3

Lucas Warden era un bon genet, per bé que muntar no li apassionava. El jove gentleman anava assegut còmodament a la sella, sostenia les regnes amb seguretat i sabia mantenir el cavall tranquil al costat de la seva acompanyant per parlar amb ella de tant en tant. Per a sorpresa de Gwyneira, tot i així, no tenia cavall propi i tampoc no mostrava cap curiositat per provar el nou semental, mentre Gwyn es moria de ganes de fer-ho des que Warden havia adquirit el cavall. De totes maneres, fins al moment no li havien permès de muntar Madoc amb l’argument que un semental no era cavall per a una dama. No obstant això, era evident que el petit poltre negre tenia un temperament més tranquil que l’obstinada Igraine, encara que no estigués acostumat a les cadires laterals. Però Gwyneira era optimista sobre això. Els pastors, que a falta de lacais també feien de mossos de quadra, no entenien de conceptes com ara la decència. Així que Lucas va haver d’ordenar al sorprès McKenzie que preparés l’euga de Gwyneira amb la sella d’amazona. Per a ell va demanar un dels cavalls de la granja, que, si bé eren generalment més alts, també eren més lleugers que els altres. La majoria semblaven realment abrivats, però l’elecció de Lucas va recaure en l’animal més tranquil.

—Així podré intervenir si milady es troba en dificultats i no m’hauré de barallar amb el meu propi cavall —va explicar al perplex McKenzie.

Gwyneira va posar els ulls en blanc. Si de veritat ensopegava amb dificultats, el més segur era que desaparegués amb Igraine a l’horitzó abans que el tranquil cavall blanc de Lucas arribés. Tot i això, coneixia el raonament pels manuals d’urbanitat i va fingir valorar les ànsies de Lucas. Així, el passeig a cavall per Kiward Station va transcórrer de forma molt harmoniosa. Lucas va parlar amb Gwyneira sobre les caceres de guineus i va mostrar la seva estranyesa pel fet que la jove participés en concursos de gossos.

—Això em sembla una activitat bastant… hum, poc convencional per a una jove lady —va balbucejar, indulgent.

Gwyneira es va mossegar lleument els llavis. Que potser ja començava a posar-la sota la seva tutela? Si era així, havia d’afanyar-se a deixar-lo amb un pam de nas.

—Haurà de conformar-se amb això —va respondre ella amb fredor—. Tampoc no és convencional respondre a una proposició matrimonial viatjant a Nova Zelanda. I menys encara si no es coneix el futur marit.

—Touché! —va dir Lucas rient, però després va adoptar un aire de gravetat—. He de reconèixer que al principi jo tampoc no vaig aprovar el comportament del meu pare. No obstant això, aquí és realment difícil arreglar una unió convenient. Comprengui’m, Nova Zelanda no va ser ocupada per estafadors com Austràlia, sinó per persones honrades. Però la majoria dels colons… bé, el cas és que no tenen ni classe, ni educació, ni cultura. En aquest sentit em considero més que satisfet per haver aprovat aquesta proposició de matrimoni poc convencional que m’ha dotat d’una promesa tan encantadora i poc convencional. Puc esperar que jo també satisfaci les seves aspiracions, Gwyneira?

Gwyn va assentir, encara que va haver de fer un esforç per somriure.

—Estic gratament sorpresa d’haver trobat aquí un gentleman tan perfecte com vostè —va dir—. Tampoc no hauria pogut trobar a Anglaterra un marit més cultivat i instruït.

Això era, sens dubte, cert. En els cercles de la noblesa rural en què s’havia mogut Gwyneira es disposava d’una certa formació bàsica, però als salons era més freqüent parlar de carreres de cavalls que de les cantates de Bach.

—Naturalment, hem de conèixer-nos millor l’un a l’altre abans de fixar una data per al casament —va declarar Lucas—. D’altra manera no seria un enllaç convenient, com ja he explicat al meu pare. Si fos per ell, ja hauria fixat la data de la cerimònia per demà passat.

Gwyneira va pensar, tot i així, que ja era hora de passar als actes, però li va donar la raó, és clar, i va dir que acceptaria encantada la invitació de Lucas de visitar el seu taller a la tarda.

—És obvi que només sóc un pintor sense importància, però espero continuar evolucionant —va dir mentre recorrien al pas un tram que convidava al galop—. Estic treballant en un retrat de la meva mare. Li hem destinat un lloc al saló. Per desgràcia he de pintar-lo a partir de daguerreotips, perquè amb prou feines la recordo. Va morir quan jo encara era petit. A mesura que hi vaig treballant, no obstant això, cada vegada em vénen a la memòria més records i em sento més pròxim a ella. És una experiència summament interessant. M’agradaria pintar-la també a vostè en alguna ocasió, Gwyneira.

Gwyneira va assentir sense gaire entusiasme. El seu pare havia encarregat fer-li un retrat abans de marxar i posar li havia semblat un avorriment mortal.

—Em deleixo per conèixer la seva opinió sobre el meu treball. De segur que a Anglaterra ha visitat moltes galeries i està molt millor informada sobre les noves tendències que nosaltres, aquí a la fi del món.

Gwyneira només esperava que se li acudissin també per a l’ocasió un parell d’observacions impactants. De fet, la nit abans ja havia esgotat les provisions adequades per al cas, però potser els quadres necessitarien noves idees. En realitat, mai no havia vist una galeria per dins i les noves tendències en el terreny de l’art li eren completament indiferents. Els seus avantpassats, igual que els seus veïns i amics, havien anat acumulant en el transcurs de les generacions suficients quadres per decorar les parets. Les imatges mostraven sobretot avis i cavalls i, en el fons, la seva qualitat es jutjava segons el criteri de «similitud». Realment, era la primera vegada que sentia conceptes com «incidència de la llum» i «perspectiva» que Lucas esmentava sense parar.

Li encantaven, això sí, els paisatges per on passejaven a cavall. AI matí estava ennuvolat, però ara sortia el sol i la boira escampava de Kiward Station com si la natura oferís a Gwyneira un regal especial. Com era d’esperar, Lucas no la va conduir pels contraforts de la muntanya, on les ovelles pasturaven en llibertat, però el terreny que hi havia tot just al costat de la granja era meravellós. El llac reflectia les formacions de núvols al cel i les penyes que sobresortien al prat feien pensar en unes dents enormes que acabessin de fer un mossec a la catifa d’herba o en un exèrcit de gegants que estaven a punt de desfilar d’un moment a l’altre.

—No hi ha cap llegenda en què el protagonista sembrés pedres que després es convertien en soldats per al seu exèrcit? —va preguntar Gwyneira.

Lucas es va mostrar encantat amb la imatge.

—En realitat no són pedres, sinó dents de drac, que Jàson, en la mitologia grega, va portar a la Terra —la va corregir—. I l’exèrcit de ferro que en va créixer es va aixecar contra ell. Ah, és meravellós conversar amb gent amb una formació clàssica del mateix nivell, no creu?

Gwyneira havia pensat més aviat en els cercles de pedra que hi havia a la seva terra natal i sobre els quals la seva nodrissa li havia explicat temps enrere històries d’aventures. Si no recordava malament, les sacerdotesses havien embruixat allà els soldats romans o alguna cosa per l’estil. Però estava segura que aquelles llegendes per a Lucas no eren prou clàssiques.

Entre les pedres pasturaven les primeres ovelles de la propietat de Gerald: ovelles per a la cria que feia poc havien parit. Gwyneira estava fascinada amb els bens, que havien sortit molt bonics. De totes maneres, Gerald tenia raó: una injecció de sang d’ovelles Welsh Mountain milloraria la qualitat de la llana.

Lucas va arrufar el nas quan Gwyn va explicar que havien de deixar que un dels mascles de Gal·les muntés de seguida les ovelles.

—És costum entre les joves ladies angleses expressar-se tan… directament… sobre aquestes qüestions?

—I com podria dir-ho si no? —En realitat, Gwyneira mai no havia relacionat la decència i la cria d’ovelles. No tenia ni idea de com la dona engendrava un fill, però havia vist més d’una vegada, sense que ningú digués res, com es muntaven les ovelles.

Lucas va envermellir una mica.

—Bé, aquest… hum… la totalitat d’aquest àmbit, no constitueix un tema de conversa estrany entre les dames? Gwyneira va arronsar les espatlles.

—La meva germana Larissa cria Highland Terrier i la meva altra germana cultiva roses. Parlen tot el dia d’això. Quina diferència hi ha amb les vaques?

—Gwyneira! —Lucas es va posar vermell com un tomàquet—. Bé, deixem aquest tema a part. Déu sap que no és decent en la nostra situació actual! Contemplem millor una mica més com juguen els bens. Oi que són bonics?

En realitat, Gwyneira els hauria considerat més aviat pensant en els beneficis que reportaria la llana, però com que tots els bens nounats eren, sens dubte, preciosos, va donar la raó a Lucas i no va posar cap inconvenient quan poc després el jove va proposar de concloure pausadament el passeig a cavall.

—Crec que ja ha vist prou per arreglar-se sola per Kiward Station —va dir mentre ajudava Gwyneira a desmuntar davant els estables.

Ella va acceptar aquesta observació com una més entre tota la resta de les seves extravagàncies. Era evident que Lucas no s’oposava que la seva promesa sortís sola a cavall. Almenys no havia abordat el tema de la «senyoreta de companyia», fos perquè havia passat per alt aquest capítol del manual d’urbanitat o fos perquè no podia ni imaginar-se que una noia desitgés passejar sola dalt del seu cavall.

En qualsevol cas, Gwyneira aviat va aprofitar l’oportunitat. Tan aviat com Lucas es va girar d’esquena, es va dirigir al pastor d’edat més avançada, que havia acudit a recollir el cavall.

—Senyor McAran, demà al matí vull anar a passejar sola. Prepari’m el nou semental per a les deu, amb la sella del senyor Gerald.

EI casament de Helen amb Howard O’Keefe no es va organitzar de forma tan poc solemne com al principi havia temut la jove. Per no haver de celebrar la cerimònia en una església totalment buida, el reverend Baldwin la va incloure en la missa del diumenge, de manera que al final es va formar una cua bastant llarga de persones que van desfilar davant Helen i Howard per felicitar-los. El senyor i la senyora McLaren van fer tot el que van poder per donar caràcter solemne a la celebració i per decorar l’església. La senyora Godewind va contribuir amb flors que ella mateixa i Elizabeth van reunir en uns esplèndids rams. EI senyor i la senyora McLaren van comprar a Rosemary un vestidet de diumenge de color rosa i la nena anava repartint floretes. EI senyor McLaren es va encarregar de conduir la núvia a l’altar i Elizabeth i Belinda Baldwin van seguir Helen com a dames d’honor. Helen havia esperat tornar a veure les altres nenes amb motiu de la missa, però cap de les famílies que vivien més allunyades es va presentar al servei dominical. Tampoc els senyors de Laurie no van fer acte de presència. Helen estava inquieta, però no volia que el gran dia s’espatllés. S’havia conformat amb el precipitat enllaç matrimonial i estava fermament decidida a viure’l el millor possible. A més, en els últims dos dies havia pogut observar amb detall Howard, ja que s’havia quedat a la ciutat i els Baldwin l’havien invitat pràcticament a tots els àpats. AI principi, l’accés de còlera que havia patit quan es va esmentar els Warden havia estranyat Helen, fins i tot l’havia atemorida, però quan no es parlava d’aquell tema, semblava que era una persona equilibrada. Va aprofitar l’estada a la ciutat per realitzar abundants compres per a la granja, de manera que les finances no devien anar del tot malament. Amb el vestit de diumenge de tweed gris que s’havia posat per a l’enllaç, el seu aspecte era elegant, encara que era obvi que la tela no s’ajustava a l’època de l’any i l’home equipat així suava molt.

Helen, al seu torn, portava un vestit d’estiu de color verd primavera que havia encarregat a mida a Londres pensant en el seu casament. Un vestit de puntes blanc hauria estat, certament, més bonic, però l’havia descartat perquè era una despesa innecessària. AI cap i a la fi, mai més no tornaria a posar-se un vestit de seda com aquell. EI dia assenyalat, els brillants cabells de Helen li baixaven lliurement per l’esquena, un pentinat que la senyora Baldwin mirava amb recel, però que tant la senyora McLaren com la senyora Godewind havien aprovat. Havien apartat la cabellera de la cara de Helen només amb una cinta al front i l’havien adornada amb flors. La mateixa Helen va pensar que mai havia estat tan bonica, i fins i tot Howard, malgrat la seva sobrietat, es va superar amb un altre elogi: «Està… oh, molt bonica, Helen».

Helen joguinejava amb les seves cartes, que encara portava a sobre. Quan deixaria el seu marit de reprimir-se d’una vegada i li repetiria aquelles belles paraules cara a cara?

L’enllaç va ser molt solemne. EI reverend Baldwin es va revelar com un fabulós predicador, capaç de captivar els seus feligresos. Quan va parlar de l’amor «en els bons dies i en els dies dolents» fins a l’última dona de l’església va plorar i els homes es van mocar. No obstant això, l’elecció de la padrina va provocar una certa amargura. Helen hauria desitjat que fos la senyora Godewind, però la senyora Baldwin es va imposar de seguida i hauria estat molt descortès rebutjar-li l’oferiment. Pel que feia al padrí, el vicari Chester era molt del seu grat.

Howard va sorprendre tothom en recitar els seus vots amb veu ferma i segura, i gairebé va contemplar afectuosament Helen mentre ho feia. A Helen no li va sortir tan bé perquè es va posar a plorar.

Però llavors va sonar l’orgue, la comunitat va cantar i Helen es va sentir molt feliç quan, del braç del seu marit, va sortir de l’església. Fora ja els esperaven per felicitar-los per l’enllaç.

Helen va besar Elizabeth i es va deixar abraçar per la plorosa senyora McLaren. Per a la seva sorpresa, també van aparèixer la senyora Beasley i tota la família O’Hara, encara que aquests últims no pertanyien a l’Església anglicana. Helen va estrènyer mans, va plorar i riure al mateix temps, fins que al final només va quedar una jove que Helen mai no havia vist abans. Va buscar Howard amb la mirada (potser la dona havia assistit al casament per ell), però en aquell moment conversava amb el rector. Semblava que no s’havia fixat en l’última persona que els volia felicitar.

Helen li va somriure.

—Sé que és imperdonable, però puc preguntar-li de què la conec? En aquests últims dies m’han passat tantes coses noves…

La dona li va somriure amb calidesa. Era de baixa estatura i dolça, i hi havia un rastre infantil en la seva cara comuna i en els fins cabells rossos que portava pulcrament recollits sota una còfia. La roba s’ajustava al modest uniforme per a la missa del diumenge d’una mestressa de casa de Christchurch.

—No ha de disculpar-se, vostè no em coneix —va respondre—. Només volia presentar-me perquè… tenim alguna cosa en comú. El meu nom és Christine Lorimer. Jo vaig ser la primera.

Helen la va mirar, sorpresa.

—La primera, què? Vingui, anem a l’ombra. La senyora Baldwin ha preparat uns refrescos a la casa.

—No vull importunar-la —va replicar de seguida la senyora Lorimer—. Però sóc, per dir-ho així, la seva predecessora. La primera que va arribar d’Anglaterra per casar-se aquí.

—Que interessant —es va sorprendre Helen—. Em pensava que la primera era jo. Havia sentit a dir que les altres dones no havien rebut resposta a la seva sol·licitud i, de fet, jo també vaig viatjar sense haver fixat una cita directa.

La dona va assentir.

—Jo també, més o menys. Però tenia vint-i-cinc anys i cap perspectiva de trobar marit. Com podria fer-ho sense dot?

»Vivia amb el meu germà i la seva família, mantinguda per ell com podia. Vaig intentar contribuir amb els diners que feia com a cosidora, però no era gaire hàbil. Tinc mala vista i a les fàbriques no em van acceptar. Després el meu germà i la seva dona van pensar a emigrar. Però què podia fer, jo? Se’ns va acudir d’escriure al rector del lloc una carta per saber si hi hauria un cristià decent a Canterbury que busqués esposa. Ens va respondre una senyora que es deia Brennan. Molt decidida. Ho volia saber tot sobre mi. Devia treure’n bona impressió, perquè vaig rebre una carta del senyor Thomas Lorimer. I què vol que li digui, de seguida me’n vaig enamorar!

—De debò? —va preguntar Helen, que no volia reconèixer de cap manera que a ella li havia passat exactament el mateix—. Amb una carta?

La senyora Lorimer va riure per sota del nas.

—Ah, sí! Escrivia tan bé! Encara em sé les paraules de memòria: «Sí, desitjo una dona que estigui disposada a unir el seu destí amb el meu. Prego a Déu que em concedeixi una dona amb un cor que pugui ésser estovat per aquestes paraules».

Helen va fer uns ulls com unes taronges.

—Però… però això és de la meva carta —es va inquietar—. És just el que Howard em va escriure! No puc creure el que m’explica, senyora Lorimer. És una broma de mal gust? La doneta la va mirar, consternada.

—Oh, no, senyora O’Keefe! En cap cas pretenia ferir-la! No podia sospitar que havien tornat a fer-ho!

—Tornat a fer, què? —va preguntar Helen, encara que ja començava a sospitar-ho.

—Bé, això de les cartes —va prosseguir Christine Lorimer—. EI meu Thomas és un home de bon cor. De veritat, no podria imaginar-me un marit millor. Però és fuster, no és home de moltes paraules ni tampoc sap escriure cartes romàntiques. Diu que ho va intentar una vegada i una altra, però que cap de les cartes que escrivia per a mi li agradava prou per enviar-me-la. Per sobre de tot volia commoure’m, ja sap. I bé, es va dirigir al vicari Chester…

—EI vicari Chester ha escrit les cartes? —va preguntar Helen, que no sabia si posar-se a plorar o a riure. Almenys ara veia clarament el motiu de l’acurada cal·ligrafia: la d’un sacerdot. I també de la perfecta elecció de les paraules i la falta d’informació pràctica que Gwyneira hi havia advertit. I, és clar, el curiós interès del petit vicari perquè el reclutament de novies tingués èxit.

—Mai no m’hauria pensat que s’atrevissin a fer-ho un altre cop! —va dir la senyora Lorimer—. Perquè els vaig renyar moltíssim quan me’n vaig assabentar. Oh, senyora O’Keefe, ho sento molt. EI seu Howard hauria d’haver tingut l’oportunitat d’explicar-Ii-ho. Però ara mateix vaig a parlar amb aquest vicari Chester! Ja em sentirà, ja!

Christine Lorimer es va posar en marxa amb determinació, mentre Helen es quedava enrere, pensarosa. Qui era l’home amb qui acabava de casar-se? Chester l’havia ajudat a expressar amb paraules els seus sentiments, o en el fons a Howard tant li feia com atraure la seva futura esposa a la fi del món?

Aviat ho sabria. Però no estava del tot segura si volia saber-ho.

El carro feia vuit hores que avançava per camins enfangats. Helen tenia la sensació que el viatge no s’acabaria mai. A més, aquell paisatge sense límits la deprimia. Feia més d’una hora que no passaven a la vora de cap casa. A sobre, el carruatge en què Howard transportava des de Christchurch i en direcció a Haldon la seva dona, les seves pertinences i les seves pròpies compres, era el mitjà de locomoció més incòmode que la noia havia fet servir mai. L’esquena li feia mal pel seient sense suspensió i el fi plugim que queia sense parar li provocava malestar en tot el cos. Howard tampoc no va contribuir de cap manera a fer-li més suportable el viatge, durant el qual li va parlar poc. Feia almenys mitja hora que no li deia res, com a molt grunyia alguna ordre al cavall castany o al mul gris que tiraven del carro.

De manera que Helen disposava de tot el temps del món per abandonar-se als seus pensaments, que no eren els més alegres. L’afer de les cartes no passava de ser un problema mínim. EI dia abans Howard i el vicari s’havien disculpat per la mentida, però la consideraven un pecat venial. Almenys havien contribuït que l’assumpte arribés a bon terme: Howard tenia esposa, i Helen, marit. Pitjor era la notícia que Helen havia rebut al vespre de boca d’EIizabeth. La senyora Baldwin no havia explicat res, potser perquè se n’avergonyia o per no inquietar Helen, però Belinda Baldwin no havia pogut mantenir la boca tancada i havia confessat a Elizabeth que el segon dia la petita Laurie s’havia escapat de la casa dels Lavender. L’havien trobada de seguida, és clar, i reprès amb duresa, però l’endemà mateix ho havia tornat a intentar. Amb aquella segona vegada ja havia rebut, i ara, després del tercer intent, l’havien tancada a l’armari de les escombres.

«A pa i aigua!», havia exclamat teatralment Belinda.

L’endemà, abans de marxar, Helen havia parlat amb el reverend sobre aquell assumpte. Com era natural, ell li havia promès que aniria a veure com anaven les coses amb Laurie. Però, compliria la seva paraula quan Helen no estigués allà per recordar-li les seves obligacions?

I després hi havia, era evident, el viatge amb Howard. Helen encara havia passat la nit anterior púdicament al seu llit, a casa dels Baldwin. Ni es plantejaven acollir Howard a la casa parroquial i aquest no podia o no volia permetre’s una nit a l’hotel.

—Passarem tota la vida junts —havia dit, fent-li un petó maldestre a la galta—. No vindrà d’aquesta nit.

Helen s’havia sentit alleujada, però també una mica decebuda. De totes passades, hauria preferit les comoditats d’una habitació d’hotel a la màrfega de mantes dins del carro que possiblement l’esperava durant el viatge. Havia guardat la camisa de dormir bona a la part superior de la maleta de viatge, però li semblava un misteri saber on podria despullar-se amb decència. A part d’això, plovisquejava sense parar, i el vestit que portava —i sens dubte les mantes— estava fred i mullat. Passés el que passés durant la nit, les condicions no semblaven les millors.

Finalment, Helen es va estalviar el llit improvisat al carro. Poc abans que es fes fosc, quan ja estava del tot esgotada i l’únic que desitjava era que el sotragueig del carro s’aturés d’una vegada, Howard es va detenir davant una modesta granja.

—Aquí podrem allotjar-nos —va dir a Helen, i la va ajudar cavallerosament a baixar del pescant—. Conec l’home, Wilbur, de Port Cooper. Ara també s’ha casat i s’ha establert aquí.

Un gos va bordar a l’interior i Wilbur i la seva dona van sortir, curiosos, a veure qui els visitava.

Quan l’homenet nerviüt va reconèixer Howard es va posar a cridar i el va saludar amb vigor. Es van abraçar i van recordar les aventures que havien emprès junts en el passat i de bona gana haurien destapat la primera ampolla sota la pluja.

Helen va buscar l’ajuda de l’esposa. Per a la seva tranquil·litat, el seu somriure era franc i acollidor.

—Vostè deu ser la nova senyora O’Keefe. No ens podíem creure la notícia que Howard es casava. Però entri, per favor, que estarà congelada. I el sotragueig d’aquests carros… Ve de Londres, oi? Segur que està més acostumada als cotxes de punt! —La dona va riure, com si l’últim comentari no fos seriós—. Em dic Margaret.

—Helen —va dir ella.

Allà no s’entretenien en formalitats. Margaret era una mica més alta que el seu marit, prima i d’aspecte abatut. Portava un vestit gris, senzill i sargit. EI mobiliari de la granja era bastant senzill: taules i cadires de fusta basta i una xemeneia oberta on també es cuinava. Però el menjar, que bullia en una gran marmita, feia molt bona olor.

—Esteu de sort, acabem de matar un pollastre —va confessar Margaret—. No era el més jove, però segur que encara dóna per a una sopa com Déu mana. Segui a la vora del foc, Helen, i deixi que se li assequi la roba. Aquí té cafè i ja li trobaré també un traguet de whisky.

Helen es va quedar d’una peça. Mai de la vida havia begut whisky, però Margaret no semblava veure res de dolent en això. A continuació li va donar un got esmaltat ple de cafè amarg que devia haver bullit molt de temps al foc. Helen no es va atrevir a demanar sucre ni llet, però Margaret va posar sol·lícita totes dues coses davant d’ella a la taula.

—Serveixi’s molt de sucre, que això li aixecarà els ànims. I un rajolí de whisky!

En efecte, el destil·lat va millorar el sabor del cafè. I la barreja amb sucre i llet era en conjunt bevible. A més, se suposava que l’alcohol alleujava les penes i relaxava els músculs contrets. Vist així, Helen podia considerar-lo una medecina. No va dir que no quan Margaret li va servir per segona vegada.

Quan van haver acabat la sopa de pollastre, Helen ho veia tot com a través d’una boirina. Havia recuperat la calor i la cambra il·luminada pel foc tenia un aire acollidor. Si havia de patir allà el que era «impronunciable»… per què no?

La sopa també va millorar-li l’estat d’ànim. Helen hauria preferit anar a dormir, però era evident que Margaret gaudia conversant amb ella.

Tot i això, Howard també semblava que tenia ganes d’anar a dormir aviat. Havia buidat alguns gots amb Wilbur i va deixar anar una riallada quan aquest li va proposar una partida de cartes.

—No, estimat amic, per avui res més. Tinc un altre pla estretament relacionat amb l’encantadora dona que m’ha arribat des de la meva antiga llar.

Es va inclinar amb galanteria davant Helen, que immediatament va envermellir.

—On podem retirar-nos? Aquesta és… per dir-ho així… la nostra nit de noces!

—Oh, doncs us hem de tirar l’arròs! —va cridar Margaret—. No sabia que la unió era tan recent. Per desgràcia, no puc oferir-vos un llit com Déu mana. Però a l’estable hi ha fenc fresc suficient, estarà calent i tou. Espereu, us donaré llençols i mantes, els vostres de segur que estan humits. I una llanterna, perquè pugueu veure-hi… tot i que la primera vegada és més bonic a les fosques.

Va deixar anar una rialleta.

Helen estava horroritzada. Havia de passar la nit de noces en un estable?

No obstant això, la vaca va mugir, hospitalària, quan Helen i Howard (ella carregada de mantes i ell amb la llanterna) van entrar al cobert. Allà s’estava relativament calent. Amb el tir de Howard s’albergaven a l’estable la vaca i tres cavalls. Els cossos dels animals caldejaven l’espai, però també l’omplien d’una olor penetrant. Helen va estendre les mantes a sobre del fenc. Havien passat ja tres mesos des que s’havia sentit molesta només per la proximitat d’un corral d’ovelles? Certament, Gwyneira trobaria aquesta història divertida; Helen, en canvi… si era franca, encara sentia por.

—On… puc desvestir-me aquí? —va preguntar tímidament. No es podia despullar davant Howard i enmig de l’estable.

Howard va arrufar el nas.

—Estàs boja, dona? Faré tot el possible perquè no passis fred, però aquest no és lloc per a camises de dormir amb puntes. A la nit refresca i, a més, de segur que hi ha alguna puça entre el fenc. No et treguis la roba.

—Però… però si nosaltres… —Helen s’havia posat de color escarlata.

Howard va riure, complagut.

—Ja me n’encarrego jo, d’això. —Amb tota tranquil·litat es va deixar anar la sivella del cinturó—. I ara, tapa’t amb les mantes perquè no et refredis. T’ajudo a afluixar la cotilla?

Era evident que Howard no feia tot allò per primera vegada. I tampoc no semblava sentir-se insegur. Al contrari, la seva cara expressava una alegria anticipada. Tot i això, Helen va rebutjar la seva ajuda, podia deslligar-se els cordons sola. Però per a això havia de descordar-se el vestit, cosa que no era fàcil perquè es tancava per l’esquena. Es va sobresaltar quan va sentir els dits de Howard, que va descordar un botó rere l’altre amb habilitat.

—Millor així? —va preguntar ell.

Helen va assentir. Només desitjava que la nit passés ben de pressa. Després es va estirar amb desesperada determinació sobre el llit de fenc. Volia deixar-ho tot enrere, fos el que fos. Es va posar en silenci de panxa enlaire i va tancar els ulls. Les mans se li van crispar en els llençols un cop es va haver cobert amb les mantes. Howard va lliscar al seu costat mentre s’afluixava el cinturó. Helen va sentir els seus llavis a la cara. EI seu marit li besava les galtes i la boca. No passava res, ja l’hi havia permès abans. I llavors va intentar introduir la llengua entre els seus llavis. Helen es va tensar immediatament, però es va relaxar quan ell va notar la seva reacció i va desistir. En lloc d’això la va besar al coll, li va abaixar el vestit i el cosset i va començar, maldestre, a acariciar-li el principi dels pits.

Helen amb prou feines s’atrevia a respirar, mentre que Howard ho feia cada cop més de pressa, fins que va començar a esbufegar. Helen es preguntava si allò era normal i es va espantar quan ell li va arromangar el vestit.

Potser en un llit més còmode hauria estat menys dolorós. Però, d’altra banda, un entorn més íntim hauria empitjorat l’assumpte. D’aquesta manera, la situació semblava irreal. No s’hi veia en absolut i les mantes, igual que les voluminoses faldilles de Helen, que ara portava apujades fins als malucs, li tapaven la vista del que Howard estava fent amb ella. Ja era prou terrible sentir-ho! El seu marit li va ficar alguna cosa entre les cames, alguna cosa dura, animada i vivent. Era horrible i fastigós, i a més feia mal. Helen va cridar quan a dins seu va sentir una esquinçada. Va notar que sagnava, però això no impedia Howard de seguir turmentant-la. Semblava posseït, gemegava i es movia rítmicament dins i fora, gairebé semblava fruir amb allò. Helen va haver de serrar les dents per no cridar de dolor. AI final va sentir una onada d’humitat calenta i segons després Howard va semblar ensorrar-se sobre ella. Ja havia passat. El seu marit es va fer a un costat. La respiració, encara agitada, aviat se li va calmar. Helen va emetre un lleu sospir mentre s’arreglava les faldilles.

—La propera vegada no et farà tant de mal —la va consolar Howard, besant-li la galta. Semblava estar satisfet amb ella. Helen es va esforçar per no apartar-se’n. Howard tenia el dret de fer el que havia fet amb ella. Era el seu marit.