11

George Greenwood va conduir el cavall al corral de lloguer de Westport i va indicar al propietari que l’alimentés bé. L’home semblava de confiança i el recinte feia la impressió d’estar relativament ben mantingut. Aquella petita ciutat a la desembocadura del riu BuIIer no li agradava gens. Fins llavors havia estat una aldea diminuta, amb dos-cents habitants, però cada vegada afluïen més buscadors d’or i, a la llarga, també arribarien cercant el carbó. En el cas de George, s’interessava molt més per aquesta matèria primera que per l’or. Els descobridors dels jaciments de carbó buscaven inversors que s’ocupessin a llarg termini de la construcció d’una mina, però que abans es fessin càrrec d’un enllaç ferroviari. Mentre no hi hagués la possibilitat de transportar el carbó a bon preu, la seva explotació no era rendible. George volia aprofitar la seva visita a la Costa Oest per obtenir, entre altres coses, una impressió sobre la zona i sobre la possibilitat d’establir-hi comunicacions. Sempre era positiu per a un comerciant observar les condicions que l’envoltaven i aquell estiu, per primera vegada, la seva florent empresa li permetia viatjar d’una granja d’ovelles a una altra sense interessos comercials immediats. AI gener, després d’esquila-des les ovelles i després de l’esgotador període en què parien, podia atrevir-se a abandonar a la seva pròpia sort durant dues setmanes el sempre problemàtic cas de Howard O’Keefe.

George sospirava només de pensar en el marit sense remei de Helen! Gràcies al suport de George, concretat amb els valuosos animals de cria i amb l’assessorament intensiu, la granja d’O’Keefe donava per fi algun benefici; però Howard seguia sent un candidat incert. L’home tendia a enfurir-se i a beure i no escoltava consells de bon grat, i si els acceptava, només havien de procedir del mateix George, no dels seus subordinats, i ni parlar de Reti, l’antic deixeble de Helen que, de mica en mica, s’havia anat convertint en la mà dreta de George. Cada conversa, cada exhortació, per exemple a conduir d’una vegada les ovelles a l’abril per no perdre cap animal amb l’arribada sobtada de l’hivern, exigia una cavalcada de Christchurch a Haldon. I per molt que George i Elizabeth gaudissin de la companyia de Helen, el jove comerciant tenia altres coses a fer abans que no pas arreglar els assumptes d’un petit granger. A més, li molestava l’obstinació de Howard i aquella manera que tenia de tractar Helen i Ruben. Tots dos atreien sempre la còlera del marit i pare, paradoxalment perquè, segons l’opinió de Howard, Helen s’ocupava massa dels interessos de la granja i Ruben massa poc. Ja feia temps que la dona havia comprès que l’ajuda de George era l’única que no tan sols podia salvar la seva existència econòmica, sinó millorar d’ara endavant, de forma dràstica, les seves condicions de vida: estava en disposició, contràriament al seu marit, d’entendre els suggeriments de George i els seus motius. Ella sempre instava Howard a portar-los a la pràctica, cosa que ell trobava indignant. La relació empitjorava quan George sortia en defensa d’ella. Així mateix, l’evident admiració del petit Ruben per «l’oncle George» era molt empipadora per a O’Keefe. Greenwood era generós subministrant al jove els llibres que desitjava, i li havia regalat una lupa i un contenidor de mostres botàniques per fomentar els seus interessos científics. Howard, en canvi, opinava que allò era absurd: Ruben havia de fer-se càrrec de la granja i per fer-ho n’hi havia prou amb els coneixements bàsics de lectura, escriptura i càlcul. Ruben, de qualsevol manera, no s’interessava en absolut pels treballs de la granja i només de forma limitada, per la flora i la fauna. Era més aviat la seva petita amiga Fleur qui emprenia «investigacions». Ruben compartia més els dots intel·lectuals de la seva mare. Ja llegia els clàssics en les seves llengües originals i, per altra banda, el seu marcat sentit de la justícia el predestinava per al sacerdoci o també per a la carrera de Dret. George no se l’imaginava com a granger: es preveia un conflicte fort entre pare i fill. Greenwood temia que fins i tot la seva pròpia col·laboració amb O’Keefe fracassés amb el temps i ni volia plantejar-se les conseqüències que això tindria per a Helen i Ruben.

Però ja se n’ocuparia més tard, d’això. La seva excursió actual a la Costa Oest constituïa per a ell una mena de vacances: volia conèixer l’Illa del Sud més de prop i descobrir nous mercats. A més, sentia la motivació d’una altra tragèdia entre un pare i un fill: encara que no ho havia confessat a ningú, George anava en cerca de Lucas Warden.

Ja havia passat més d’un any des que l’hereu havia desaparegut de Kiward Station i les xafarderies a Haldon s’havien apaivagat molt. Els rumors sobre el fill de Gwyneira s’havien diluït, i en general es va acceptar que el marit era a Londres. Atès que de totes maneres la gent del lloc no havia arribat a veure Lucas Warden, el van trobar a faltar. A més, el banquer local no era el més discret, de manera que sempre circulaven notícies dels immensos èxits financers de Lucas a la mare pàtria.

La gent de Haldon va acceptar de forma natural que Lucas guanyava aquells diners pintant nous quadres. De fet, les galeries compraven a la capital les obres que ja existien de temps enrere. Accedint als precs de George, Gwyneira havia enviat una tercera selecció d’aquarel·les i olis a Londres, on cada vegada augmentaven de valor, i George participava en els guanys; una altra raó, juntament amb la curiositat, per seguir les empremtes de l’artista perdut.

Tanmateix, la curiositat també feia la seva funció. En opinió de George Greenwood les indagacions de Gerald sobre el rastre del seu fill havien estat massa superficials. Es preguntava per què el vell Warden no havia enviat almenys missatgers perquè busquessin Lucas o per què no s’havia posat ell mateix en camí, quan això no hauria constituït cap problema, ja que Gerald coneixia la Costa Oest com la el palmell de la seva mà i Lucas probablement no havia pensat en gaires altres «amagatalls». Si Lucas no havia aconseguit en algun lloc documentació falsa (George ho considerava improbable), no podia haver abandonat l’Illa del Sud, ja que les llistes de passatgers dels vaixells eren fiables i el nom de Lucas no hi constava. En qualsevol cas, no era a les granges d’ovelles de la Costa Est, perquè se n’hauria parlat. I per refugiar-se en una tribu maori, Lucas era, senzillament, mas-sa anglès. No podria haver-se adaptat a la forma de vida indígena i no parlava ni una paraula de la llengua autòctona. Així que la Costa Oest era el lloc, i allà només hi havia un reguitzell de colònies. Per què Gerald no les havia investigat a fons? Què havia passat perquè el vell Warden estigués content d’haver-se deslliurat del seu fill? I per què havia reaccionat primer amb tant retard i gairebé de forma forçada davant el naixement del seu nét? George volia saber-ho, i Westport era la tercera colònia on pensava preguntar per Lucas. Però, a qui? AI propietari de l’estable? Per algun lloc s’havia de començar.

Miller, l’encarregat de l’estable de lloguer va negar amb el cap.

—Un jove gentleman amb un vell cavall castrat? No, que jo sàpiga. Per aquí no passen gaires cavallers —va dir rient—. Però també pot ser que m’hagi passat per alt. Fins fa poc tenia un mosso de quadra, però ell… bé, és una llarga història. En qualsevol cas era molt de fiar i amb freqüència atenia tot sol la gent que únicament es quedava una nit. EI millor és que pregunti al pub. A la petita Daphne no se li escapa res que tingui a veure amb els homes!

George va riure, com s’esperava que fes, pel que evidentment era una broma, si bé ell no l’havia entesa del tot i acte seguit va donar les gràcies per la informació. De totes maneres, volia anar al bar. AI cap i a la fi, allà tindrien habitacions per llogar i, a més, estava afamat.

EI local li va causar una impressió tan bona com l’estable de lloguer. Hi regnaven també un ordre i una neteja relatius. De totes maneres, la taverna i el bordell no semblaven estar separats. La jove pèl-roja que va atendre George anava molt maquillada i portava la roba cridanera pròpia d’una noia de bar.

—Una cervesa, alguna cosa per menjar i una habitació, si és que n’hi ha —va demanar George—. I busco una noia que es diu Daphne.

La pèl-roja va somriure.

—De seguida li serveixo la cervesa i el sandvitx, però només lloguem habitacions per hores. En qualsevol cas, si vol reservar-me a mi també i no es fa l’estret, li deixaré que descansi. Qui li ha aconsellat tan vivament que pregunti per mi?

George li va tornar el somriure.

—Així que tu ets Daphne. Però he de desenganyar-te. No m’has estat recomanada per la teva gran discreció, sinó més aviat perquè segons sembla coneixes tothom aquí. Et diu alguna cosa el nom de Lucas Warden? Daphne va arrufar el nas.

—Així de cop, no. Però em sona… Vaig a buscar el menjar i vaig rumiant.

Mentrestant, George havia tret un parell de monedes de la butxaca per augmentar la disposició de Daphne a donar-li informació. Però no hi va haver de recórrer: la jove no semblava fingir. Al contrari, va sortir resplendent de la cuina.

—Hi havia un senyor Warden al vaixell amb què vaig arribar d’Anglaterra! —va informar sol·lícita—. Sabia que coneixia el nom. Però aquell home no es deia Lucas, sinó Harald o alguna cosa per l’estil. Ja era gran. Per què pregunta per ell?

George es va quedar desconcertat. No havia comptat en absolut amb una resposta així. Però bé, era evident que Daphne i la seva família havien salpat al Dubtin cap a Christchurch amb Helen i Gwyneira. Una estranya coincidència, però que no havia de servir-li forçosament d’ajuda.

—Lucas Warden és el fill de Gerald —va respondre George—. Un home alt, prim, ros, amb ulls grisos i molt bones maneres. Hi ha raons per suposar que és en algun lloc de la Costa Oest.

L’expressió de Daphne va manifestar desconfiança.

—I l’està buscant? Vostè és policia o alguna cosa així?

George va negar amb el cap.

—Sóc un amic —va explicar—. Un amic amb molt bones notícies per a ell. Estic convençut que el senyor Warden s’alegrarà de veure’m. Així que si sap alguna cosa…

Daphne va arronsar les espatlles.

—Tant li faria —va murmurar—. Però per si li interessa, per aquí corria un home que es deia Luke, no conec el seu cognom, però s’ajusta a la descripció. Com li deia, ara és indiferent. Luke és mort. Però si ho desitja, pot parlar amb David… sempre que ell vulgui fer-ho amb vostè. Fins ara gairebé no parla amb ningú. Està bastant destrossat.

George es va estremir i va saber, en aquell mateix moment, que la jove tenia raó. Amb tota certesa no hi havia gaires homes com Lucas Warden a la Costa Oest i aquesta noia era molt bona observadora. George es va aixecar. Encara que el sandvitx que Daphne li havia portat tenia bon aspecte, ja no tenia gana.

—On puc trobar aquest David? —va preguntar—. Si Lucas… si està realment mort, vull saber-ho. De seguida.

Daphne va assentir.

—Ho lamento, senyor, si és el Lucas que busca. Era un home amable. Una mica estrany, però com cal. Vingui amb mi, l’acompanyaré a veure David.

Per a sorpresa de George no el va portar fora del local, sinó escales amunt. Allà hi devien haver les habitacions per hores…

—Em pensava que no les llogaven a llarg termini —va dir quan la noia va travessar decidida un saló entapissat des d’on s’accedia a diverses habitacions numerades.

Daphne va assentir.

—Per això Miss Jolanda va posar el crit al cel quan vaig fer venir David. Però, on l’havien de portar, si estava tan malalt? Encara no tenim metge. EI barber li va encanyar la cama, però no el podien deixa en un estable amb febre i mig mort de fam! Així que vaig posar la meva cambra a la seva disposició. Ara comparteixo els clients amb Mirabelle i la vella es queda la meitat del meu sou pel lloguer. Però els clients paguen amb gust el doble i de segur que no guanyo menys. Vaja, la vella és garrepa de mena. Quan pugui me n’aniré d’aquí. Quan Dave estigui bé, agafaré les meves nenes i em buscaré alguna cosa nova.

Així que també tenia fills. George va sospirar. Quina vida més dura! Però després va concentrar l’atenció en la cambra que en aquell moment obria Daphne. AI llit hi havia un jove.

David no era un nen. Semblava petit al llit doble i entapissat, i la cama dreta, encanyada i amb un gruixut embenat, que es mantenia aixecada mitjançant puntals i cordes, reforçava encara més aquesta impressió. EI jove tenia els ulls tancats. EI seu bell rostre, sota un cabell ros i embullat, estava pàl·lid i es veia afligit.

—Dave? —va saludar Daphne, amorosa—. Tens visita. Un senyor de…

—Christchurch —va aclarir George.

—Diu que va conèixer Luke. Dave, com es deia de cognom? Te’n recordes?

Per a George, que havia investigat breument l’habitació, la pregunta ja estava contestada. Sobre la tauleta de nit del jove hi havia un quadern d’esbossos amb dibuixos realitzats amb un estil absolutament particular.

—Denward —va respondre el jove.

Una hora més tard, George coneixia tota la història. David va explicar-li els últims mesos de Lucas com a treballador de la construcció i encarregat dels plànols de les obres i va descriure al final la fatal expedició a la recerca d’or.

—Tot va ser culpa meva! —es va lamentar, entristit—. Luke no ho volia… però jo vaig haver d’intentar baixar per aquelles roques. Jo el vaig matar! Sóc un assassí!

George va negar amb el cap.

—Vas cometre un error, noi, potser uns quants. Però si va passar com m’ho has explicat, va ser un accident. Si Lucas hagués lligat millor la corda, encara seria viu. No has de fer-te retrets eternament, d’aquesta manera no li fas cap favor a ningú.

En silenci pensava que aquell accident s’ajustava a la personalitat de Lucas. Un artista, irremeiablement mancat d’habilitat per a la vida pràctica. Amb tant de talent, quina pèrdua!

—I com et vas salvar, tu? —va voler saber George—. Vull dir… pel que he entès, tots dos éreu molt lluny d’aquí.

—Nosaltres… nosaltres no érem tan lluny —va respondre David—. Tots dos vam calcular malament. Jo pensava que havíem cavalcat més de seixanta quilòmetres, però només eren vint-i-quatre. De totes maneres, no ho hauria aconseguit a peu… amb la cama trencada. Estava segur que moriria. Però primer… primer vaig enterrar Luke. Just allà a la platja. No gaire profundament, em temo, però… però aquí no hi ha llops, veritat?

George li va assegurar que no hi havia cap animal salvatge a Nova Zelanda que pogués desenterrar el cadàver.

—I després vaig esperar… vaig esperar la mort. Tres dies, crec… en algun moment vaig perdre el coneixement, tenia febre i no podia arribar al riu per beure aigua. Però mentrestant el nostre cavall va arribar a casa i el senyor Miller va pensar que en passava alguna. Volia enviar un equip de salvament de seguida, però els homes es van riure d’ell. Luke… Luke no era tan hàbil amb els cavalls, sap? Tots van creure que simplement no l’havia lligat bé i que se li havia escapat. Però en veure que no tornàvem, van enviar una barca. Fins i tot els va acompanyar el barber. I de seguida em van trobar. Només dues hores remant, van dir. Però jo no em vaig assabentar de res. Quan vaig despertar, estava aquí.

George va assentir i va acariciar els cabells del jove. David semblava molt jove. A George li semblava inevitable pensar en el nen que Elizabeth portava. Potser al cap de pocs anys, ell també tindria un fill així, igual de valent i aplicat, però era d’esperar que amb millor fortuna que el noi d’aquella cambra. Què devia haver vist Lucas en David? EI fill que hauria desitjat? O més aviat l’amant? George no era un ximple i procedia d’una gran ciutat. Que algú tingués preferència per persones del seu mateix sexe no li era estrany, i la conducta de Lucas (a més de tots els anys de Gwyneira sense fills) havia despertat des del principi la sospita que el jove Warden preferia els nois. I pel que feia a David, les mirades enamorades que dedicava a Daphne no permetien dubtar sobre la seva orientació sexual. Però Daphne no corresponia a aquelles mirades. Un altre inevitable desengany per al jove.

George va reflexionar uns minuts.

—Escolta, David —va dir llavors—. Lucas Warden… Luke Denward… no estava sol al món com tu havies pensat. Tenia família, i crec que la seva dona té dret a saber com va morir. Quan tornis a trobar-te bé, a l’estable de lloguer tindràs un cavall. Vés amb ell a les planures de Canterbury i pregunta per Gwyneira Warden, a Kiward Station. Ho faràs… per Luke?

David va assentir, seriós.

—Si vostè creu que ell ho hauria volgut…

—N’estic segur, David —va contestar George—. Després viatges a Christchurch i véns a la meva companyia: Greenwood Enterprises. Allà no trobaràs or, però sí un treball més lucratiu com a mosso de quadra. Si ets un jove llest, i no en tinc cap dubte, perquè si no Lucas no t’hauria pres sota la seva protecció, a la llarga prosperaràs.

David va tornar a assentir, encara que aquesta vegada de mala gana.

Daphne, en canvi, va mirar George amb una expressió amistosa.

—Li donarà una feina que pugui fer assegut, oi? —va preguntar quan va acompanyar George de tornada—. EI barber diu que coixejarà per sempre, té la cama trencada. No podrà tornar a treballar a la construcció ni a l’estable. Però si li aconsegueix feina en un despatx… llavors també canviarà d’idea pel que fa a les dones. Li va anar bé no fugir de Luke, però jo no sóc la noia adequada per a ell.

Va parlar tranquil·la i sense amargura, i George va sentir amb una tènue pena que aquella sol·lícita i intel·ligent criatura fos una noia. Com a home, Daphne podria haver trobat la felicitat en aquella terra nova. Com a dona, només podia ser el que també hauria estat a Londres: una puta.

Passaria més de mig any fins que Steinbjörn Sigleifson realment encaminés els passos del seu cavall cap a Kiward Station. El jove havia passat molt temps al llit i després havia tornat a aprendre a caminar amb esforç. A més, el comiat de Daphne i les bessones havia estat dur, encara que les noies l’animaven cada dia perquè se n’anés. AI final, tot i així, no li havia quedat un altre remei. Miss Jolanda li exigia amb insistència que abandonés l’habitació del bordell i, malgrat que el senyor Miller li va permetre que tornés a instal·lar-se a l’estable, ja no podia oferir res com a contrapartida. Per a un tolit no hi havia cap treball en tot Westport; els endurits coasters ja li ho havien dit, sense cap pietat. Si bé el jove tornava a moure’s amb desimboltura, patia una forta coixesa i no podia estar-se molta estona dret. De manera que havia marxat muntant el seu cavall i es trobava, desorientat i sorprès, davant la façana de la casa senyorial on havia viscut Lucas Warden. Seguia sense tenir la menor idea de per què el seu amic havia abandonat Kiward Station, però les raons havien de ser de pes per renunciar a tot aquell luxe. Gwyneira Warden devia ser un ogre! Steinbjörn (després d’haver deixat Daphne, no veia cap motiu per seguir conservant el nom de David) va pensar seriosament a marxar d’allà amb les mans buides. Què podria dir-li l’esposa de Luke? I si el feia responsable de la mort de l’amic?

—Què fas aquí? Digues el teu nom i què et porta per aquestes terres!

Steinbjörn es va sobresaltar quan va sentir aquella veueta cantadora. Venia d’un arbust baix i el jove islandès, educat en la creença de fades i elfs que habitaven sota les pedres, va pensar en un primer moment que es tractava d’un espectre.

La neneta que va aparèixer darrere d’ell a cavall d’un poni donava de fet aquesta impressió, i més quan amazona i muntura produïen un efecte tendrament màgic. Steinbjörn mai havia vist un poni tan petit, ni en la seva illa d’origen, on els cavalls no eren grans. Però aquella diminuta euga ruana, amb el color de pèl tan harmoniós amb el roig encès dels cabells de la seva amazona, feia la impressió d’un pura sang en miniatura. La nena va acostar l’euga al noi.

—Trigaràs molt? —va preguntar amb insolència.

Steinbjörn no va poder evitar somriure.

—Em dic Steinbjörn Sigleifson i busco Lady Gwyneira Warden. Això és Kiward Station, oi?

La nena va assentir amb gravetat.

—Sí, però ara és temporada d’esquilada i la mama no és a casa. Ahir es va encarregar del cobert tres i avui li toca el número dos. Alterna amb el capatàs. L’avi s’encarrega del cobert u.

Steinbjörn no sabia de què li parlava la nena, però estava convençut que tenia raó.

—Pots deixar-me entrar? —va preguntar. La nena va arrufar el nas.

—Ets una visita, no? Doncs he de dur-te a la casa i hauràs de deixar una targeta a la safata de plata. Després vindrà Kiri i et donarà la benvinguda, i després Witi, i després passaràs al salonet i et donaran te…, bé, i jo he d’entretenir-te, diu Miss Helen. Significa que hem de parlar. Sobre el temps i coses així. Ets un gentleman o què? —Steinbjörn seguia sense entendre res, però no podia negar que la nena tenia una certa disposició per donar conversa—. A més, sóc Fleurette Warden, i ella és Minty —va afegir, assenyalant el poni.

Steinbjörn va contemplar la nena amb un interès més gran. Fleurette Warden… havia de ser la filla de Luke! Així que també havia abandonat aquella nena encantadora…

Steinbjörn cada vegada entenia menys el seu amic.

—Crec que no sóc un gentleman —va comunicar-li—. En qualsevol cas, no tinc targeta. No podríem simplement… vull dir, no podries portar-me simplement amb la teva mare?

Fleurette tampoc no semblava tenir moltes ganes de prosseguir una conversa tan formal i va cedir. Va col·locar el poni davant del cavall de Steinbjörn, que va haver d’esforçar-se per seguir-li el pas. La petita Minty feia passos curts però molt ràpids i Fleurette la dirigia de forma magistral. En el breu camí fins als coberts d’esquilada va informar al seu nou amic que acabava d’arribar de l’escola, on en realitat no havia d’anar sola, però que en el període en què s’esquilaven les ovelles no hi havia ningú disponible per acompanyar-l’hi. Li va parlar del seu amic Ruben i del seu germanet Paul, a qui trobava bastant ximple, perquè no parlava, només cridava quan Fleurette l’agafava a coll.

—No ens estima, només vol a Kiri i Marama —va dir—. Mira, aquest és el cobert dos. A veure si la mama és a dins?

Els coberts d’esquilada eren edificis allargats que acollien diversos corrals i que permetien esquilar els animals tant si plovia com si el sol cremava. Davant i darrere hi havia altres tanques on esperaven les ovelles que encara no estaven esquilades i les que ja estaven preparades per ser conduïdes de nou als prats. Steinbjörn sabia poc d’aquells animals, però n’havia vist molts a la seva terra i, en comparació amb aquests, fins un Hec en la matèria comprenia que estava davant d’uns exemplars de primera categoria. Abans de l’esquilada, les ovelles de Kiward Station semblaven cabdells de llana nets i suaus sobre potes. Després les banyaven i es diria que estaven plomades, però ben alimentades i vivaces. Mentrestant, Fleurette havia desmuntat i lligat el seu poni davant del cobert amb un nus digne d’un professional.

Steinbjörn la va imitar i la va seguir cap a l’interior, on de seguida va quedar impactat per la penetrant olor de fems, suor i suarda. Fleurette no va semblar notar-ho. Es va desplaçar decidida a través de l’endreçat caos d’homes i ovelles. Steinbjörn observava fascinat com els esquiladors agafaven els animals a la velocitat del llamp, els ajeien d’esquena i els desprenien a tota velocitat de la llana. Semblava com si apostessin entre ells. No deixaven de cridar-se els uns als altres, i sobretot al supervisor del cobert, noves xifres en to triomfal.

Qui portés els comptes havia de parar molta atenció. Però la dona jove que passejava entre els homes i que anotava els seus resultats no estava superada per la situació. Feia broma, relaxada, amb els esquiladors i no semblava que es qüestionessin les seves anotacions. Gwyneira Warden portava un senzill vestit de muntar de color gris i havia recollit descuidadament els seus llargs cabells vermells en una trena. No era alta, però se la veia igual d’enèrgica que la seva filla, i quan va tombar la cara cap a Steinbjörn ell es va quedar parat davant la seva bellesa. Què hauria portat Luke Warden a abandonar aquella dona? Steinbjörn no es cansava de contemplar els seus trets nobles, la sensualitat dels llavis i els fascinants ulls de color indi. Es va adonar que Testava mirant fixament quan el somriure de la dona va cedir el pas a una ganyota irritada.

—És la mama. I aquest és Stein… Stein… alguna cosa amb Stein —va anunciar Fleur, intentant procedir a la presentació segons la norma.

Steinbjörn mentrestant havia recobrat la serenitat i es va dirigir coixejant cap a Gwyneira.

—Lady Warden? Sóc Steinbjörn Sigleifson. Vinc de Westport. El senyor Greenwood em va demanar… bé, el cas és que jo estava amb el seu difunt marit, quan… —Va estrènyer la mà de la dona.

Gwyneira va assentir.

—Senyora Warden, no lady —el va corregir de forma mecànica mentre el saludava—. Benvingut. George m’ho va explicar… però aquest no és lloc per conversar. Esperi un moment.

La jove va buscar al seu voltant i va distingir un home una mica gran, de cabells foscos, entre els esquiladors, amb qui va intercanviar un parell de paraules. Després va informar als homes del cobert que Andy MeAran s’ocuparia del control a partir d’aquell moment.

—I espero que mantingueu l’avantatge! Fins ara aquest cobert va clarament per davant de l’un i del tres. Ja sabeu: als guanyadors els espera una bóta de whisky de la millor categoria! —Va saludar els homes amistosament i es va dirigir a Steinbjörn—. Vingui, anem cap a casa. Però abans anirem a buscar el meu sogre. També ell ha d’escoltar el que vostè ens explicarà.

Steinbjörn va seguir Gwyn i la seva filla cap als cavalls. Allà Gwyneira va muntar veloçment i sense ajuda sobre una sòlida euga castanya. EI jove va adonar-se també llavors dels gossos que la seguien arreu.

—Finn i Flora, que no us necessiten? Correu als coberts. Tu véns amb mi, Cleo. —La jove va enviar dos dels collies on hi havia els esquiladors i el tercer, una gossa vella, de pèl blanquinós al voltant del morro, es va unir als genets.

EI cobert u, on Gerald portava el control, era al costat oest de l’edifici principal. Els genets havien recorregut a penes un quilòmetre i mig. Gwyneira cavalcava en silenci i Steinbjörn tampoc no li dirigia la paraula. Només Fleur s’ocupava de la conversa general, explicant, emocionada, el que havia passat a l’escola, on era evident que s’havia produït una baralla.

—EI senyor Howard estava molt enfadat amb Ruben perquè s’havia quedat a l’escola i no l’havia ajudat amb les ovelles. Tot i que els esquiladors arribaran d’aquí a un parell de dies, el senyor Howard encara té ovelles als prats de muntanya i Ruben hauria d’haver anat a buscar-les, però Ruben és terriblement maldestre amb les ovelles! Li he dit que demà aniré a ajudar-lo. M’emportaré Finn o Flora i tot anirà la mar de bé.

Gwyneira va sospirar.

—Tot i que O’Keefe no estarà especialment content que una Warden condueixi les seves ovelles amb un parell de collies Silkham mentre el seu fill aprèn llatí… Vigila que no t’engegui un tret!

Steinbjörn va trobar la forma d’expressar-se de la mare tan estranya com la de la filla, però Fleur la va entendre sense cap problema.

—Diu que a Ruben hauria d’agradar-Ii fer tot això perquè és un noi —va assenyalar Fleurette.

Gwyn va tornar a sospirar i va detenir el cavall davant del següent cobert d’esquilada, que era idèntic a l’altre.

—En això no és l’únic. Per aquí… vingui senyor Sigleifson, aquí treballa el meu sogre. O millor esperi, vaig a buscar-lo. Aquí dins hi ha el mateix enrenou que en el meu… Però Steinbjörn ja havia desmuntat i la seguia cap al recinte. No hauria estat cortès saludar l’avi des de la sella. A més, odiava que la gent el tractés amb miraments a causa de la seva coixesa.

En el cobert número u regnava la mateixa intensa i sorollosa activitat que a l’edifici de Gwyneira, però l’atmosfera era més tensa i no tan amigable. Els homes semblaven estar menys motivats, més pressionats. I l’home d’edat avançada i complexió forta que es movia entre els esquiladors censurava en comptes de fer broma. A més, al costat de la taula on anotava els resultats hi havia una ampolla de whisky mig plena i un got. Fins i tot va fer un trago quan Gwyneira va entrar i va parlar amb ell.

Steinbjörn va observar una cara inflada i marcada pel whisky i uns ulls injectats en sang.

—Què fas tu aquí? —va bordar a Gwyneira—. Ja has acabat amb les cinc mil ovelles del cobert dos?

Gwyneira va negar amb el cap. Steinbjörn va notar aquella mirada, preocupada i plena de retrets, que la jove llançava a l’ampolla.

—No, Gerald, Andy s’encarrega del control. He deixat el lloc. I crec que tu també hauries de venir.

»Gerald, aquest és el senyor Sigleifson. Ha vingut per explicar-nos com va morir Lucas —va presentar Steinbjörn, però la cara de l’avi només reflectia menyspreu.

—I per això deixes el cobert? Per sentir el que l’amiguet del tou del teu marit ha d’explicar?

Gwyneira es va alarmar, però va comprovar alleujada que semblava que el jove visitant no havia entès res. Abans havia notat el seu accent nòrdic, i probablement no havia prestat atenció a les paraules del vell, o no les havia compreses.

—Gerald, aquest jove va ser l’últim que va veure Lucas amb vida… —Ho va intentar de nou amb calma, però l’avi la va mirar, furiós.

—I es van fer un petó de comiat, no? No vull saber-ne res, d’aquestes històries, Gwyn. Lucas és mort. Que descansi en pau, però a mi deixa’m en pau, també! I aquest tipus no el vull veure a casa meva quan hagi acabat amb això.

Warden va girar-li l’esquena.

Gwyneira va conduir Steinbjörn fora del recinte amb expressió compungida.

—Perdoni el meu sogre, és el whisky qui parla. Mai no ha oblidat que Lucas fos… bé, que fos com era i que al final deixés la granja, que desertés, segons diu ell. Déu sap que ell també en va ser responsable. Però tot això són velles històries, senyor Sigleifson. En qualsevol cas li agraeixo que estigui aquí. Anem a casa, de segur que no li vindrà malament un trago.

Steinbjörn no gosava entrar a la casa senyorial. Estava segur que cometria un error rere un altre. Luke li havia ensenyat a comportar-se amb correcció a la taula i les regles de cortesia, i també Daphne semblava ben formada en aquesta matèria. Però ell mateix no tenia ni idea de com actuar i temia posar-se en ridícul davant Gwyneira. Ella, per la seva part, el va conduir amb tota naturalitat per una porta lateral, li va agafar la jaqueta, i de seguida es van topar amb la nodrissa, Kiri, al saló. Últimament, Gerald ja no s’oposava que la jove portés sempre amb ella els nens mentre netejava o realitzava altres tasques domèstiques. Si tancava Kiri a la cuina, al final Paul també creixeria amb tota certesa en aquell lloc.

Gwyneira va saludar afablement Kiri i va treure un dels bebès de la cistella.

—Senyor Sigleifson, el meu fill Paul —va dir, però les últimes paraules van veure’s apagades per un crit ensordidor del nen. A Paul no li agradava que l’arrenquessin del costat de la seva germana de llet, Marama.

Steinbjörn va reflexionar de nou. Paul era un altre nadó. Devia haver nascut durant l’absència de Luke.

—Em rendeixo —va lamentar-se Gwyneira, i va tornar a deixar el nen dins la cistella—. Kiri, podries emportar-te els nens? Fleur també, encara ha de menjar i no està bé que escolti el que hem de parlar. I potser podries preparar-nos un te. O prefereix cafè, senyor Sigleifson?

—Digui’m Steinbjörn, si us plau —va dir el jove amb timidesa—. O David. Luke em deia David.

La mirada de Gwyneira es va posar en els seus trets i en els seus cabells embulladissos. Després va somriure.

—Sempre havia sentit una mica d’enveja de Miquel Àngel —va observar després—. Vingui, segui, si us plau. Ha estat un llarg viatge a cavall…

Per a sorpresa de Steinbjörn, la conversa amb Gwyneira Warden es va desenvolupar amb fluïdesa. AI principi havia temut que encara no sabés res sobre la mort de Lucas, però George Greenwood ja l’havia preparada. Gwyneira havia superat feia temps la primera pena i només va preguntar compassivament pel temps que Steinbjörn havia passat amb el seu marit, com l’havia conegut i com havien estat els últims mesos de la seva vida.

Finalment, Steinbjörn va descriure les circumstàncies de la seva mort, no sense tornar a fer-se’n retret.

Gwyneira va considerar l’assumpte de la mateixa manera que Greenwood i es va expressar fins i tot de forma més contundent.

—Vostè no té cap culpa que Lucas no sabés fer un nus. Era una bona persona, i Déu sap que jo l’apreciava. I pel que sembla també era un artista de molt talent. Però no tenia l’habilitat de desempallegar-se a la vida. Tot i això… crec que sempre havia desitjat ser un heroi. I al final ho va aconseguir, no és cert?

Steinbjörn va assentir.

—Tots parlen d’ell amb molt respecte, senyora Warden.

Fins i tot volen posar el seu nom a la roca. La roca de la qual… vam caure.

Gwyneira estava commoguda.

—Crec que és tot el que podia desitjar —va dir en veu baixa.

Steinbjörn temia que es posés a plorar i no tenia la més petita idea de com consolar educadament una lady. Però ella es va tranquil·litzar i va plantejar noves preguntes al jove. Per a sorpresa del noi, va preguntar molt per Daphne, a qui encara recordava molt bé. Després que Greenwood li expliqués la seva trobada amb la noia, Helen havia escrit de seguida a Westport, però encara no havia obtingut cap resposta. Steinbjörn va confirmar ara la seva suposició que la pèl-roja Daphne de Westport era idèntica a la seva pupil·la. Gwyneira es va sorprendre moltíssim quan va sentir parlar de Laurie i Mary.

—Així que Daphne va trobar les nenes! Com ho va aconseguir? I estan totes bé? Daphne se n’ha ocupat?

—Bé, ella… —Steinbjörn es va posar una mica vermell—. Elles… elles també fan alguna cosa. Ballen… aquí… aquí, Luke les va retratar.

EI jove portava unes alforges i va buscar una carpeta que es va posar a fullejar. Quan treia els dibuixos, va tenir clar que no eren els adequats per als ulls d’una dama. Gwyneira, però, els va mirar sense immutar-se. Gwyneira havia ordenat a fons l’estudi de Lucas i ja no era tan ignorant com un parell de mesos enrere. Lucas ja havia pintat nusos abans: al principi joves en postures semblants a les del David, però també homes en postures més inequívoques. Algunes imatges d’aquella carpeta mostraven empremtes d’haver-se grapejat amb freqüència. Lucas les havia agafat en repetides ocasions, les havia mirat i…

Gwyneira va advertir que també els nusos de les bessones i, sobretot, un estudi de la jove Daphne, tenien empremtes digitals. De Lucas? Ni parlar-ne!

—Li agrada Daphne? —va preguntar amb cautela al jove visitant.

Steinbjörn encara es va posar més vermell.

—Oh, molt! Volia casar-me amb ella. Però no m’estima. —En la veu del noi ressonava tot el dolor de l’amant desesperat. Aquell jove mai havia estat I’«amiguet» de Lucas!

—Es casarà amb una altra noia —va dir Gwyneira per consolar-lo—. A vostè… a vostè li agraden les noies?

Steinbjörn se la va quedar mirant com si aquella fos la pregunta més absurda que una persona podia fer-li. Després va donar de bona gana més informació sobre els seus projectes de futur. Buscaria George Greenwood i entraria a la seva companyia.

—En realitat hauria preferit construir cases —va confessar, afligit—. Volia ser arquitecte. Luke deia que tenia talent. Però per a això hauria d’anar a Anglaterra, i estudiar en acadèmies, i no m’ho puc permetre. Però aquí hi ha alguna cosa més… —Steinbjörn va tancar la carpeta amb els esbossos de Lucas i va allargar-la a Gwyneira—. Li he portat els dibuixos de Luke. Tots… el senyor Greenwood opina que és possible que tinguin valor. No em vull enriquir a costa seva. Si només pogués conservar-ne un… el de Daphne…

Gwyneira va somriure.

—Pot conservar-los tots, naturalment… —Va reflexionar durant uns breus segons i va semblar prendre una decisió—. Posi’s la jaqueta, David, i anem a Haldon. Allà hi ha una cosa que Lucas hauria volgut.

El director del banc de Haldon va pensar que Gwyneira s’havia confós. Va trobar mil raons per oposar-se als seus desitjós, però al final es va sotmetre a les seves exigències. En contra de la seva voluntat, va posar el compte en què es reunien els guanys de Lucas per la venda dels quadres a nom de Steinbjörn Sigleifson.

—Se’n penedirà, senyora Warden. Hi ha una fortuna acumulada aquí. Els seus fills…

—Els meus fills ja tenen fortuna. Són els hereus de Kiward Station i, almenys la meva filla, no es preocupa el més mínim per l’art. No necessitem els diners, però aquest jove era el deixeble de Lucas. Un germà de l’ànima… per dir-ho d’alguna manera. Necessita els diners, sap valorar-los i ha de tenir-los! Aquí, David, ha de firmar. Amb el nom complet, és important.

Steinbjörn es va quedar sense respiració quan va veure la suma que hi havia al compte. Però Gwyneira li va fer un gest amistós.

—Ara faci el que hagi de fer, jo he d’anar als meus coberts per augmentar la fortuna dels meus fills. I el millor és que s’encarregui vostè mateix de les galeries a Londres. Així no l’enganyaran a l’hora de vendre la resta dels quadres. Pensi que vostè és l’administrador de l’herència artística de Lucas. Tregui’n partit!

Steinbjörn no va dubtar i va posar el seu nom al document.

El «David» de Lucas havia trobat la seva mina d’or.