia tan pocs recursos com les tres noies. Fins i tot estava més necessitat, perquè Daphne i les bessones havien guanyat tres dòlars… dels quals l’avara Jolanda probablement els en deixaria com a molt un.

—Ho sento —va contestar, finalment, Lucas—. No volia ofendre-us. Escolteu, jo… jo necessito un lloc on dormir aquesta nit. No puc quedar-me aquí. Per acollidores que siguin aquestes habitacions… —Amb un gest va assenyalar l’hotel per hores de Miss Jolanda, amb la qual cosa Daphne va emetre el seu riure cristal·lí i fins i tot les bessones van riure amb ganes—. Però ho trobo massa car. Hi ha potser lloc al corral o a un lloc similar?

—No vols tornar al banc de foques? —va preguntar Daphne.

Lucas va negar amb el cap.

—Busco una feina on no corri tanta sang. M’han dit que els fusters contracten homes.

Daphne va mirar les mans primes de Lucas, que ja no estaven en absolut tan cuidades com un mes abans, però que tampoc no es veien tan endurides i treballades com les de Norman o Cooper.

—Llavors, compte amb els dits! —va dir—. Un cop de martell en un dit provoca més sang que no pas copejar una foca, i la teva pell val menys, company!

Lucas no va poder evitar posar-se a riure.

—Sabré cuidar de mi mateix. Sempre que les xinxes no em deixin abans sense sang. M’equivoco o també aquí piquen una mica? —Es va rascar, desenfadat, l’espatlla, cosa impròpia d’un gentleman, però els cavallers tampoc no solien enfrontar-se amb freqüència a picades d’insectes.

Daphne va arronsar les espatlles.

—Deu ser al saló. L’habitació u està neta, la netegem nosaltres. Al cap i a la fi, seria desagradable que les bessones acabessin el seu espectacle plenes de picades. Per això tampoc permetem que cap d’aquells repugnants tipus dormin aquí, paguin el que paguin. Pots intentar-ho al corral de lloguer. Allà acostumen a dormir-hi els nois que van de pas. I David el manté en ordre. Crec que t’agradarà. Però no el perverteixis!

Amb aquestes paraules, Daphne es va acomiadar del seu client i va treure les bessones de l’habitació. Lucas va quedar-se encara una mica més allà. Al cap i a la fi, els homes, a fora, s’imaginarien que s’havia despullat amb les noies i que necessitava temps per vestir-se. Quan al final va entrar de nou al saló el van rebre els víctors de la borratxada. Norman va alçar el seu got i li va dedicar un brindis.

—Aquí el teniu! EI nostre Luke! S’ho fa amb les tres millors noies i després apareix tan agençat com sempre! Algú ha fet cap comentari? Demaneu-li perdó immediatament, nois, abans que també us arrabassi les vostres dones!