1

George Greenwood s’havia quedat esgotat per l’ascens pel Bridle Path. Va beure lentament la cervesa de gingebre que es podia adquirir al punt més alt del trajecte entre Lyttelton i Christchurch i va gaudir de la vista sobre la ciutat i les planures de Canterbury.

Així doncs, aquest era el país on vivia Helen. Per això havia abandonat Anglaterra… George va haver de reconèixer que era una terra bonica. Christchurch, la ciutat al costat de la qual hi havia d’haver la seva granja, semblava una comunitat florent. En qualitat de primer assentament de Nova Zelanda havia adquirit l’últim any el títol de municipi i ja era també seu episcopal.

George va recordar l’última carta de Helen en la qual informava, amb certa alegria pel mal aliè, que les aspiracions de l’antipàtic reverend Baldwin no s’havien vist satisfetes. L’arquebisbe de Canterbury havia assignat el bisbat a un sacerdot anomenat Henry Chitty Harper, el qual, per aquella raó, havia deixat el seu país natal. Tenia família i semblava haver estat una persona estimada a la seva anterior parròquia. Helen no havia donat més detalls sobre la seva personalitat, cosa que havia sorprès George. AI cap i a la fi, ja devia fer bastant temps que coneixia aquell home a través de totes les activitats religioses en què participava i que sempre descrivia. Helen Davenport O’Keefe s’havia unit al cercle de dames que estudiava la Bíblia i s’entregava al treball amb els nens indígenes. George esperava que això no l’hagués tornat ni tan beata ni tan vanitosa com la seva pròpia mare. Això no obstant, era incapaç d’imaginar-se Helen amb un vestit de seda en una reunió del comitè. No, les cartes de la seva antiga institutriu al·ludien més aviat a un contacte personal amb els nens i les seves mares.

Podia realment imaginar-se encara Helen? Havien passat molts anys i ell havia experimentat una infinitat de vivències. La universitat, els seus viatges per Europa, l’índia i Austràlia… En el fons, tot això hauria d’haver estat suficient per esborrar de la seva memòria la imatge d’una dona molt més gran que ell, de cabells castanys i brillants i ulls clars i grisos. Però George encara se la imaginava davant seu, com si ella hagués marxat ahir mateix. La cara fina, el pentinat sobri, el port dret fins i tot quan ell sabia que estava cansada. George se’n recordava, de la còlera refrenada i la impaciència amb prou feines continguda en el tracte amb la seva mare i el seu germà William, i també d’aquell somriure dissimulat quan ell aconseguia travessar amb alguna insolència la cuirassa del seu control personal. Llavors li llegia qualsevol emoció als ulls, darrere l’expressió assossegada i tranquil·la que mostrava a la resta del seu entorn. Un foc que cremava sota aigües tranquil·les i que s’havia inflamat amb la lectura d’un anunci delirant de l’altre extrem del món! Estimaria realment aquell Howard O’Keefe?

En les seves cartes es referia amb gran respecte al seu marit, el qual invertia totes les seves forces a millorar la seva propietat i a administrar-la de forma beneficiosa. Tot i així, George sabia, llegint entre línies, que l’home no sempre aconseguia aquests propòsits. George Greenwood ja feia prou temps que treballava en el negoci del seu pare per saber que la majoria dels primers colons de Nova Zelanda s’havien fet rics. Tant era que s’haguessin dedicat a la pesca, el comerç o la cria de ramats: l’empresa floria. Si un no era un maldestre absolut obtenia beneficis, com per exemple Gerald Warden, a Kiward Station. Visitar el major productor de llana de l’Illa del Sud ocupava un dels primers llocs en la llista d’activitats que portaven el fill de Robert Greenwood a Christchurch. Els Greenwood tenien la intenció d’obrir allà una sucursal de la seva companyia internacional. L’interès pel comerç de la llana amb Nova Zelanda creixia, sobretot tenint en compte que els vaixells de vapor aviat cobririen la ruta entre Anglaterra i les illes. EI mateix George acabava d’arribar en un vaixell impulsat per les tradicionals veles i, a més, per una màquina de vapor. Aquells enginys deslliuraven els navilis dels humors del vent quan hi havia calma, i la travessia durava a penes vuit setmanes.

Bridle Path havia perdut ara part de l’horror amb què Helen l’havia descrit en la seva primera carta a George. Havia millorat tant que era possible recórrer-lo en carruatge i George hauria pogut estalviar-se el fatigós trajecte a peu. Però, després del llarg viatge en vaixell, el jove anhelava moure’s i d’alguna manera trobava estimulant passar per les mateixes experiències que Helen havia viscut en arribar. Des que s’havia llicenciat, George estava obsessionat amb la idea de Nova Zelanda. Fins i tot quan deixava de rebre per llarg temps les cartes de Helen, s’amarava de qualsevol informació disponible sobre aquell país per sentir-se més a prop seu.

Així és que, descansat, va escometre el descens. Potser veuria Helen l’endemà mateix! Si aconseguia llogar un cavall i la granja era tan a prop de la ciutat com feien sospitar les cartes de Helen, res no s’oposava a una petita visita de cortesia. De totes maneres, aviat es posaria en camí cap a Kiward Station, que era a les rodalies de la casa de Helen. AI cap i a la fi era amiga de la senyora de la granja, Gwyneira Warden. Les finques només devien estar separades per un breu viatge amb carro.

George va deixar enrere el transbordador que travessava el riu Avon, així com els últims quilòmetres fins a arribar a Christchurch, i es va instal·lar a l’hotel del lloc. Modest, però net… i naturalment, el seu director sabia qui eren els Warden.

—Naturalment, el senyor Gerald i el senyor Lucas sempre s’aturen aquí quan tenen assumptes a resoldre a Christchurch. Uns senyors molt cultivats, sobretot el senyor Lucas i la seva encantadora esposa. La senyora Warden encarrega confeccionar la seva roba a Christchurch, per això la veiem dues o tres vegades a l’any.

L’hoteler, en canvi, no sabia res de Howard i Helen O’Keefe. Ni s’havien allotjat allà ni els havia conegut a la parròquia.

—Però això no és impossible, si són veïns dels Warden —va explicar l’hoteler—. Deuen pertànyer a Haldon. Fa poc que també hi ha església allà. Venir cada diumenge aquí representa un trajecte massa llarg.

George va rebre aquella informació sorprès i va preguntar per alguna quadra que llogués cavalls. L’endemà volia fer en primer lloc una visita a l’Union Bank d’Austràlia, la primera filial bancària de Christchurch.

El director del banc es va comportar molt acollidorament i es va alegrar de conèixer els plans de Greenwood a Christchurch.

—Parli amb Peter Brewster —li va aconsellar—. Fins ara és ell qui s’ocupa del comerç llaner de la regió. Però he sentit a dir que se sent atret per Queenstown: la febre de l’or, ja sap. Si bé no serà el mateix Brewster qui es trenqui l’espinada buscant-lo, sinó que més aviat s’encarregarà de comerciar amb el preuat metall.

George va arrufar el nas.

—EI considera tan lucratiu com la llana?

EI banquer va arronsar les espatlles.

—Si vol saber la meva opinió, la llana creix tots els anys. Però ningú no sap quant d’or hi ha, allà, a Otago. Brewster és jove i emprenedor, això sí. A més, té motius de caire familiar. L’esposa procedeix d’allà, és maori, i ha heretat un munt de terres. En qualsevol cas no crec que s’enfadi si vostè es fa càrrec dels seus clients. Això li simplificaria molt la creació del seu negoci.

George estava totalment d’acord amb ell i li va donar les gràcies per les seves indicacions. Va aprofitar, així mateix, l’oportunitat per informar-se sobre els Warden i els O’Keefe. Sobre els Warden, el director, com era obvi, es va desfer en lloances.

—EI vell Warden és una guineu, però entén de la cria d’ovelles. EI fill és més aviat un artista, no gaire interessat en la granja. Per això el vell espera, en va fins al moment, l’arribada d’un nét que s’impliqui més en el negoci. La nora és una bellesa, llàstima que, pel que sembla, tingui dificultats per concebre fills. Per ara, en gairebé sis anys de matrimoni, només ha donat a llum una nena. De totes maneres, encara són joves, hi ha esperances. I bé, els O’Keefe… —EI director de banc escollia les paraules—. Què he de dir? Secret bancari, vostè ja m’entén…

En efecte, George l’entenia. Howard O’Keefe no era un client que gaudís de gran estima. Probablement tenia deutes. I les granges estaven a dos dies a cavall de Christchurch, Helen havia mentit, doncs, en les seves cartes pel que feia a la vida a la ciutat, o almenys havia exagerat molt. Haldon, la colònia següent més gran, situada a la vora de Kiward Station, a penes era un poble. Què estaria ocultant i per què? Potser s’avergonyia de la seva forma de vida? Seria possible que no s’alegrés de la visita d’una persona d’ultramar? Però ell havia d’anar a trobar-la! Per tots els dimonis, havia recorregut divuit mil mules per veure-la!

Peter Brewster era un home sociable i de seguida va invitar George a dinar a casa seva l’endemà. Això obligava el nouvingut a postergar els seus plans, però li va semblar imprescindible acceptar. De fet, la trobada va transcórrer en perfecta harmonia. La bonica esposa de Brewster va servir un dinar a l’estil tradicional maori amb peix fresc de l’Avon i uns moniatos exquisidament condimentats. Els seus fills van crivellar el convidat a preguntes sobre la good old England, i Peter coneixia, naturalment, tant els Warden com els O’Keefe.

—Però no se li acudeixi fer esment de l’un davant de l’altre —li va advertir rient—, són com gat i gos, i això que una vegada van ser socis. Kiward Station els va pertànyer a tots dos temps enrere i el nom procedeix de la unió de Kee i Ward. Però eren jugadors, i Howard va perdre la seva part en el joc. No se sap amb exactitud què va succeir, però el cas és que amb aquella partida no van fer net.

—S’entén per la part d’O’Keefe —va observar George—. Però el guanyador no li hauria de guardar rancor!

—Ja li ho dic, no ho sé amb exactitud. AI final Howard va poder tenir una granja. Però a ell li falta el know-how. Aquest any ha perdut pràcticament tots els xais: els va conduir molt aviat a les pastures de muntanya, abans de les últimes tempestes. Sempre se’n moren un parell per allà a la muntanya si l’hivern carrega de nou. Però pujar els ramats a començament d’octubre…? Clama al cel!

George va recordar que l’octubre corresponia allà al març, i també a les terres altes gal·leses feia un fred considerable.

—I per què actua així? —va preguntar sense entendre-ho. Encara que en realitat es plantejava per què Helen permetia que el seu marit fes aquelles ximpleries. De fet, ella mai no s’havia interessat pel món rural, però tractant-se de la seva supervivència econòmica hauria d’haver-se’n ocupat.

—Ah, és un cercle viciós —va sospirar Brewster, oferint-li un cigar—. O bé la granja és massa petita o bé el terreny és massa pobre per a una quantitat tan gran d’animals. Però una quantitat menor no dóna suficient per viure, així que s’augmenta per veure si hi ha sort. En els anys bons l’herba és suficient, però en els dolents s’esgota el farratge per a l’hivern. S’ha de comprar, i per a això, una vegada més, no hi ha prou diners. O bé es porten els animals a la muntanya amb l’esperança que no torni a nevar.

»Però parlem d’alguna cosa més alegre. Vostè està interessat que li cedeixi el meus clients. D’acord, amb gust els hi presentaré tots. De segur que ens posarem d’acord en el traspàs. Estaria també interessat eventualment en la nostra agència? Despatxos i magatzems a Christchurch i Lyttelton? Puc llogar-li la casa i garantir-li el dret a compra… O podem associar-nos i conservo una part del negoci com a soci sense veu. Això em protegiria en cas que disminuís de seguida la febre de l’or.

Els homes van passar la tarda revisant els béns immobles i George va quedar impressionat per l’empresa de Brewster. AI final van acordar tractar les condicions precises per a la cessió després de l’excursió de George a les planes de Canterbury. Aquest es va acomiadar amb bon ànim del seu soci i va escriure immediatament una carta al seu pare. Greenwood Enterprises no havia creat mai un fideïcomís en un nou país amb tanta rapidesa i facilitat. Ara l’únic que es plantejava era la qüestió sobre com localitzar un administrador capacitat. EI mateix Brewster hauria estat l’ideal, però volia marxar.

De moment, George va deixar a un costat aquesta reflexió. L’endemà marxaria tranquil·lament a Haldon. Tornaria a veure Helen.

—Una altra vegada visites? —va preguntar Gwyneira amb desgrat. En realitat, hauria preferit aprofitar aquell preciós dia de primavera per visitar Helen. Fleurette feia dies que deia que volia anar a jugar amb Ruben; a més, a la mare i la nena se’ls estava esgotant la lectura. A Fleurette li fascinaven els contes. Li encantava que Helen n’hi llegís i ella mateixa ja feia intents de copiar les lletres quan assistia a les classes.

«Igual que el seu pare!», deia la gent de Haldon quan Gwyneira tornava a demanar llibres per llegir-los a la petita. La senyora Candler sempre trobava similituds físiques amb Lucas que Gwyn no podia distingir. Als seus ulls, Fleurette no tenia pràcticament res en comú amb Lucas. La nena era esvelta i pèl-roja com Gwyn, però el blau original de Tiris s’havia convertit als pocs mesos en un castany clar amb tocs ambarins. Els ulls de Fleur eren, a la seva manera, tan fascinants com els de Gwyneira. L’ambre que hi havia semblava resplendir quan s’emocionava i podia vertaderament treure foc si la nena deixava anar el geni. I això succeïa de pressa, com la seva mare havia de reconèixer. Fleurette no era una nena tranquil·la i fàcil d’acontentar com Ruben. Era eixerida, molt exigent i s’enfuria quan no aconseguia els seus propòsits. Llavors renegava com un carreter, es posava vermella i, en cas extrem, escopia. Fleurette Warden, amb gairebé quatre anys d’edat, sense cap mena de dubte no era una lady.

Malgrat això mantenia una bona relació amb el seu pare. Lucas estava entusiasmat amb el seu temperament i cedia amb massa freqüència als seus canvis d’humor. No feia cap intent per educar-la, sinó que semblava classificar-la en l’àmbit d’«objectes d’investigació de summe interès». Amb el resultat que Kiward Station ara tenia dos habitants la passió dels quals era col·leccionar wetas, dibuixar-los i observar-los. Tot i així, Fleur estava interessada sobretot en els salts d’aquells éssers i trobava que era una bona idea pintar-los de colors. Gwyneira, per la seva part, havia desenvolupat una habilitat notable per caçar aquells enormes insectes amb l’ajuda de pots de conserves.

Però ara es preguntava com havia d’explicar a la nena que no farien la sortida promesa.

—Sí, una altra vegada un convidat! —grunyia Gerald—. Si milady ho permet. Un comerciant de Londres. Ha passat la nit a casa dels Beasley i arribarà aquí a la tarda. Reginald Beasley ha estat tan amable que ha enviat un missatger. Així podrem rebre aquest cavaller de forma convenient. Naturalment, només si li és de grat a milady!

Gerald es va aixecar, vacil·lant. Tot i que encara no era migdia, no semblava més serè que la nit anterior. Com més bevia, més malintencionats eren els seus comentaris sobre Gwyneira. En els últims mesos ella s’havia convertit en el seu objecte d’escarni favorit, i a això hi contribuïa sens dubte el fet que fos hivern. En aquella estació, Gerald era més conscient que el seu fill s’amagava a l’estudi en lloc d’ocupar-se de la granja, i ensopegava més sovint amb Gwyneira, la qual s’estava més a casa a causa del temps plujós. A Festiu, quan s’esquilaven de nou les ovelles, naixien els bens i s’emprenien altres tasques de la granja, Gerald tornava a centrar els seus atacs en Lucas mentre Gwyneira emprenia oficialment llargues passejades a cavall i volava en realitat a casa de Helen. Si bé Gwyneira i Lucas ja coneixien aquell cicle després dels últims anys, no per això se’ls feia més suportable. En realitat només hi havia una possibilitat de trencar el cercle viciós: Gwyneira havia de donar a Gerald per fi el desitjat hereu. En aquest sentit, les energies de Lucas semblaven més aviat minvar amb els anys. Era així de simple: Gwyneira no l’excitava, de manera que no es podia ni pensar a engendrar un segon fill. I la creixent incapacitat de Lucas per compartir el llit conjugal feia impossible repetir l’engany de Fleur. Pel que feia al cas, Gwyneira tampoc es feia il·lusions. James McKenzie no tornaria a acceptar un acord. I ella tampoc no tornaria a aconseguir separar-se d’ell a continuació. Després del naixement de Fleurette, Gwyneira havia trigat mesos a superar el dolor de l’enyorança i la desesperació que la paralitzava cada vegada que veia o tocava el seu amant. No sempre podia evitar això últim, perquè hauria semblat estrany que James deixés d’oferir-li la mà de sobte per ajudar-la a baixar del carro, o que hagués deixat de recollir-li la sella quan ella portava Igraine a l’estable. Tan bon punt els dits es fregaven es produïa una explosió d’amor i de reconeixement que apagava amb un continu «mai més, mai més» que gairebé feia esclatar el cap de Gwyneira. En algun moment, les coses van millorar. Gwyn va aprendre a controlar-se i els records van dissipar-se. Però començar-ho tot de nou era inconcebible. I un altre home? No, no podria. Abans de James, tant li feia: tots els homes s’assemblaven, més o menys. Però ara…? No quedava cap esperança. Si no succeïa un miracle, Gerald hauria de resignar-se a tenir Fleur com a única néta.

A la mateixa Gwyneira li hauria semblat bé. Estimava Fleurette i reconeixia tant el seu propi ésser en ella com tota la seva estimació devers James McKenzie. Fleur era aventurera i llesta, tossuda i divertida. Entre els nens maoris tenia bastants companys de jocs, perquè parlava la seva llengua amb fluïdesa. Però a qui més estimava era a Ruben, el fill de Helen. Aquell nen, un any més gran que ella, era el seu heroi i model. AI seu costat aconseguia fins i tot quedar-se quieta i en silenci durant la classe de Helen.

Vaja, així que avui no podria ser. Gwyn va sospirar i va cridar Kiri perquè recollís la taula de l’esmorzar. Probablement no li hauria passat pel cap de fer-ho, perquè feia poc que s’havia casat i només tenia el seu marit al cap. Gwyn pensava que aviat els comunicaria l’embaràs… i que Gerald tornaria a explotar.

Després havia que convèncer Kiri perquè abrillantés la plata i havia de parlar amb Moana del sopar. Alguna cosa amb xai. I un yorkshire pudding tampoc no estaria malament. Però primer de tot, Fleur…

Fleurette no havia estat inactiva mentre els seus pares esmorzaven. AI cap i a la fi volia marxar aviat, i això significava ensellar el cavall o aparellar-lo. La majoria de les vegades Gwyneira es limitava a seure la seva filla davant d’ella a cavall d’Igraine, però Lucas preferia que «les seves dames» anessin en carruatge. Per això havia fet portar a Gwyn un dog cort, que ella conduïa excel·lentment. EI lleuger carruatge de dues rodes s’adaptava molt bé a tota mena de terreny i Igraine en tirava sense esforç pels camins complicats. Tot i així, no era possible internar-se pels camps per fer drecera ni tampoc saltar obstacles. De manera que no podia escurçar camí pel bosc. Per tant, no era estrany que Gwyn i Fleur preferissin muntar sobre la gropa, així que Fleurette aquell dia també va prendre una decisió.

—Pots ensellar Igraine, senyor James? —va preguntar a McKenzie.

—Amb la sella d’amazona o amb l’altra, Miss Fleur? —va respondre amb gravetat James—. Ja sap el que ha dit el seu pare.

Lucas considerava la possibilitat de demanar que enviessin un poni des d’Anglaterra perquè la nena aprengués a muntar amb correcció en la sella lateral. Gwyneira havia replicat que, de totes maneres, quan el poni arribés, la nena ja hauria crescut massa. Primer ensenyaria la seva filla a muntar en la sella de cavaller amb Madoc. El semental era molt dòcil, però el problema consistia a mantenir el secret.

—Amb una sella per a persones de veritat —va contestar Fleur.

James no va poder reprimir el riure.

—Una sella de veritat, molt bé, milady. Hi anirà vostè sola a passeig amb el cavall?

—No, la mare vindrà de seguida. Però ha dit al papa que encara ha de fer de blanc de l’avi. Dispararà contra ella de veritat, senyor James?

«No, mentre jo pugui evitar-ho», va pensar McKenzie, furiós. Ningú a la granja ignorava com Gerald turmentava la seva nora. AI contrari de Lucas, per qui els treballadors sentien certa ràbia, Gwyneira despertava compassió. I de vegades els joves s’acostaven perillosament a la realitat quan es burlaven dels seus patrons. «Només que Miss Gwyn tingués un home com Déu mana… —era el comentari general—. Llavors el vell ja hauria estat deu vegades avi!».

Amb freqüència aquells homes s’oferien de broma com a «toros sementals» i se superaven en suggeriments sobre com satisfer al mateix temps la seva bonica senyora i el sogre.

James intentava encaixar aquelles bromes de mal gust, encara que no sempre era fàcil. Si almenys Lucas s’hagués esforçat a fer alguna cosa útil a la granja… Però no n’aprenia, i cada any es tornava més reticent quan Gerald l’obligava a ocupar-se de les quadres o dels camps.

Mentre posava la sella a Igraine, va seguir xerrant una mica més amb Fleur. Ho amagava prou bé, però estimava la seva filla i no aconseguia tractar-la com una Warden. Aquell remolí pèl-roig era la seva filla, i a ell no li importava gens que fos «només» una nena. Va esperar pacientment que ella pugés a una caixa des de la qual podia raspallar la cua d’Igraine.

Gwyneira va entrar a les quadres quan James acabava d’assegurar la cingla i, com sempre, va reaccionar de forma involuntària a la seva mirada. Un espurneig als ulls, un diminut toc de rubor a la cara… després de nou un ferri control.

—Oh, James, ja ha ensellat el cavall? —va preguntar Gwyneira en un to compungit—. Per desgràcia no podré fer el passeig a cavall amb Fleur: esperem visita.

James va assentir.

—Ah, sí, aquell comerciant anglès. Jo mateix hauria d’haver pensat que això li impediria sortir. —Es va disposar a desensellar l’euga.

—No anem a cavall a l’escola? —va preguntar Fleur, ofesa—. Però llavors seré sempre un totxo, mama!

Era el nou argument per anar, si era possible cada dia, a casa de Helen. Aquesta l’havia fet servir amb un nen maori que feia campana sovint, i a Fleur se li havia gravat en la memòria.

James i Gwyn no van tenir altre remei que posar-se a riure.

—És cert, no podem córrer aquest risc —va intervenir James amb fingida serietat—. Si vostè ho permet, Miss Gwyn, jo mateix la portaré a l’escola.

Gwyn se’l va mirar, meravellada.

—Té temps? —va preguntar—. Pensava que volia controlar els corrals per a les ovelles de cria.

—Els veuré pel camí —va respondre James, i li va fer l’ullet. De fet, els corrals no eren al camí pavimentat que portava a Haldon, sinó a la drecera secreta de Gwyneira que passava per la muntanya—. Perquè hem d’anar a cavall, és clar. Si enganxo el carro, perdré temps.

—Si us plau, mama! —va suplicar Fleur. I es va preparar per agafar una enrabiada si Gwyn s’atrevia a negar-s’hi.

Per sort, la seva mare no era difícil de convèncer. De totes maneres, sense la nena desil·lusionada i rondinant al seu costat li seria més fàcil realitzar una tasca que li desagradava.

—D’acord —va contestar—. Que et diverteixis. M’agradaria anar amb vosaltres.

Gwyneira va observar amb enveja com James treia el seu Wallach de l’estable i col·locava Fleur a la part davantera de la sella. Era bonic de veure la nena tan dreta muntada a cavall, amb els rínxols vermells balancejant-se al compàs dels passos de l’animal. James també va ocupar sense esforç el seu lloc a la sella. Quan tots dos van emprendre la marxa, Gwyn es va quedar una mica amoïnada.

Només ella veia com s’assemblaven aquell home i aquella nena?

Lucas Warden, el pintor i cultivat observador, va seguir els genets amb la mirada des de la seva finestra. Va contemplar la figura solitària de Gwyneira al pati i va creure que li llegia els pensaments.

Estava content al seu món, però de vegades… de vegades hauria volgut estimar aquella dona.