10

—Bé, primer de tot… no estic enamorada de vostè!

Gwyneira no sabia si aquest era un bon començament, però això és el que li va sortir dels llavis quan es va trobar a soles amb James McKenzie. Havia passat aproximadament una setmana des de la festa. Els últims convidats se n’havien anat el dia abans i Gwyneira podia per fi tornar a balancejar-se muntant un cavall. Lucas havia començat un nou quadre. EI jardí resplendent de colors l’havia inspirat i treballava en una escena festiva. Els últims dies, Gerald s’havia dedicat quasi exclusivament a beure i ara dormia la borratxera, i McKenzie cavalcava a les terres altes per aplegar les ovelles que havien de ser conduïdes a les fires. Els gossos havien hagut de mostrar el seu talent diverses vegades en les últimes setmanes, i finalment cinc dels convidats havien adquirit en total vuit cadells. Tot i així, les cries de Cleo no eren entre aquests, es quedaven com a animals de cria a Kiward Station i acompanyaven la seva mare quan conduïa les ovelles. De vegades Cleo encara hi ensopegava, però tenien talent, sense cap mena de dubte.

James s’havia alegrat que Gwyneira s’hagués reunit amb ell per conduir el bestiar. Però va prestar atenció quan ella, que cavalcava al seu costat en silenci, va respirar fondo per tal d’iniciar la conversa. EI que li va dir li va semblar divertit.

—I és clar que no està enamorada de mi, Miss Gwyn. No se m’havia passat pel cap res de semblant… —va dir, reprimint el riure.

—No es burli de mi, James! Això de què hem de parlar és molt seriós!

McKenzie va semblar afectat.

—L’he ofesa? No era la meva intenció. Pensava que es referia… al petó, vull dir. Però si desitja que me’n vagi.

—Oblidi’s del petó —va respondre Gwyneira—. Es tracta d’una altra cosa, senyor James… vaja, James… Jo… jo volia demanar-li ajuda.

McKenzie va detenir el cavall.

—EI que vostè em demani, Miss Gwyn. Mai podria negar-li res.

Se la va quedar mirant fixament als ulls, i a ella li va ser difícil seguir parlant.

—Però és una cosa… no és decent.

James va riure.

—No em preocupa gaire la decència. No sóc cap gentleman, Miss Gwyn. Crec que ja n’havíem parlat alguna vegada.

—És una pena, senyor James, perquè sobretot… EI que vull demanar-li… necessita la discreció d’un gentleman.

Gwyneira es va enrojolar. Què passaria quan, a continuació, parlés amb major claredat?

—Potser n’hi haurà prou amb un home d’honor —va suggerir James—. Algú que compleixi amb la seva paraula.

Gwyneira va reflexionar. Després va assentir.

—Llavors ha de prometre’m que no ho dirà a ningú si vostè… nosaltres… ho fem… o no.

—Els seus desitjós són ordres per a mi. Faré el que vostè em demani que faci. —James tornava a mostrar aquella brillantor als ulls, però avui l’expressió no era tan alegre i maliciosa, sinó gairebé una súplica.

—Però vostè és molt imprudent —li va retreure Gwyneira—. Encara ignora completament el que vull. Imagini’s que ara li exigeixo que assassini algú.

James no va poder evitar fer una rialla.

—Vagi al gra, Gwyn! Què vol? Vol que mati el seu marit? Valdria la pena pensar-ho. Llavors, per fi, la tindria per a mi.

Gwyn se’l va mirar, horroritzada.

—No parli així! És terrible!

—La idea de matar el seu marit o la de pertànyer-me?

—Res… les dues… Ai, ara ja m’he fet un embolic! —Gwyneira estava a punt de desistir.

James va xiular els gossos, va detenir el seu cavall i va desmuntar. Després va ajudar Gwyneira a baixar de la seva muntura. Ella li ho va permetre. Sentir els seus braços era excitant i consolador.

—Bé, Gwyn. Ara ens asseiem aquí i m’explica tranquil·lament això que l’amoïna tant. I llavors podré dir sí o no. I li prometo que no me’n riuré!

McKenzie va treure una manta de la seva sella, la va desplegar i va demanar a Gwyneira que s’hi assegués.

—Doncs, bé —va dir ella en veu baixa—. Haig de tenir un fill.

James va somriure.

—Ningú pot forçar-la.

—Vull tenir un fill —es va corregir Gwyneira—. Necessito un pare.

James va arrufar el nas.

—No ho entenc… però si està casada.

Gwyneira sentia la seva proximitat i la calor de la terra sota seu. Era agradable seure al sol i era bo, finalment, de parlar. Però no va poder evitar posar-se a plorar a llàgrima viva.

—Lucas… no ho aconsegueix. És un… no, no puc dir-ho. En qualsevol cas… encara no he sagnat i mai no m’ha fet mal.

McKenzie va somriure i va passar dolçament el braç al voltant d’ella. La va besar amb cautela a la templa.

—No puc garantir-te, Gwyn, que faci mal. Seria millor que t’agradés.

—EI principal és que ho facis bé perquè tingui el nen —va xiuxiuejar Gwyneira.

James va tornar a besar-la.

—Pots confiar en mi.

—Així que tu ja ho has fet?

James va haver de reprimir el riure.

—Sovint, Gwyn. Ja t’ho he dit, no sóc cap gentleman.

—Bé. Sobretot ha de ser ràpid. Correm el risc que ens descobreixin. Quan ho fem? I on?

James li va acariciar els cabells, la va besar al front i li va fer pessigolles amb la llengua al llavi superior.

—No ha de ser ràpid, Gwyneira. I tampoc no pots estar segura que funcioni la primera vegada. Ni tan sols si ho fem tot bé.

Gwyn va adoptar un aire recelós.

—Per què no?

James va sospirar.

—Mira, Gwyn, tu saps d’animals. Què succeeix amb una euga i un semental?

Ella va assentir.

—Si n’és l’època, n’hi ha prou amb una vegada.

—Exacte, quan és l’època.

—EI semental ho nota. Això significa que tu no ho notes?

James no sabia si havia de riure o plorar.

—No, Gwyneira. Els éssers humans som diferents. Sempre gaudim de l’amor, no tan sols els dies que la dona pot quedar embarassada. Així que potser haurem d’intentar-ho diverses vegades.

James va mirar al seu voltant. Havia escollit bé el lloc de l’acampada, bastant a dalt de la muntanya. Ningú passaria per allà. El ramat s’havia escampat per pasturar, els gossos vigilaven les ovelles. Els cavalls estaven lligats a un arbre que també els donava ombra.

James es va posar dret i va allargar la mà a Gwyneira. Quan ella es va aixecar, sorpresa, ell va estendre la manta a mitja ombra. Va abraçar Gwyneira i la va estirar sobre la manta. Va descordar amb cura la brusa que ella portava sobre la lleugera faldilla de muntar i la va besar. Els seus petons la van encendre i les seves carícies a les zones més íntimes del seu cos van despertar sensacions que Gwyneira no havia experimentat mai abans i que la transportaven a llocs feliços. Quan al final la va penetrar, va sentir un breu dolor, però que després es va dissoldre en un deliri dels sentits. Era com si, després d’haver-se estat buscant tota la vida, per fi s’haguessin trobat. Una ampliació de les «ànimes bessones» de què feia poc havia rigut. AI final, estesos un al costat de l’altre, mig despullats i extenuats, se sentien immensament feliços.

—Hi tens res a dir si hem de fer-ho unes quantes vegades? —va preguntar James.

Gwyneira el va mirar, lluenta.

—Jo diria —va respondre, esforçant-se per adoptar la deguda serietat— que ho haurem de fer simplement totes les vegades que sigui necessari.

Ho feien sempre que se’ls brindava l’oportunitat. Gwyneira, en especial, vivia amb el temor de ser descoberta i preferia no córrer cap risc. D’altra banda, només poques vegades trobaven bons pretextos per desaparèixer junts, de manera que Gwyneira va trigar un parell de setmanes a quedar embarassada. Van ser les setmanes més felices de la seva vida.

Quan plovia, James l’estimava als coberts de l’esquilada, que, una vegada tallada la llana de les ovelles, quedaven abandonats. Restaven abraçats i escoltaven el xim-xim de la pluja, s’acostaven l’un a l’altra i s’explicaven històries. James va riure de la llegenda maori de rangi i papa, i va suggerir que tornessin a fer l’amor per consolar els déus.

Quan brillava el sol s’estimaven als turons, entre les plantes que formaven extensions de tussok, acompanyats per la melodia regular del so que feien els cavalls que pastaven al seu costat quan mastegaven. Es besaven a l’ombra de les grans pedres de les planes i Gwyneira va explicar la història dels soldats encantats, mentre James afirmava que els cercles de pedres de Gal·les formaven part d’un sortilegi d’amor.

—Coneixes la llegenda de Tristany i Isolda? S’estimaven l’un a l’altre, però el marit d’ella no havia de descobrir-ho, així que els elfs van fer créixer un cercle de pedra al voltant del lloc on acampaven al prat per apartar-los de les mirades del món.

S’estimaven a la vora de llacs de muntanya gelats i d’aigües transparents com el cristall i en una ocasió James va aconseguir convèncer Gwyneira perquè es fiqués amb ell a l’aigua completament despullada. Gwyn es moria de vergonya. No recordava haver estat així despullada des de la seva infància. Però James li va dir que era tan bonica que rangi es posaria gelosa si seguia quedant-se a la terra ferma de papa, així que la va arrossegar a l’aigua on ella se li va abraçar, cridant.

—No saps nedar? —li va preguntar amb aire incrèdul.

Gwyneira va escopir aigua.

—On hauria d’haver-ne après? A la banyera de Silkham Manor?

—Has creuat mig món en un vaixell sense saber nedar? —James va negar amb el cap i la va subjectar amb fermesa—. I no vas tenir por?

—N’hauria tingut més si hagués hagut de nedar! I ara deixa de parlar i ensenya-me’n. Tampoc no pot ser tan difícil. Fins i tot Cleo sap fer-ho!

Gwyneira va aprendre a surar a l’aigua en un girar d’ulls i després es va estirar a la vora del llac esgotada i amb fred, mentre James pescava uns quants peixos i els rostia en una foguera. A Gwyneira li encantava quan ell trobava alguna cosa comestible a la muntanya i després li ho servia. D’això en deia el joc de «Supervivència a la Naturalesa Verge», i, a més, el dominava de meravella. Per a ell, la muntanya era com el seu rebost particular. Matava ocells i conills, pescava peixos i recollia arrels i fruites estranyes. Semblava el pioner dels somnis de Gwyn. De vegades es preguntava com seria estar casada amb ell i administrar una petita granja, com feien Helen i Howard. James no la deixaria tot el dia sola, sinó que compartiria les tasques amb ella. Tornava a somiar a llaurar amb el cavall, amb el treball a quatre mans a l’hort i amb James ensenyant un nen pèl-roig a pescar.

Naturalment, amb tota aquella conducta tan reprovable desatenia Helen, però la seva amiga no deia res quan Gwyn, amb expressió feliç però amb el vestit tacat d’herba, apareixia per casa seva després que James continués el seu camí cap a les muntanyes.

—He d’anar a Haldon, però ajuda’m per favor a raspallar-me el vestit. No sé com se m’ha embrutat…

Pel que es veia, Gwyn anava a Haldon fins a tres vegades per setmana. Explicava que s’havia unit al club de mestresses de casa. Gerald se n’alegrava i ella sovint arribava a casa amb noves receptes de cuina que havia demanat a corre-cuita a la senyora Candler. Lucas ho trobava més aviat estrany, però ell tampoc no hi posava objeccions; de totes maneres, estava content que el deixessin tranquil.

Gwyneira posava com a excusa reunions de dames, i James, ovelles esgarriades. Pensaven noms per als seus llocs de trobada favorits al bosc i s’esperaven l’un a l’altre allà, estimant-se davant l’imponent teló dels Alps en els dies clars o sota una tenda provisional, confeccionada amb l’abric encerat de James, quan queia la boira. Gwyn feia com si s’estremís de vergonya davant la mirada curiosa d’una parelleta de keas que els robaven les sobres del pícnic, i una vegada James es va posar a perseguir mig nu dos kiwis que intentaven desaparèixer amb la sivella del seu cinturó.

—Lladregots com les garses! —va exclamar rient—. No és estrany que posin el seu nom als immigrants.

Gwyn el va mirar amb expressió de sorpresa.

—La majoria de colons que conec són gent molt honorable —va dir. James va assentir.

—Amb els altres colons, sí. Però considera com es comporten amb els maons. Creus que la terra per a Kiward Station es va pagar a un preu raonable?

—Que potser aquesta terra no pertany des del tractat de Waitangi a la Corona? —va preguntar Gwyneira—. La reina no deixaria que li venguessin gat per llebre!

James va riure.

—Tens raó, és poc probable. Segons diuen, és molt hàbil per als negocis. Però la terra segueix pertanyent als maoris. La Corona només en té dret de retracte. Això garanteix a la gent, naturalment, un cert preu mínim. Però, d’altra banda, per a alguns, el món que desitjaven no és així. A més, molts caps tribals encara no han firmat el tractat. Segons el que sé, els kai tahu, per exemple.

—Els kai tahu són els nostres empleats? —va preguntar Gwyn.

—Així és! —va observar James—. Naturalment no són «els vostres empleats». Només han comès la imprudència de vendre al senyor Gerald la terra on hi ha el seu poblat perquè els van enganyar. Això ja demostra que no s’ha tractat honestament els maoris.

—Doncs a mi em semblen molt feliços —va dir Gwyn—. Són sempre molt amables. I sovint no els trobes al poblat.

Diverses tribus maoris emprenien llargues migracions cap a territoris de caça o de pesca.

—Encara no s’han adonat de tots els diners que els han estafat —va dir James—. Però tot això és un polvorí. Quan els maoris tinguin un cap que sàpiga llegir i escriure hi haurà rebombori. Però ara oblida-te’n, preciosa. Què, tornem a intentar-ho?

Gwyn va riure alegre per com havia parlat James. Lucas introduïa de la mateixa manera les seves tasques al llit conjugal. Però quina diferència entre Lucas i James!

Com més s’estava amb James, més aprenia Gwyneira a gaudir de l’amor físic. Al principi era dolç i tendre, però quan percebia que la passió naixia en Gwyn fruïa jugant amb la tigressa que al final havia despertat. A Gwyneira sempre li havien agradat els jocs apassionats i ara es delia quan James es movia de pressa al seu interior i feia que aquella dansa íntima entre tots dos es convertís en un crescendo de passió. Cada cop que es trobaven era com deixar enrere objeccions sempre noves respecte al tema de la decència.

—Funciona també si em poso jo a sobre en lloc de l’inrevés? —va preguntar en una ocasió—. Peses bastant, saps…?

—Has nascut per cavalcar —va respondre James, rient—. Sempre ho he sabut. Intenta-ho asseguda, així tindràs més llibertat de moviment.

—Però, en realitat, on ho has après tot això? —va preguntar Gwyn, recelosa, quan, embriagada i feliç va posar-li el cap a I’espatlla mentre al seu interior s’anava apaivagant l’excitació.

—De fet, no vols saber-ho —va respondre ell, elusiu.

—Sí. Ja havies estimat una dona? Em refereixo de debò, de cor… tant que hauries donat la vida per ella, com en els llibres? —Gwyneira va sospirar.

—No, fins ara no. Respecte a l’amor de la teva vida hi ha poc que es pugui aprendre. Més aviat és una classe per la qual s’ha de pagar.

—Els homes podeu adquirir aquest ensenyament? —es va sorprendre Gwyn. Devia ser l’única classe a la qual Lucas havia faltat—. I les noies surten simplement a la palestra sense cap preparació? T’ho dic seriosament, James, ningú no ens explica el que ens espera.

James va riure.

—Oh, Gwyn, ets tan ingènua! Però t’interessa l’essencial. Puc imaginar-me que aquí les possibilitats d’aprenentatge anirien molt buscades. —En els quinze minuts que van seguir, James va impartir una classe sobre el comerç de la carn. Gwyn oscil·lava entre la repugnància i la fascinació.

—De totes maneres, les noies guanyen els seus diners —va dir al final—. Però jo insistiria que els clients es rentessin abans!

Gwyn no s’ho podia creure quan al tercer mes no va tenir el període. Sí, havia notat alguns indicis: els pits més inflats i uns atacs de gana desesperada. Però ara n’estava totalment segura i la seva primera reacció va ser d’alegria. Tot seguit va sentir l’amargor de la pèrdua imminent. Estava embarassada, així que no hi havia cap raó per seguir enganyant el seu marit. Fins i tot si el simple pensament de no tornar a tocar James —de no tornar a estirar-se despullada al seu costat, per besar-lo i per sentir-lo al seu interior i per cridar en arribar al punt culminant del desig— era per a ella com una punyalada al cor.

Gwyneira no es va decidir a revelar de seguida el que ja sabia a James. Durant dos dies va guardar el secret i va conservar com un tresor les seves mirades tendres durant la jornada de treball. Mai més tornaria a fer-li Fullet en secret. Mai més li diria en passar «Bon dia, Miss Gwyn» o «Com vostè digui, Miss Gwyn» quan es trobaven en companyia d’altres.

Mai més tornaria a fer-li un petó fugaç, just quan ningú mirava, i ella no tornaria a renyar-lo mai més per córrer tants de riscos.

Seguia postergant el moment de la veritat.

Però al final no va quedar cap altre remei. Gwyneira acabava de tornar d’un passeig a cavall quan James li va fer un gest i li va assenyalar somrient un box buit. Volia besar-la, però Gwyn es va desprendre de la seva abraçada.

—Aquí no, James.

—Doncs, demà, a l’anell dels guerrers de pedra. Porto les ovelles de cria. Si vols, pots venir. Ja he parlat amb el senyor Gerald, perquè és possible que necessiti Cleo. —Va fer-li l’ullet expressivament—. No era una mentida. Deixaré que ella i Daimon es facin càrrec de les ovelles i nosaltres dos podrem jugar a «Supervivència en la Naturalesa Verge».

—Ho sento, James. —Gwyn no sabia com començar—. Però hem de deixar-ho.

James va arrufar el nas.

—Què hem de deixar? Demà no tens temps? S’espera una altra vegada una visita? EI senyor Gerald no m’ha dit res. Semblava que Gerald Warden cada vegada se sentia més sol en els darrers mesos. Aprofitava qualsevol oportunitat per convidar gent a Kiward Station, sovint comerciants de llana o nous colons adinerats, persones a qui podia estar tot el dia ensenyant la seva granja modèlica i amb qui a les nits podia beure a plaer.

Gwyneira va negar amb el cap.

—No, James, és només… que estic embarassada. —Ja li ho havia dit.

—Estàs embarassada? És meravellós! —Sense pensar-hi, la va alçar enlaire i va fer una volta sobre si mateix—. Doncs sí, ja t’has engreixat —va dir en broma—. Aviat no podré amb tots dos.

Quan va descobrir que ella no reia es va posar de sobte seriós.

—Què passa, Gwyn? No te n’alegres?

—És clar que sí —va contestar Gwyn ruboritzant-se—. Però em fa una mica de pena. M’ha divertit… estar amb tu.

James va riure.

—No hi ha cap raó per deixar-ho. —Volia besar-la però ella el va rebutjar.

—No es tracta de desig —va dir amb vehemència—. Es tracta de moral. No hem de fer-ho més. —Se’l va quedar mirant. En la seva mirada hi havia tristesa, però també determinació.

—Gwyn, t’estic entenent bé? —va preguntar James, consternat—. Vols acabar, llençar tot el que teníem junts? Pensava que m’estimaves!

—No es tracta en absolut d’amor —va contestar Gwyneira en veu baixa—. Estic casada, James. No he d’estimar a cap altre home. I des del començament vam acordar que només m’ajudaries a beneir el meu… el meu matrimoni amb un fill. —Odiava que tot sonés tan lamentable, però no sabia com expressar-ho. I de cap manera volia posar-se a plorar.

—Gwyneira, jo t’estimo, des de la primera vegada que et vaig veure. És senzill… passa de la mateixa forma que cau la pluja o brilla el sol. No es pot evitar.

—Un pot protegir-se de la pluja —va murmurar Gwyneira—. I buscar l’ombra quan brilla el sol. No puc evitar la pluja i la calor, però no hi ha per què mullar-se o cremar-se.

James la va atraure cap a ell.

—Gwyneira, tu també m’estimes. Vine amb mi. Marxem d’aquí i comencem de bell nou en un altre lloc.

—I on anem, James? —va preguntar, sarcàstica, per no semblar desesperada—. En quina granja d’ovelles aniries a treballar quan se sabés que has segrestat l’esposa de Lucas Warden? Els Warden són coneguts a tota l’Illa del Sud. Et penses que Gerald et deixaria tirar endavant?

—Estàs casada amb Gerald o amb Lucas? I tant és amb quin dels dos. Amb mi no podran ni l’un ni l’altre! —James va serrar els punys.

—Ah, no? I en quina disciplina pretens batre’t amb ells? A cops de puny o a trets? I després fugim a la naturalesa verge i vivim de nous i baies? —Gwyneira odiava discutir amb ell. Hauria desitjat acomiadar-se pacíficament amb un petó: agredolç i fatal com en una novel·la de Bulwer-Lytton.

—Però t’agrada la vida a la naturalesa. O has mentit? T’importa més el luxe aquí a Kiward Station? És important per a tu ser l’esposa d’un baró de la llana, celebrar grans festes, ser rica? —James intentava que les seves paraules sonessin irades, però les expressava d’una forma més aviat amarga.

EI cansament es va apoderar de sobte de Gwyneira.

—James, no ens barallem. Ja saps que tot això no significa res per a mi. Però he donat la meva paraula. Sóc l’esposa d’un baró de la llana. També la mantindria si fos l’esposa d’un captaire.

—Has trencat la teva promesa quan te n’has anat al llit amb mi! —va protestar James—. Ja has traït el teu marit!

Gwyneira va fer un pas enrere.

—Mai he compartit un llit amb tu, James McKenzie —va respondre—. Ho saps perfectament. Mai t’hauria rebut a casa, això… això… hauria… En qualsevol cas ha estat totalment diferent.

—I què ha estat, doncs? Si us plau, Gwyneira! No em diguis que només m’has utilitzat com un animal de cria.

Gwyn únicament volia posar punt final a aquella conversa. Ja no podia suportar més temps la mirada suplicant d’ell.

—T’ho vaig consultar, James —va dir amb dolçor—. Estaves d’acord. Sense condicions. I no es tracta del que jo vull. Es tracta del que és correcte. Sóc una Silkham, James, no puc evadir-me de les meves responsabilitats. Tant si ho entens com si no. En qualsevol cas, és inamovible. A partir d’ara…

—Gwyneira? Què passa? No havies d’estar amb mi fa un quart d’hora?

Gwyn i James es van separar quan Lucas va entrar a l’estable. Poques vegades es deixava veure de forma voluntària per aquell lloc, però el dia abans Gwyn li havia promès que a partir de llavors, per fi, posaria de model per a un retrat a l’oli. En realitat ho feia sobretot perquè ell li feia pena, ja que Gerald havia tornat a deixar-lo com un drap brut i Gwyn sabia que n’hi havia prou amb una sola paraula per acabar amb aquell turment. Però no podia parlar del seu embaràs sense abans haver informat James. Així que se li havia acudit una altra idea per consolar Lucas. I, a més, en els mesos següents tindria prou temps i tranquil·litat per estar-se quieta en una cadira.

—De seguida estic amb tu, Lucas. Només tenia un… un petit problema i el senyor McKenzie ja l’ha arreglat. Moltes gràcies, senyor James. —Gwyneira esperava no tenir un aspecte massa sufocat i excitat, però va aconseguir parlar amb calma i somriure amb candidesa a James. Si James hagués mantingut els sentiments sota control tan bé com ella! Però aquella expressió ferida i desesperada va partir el cor de la jove.

Lucas, per fortuna, no es va adonar de res. Davant els seus ulls només veia el retrat de Gwyneira que estava a punt d’iniciar.

A la nit, va informar Lucas i Gerald del seu embaràs.

Gerald Warden no cabia a la pell d’alegria. Lucas va complir amb les seves tasques de gentleman, va assegurar a la seva dona que estava summament content i la va besar amb decòrum a la galta. Uns quants dies més tard va comprar una joia a Christchurch, un valuós collar de perles. Lucas el va regalar a Gwyneira en senyal de reconeixement i estimació. Gerald va cavalcar a Haldon per celebrar que al final seria avi i va invitar tot el bar durant una nit, excepte Howard O’Keefe, qui per sort va ser prou entenimentat per deixar-li el camp lliure. Helen va assabentar-se a través del seu marit de l’embaràs de la seva amiga. De fet, li va semblar que aquell anunci en públic era més aviat lamentable.

—Creus que per a mi no ho és? —va preguntar Gwyn, quan, dos dies més tard, va visitar la seva amiga i va verificar que ja sabia la novetat—. Però ell és així. Just el contrari de Lucas! Ningú diria que són pare i fill. —Es va mossegar els llavis tan bon punt va haver pronunciat aquestes paraules.

Helen va somriure.

—Mentre tu n’estiguis convençuda… —va dir de forma ambigua.

Gwyn li va tornar el somriure.

—Sigui com vulgui, fins aquí hem arribat. Ara has d’explicar-me fil per randa com em sentiré en els pròxims mesos perquè no cometi cap error. I hauré de fer roba de ganxet per al bebè. Creus que en nou mesos n’aprendré?