11

Un any després que James McKenzie fos processat, George i Elizabeth Greenwood van tornar d’Anglaterra, i Helen i Gwyneira per fi van rebre notícies dels seus fills. Fleur havia pregat a Elizabeth que fos discreta i aquesta es va prendre l’advertiment seriosament, així que ella mateixa es va dirigir en el seu petit cabriolé a Haldon per entregar les cartes en mà. Ni tan sols n’havia informat el seu marit quan es va reunir amb Helen i Gwyn a la granja dels O’Keefe. Naturalment, totes dues dones la van assaltar amb preguntes sobre el seu viatge, que, pel que es veia, havia estat del seu gust. Elizabeth semblava relaxada i tranquil·la.

—Londres estava meravellós! —va explicar amb la mirada il·luminada—. La mare de George, la senyora Greenwood, és una mica… bé, necessita acabar-ho d’acceptar. Però va reconèixer que em trobava molt ben educada! —Elizabeth resplendia com la noia de feia temps i va mirar Helen buscant la seva aprovació—. I el senyor Greenwood és encantador i molt amable amb els nens. EI que no m’agrada gens és el germà de George. I amb quina dona s’ha casat! És realment ordinària. —Elizabeth va arrugar el nasset i va plegar el tovalló. Gwyneira va observar que seguia fent exactament els mateixos gestos que Helen els havia inculcat temps enrere—. Però ara, en trobar les cartes, m’ha sabut greu haver prolongat tant el viatge —es va disculpar Elizabeth—. Deuen haver estat molt preocupades, Miss Helen i Miss Gwyn. Però sembla que Fleur i Ruben estan bé de salut.

En efecte, Helen i Gwyneira es van sentir molt alleujades, no tan sols per les notícies de Fleur, sinó també pel que explicava amb tot detall sobre Daphne i les bessones.

—Daphne devia trobar les nenes en algun lloc de Lyttelton —va llegir en veu alta Gwyn en una de les cartes de Fleur—. Sembla que vivien al carrer i es mantenien gràcies a petits furts. Daphne s’ha fet càrrec de les noies i se n’ha ocupat d’una manera commovedora. Miss Helen, pot estar orgullosa d’ella, encara que, naturalment… la paraula és més aviat per lletrejar-la… és una p-u-t-a. —Gwyneira va riure.

—Així que has trobat de nou totes les teves ovelletes. Però, ara què en fem de les cartes? Les cremem? Em faria molta pena, però ni Gerald ni Paul han de trobar-Ies de cap de les maneres, i Howard tampoc!

—Tinc un amagatall —va dir Helen en to conspirador, i es va dirigir a un dels armaris de la cuina. A la paret del fons hi havia un tauló solt rere el qual podien dipositar-se petits objectes que no cridessin l’atenció. Helen també hi guardava diners estalviats i un parell de records de quan Ruben era petit. Va ensenyar, emocionada, a les altres dues dones uns dibuixos i un rínxol del seu fill.

—Que bufó! —va exclamar Elizabeth, i va confessar a les dues amigues que portava un floc de cabells de George en un medalló.

Gwyneira gairebé hauria envejat aquella prova tangible de l’amor d’EIizabeth, però després va mirar la gosseta que descansava davant la xemeneia i que la mirava amb adoració. Res no podia unir-la més estretament a James que Friday.

Un any més tard, Gerald i Paul van tornar enrabiats d’una reunió de ramaders celebrada a Christchurch.

—EI govern no sap el que es pesca! —va protestar Gerald, servint-se un whisky. Després de pensar-ho uns segons va omplir també un gotet per a Paul, que ja tenia catorze anys—. Desterrament a perpetuïtat! Qui el controlarà? Si allò no li agrada, tornarà en el pròxim vaixell.

—Qui tornarà? —va preguntar Gwyneira sense gaire interès.

De seguida se serviria el dinar i Gwyneira es va omplir un got de porto per acompanyar els homes i no perdre de vista Gerald. No li agradava gens que ja convidés Paul a prendre una copa. EI jove n’aprendria massa aviat. A més, aquell temperament tan difícil de controlar estant sobri, sota la influència de l’alcohol es complicaria encara més.

—McKenzie! EI maleït lladre de bestiar! EI governador l’ha indultat! —va cridar Gerald, i Gwyneira va sentir com la sang se li acumulava a la cara. James era lliure?—. Però amb la condició que abandoni el país immediatament. L’embarquen en el pròxim vaixell rumb a Austràlia. Com més gran sigui la distància, millor: mai estarà prou lluny. Però allà serà un home lliure. Qui li impedirà que torni? —va vociferar.

—No seria poc intel·ligent? —va preguntar Gwyneira, controlant l’emoció en la veu. Si James se n’anava realment per sempre a Austràlia… S’alegrava per ell a causa de l’indult, però ella, llavors, l’hauria perdut per sempre.

—En els pròxims tres anys, sí —va respondre Paul. Va donar un glop al whisky i va mirar amb atenció la seva mare.

Gwyn va lluitar per mantenir la calma.

—Però després? La seva condemna s’haurà complert. Un parell d’anys més i estarà prescrita. —Paul va afegir—: I si encara té suficient cap per no passar per Lyttelton, sinó per Dunedin, potser… També pot canviar de nom, ningú fa cas de la llista de passatgers. Què et passa, mare? No fas bona cara…

Gwyneira es va aferrar a la idea que Paul, sens dubte, tenia raó. James trobaria una oportunitat de tornar. Però havia de veure’l una altra vegada! Havia d’escoltar de la seva pròpia boca que tornaria abans que ella tingués alguna esperança.

Friday va arraulir-se contra Gwyn, que la va acariciar distretament. De sobte va tenir una idea.

La gossa, és clar! Gwyn aniria l’endemà a Lyttelton per tornar Friday al policia i que aquest, al seu torn, la donés a James. Llavors demanaria si podia veure James. AI cap i a la fi havia guardat l’animal durant gairebé dos anys. De segur que Hanson no li ho negaria. Era un home bondadós i amb tota certesa ignorava totalment la seva relació amb McKenzie.

Si almenys això no signifiqués que havia de separar-se de Friday l A Gwyn se li encongia el cor només de pensar-ho. Però això no servia de res, Friday pertanyia a James.

Com era d’esperar, Gerald es va enfadar quan Gwyn va explicar l’endemà que tornaria l’animal al seu amo.

—Perquè es posi de seguida a seguir robant? —va preguntar sarcàstic—. Estàs boja, Gwyneira!

La dona va fer un gest d’impotència.

—Pot ser, però ell és el seu amo. I li serà més fàcil trobar una feina respectable si s’emporta el gos de pastor.

Paul va esbufegar.

—Aquest no busca pas cap feina respectable! Si un ha estat un lladregot, serà lladregot per sempre.

Gerald ja es proposava donar-li la raó, però Gwyn només va somriure.

—Sé de jugadors professionals que després han ascendit a l’honorable nivell de barons de la llana —va replicar ella amb serenor.

L’endemà se’n va anar de matinada cap a Lyttelton. Era un llarg trajecte, i fins i tot la fogosa Raven només trotava, després de cinc hores d’intensa cavalcada pel Bridle Path. Friday, que les seguia, ja estava feta pols.

—Podràs descansar a comandància —li va dir Gwyn afablement—. Qui sap, potser Hanson fins i tot et deixarà veure el teu amo. I jo reservaré una habitació al White Hart. Per un dia que jo no hi sigui, Paul i Gerald no en faran cap de les seves.

Laurence Hanson ordenava el seu despatx just en aquell moment, quan Gwyn va obrir la porta de l’oficina de policia, darrere de la qual també hi havien les cel·les dels presos. No hi havia estat mai, però sentia per dins una alegria anticipada. Aviat veuria James! Per primera vegada en gairebé dos anys!

Hanson va resplendir en reconèixer-la.

—Senyora Warden! Miss Gwyn! Això sí que és una sorpresa. Espero que la seva presència no sigui per cap fet desagradable. Que vol denunciar un robatori? —EI policia va fer-li l’ullet. Era evident que això li semblava impossible: una dona respectable hi hauria enviat un home de la família—. I quina gossa més guapa està feta la petita Friday l Què tal, petita, encara vols mossegar me?

Es va inclinar sobre la gossa, que aquesta vegada s’hi va acostar, confiada.

—Quin pèl més suau! De debò, Miss Gwyn, està molt ben cuidada.

Gwyneira va assentir i li va tornar ràpidament la salutació.

—EI gos és el motiu que em porta aquí, agent —va dir, anant directament al gra—. He sentit a dir que el senyor McKenzie ha estat indultat i que aviat serà lliure. Volia tornar-li el gos.

Hanson va arrufar el nas. Gwyn, que en realitat volia demanar-li que la deixés passar a veure James, es va contenir quan li va li veure l’expressió.

—És molt lloable per la seva part —va respondre el policia—. Però arriba massa tard. EI Reliance ha salpat aquesta matí rumb a Botany Bay. I per ordre del governador hem hagut d’embarcar-hi el senyor McKenzie.

A Gwyneira li va caure l’ànima als peus.

—Però no podia esperar que jo arribés? De segur que no… que no volia marxar sense el gos…

—Què li passa, Miss Gwyn? No es troba bé? Segui, si us plau, amb gust li prepararé un te! —Hanson, preocupat, de seguida li va acostar una cadira. Tot seguit va respondre a la seva pregunta—: No, naturalment que no volia marxar sense el seu gos. Em va demanar que anessin a buscar-lo, però és evident que jo no podia accedir als seus desitjós. I després… després és cert que va dir que vostè vindria. Mai no m’ho hauria pensat… tot aquest camí per aquest canalla. I també vostè s’ha encapritxat amb el gos amb tot el temps que ha passat! Però McKenzie n’estava segur. Em va suplicar que ajornés l’ordre, però aquesta era clara: se l’expulsava en el vaixell següent, i era el Reliance. I no podia perdre aquesta oportunitat. Però esperi, li ha deixat una carta! —L’oficial va començar a buscar-la. Gwyn hauria pogut estrangular-lo. Per què no li ho havia dit de seguida?

—És aquí, Miss Gwyn. Suposo que li dóna les gràcies per cuidar del gos… —Hanson li va posar a les mans un sobre senzill però tancat com calia, i va esperar, intrigat. Sens dubte, no havia obert fins al moment la carta perquè suposava que ella la llegiria en la seva presència, però Gwyn no li va fer aquest favor.

—Ha dit… ha dit vostè el Reliance… I està segur que ja ha salpat? No podria ser que encara estigués al port? —Gwyneira va guardar la carta a la bossa de viatge fingint que no era important—. A vegades s’endarrereix la sortida.

Hanson va arronsar les espatlles.

—No ho he comprovat. Però si és així, no s’estarà al moll, sinó ancorat en algun lloc de la badia. Allà vostè no hi podria pujar, com a molt en un bot de rems…

Gwyneira es va posar dreta.

—Hi faré un cop d’ull de totes maneres, agent, mai no se sap. Però abans de res, moltes gràcies. També per… el senyor McKenzie. Crec que és perfectament conscient del que vostè ha fet per ell.

Gwyneira havia abandonat el despatx abans que Hanson pogués reaccionar. Va muntar Raven, que s’esperava a l’exterior, i va fer un xiulet a la gossa.

—Va, intentem-ho. Al port!

Gwyn de seguida va adonar-se, en arribar al moll, que havia perdut la partida. Allà no hi havia ancorat cap vaixell apte per solcar alta mar i fins a Botany Bay hi havia més de mil milles marines. Malgrat això, va preguntar a un dels pescadors que hi havia al port.

—Fa estona que ha salpat el Reliancel.

L’home va mirar breument l’acalorada dona. Després va assenyalar l’aigua.

—EI té allà al fons, ma’am! Ara mateix se’n va. A Sidney, diuen…

Gwyneira va assentir. Li coïen els ulls en veure el vaixell allà lluny. Friday se li va acostar i va ploriquejar com si sabés exactament el que estava succeint. Gwyn la va acariciar i va treure la carta de la bossa.

Gwyneira es va acostar la carta al pit i va continuar contemplant el vaixell que lentament es va perdre en la immensitat del mar de Tasmània. Tomaria, si és que sobrevivia a aquesta aventura. Però ella sabia que James considerava el desterrament com una oportunitat. Preferia la llibertat a Austràlia que la monotonia de la cel·la.

—I aquesta vegada ni tan sols hem tingut la possibilitat d’acompanyar-lo —va sospirar Gwyn, acariciant el suau pèl de Friday—. Vine, tornem a casa. Ja no arribarem al vaixell per molt ràpid que nedem!

Els anys a Kiward i O’Keefe Station van transcórrer amb la seva rutina habitual. Gwyneira seguia gaudint del treball a la granja, mentre que Helen el detestava. Precisament ella havia de realitzar cada vegada més tasques del camp: tot això ho suportava gràcies a l’enèrgica ajuda de George Greenwood.

Howard O’Keefe no es va sobreposar a la pèrdua del seu fill. Tot i així, a penes li havia dirigit cap paraula amable mentre havia estat allà i, de fet, hauria d’haver-se adonat que el jove no era hàbil en el treball de la granja. Però era l’hereu i Howard havia suposat que en algun moment Ruben entraria en raó i s’encarregaria de la granja. A més, durant anys havia pensat en el fet que O’Keefe Station tenia un hereu, a diferència de l’esplèndida granja de Gerald Warden. Ara, no obstant això, Gerald havia tornat a guanyar. El seu nét Paul agafava amb ímpetu les regnes de Kiward Station, mentre que l’hereu de Howard feia anys que havia desaparegut. Una vegada i una altra turmentava Helen perquè li revelés el lloc on vivia el jove. Estava convençut que ella sabia alguna cosa, perquè ja no plorava cada nit agafada al seu coixí, com havia fet els primers anys de la fugida de Ruben i, en lloc de fer-ho, semblava orgullosa i confiada. Helen, no obstant això, no deia res, no li importava que l’empaités i que no sempre actués amb delicadesa. En especial, les nits en què tornava tard del pub i havia vist Gerald i Paul orgullosament recolzats a la barra, discutint sobre algun tema de Kiward Station, necessitava una vàlvula d’escapament per a la seva còlera.

Si almenys Helen li confessés on parava el noi! S’hi dirigiria i l’arrossegaria cap a casa pels cabells. L’apartaria d’aquella puteta que s’havia escapat poc després d’ell i li faria entrar a bastonades la paraula «deure». Només de pensar en això, Howard tancava els punys amb alegria anticipada.

En aquells moments no trobava sentit al fet de conservar l’herència per a Ruben. Que reconstruís ell la granja quan tornés. Bé es mereixia haver de renovar les tanques i reparar les cobertes dels barracons d’esquilada! Howard es dedicava a guanyar diners ràpidament. Entre les tasques per aconseguir-ho hi havia la de vendre la nova generació d’animals, que prometia molt, abans que córrer el risc de seguir criant-los ell mateix i de perdre els animals a la muntanya. Era una pena que George Greenwood i aquell noi maori tan superb, en qui George tant confiava (sempre li plantava als nassos com a conseller), no ho entenguessin.

—Howard, el resultat de l’última esquilada va ser totalment insuficient! —va assenyalar George a Howard, motiu constant de les seves preocupacions, perquè reflexionés—. La llana ni tan sols arribava a un nivell mitjà de qualitat i a més estava força bruta. I, no obstant això, havíem arribat a una qualitat realment alta! On són tots els ramats de bona classe que vostè tenia? —George s’esforçava a no perdre els estreps. I això perquè Helen estava asseguda al seu costat i ja semblava pesarosa i sense esperances.

—Fa un parell de mesos es van vendre els tres millors bens a Lionel Station —va intervenir Helen, afligida—. A Sideblossom.

—Així és! —va presumir Howard, servint-se un whisky—. Els volia tant sí com no. Segons la seva opinió eren millors que tots els animals de cria que Warden li havia ofert! —I buscant aprovació, va mirar el seu interlocutor.

George Greenwood va sospirar.

—Això segur. Perquè Gwyneira Warden es guarda els millors exemplars, com és lògic, per a ella. Només ven la segona selecció. I què passarà ara amb els bous, Howard? Ha tornat a adquirir-ne més. Però ens havíem posat d’acord que el seu terreny no és…

—Gerald Warden guanya molts diners amb els bous! —va repetir Howard malgrat els repetits arguments en contra.

George va haver de fer un esforç per no sacsejar-lo, així com per no caure ell mateix en els vells retrets. Howard no l’entenia, era així de senzill: venia uns valuosos animals de cria, per comprar farratge addicional per als bous. Òbviament, a aquests els venia pel mateix preu que assolien els dels Warden i que, a primera vista, semblava bastant elevat. Només Helen, que veia que la granja vorejava la ruïna, com un parell d’anys abans, podia entendre-ho.

Però també els socis més intel·ligents en l’àmbit del comerç, com els Warden de Kiward Station, donaven maldecaps a George darrerament. Si bé la cria d’ovelles, igual que la de bous, seguia prosperant, alguna cosa es coïa sota la superfície. George se n’havia adonat sobretot pel fet que Gerald i Paul Warden no incloïen Gwyneira en les negociacions. Com a conseqüència, Gerald havia hagut d’introduir Paul en els negocis i la mare d’aquest, pel que semblava, suposava per a ells més un destorb que no pas una ajuda.

—És que no dóna corda al noi, no sé si comprèn a què em refereixo! —va explicar Gerald mentre se servia més whisky—. Ella sempre ho sap tot millor, em posa nerviós. Com en pot aprendre Paul, que acaba de començar?

George no va trigar a comprovar, en parlar amb tots dos, que Gerald ja feia temps que havia perdut la visió global de la cria d’ovelles a Kiward Station, i que a Paul li faltaven el coneixement i la perspicàcia, cosa que no era d’estranyar en un noi que acabava de complir els setze anys. En qüestions de criança desenvolupava unes teories fantàstiques que contradeien tota experiència. En la seva opinió, per exemple, era preferible criar ovelles merines.

—La llana fina està bé. Qualitativament és millor que la de tipus Down. Si encreuem suficients ovelles merines, obtindrem una mescla completament nova que ho revolucionarà tot.

Davant aquesta posició, George només podia negar amb el cap, però Gerald escoltava amb atenció el jove, i amb els ulls il·luminats. Just el contrari que Gwyneira, que s’enfadava.

—Si permeto que el noi faci el que vol, tot anirà a la ruïna —es va acalorar quan George es va reunir amb ella l’endemà i li va explicar bastant inquiet la conversa que havia mantingut amb Gerald i Paul—. EI cas és que a la llarga ell heretarà la granja i llavors ja no podré dir res més. Però fins llavors té un parell d’anys encara per fer-lo entrar en raó. Si Gerald fos només una mica més raonable i l’influís de forma conseqüent! No entenc què li passa. Déu meu, era un home que hi entenia molt, de la cria d’ovelles!

George va fer un gest d’impotència.

—Ara entén molt més de whisky —va continuar dient Gwyneira—. S’està emborratxant l’enteniment. Disculpi que ho digui així, però qualsevol altra cosa seria fugir d’estudi. Per això necessito urgentment suport. EI problema de Paul amb les seves idees sobre la cria no és l’únic. De fet, és el més petit. Gerald frueix de bona salut, passaran anys fins que Paul s’encarregui de la granja. I fins si se li perden un parell d’ovelles, el negoci resistirà. Però els conflictes amb els maoris estan per desgràcia a l’ordre del dia. Entre ells no existeix un concepte com la majoria d’edat, o la defineixen d’una altra manera. En qualsevol cas, han elegit Tonga com a cap de la tribu.

—Tonga és el jove a qui Helen ha fet classes, oi? —va preguntar George.

Gwyneira va assentir.

—Un noi molt intel·ligent. I enemic de l’ànima de Paul. No em pregunti per què, però tots dos s’han barallat des que eren molt petits. Crec que es tracta de Marama. Tonga s’ha fixat en ella, però la noia adora Paul des que dormien junts al bressol. Fins i tot ara: cap maori vol tenir relacions amb ell, però Marama sempre hi és. Parla amb ell, intenta arreglar les coses. Paul no s’adona del tresor que té al costat! Tonga, en canvi, l’odia i crec que n’està tramant alguna. Els maoris es mostren molt més reservats des que Tonga porta la destral sagrada. Encara vénen a treballar, però ja no són tan diligents, tan… inofensius. Em fa la sensació que s’està preparant alguna cosa, encara que tots em diuen que estic boja.

George va reflexionar.

—Podria dir a Reti que investigués una mica. Potser ell esbrinaria alguna cosa. Entre ells de segur que són més loquaços. Però el conflicte entre la direcció de Kiward Station i la tribu maori que hi ha al costat del llac sempre serà crític. Necessita els treballadors!

Gwyneira li va donar la raó.

—A més, me’ls estimo. Kiri i Moana, les meves serventes, fa temps que es van fer amigues meves, però ara gairebé no parlen de res personal amb mi. «Sí, Miss Gwyn»; «no, Miss Gwyn», això és tot el que surt d’elles. És odiós. He pensat a anar jo mateixa a parlar amb Tonga…

George va negar amb el cap.

—Vegem primer què descobreix Reti. Si estan maquinant alguna acció contra Paul i Gerald, vostè no millorarà les coses.

Greenwood va muntar la guàrdia i el que va descobrir va ser tan alarmant que una setmana després ja estava de tornada a Kiward Station, acompanyat del seu assistent Reti.

Aquesta vegada va insistir perquè Gwyneira participés en la conversa amb Gerald i Paul, encara que hauria preferit parlar només amb el primer i Gwyn. El vell Warden, no obstant això, va insistir que el seu nét hi fos present.

—Tonga ha presentat una demanda a l’oficina del governador de Christchurch, però és obvi que a la llarga arribarà a Wellington. Es refereix al tractat de Waitangi. Segons aquest, els maoris van ser enganyats en l’adquisició de Kiward Station. Tonga exigeix que es declari nul el document de propietat o que s’arribi almenys a un acord. Això significa una devolució de la terra o un pagament compensatori.

Gerald es va empassar un glop de whisky.

—Ximpleries! Els kai tahu ni tan sols van firmar el contracte!

George va assentir.

—Això no canvia per a res la seva validesa. Tonga adduirà que fins al moment el contracte s’ha complert en benefici dels pakeha. Ara reclama els mateixos drets per als maoris. No importa el que decidís el seu avi el 1840.

—Aquell imbècil! —va exclamar Paul furiós—. EI…

—Tu calla! —va interrompre’l Gwyneira amb severitat—. Si no haguessis començat aquesta baralla infantil, no hauria sorgit tot el problema. Tenen possibilitats de guanyar, els maoris, George?

Greenwood va arronsar les espatlles.

—No és impossible.

—Fins i tot és molt possible —va intervenir Reti—. EI governador està molt interessat que hi hagi bona entesa entre maoris i pakeha. La Corona valora molt el fet que els conflictes es mantinguin dins dels límits. No s’arriscarà a un aixecament a causa d’una granja.

—Aixecament és molt dir! Si els trobem amb un parell de fusells ens carregarem tot l’equip —va amenaçar Gerald, iracund—. Això passa per ser massa bo. Durant anys he deixat que ocupessin la zona del llac, podien moure’s lliurement per les meves terres i…

—I han treballat sempre per a vostè per un sou miserable —va interrompre’l Reti.

Paul va fer gest d’abalançar-se sobre ell.

—No s’enganyi, un jove intel·ligent com Tonga pot, segurament, provocar un aixecament —va convenir també George—. Si instiga també les altres tribus… començarà amb la que hi ha al costat d’O’Keefe, amb uns terrenys que també es van prendre abans de 1840. I què succeirà amb els Beasley? Deixant aquest tema a part, creu que gent com Sideblossom ha fet cap contracte abans de quedar-se amb la terra dels maoris? Si Tonga comença a comprovar els llibres de comptes, desfermarà un incendi que es propagarà amb facilitat. I l’últim que necessitem és un jove… —va llançar una mirada a Paul— o un vell impulsiu que disparin a Tonga per l’esquena. Llavors es desencadenaria la tempesta. EI governador farà bé si dóna suport a un acord.

—Hi ha ja propostes? —va preguntar Gwyn—. Hi ha parlat, vostè, amb Tonga?

—En qualsevol cas reclama la terra on hi ha l’assentament —va començar Reti, aixecant les protestes de Gerald i Paul.

—La terra just al costat de la granja? Impossible!

—No vull tenir aquest paio per veí! Mai no funcionaria!

—Altrament, preferiria diners… —va prosseguir Reti.

Gwyn va reflexionar.

—Bé, això dels diners és difícil, s’ha de dir ben clar. Millor terra. Potser es podria aconseguir una permuta. Viure al costat d’uns galls de baralla no és, amb tota certesa, gaire intel·ligent…

—Això passa de mida! —va exclamar Gerald, furiós—. No diràs seriosament que hem de negociar amb aquell paio, Gwyn! Ni parlar-ne! No obtindrà ni els diners ni la terra. Si de cas, una bala entre els ulls!

El conflicte es va agreujar encara més quan, l’endemà, Paul va tirar a terra un treballador maori. L’home afirmava que no havia fet res, com a molt havia obeït una ordre amb massa lentitud. Paul, en canvi, assegurava que el treballador s’havia posat insolent i havia al·ludit a les reivindicacions de Tonga. Un parell de maoris més van testificar a favor del seu germà de tribu. Aquella nit, Kiri es va negar a servir el sopar a Paul, i fins i tot Witi li va fer el buit. Gerald, de nou borratxo com un lladre, va acomiadar tot el personal domèstic. Encara que Gwyn esperava que no s’ho prenguessin seriosament, ni Kiri ni Moana van anar a treballar l’endemà. També tots els altres maoris es van mantenir lluny dels estables i dels jardins, només Marama es va ocupar, més aviat de manera maldestra, de la cuina.

—No sé cuinar bé —va confessar a Gwyneira disculpant-se, encara que sempre aconseguia preparar les galetes favorites de Paul per esmorzar. Però dins les seves limitacions, al migdia va aconseguir servir peix amb moniatos. A la nit hi va tornar a haver de nou peix amb moniatos, i al migdia de l’endemà, moniatos amb peix.

Això també va contribuir que Gerald, la tarda del segon dia, es dirigís colèric al poblat maori. No obstant això, a mig camí cap al llac va trobar uns guàrdies apostats i armats amb llances. Els dos maoris el van informar amb fermesa que en aquell moment no podien deixar-lo passar. Tonga no era al poblat i ningú més tenia atribucions per portar a terme les negociacions.

—És la guerra! —va dir, impassible, un dels joves guàrdies—. Tonga dir, des d’ara guerra!

—Haurà de buscar nous treballadors a Christchurch o Lyttelton —va dir pesarós Andy McAran dos dies després a Gwyn. EI treball s’endarreria sense que es pogués fer res per remeiar-ho, però Gerald i Paul només reaccionaven amb ira quan un dels homes ho atribuïa a la vaga dels maoris—. La gent del poblat no es deixarà veure més per aquí fins que el governador hagi pres una decisió respecte a P assumpte de la terra. I vostè, Miss Gwyn, per Déu, vigili el seu fill! EI senyor Paul està a punt d’explotar. I Tonga està esvalotant el poblat. Si un aixeca la mà contra l’altre, hi haurà morts!