La primera il·lusió

Passat el pont, hi havia dos camins. Tots dos seguien el riu, l’un a la dreta, l’altre a l’esquerra. L’home es va aturar, com ja s’havia aturat un instant abans a mirar l’aigua, des de la barana de ferro, però ara amb una intenció diferent. No sabia ben bé per quin continuar. Sota seu i al seu entorn, la terra era xopa de primavera. Vulgues o no, la sentia, i això, d’una manera tota íntima, es barrejava a la seva indecisió.

A la fi va optar pel de l’esquerra, potser per l’única raó que una mica més enllà s’albirava una clapa amb quatre arbres. Va tombar, doncs, i anà seguint el curs de l’aigua, lleugerament tèrbola, perquè el dia abans havia plogut. L’herba, que s’estenia enllà d’enllà, i la terra també, en guardaven encara un bon record.

Prop dels arbres, l’home es va aturar tot d’una. Allí hi havia quelcom que des del pont havia resultat invisible.

—Un cadàver! —va dir-se.

Era un cadàver, com se’n va acabar de convèncer un moment després, en apropar-se més a la forma jacent. Un individu encara jove que semblava dormir plàcidament. És a dir, ho semblava per la seva immobilitat, ja que els ulls els tenia oberts. Uns ulls immensament blaus, perquè, mancats ja de tot contingut, no feien més que recollir la claror del cel.

L’home s’inclinà a examinar-lo.

—Un cadàver… —tornà a dir-se, ara sense sorpresa.

A primera vista no es podia saber de què havia mort. Se’l veia sencer, sense ferides, forats o senyals de cap mena. L’home no el va tocar, però amb la mirada l’escorcollà detingudament, fins i tot agenollant-se-li al costat.

Després es va tornar a aixecar i mirà al seu entorn per si hi havia algú. Però era sol. «I ara què faig?», es va dir.

Li semblà que no podia pas deixar-lo. La seva actitud enfront dels morts sempre havia estat una mica egoista, i no l’havia pogut guarir d’això ni la quantitat verament impressionant que n’havia vistos durant els darrers anys. Era com si no s’hi hagués acostumat mai. Perquè cada mort era un mort diferent.

Aquest, no el coneixia de res, era un mort absolutament anònim. Però és que no ho havien estat també els altres?

«No puc pas deixar-lo», es va dir. El tornà a mirar, tan plàcid, tan tranquil, lleugerament obscè en el seu abandó definitiu. Després va fer unes quantes passes cap al costat de l’aigua, on tornà a aturar-se.

Fità el riu gairebé sense veure’l. Per altra part, no oferia cap interès. Era un riu, heus-ho aquí tot. Persistia en ell el reflex del xoc que havia rebut, perquè allí, en aquella terra plaent, ho havia esperat tot menys un cadàver.

Es girà a mirar-lo, des d’aquella breu distància, com temorós que no hagués desaparegut. Però no s’havia mogut, naturalment; seguia allí, tan quiet, tan serè com abans. «És clar», es va dir, «només és un mort».

Però perquè ho era no el podia deixar així com així. Se’n sentia solidari d’una manera obscura i, d’altra banda, el turmentava no saber de què havia mort. Amb els altres, amb els molts altres que havia vist, havia estat diferent. Tots presentaven una ferida o altra, perquè tots havien mort de mort violenta. Aquest, qualsevol ho sabia. Podia haver-se estès allí i, simplement, esperar. N’hi ha que ho fan, ho sabia.

Retornà al costat del cadàver, i per primera vegada s’atreví a allargar la mà i tocar-lo. El va tocar suaument, gairebé com en una carícia, posant-li les puntes dels dits sobre el front, després a la galta dreta. Encara servava una certa escalfor. Era un mort molt recent.

«Millor», es va dir, com si s’hagués tret un pes de sobre. No que en el fons la cosa tingués cap importància, perquè, calent o no, era un mort. Però tampoc no tenia cap importància que ell fos viu, perquè, viu o no, un dia es moriria.

Enretirà la mà i seguí contemplant-lo. No sols era un home jove, sinó bell, amb una barba rossenca i sedosa i unes pestanyes fines i llargues. Anava ben vestit.

«Potser caldria treure-li les sabates», es va dir. No se li va acudir que allò podia dur-li complicacions. Només veia una cosa: que un cadàver calçat és quelcom d’insuportable una vegada hi heu pensat. N’ignorava el motiu i fins i tot semblava estrany que després de veure tants morts encara guardés aquest costum falsament civilitzat.

Va inclinar-se, doncs, i, llevant les sabates dels peus de l’home, el deixà amb els mitjons. Va veure que era un calçat elegant, de ciutat, una cosa lleugera i còmoda. Va deixar-lo en un costat, les dues sabates molt juntes, tocant-se l’una a l’altra, sense adonar-se que en aquella hora i sota d’aquell cel oferien un espectacle simplement inversemblant.

Després, havent-se tret un pes de damunt, es va asseure una mica més enllà, potser a un metre de la testa del cadàver. Com que no sabia l’estona que li caldria passar allí, va treure’s la petaca i cargolà una cigarreta.

«No importa qui sigui», es va dir, i era ben sincer, perquè si hagués volgut no li hauria costat gens de buscar-li la cartera i mirar els seus papers. «És qualsevol. Un mort sempre és qualsevol i no sé per què sempre, tothom, es preocupa de la identificació». Va pensar que si tenia un pic i una pala, ell mateix es preocuparia d’enterrar-lo, al cap d’una estona, quan comencés a caure el dia i el cadàver s’enfredorís una mica més. Però no tenia cap eina, de manera que l’únic que podia fer era esperar.

Estava disposat a esperar tot el que fos necessari. No tenia cap pressa, mai no n’havia tinguda cap, però avui menys. No havia sortit a passejar? I no era infinitament millor això, vetllar un cadàver, que passejar?

«Fins a cert punt, aquest encontre ha estat providencial», es va dir. Era una excusa que es donava, perquè no creia en atzars ni providències. Des de sempre havia estat destinat a trobar aquell cadàver. Per això mateix el guardava ara amb tant d’amor, amb tanta sol·licitud.

Mentre fumava, seguia esguardant-lo. S’hi veia. Tenia un altre rostre, una altra estatura i, per tot el que podia veure, una altra complexió. Però ell s’hi veia i s’hi reconeixia i, en definitiva, no feia més que rendir-se uns honors pòstums.

«No ho podré fer per a mi», es va dir, ple de tendresa i de desesperació. Aquest era el secret de tot. Per aquest motiu havia estat sempre egoista amb els cadàvers del altres, per això romania ara assegut allí, fumant plàcidament, posant una certa cura en l’elecció dels seus pensaments.

Va mirar el cel, tan blau, i tornà a descansar la vista en l’home. No li semblà descobrir cap desharmonia en l’aparellament d’un i altre. El cel estava fet per a l’home i l’home per al cel. «I sempre és millor que morir al llit», va dir-se.

Ja havia perdut tota curiositat per saber de què havia mort l’home. Això era accidental. L’únic important, l’únic que comptava, és que era mort. «N’hi ha que són afortunats», va seguir pensant, sempre a la seva. «Potser jo no aconseguiré tant». És clar que mai no ho sabria, però li hauria agradat de saber-ho ara, per endavant.

Es va acabar la cigarreta i anà per llençar la punta. Abans de fer-ho, però, li semblà que aquell seria un acte indelicat. No per l’acte en ell mateix, sinó per les seves conseqüències. Sollaria la terra i el cadàver. Ara allò era net, pur, terra i herba i carn. Res més.

Es va aixecar i anà fins al riu, on la punta es va submergir després d’unes breus vacil·lacions que l’arrossegaven uns metres avall. Després d’esguardar l’aigua indiferent, retornà de nou al costat del cadàver i es va asseure, no al lloc on era primer, sinó una mica més enllà, al peu d’un arbre, on reclinà l’esquena. «L’espera pot ésser llarga», va dir-se.

En tot el camí no havia vist ningú. Era poc freqüentat. Potser no hi passaria ningú fins a la nit, quan els pagesos deixen els camps. Potser ni això, avui. Tots els camps eren abandonats. Qui sap si era festa en algun lloc!

«Però és ofensiu, pensar això», es va dir. Ja comprenia que el cadàver no n’havia de saber res, però ho sabia ell i n’hi havia prou. No volia donar-se la impressió que allò, aquella espera, el fatigava. D’antuvi perquè no era veritat, després perquè es respectava massa a ell mateix i respectava també massa la seva mort futura per a deixar-se prendre entre les grapes de la impaciència.

Encara no sabia ben bé que vivia un dels grans moments de la seva vida. Què més podia demanar? Un cel tan blau que feria els ulls, una terra blana, amorosida per l’aigua, una dotzena d’arbres protectors… Que potser hi ha res més? Va tancar els ulls, no per defugir tot allò, sinó precisament per tot el contrari: per assaborir-ho millor quan els tornés a obrir.

Però quan els tornà a obrir ja no pensà a mirar ni el cel ni la terra. Perquè la seva soledat s’acabava. És a dir… Allò no servia. Era una dona. Sabia que no se’n podia fer res, no, davant d’un cadàver. A menys que fos una professional… Però ni així. Aleshores estaria endurida.

La dona avançava pel camí amb passa diligent; duia un cistellet a la mà. No havia distingit res, encara, perquè mirava el riu i d’altra banda el sol li venia de cara, enlluernant-la.

Va veure que era jove i agradable. Pitjor que pitjor. S’espantaria, cridaria, potser es posaria a córrer. Generalment, els cadàvers espanten les noies. Ell no podia comprendre per què, però ho havia comprovat repetidament. Ni després de veure’n uns quants milers no s’hi podien acostumar. És que no els veien, era això. No volien veure’ls, tancaven els ulls…

La noia es va aturar. Acabava de distingir l’home i el cadàver. Però no donà pas mostres de temor, sinó de sorpresa. «És clar», va dir-se ell, «es deu creure que dorm». S’ho deia amb un deix de menyspreu a penes mitigat pel fet que la noia era verament jove i semblava tota graciosa, amb la gràcia deseixida, sense mistificacions, que tenen de vegades les dones del camp, si no n’han fet una bèstia de càrrega.

S’havia aturat, però només un breu moment, perquè ara ja avançava de nou, mirant cap als arbres. Havia sorprès l’esguard de l’home i el mirava al seu torn, sense vergonya, amb naturalitat, com un home que era. Després els seus ulls relliscaren lentament cap a la forma estesa.

Va tardar a comprendre, va tardar molt, potser fins i tot més del que era de raó. O potser no era que no ho comprengués, sinó que no s’ho acabava de creure. Devia fer-li estrany veure l’altre allí, tan plàcidament assegut. Si més no, aquesta va ésser l’explicació que l’home es donà.

La noia no es va moure del camí. Tornà a esguardar l’home recolzat contra el tronc de l’arbre, s’humitejà una mica els llavis, com si li haguessin quedat ressecs. Ell esperava.

—És mort? —va dir ella.

L’home assentí amb un gest de la testa. Estava una mica sorprès. Ella no es captenia com havia temut. No. No semblava gens espantada.

—L’heu matat… vós?

Ell denegà de la mateixa manera que havia afirmat. I després d’una pausa va fer:

—Per què havia de matar-lo? No el conec.

La noia, aleshores, deixà el camí i, apropant-se al cadàver, l’examinà de molt a prop.

—I vós, el coneixeu? —preguntà ell.

Ella brandà el cap.

—No l’he vist mai. No deu ésser de per aquí.

Ho deia ben tranquil·lament, com si allò no fos un cadàver. «És una noia rara», va pensar ell. Però tot seguit li va saber greu d’haver-ho pensat, perquè allò mateix era el que s’acudiria a molta gent si el veien a ell al costat del mort, fent-li companyia. Sabia que la majoria de persones no comprenen res. Potser, doncs, aquesta noia comprenia. Perquè quan el tornà a mirar tenia els ulls nets.

—Què li ha passat? —preguntà.

—No ho sé —digué ell—. Passava per aquí i l’he vist. M’he quedat.

Ella semblà trobar-ho molt natural, fins i tot assentí amb un moviment de testa netament perceptible.

Tornà a mirar el cadàver, s’inclinà i li tancà els ulls, cosa que l’home no havia cregut necessari de fer.

—I ara què fareu? —s’interessà després.

—Res. Ja us ho he dit: esperar.

—És clar —va dir ella.

L’home se sentí emocionat d’aquella simplicitat. Va mirar-la amb més atenció que abans. Sí, era molt jove, potser no tenia ni divuit anys. D’altra banda, però, era una dona feta. Semblava reunir els avantatges de l’adolescència i de la maduresa, sense cap dels seus defectes.

«És plaent de mirar», es va dir. Però era més que això.

Ella es va separar del cadàver i va fer unes passes cap a l’arbre.

—Si no us fa res —va dir—, també m’agradaria esperar.

—No, naturalment que no. Podeu quedar-vos.

Ella va deixar el cistell per terra i es va asseure molt a prop d’ell, replegant les cames per sota les faldilles. El va mirar i tots dos es van somriure. L’home va sentir la necessitat de dir:

—No podia pas deixar-lo sol…

—Ja ho sé —va dir ella.

Fins i tot era massa simple. Li costava de creure-s’ho.

—Potser en tenim per estona —va afegir.

—No hi fa res.

—No us esperaran?

Ella es va arronsar d’espatlles.

—No —va dir. Rectificà—. És igual.

Després d’un moment de silenci, afegí:

—Veig que li heu tret les sabates.

—Sí.

No sabia ben bé què dir-li. El desconcertava una mica. Va ésser ella qui tornà a parlar:

—M’agradaria saber de què ha mort.

—No té cap importància —va dir ell—. És mort.

—Sí. Però m’agradaria saber-ho. Potser perquè sóc una dona —va dir, i va somriure com qui s’excusa.

Ell no va replicar. Tenia raó.

Tots dos es miraven el cadàver, i de cop els va semblar que era ell qui els feia companyia. Perquè sense ell haurien estat massa sols. I eren massa joves. El cadàver els unia i els separava, cosa que estava bé. Tots dos se’n van sentir reconeguts.

L’home es va treure la petaca i va cargolar una altra cigarreta.

—Sou d’aquí, doncs? —preguntà, com si prosseguís una conversa interrompuda.

—Sí. De Souville.

—No us recordo.

—Ni jo a vós.

—És que no ho sóc. Però conec la gent. Com us dieu?

—Simone Cloret.

—Jo sóc Jacques Delhome.

Es van mirar i es van tornar a somriure.

—I ell, qui deu ésser?

—Un home —digué ell—. No importa el seu nom. És com tots els qui han mort.

Es va aixecar i féu unes passes, sense allunyar-se massa.

—El que voldria saber —va dir aleshores— és per què us heu quedat. O és que no ho sabeu?

—Estàveu tan sol…

—Ho heu fet per mi, doncs? —s’admirà ell.

—No. Per vós i per ell. Però no ho hauria fet sense ell. Hauríeu estat un estrany.

—I ara no? —preguntà ell, secretament emocionat.

—Ja sabeu que no.

Se la mirà furtivament. No la comprenia ben bé. Deia coses… Però era ben bé allò? Va comprendre per què se n’estranyava. «És massa sana», es va dir. Però no era una raó. «També ho sóc jo», es digué.

Es va allunyar cap al riu, al costat del qual es quedà dempeus, mirant l’aigua, però sense veure-la. «Només una persona sana s’hauria pogut quedar», va pensar. «Però ella és sana d’una altra manera. Som un a cada costat i hi ha el cadàver entremig».

Això el va irritar i llençà la punta iradament. «Per què havia de venir? No la necessitava per a res. Ella ho complica tot». Es va compadir, per primera vegada, del cadàver allí estès, perquè ara ja li semblava saber que l’oblidarien, l’oblidaven ja. «Una cosa abstracta», es va dir.

Va sentir-la darrera seu, però no es va girar.

—No sé si deu estar gaire freda… —digué ella.

Va fer uns passos i s’assegué a l’herba. S’estirà i posà una mà dintre l’aigua.

—Està plena de sol —va dir.

Reia, semblava molt contenta.

—Que potser us voleu banyar? —preguntà ell.

—Si tingués un banyador…

—Per això no us n’estigueu. Ja me n’aniré —contestà.

I va allunyar-se tot d’una, profundament molestat. És clar que no hi havia motiu, perquè banyar-se era encara un acte que harmonitzava amb les circumstàncies. Però només si hagués estat sola. No essent-hi ell.

Gambà fins als arbres. «Potser no tinc raó», es va dir, «però és igual». No podia deixar de sentir-se irritat. I si no ho estava més era perquè en el fons no creia que ella acabaria banyant-se. Ho deixaria córrer. El que el molestava, doncs, era que hagués expressat aquell desig.

«Però és curiós, això», va haver-se de confessar. «De totes maneres m’agradaria saber per què s’ha quedat. No per banyar-se, no pel mort, no per mi. Per què?». Va tombar-se cap al riu, i a la riba no hi havia ningú. La noia havia desaparegut. Uns moments després, sense veure-la, va sentir el xipolleig de l’aigua.

«Ho ha fet!», exclamà, gairebé en veu alta. I, cosa sorprenent, la seva irritació cedí de sobte. Havia estat idiota. Tenia perfecte dret a banyar-se i no ofenia per res el cadàver.

El mirà, tan indiferent, tan neutre, però encara una força, quelcom que comandava. Se’n va sentir entendrit. «No et deixaré», va dir-li. «Ni ella ni jo no et deixarem».

—Jacques! —va sentir que el cridaven.

Gairebé alegrement, caminà altre cop cap al riu. De l’aigua tèrbola emergia la testa i un fragment d’espatlles brunes.

—Està la mar de bé —digué ella, xipollejant.

—Massa bruta.

—No!… Només és terra.

I nedà corrent avall. Ell es va asseure al costat de l’aigua, per esperar-la. El sol ja començava a estar baix, quedaven potser un parell d’hores de dia, o menys. «Potser ens haurem de passar aquí tota la nit», es va dir, «perquè si no l’hem deixat de dia, menys el podem abandonar de nit». Es referia al cadàver, i mirà cap aquella banda, observant-lo.

Va seguir esperant. La noia ja remuntava el riu amb fortes i hàbils braçades. Es veia que era una bona nedadora. Des de menuda menuda que devia estar acostumada a aquella aigua, com tots els del poble.

Va aixecar un braç, alegrement, saludant-lo.

—Encara no en teniu prou?

—Sí —cridà ella.

Jacques s’aixecà i retornà al costat del cadàver, on es va asseure d’esquena al riu. Va allargar la mà i el tocà a la galta, com havia fet de primer, hores abans. Estava fred.

«Ben mirat», va pensar, «ara ja no és res». Havia perdut una certa virtut, als seus ulls. Però així i tot seguia essent un cadàver. «Si ara el poguéssim enterrar, tot seria perfecte. Però no tenim cap eina». I no podien pas fer un sot amb les ungles…

Esperarien, esperarien tot el que calgués. Si més no, ell. Perquè, de Simone, no en podia estar segur. Semblava haver comprès, però després de tot només era una noia i es podia pensar que amb una estona de fer-li companyia ja n’hi havia prou. Com aquell que compleix un deure. I no era un deure.

La va veure sortir d’entre els arbres i apropar-se-li. Somreia. Semblava feliç, exuberant. Potser havia perdut quelcom de la seva gràcia, perquè els cabells li queien pels costats, humits. Però seguia essent una cosa plaent de mirar. Tant o més plaent que abans.

—Em creia que vindríeu… —va dir.

—No —féu ell, sense explicar per què. Hauria estat com abandonar el cadàver.

Ella es va asseure, replegant les cames com abans.

—És molt tard —va fer ell—. De debò no us esperaran?

—És igual —digué Simone, com la primera vegada.

Després se’l mirà.

—Que potser voleu que me’n vagi?

—No. Res d’això. M’agrada que us quedeu, ja ho sabeu.

—No n’estic segura —digué la noia—. Per què?

Ell no sabia què contestar-li. N’estava content per molts motius. Però cap d’ells no era prou ben definit perquè pogués traduir-lo en paraules.

—L’honorem millor —va dir a l’últim—. A més, sou tan bonica!

—No, això no.

—Sí, ho sou.

—No, vull dir que no m’ho heu de dir.

—Potser teniu raó —va concedir ell.

Van tornar a callar. La nit davallava a poc a poc. Era un capvespre molt llarg, dolç, infinitament dolç, i tots dos se’n sentien una mica impressionats.

—Aviat serà de nit —va dir Jacques.

—I què?

—Res, però si disposéssim d’una pala i d’un pic el podríem enterrar.

—Voldríeu enterrar-lo?

—És clar.

Ella es va girar cap al costat de l’aigua.

—I per què no al riu? —preguntà.

Ell no hi havia pensat, però la idea no li va plaure. Se la va mirar severament.

—A vós us agradaria que us enterressin al riu?

—Sí —va dir la noia—. És un lloc tan bo com un altre.

Ell hi va pensar. Potser sí. Només que ell sempre s’havia imaginat reposant sota terra, i ara li costava d’acceptar una idea que li era nova.

—Però suraria —va dir.

—No si el carreguéssim de pedres…

Hi tornà a pensar. Però se la va mirar amb recel.

—Que us en voleu desfer sigui com sigui?

—No —digué ella—. Per a això, no calia haver-me quedat.

Una vegada més, tenia raó. No hi havia, doncs, res d’interessat ni de mesquí en la seva proposició. Era sincera. Potser fins i tot era convenient.

—No ho sé… —va fer, vacil·lant.

—Enlloc no estarà millor. L’aigua del riu és dolça i agradable.

—Està bé —digué ell, decidint-se.

—Ho fem?

Es van aixecar i durant un instant es quedaren contemplant el cadàver. Tots dos començaven a sentir-se’n una mica deslligats.

—M’ajudareu? —preguntà ell.

—Sí.

El van agafar, un pel cap, l’altre pels peus. Lentament, van dur-lo cap al riu. No pesava pas massa, i el riu era allí mateix.

A la riba el van deixar i es posaren a cercar pedres. Li’n van omplir les butxaques i també li’n posaren per sota els pantalons.

—Us sembla que no remuntarà? —preguntà ell.

—Em sembla que no —digué Simone—. I aquí el riu és profund.

Ell s’inclinà per agafar-lo per sota els braços.

—És veritat, doncs, que no voleu saber qui és?

Ell denegà amb la testa.

—Ja us he dit que no. Abans, pensava com vós. Ara no. Un mort és un mort.

Aixecà una mica el cos. Ella l’agafà pels peus i el van balancejar endavant i endarrera.

—Ara! —digué Jacques.

El cos va descriure una corba breu i s’estavellà contra l’aigua, remullant-los. Va desaparèixer com si mai no hagués existit.

—Ja està —digué la noia.

Però es van quedar una estona allí, mirant l’aigua que corria com sempre, indestorbada.

Al cel encara quedava claror, i el paisatge, sense ombres, s’allunyava subtilment.

Es van fitar, greus.

—Jo em dic Simone —digué ella.

—I jo Jacques —digué ell.

Però no servia de res. Ni així no es van poder somriure.

Ella s’allunyà del riu, cap als arbres, on havia deixat el cistell. Ell va veure com el recollia i després se n’anava camí enllà, cap al poble, sense girar-se i sense haver-li dit adéu. En va sentir una certa recança, però era la mena de recança que hom sent davant dels béns inabastables.

Perquè ella era una estranya.

Barcelona i Tàrrega, estiu 1956.