Les solucions finals
El local, obert per tres de les seves quatre bandes, només amb una teulada que protegia els clients d’eventuals capricis del temps, començava a animar-se. Era l’hora: les set de la tarda. La pista dels cotxes de xoc, a un costat de la qual hi havia un rètol que deia: «Els infants també paguen», era plena de parelles que s’empaitaven desficioses a cops de volant; els xiscles de les noies podien sentir-se des de la plaça veïna, on vells i velles, criades i quitxalla posaven la serenor de llur immobilitat o l’excitació de llurs moviments. També les taules del joc de futbol eren plenes; entre els adolescents de catorze a divuit anys s’hi podien distingir individus ja granats, un d’ells amb barba i tot, abrasats de la mateixa passió pueril. Espesses parets de badocs contemplaven les jugades, feien comentaris i fins i tot donaven consells.
Allí on l’animació era més intensa, però, era als cavallets. Vehicles de totes menes, animals i baldufes giravoltaven vertiginosament, cavalcats i conduïts per dotzenes d’infants amb les galtes vermelles i els ulls resplendents d’il·lusió. Alguns eren ja grandets i anaven sols; la majoria, però, eren acompanyats de llurs pares. Dalt la plataforma giratòria no mancava alguna mare complaent que sostenia una criatura que encara no devia caminar.
Al brogit de converses, crits, exclamacions, rialles i plors d’infants es barrejava, submergint-ho tot, la música dels cavallets, quelcom inidentificable i malmès per un ús abusiu i perllongat. No cal dir que ningú no se’n preocupava; fins i tot, la majoria no sentien aquella música, la qual era instal·lada en l’atmosfera com un element natural que sempre hi havia estat present i que, per això mateix, pràcticament no existia.
Va sonar un xiulet, estrident però mig ofegat per la barbolla, i els cavallets començaren a alentir, d’antuvi d’una manera gairebé imperceptible; després, amb certa precipitació, ben visiblement. Pares i mares es posaren a córrer al voltant de la plataforma per tal de situar els infants respectius i extirpar-los de cavalls i conills, elefants i autobusos, lleons i motos… Els petits, al seu torn, encara no ben aturada la plataforma, ja saltaven també, impacients de moviment, desitjosos d’apoderar-se d’un altre animal per al viatge proper.
—Nen, Jaume, sóc ací!
—No saltis encara!
—Dóna’m la mà…
—Espera, que pujo!
—Agafa el conill, ara!…
—Que cauràs!
Les exclamacions, els consells i les ordres es barrejaven, es confonien mentre al volt de la plataforma, ara gairebé immòbil, es desplaçava la multitud.
—Em deixareu passar, si us plau?
—Un moment!
—He de baixar el petit…
—No veu que tornaran a arrencar?
—Si no em deixa passar, senyora…
—No et moguis, Joana.
—Espera, ja hi vaig jo.
—No fan abonaments?
Era impossible d’entendre’s, però al final sempre resultava que tothom s’entenia, els petits s’instal·laven definitivament a la màquina o a l’animal que havien escollit, els pares els allargaven la pesseta que valia el viatge, mentre al costat de la plataforma qualque criatura plorava perquè els seus havien decidit, contra tota raó segons ella, que per aquell dia ja n’hi havia prou.
—Hi vull tornar!
—Mira que un altre dia no vindrem…
—Jaume, agafa’t fort, que no caiguis.
—No es marejarà?
—Un altre cop, només un…
Els pares condescendien i la noieta s’enfilava de nou a la plataforma.
—Puja al cotxe… aquí, en aquest tancat…
—No, la bicicleta!
—Estaràs quieta?
—Sí, sí!
Una parella amb dues criatures corria i s’obria pas entre la gentada.
—Aquí, aquí…
El pare enfilava llestament els dos menuts.
—A l’autobús…
—Posa’ls a l’autobús.
—Si està ple!
—Senyor, a l’altra banda n’hi ha un altre…
—Correm, correm…
Corrien per entre els trencacolls de la plataforma mentre la mare els seguia, donant la volta per terra.
—No empentegi!
—Perdoni!…
—N’hi ha que sembla que se’ls cali foc…
—Maria Lluïsa, que no et deixis anar, eh?
—No.
—Agafa’t fort…
Sempre era el mateix, però sempre semblava diferent. Els empleats, cinc o sis, circulaven d’una banda a l’altra, començaven a recollir les monedes que els allargaven els menuts.
Hi havia una colla de sis germanets i germanetes, distribuïts per indrets estratègics, de dos en dos. No duien diners i l’empleat mirava de cara al públic, plantat al costat d’uns d’ells, sense dir res.
—Pagaré jo —va dir la veu del pare, des de baix.
L’empleat davallà i l’home es va treure les sis pessetes.
—Quins són?
Els anà assenyalant d’un a un:
—Aquell de la moto i el de la bicicleta del costat; els dos que són al cotxe obert i els altres… ah, sí, allí, el de l’elefant del mig i el del cavall…
El vertigen minvava una mica. Ara tothom estava instal·lat i els pares s’immobilitzaven. De la banda de la pista dels cotxes de xoc seguien venint les exclamacions de les noies. Sobresortia un xiscle seguit d’una rialla estrident. Fins i tot els jugadors de futbol van mirar cap allí, somrients. Una femella, potser sola, potser amb una amiga, a la qual es donava caça. Una part de badocs van anar a engrossir l’apinyament que rodejava aquella pista.
—Estigueu quiets, ah? —recomanava una mare a dos bessons.
—Mira quina cara més satisfeta que hi fa! —deia un pare a la seva muller.
—No caurà, tan menuda? —s’inquietava l’àvia.
—Si és un diable!…
Va sonar el timbre, i la plataforma començà a girar amb lentitud. L’estridència de la música, immediatament, automàtica, emplenà l’obert local i va atènyer les cases properes, als balcons d’algunes de les quals hi havia veïns que prenien la relativa fresca. Els empleats que cobraven van anar davallant del vehicle en marxa amb moviments segurs, habituats; només restava un home entre dues edats al bell mig dels cavallets, allí on la plataforma no es movia. Cavalls, llebres, conills, elefants i tota altra mena d’animals s’enfilaven i davallaven al llarg de llurs barres, on s’agafaven els menuts, tremolosos i emocionats, cavallers d’una fabulosa aventura. De terra estant, els rostres dels pares somreien…
La plataforma anà augmentant de velocitat. Alguns infants, des dels cotxes, asseguts a les motos, o rodant amb la baldufa, tractaven de localitzar llurs pares, aixecaven una mà i saludaven. Un d’ells, instal·lat dalt del cavall d’aspecte més salvatge, duia una pistola de joguina a la mà i simulava disparar a tort i a dret, imitant l’heroi que va veure al cinema encara no feia dos dies. D’altres noiets se’l miraven amb admiració i enveja.
De la banda de la pista dels cotxes de xoc es tornà a sentir el xiscle estrident i la rialla que el seguia, però tot seguit una sirena udolà greument, ronca, perforant el sostre de música. Els cotxes es van aturar i una multitud excitada davallava a la pista, corria per entre els vehicles presos a l’assalt. Els jugadors de futbol combinaven jugades apassionades i apassionants…
A la banda on es dreçava la paret hi havia deu o dotze cadires de fusta. S’hi assegueren algunes senyores, mentre els marits romanien dempeus una mica més enllà, tot observant les aparicions i desaparicions successives de llurs fills. El mateix somriure seguia badant totes les boques.
La plataforma accelerà encara el seu moviment i durant una estona continuà girant a aquesta velocitat, que era la normal, amb el seu carregament il·lusionat de quitxalla. A la pista dels cotxes tornà a udolar la sirena i s’inicià una altra tanda de xocs. Alguns rostres es van tombar cap allí, però no es veia res, la muralla humana s’interposava en el trajecte visual. Els cavallets seguien rodant i rodant, presos en el seu encant.
Els espectadors van tardar una mica a adonar-se que la plataforma havia accelerat encara, ara fora mesura, i que alguns rostres infantils traïen una certa angoixa.
—Si que van de pressa!…
—Com sempre —va dir algú.
—No… però mira!
Tothom mirava. Es va aixecar una veu:
—No tan de pressa!
Però els cavallets seguien girant i girant i ara augmentava encara la relativament folla velocitat.
—Però què fan?
—Ei! —algú intentà cridar l’atenció de l’home que havia restat a la plataforma fixa. Però l’home ja no hi era.
Tampoc no es podia veure cap dels empleats encarregats de cobrar. És clar que això no tenia res de particular, perquè ningú no els havia mirats massa bé i, si seguien allí, qualsevol els reconeixia!
—Però és que s’han tornat boigs?
—Atureu, atureu!
Algunes de les senyores assegudes s’havien posat dempeus.
—No t’espantis, dona!
—Però que potser no ho veus?
—Atureu-los, atureu-los!
La gent s’agitava d’una banda a l’altra, ara tothom una mica alarmat. Què havia passat? S’havia descompost el mecanisme que regulava la marxa? Perquè la plataforma girava i girava cada cop més veloçment. Les cares infantils, encara netament destriables, passaven com una exhalació i desapareixien per a reaparèixer uns segona després, quan les retines encara servaven la imatge de l’aparició anterior.
—Però què passa, què passa?
—Com és possible…
—Algú! Que no hi ha ningú?
Ningú no sabia el que es deia, però tothom cridava. Alguns jugadors de futbol havien aixecat els ulls del joc, com feren una estona abans, quan ressonaven els xiscles i les rialles a la pista dels cotxes. Ara feren més: alguns van deixar el joc i s’aproparen a la plataforma giratòria.
—Si que corren!…
—Què passa?
—Eh?
—Què passa?
—I a mi què m’explica!
El nerviosisme s’apoderava de la gent. Alguna senyora massa sensible començà a plorar, afegint encara més confusió.
—Un empleat! —cridà algú—. On són els empleats?
—Els empleats, els empleats! —van dir altres veus.
Ningú no va contestar.
Els cavallets rodaven ara a una velocitat vertiginosa.
—Però és que no hi ha ningú que pugui fer res?
Un atrevit, o un inconscient, intentà muntar a la plataforma en marxa, precipitant-se endavant, les mans a l’encalç d’una de les barres exteriors. Però va ésser rebutjat pel vehicle mentre un crit s’escapava de totes les boques.
L’home, que havia caigut per terra, s’incorporà.
—Us heu fet mal?
—No, no ha estat res.
Però no tornà a intentar-ho. Tenia els pantalons estripats i s’allunyà cap a un racó a examinar l’extensió del desperfecte.
—S’ha de fer una cosa o altra…
—Sí, una cosa o altra…
Tothom estava d’acord, però ningú no semblava capaç de trobar quina seria aquesta cosa. Ara les taules de futbol s’havien buidat del tot i els jugadors es confonien amb els pares afligits, que, des d’una distància prudent, rodejaven la plataforma.
Els rostres infantils passaven i repassaven, tan veloçment, que ara ja era gairebé impossible d’identificar-los amb certesa. Tots tenien les mateixes faccions. Alguns ploraven, cosa que encara ajudava a desfigurar-los. D’altres havien caigut dels seus respectius vehicles i eren asseguts o mig estirats per terra, sobre la plataforma.
—Nen, Jaume!
—Maria Rosa!
—Maria Lluïsa!
—Joanet!
Les mares es pensaven salvar quelcom cridant els noms dels petits, però ells no devien pas sentir-les, perquè, curiosament, també l’estridència de la música havia augmentat.
Alguns transeünts, en veure l’escena, s’aturaren, augmentant encara la confusió creada. També els espectadors dels cotxes de xoc havien acabat per adonar-se que passava quelcom i tots es traslladaven de lloc. Un moment després s’hi afegien els tripulants, perquè la sirena havia tornat a roncar i els vehicles s’immobilitzaren.
L’empleat d’aquell servei s’apropà als cavallets. Van rodejar-lo immediatament.
—No podeu aturar-los?
—On són, els altres empleats?
—Què ha passat?
Però l’home no en sabia res i semblava tan sorprès com ells.
—Feu alguna cosa!
Suposaven que perquè era un empleat disposaria de recursos que no estaven a llur abast.
—I què voleu que faci?
—Atureu-los!
—Hauria de pujar-hi, i ja ho veieu…
No era necessari acabar. Tothom ho veia.
Aleshores van veure també una altra cosa. Un xicot d’uns disset o divuit anys s’havia tret l’americana i s’enfilava, ajudat per uns companys que el sostenien des de terra, per una de les columnes que aguantaven el sostre de l’indret. Quan va haver arribat a dalt, cosa que no fou gaire difícil, perquè el sostre era relativament baix, es penjà en una de les bigues que sobresortien i, a cop de músculs, anà avançant. Tothom callava, ara. Un silenci profund planava sobre el local a despit de la música, que seguia sonant i sonant, presa en el mateix vertigen que els cavallets.
Tothom havia comprès què intentava de fer el xicot. Tothom l’admirava. I ell, inconscient d’aquesta admiració, tot i que en emprendre aquella acció potser no s’havia proposat altra cosa, seguia avançant a poc a poc per la biga, el cos penjat. En arribar sobre els cavallets, s’aturà i mirà sota seu. Tothom s’aguantava la respiració.
Sota seu hi havia la lona florejada que s’estenia entre les barres exteriors i el punt central, immòbil. Visiblement, va vacil·lar uns segons. Després seguí avançant, però la biga no passava directament per damunt de l’indret immòbil, el qual, per altra part, qui sap si seguia essent-ho, car la velocitat dels cavallets no permetia ja de veure més que una mena de cortina feta de fragments que llampeguejaven davant dels ulls.
El xicot tornà a aturar-se. De terra estant, els seus companys li van cridar uns mots d’encoratjament. Ho va sentir o no ho va sentir, però després d’una altra indecisió deixà anar les mans i saltà sobre la lona, potser a un metre dels seus peus. La inclinació de la tela li féu perdre l’equilibri, i la velocitat del moviment rotatori el projectà endavant.
Un crit s’aixecà de la multitud, mentre el cos del xicot, submergit en despietades onades de música, recorria ràpidament l’espai que el separava de la vora externa. Ara els cavallets giraven tan follament que van tenir temps de donar quatre o cinc voltes, ningú no podia comptar exactament quantes, abans que la massa del xicot caigués, projectada com una bala, contra una paret d’espectador, la qual s’ensorrà com un joc de cartes posades en fila.
La confusió fou inenarrable.
Però ja acudien altres individus amb nous expedients. No se sabia d’on, algú havia aconseguit una corda acabada en un ferro torçat en forma de ganxo. Amb aquest instrument a la mà, l’home va esperar que els espectadors que havien caigut, arrossegats pel xicot, es posessin dempeus. No va ésser massa fàcil, perquè peus i mans s’havien barrejat tan inextricablement que tothom semblava pres en una xarxa. Per si fos poc, calgué retornar dues senyores d’edat que s’havien desmaiat i que ara jeien per terra, sense preocupar-se gens ni mica que, totes dues, mostraven dos pams de cama.
L’home de la corda acabà perdent la paciència i cridà:
—Fora, deixeu pas!
D’altres veus s’hi barrejaren:
—Fora, fora!
—Aparteu-vos!
—Feu pas!
La multitud, cada moment més nombrosa, perquè ara tothora que circulava pel veïnat s’aturava a veure què passava, començà a retrocedir i l’home amb la seva corda es quedà sol davant dels cavallets.
Aquests giraven a tal velocitat que ja no permetien de distingir detalls. Rostres, animals i vehicles, tot havia desaparegut. Tot allò era com una massa pastosa, solcada de punts lluminosos, que voltava i voltava, i si se sabia que voltava no era certament pas perquè els ulls sorprenguessin aquest moviment, sinó per una certa alternació o successió de taques acolorides que, per altra banda, a poc a poc, a mesura que encara augmentava la velocitat, tendien a confondre’s. D’allí, d’allò, partien remors que participaven alhora dels crits, dels plors i de la música, perquè tot es confonia també en el pla auditiu. Les criatures devien xisclar i plorar, si encara seguien vives, però la música no s’havia pas aturat, no havia emmudit, ben al contrari, i es barrejava a aquestes manifestacions de pànic incorporant-se-les a la seva manera. Tot plegat feia posar la pell de gallina.
Però ara tothom mirava l’home de la corda. Aquest, a primer terme, sol, mirava els cavallets. Servava la corda entre les dues mans, en actitud expectativa. L’esquerra només aguantava l’extrem, entortolligat al monyó, mentre el restant, enrotllat d’una manera particular, amb el seu cap de ferro sobresortint, penjava de la dreta.
De cop, l’home s’inclinà una mica i, amb un gest ràpid, projectà tota la corda al seu davant, contra els cavallets. Es va sentir un dring metàl·lic i la corda, rebutjada, va caure per terra. L’intent havia fallat. Ara, fins i tot el més negat havia comprès que l’home intentava subjectar una de les barres exteriors amb el ganxo de ferro.
Quan anava a repetir la provatura, algú s’avançà:
—Espereu-vos!
L’home se’l mirà.
—Què passa?
—No veieu que se us endurà? —va fer l’altre—. No n’hi ha prou, amb un home…
No se li havia acudit, però era veritat. L’altre va prendre tot seguit la iniciativa de les coses:
—Una dotzena de voluntaris! —cridà.
Van acudir-ne més dels que necessitava.
L’extrem de la corda anà passant de mà en mà. Tothom s’hi arrapà fort, afiançant els peus sobre el sòl de ciment. Darrera de l’últim, encara van situar-se uns quants individus més, subjectant-lo per la cintura. L’espectacle era grotesc, però a ningú no li va passar pel cap de mirar-se’l sota d’aquest aspecte.
L’home, mentrestant, havia tornat a enrotllar la corda i ara esperava el moment oportú. De fet, com que no es veia res, qualsevol moment podia ésser l’oportú. Fos com fos, l’home esperà una mica. Després, amb un gest decidit, tornà a projectar-la al seu davant. I altra vegada es va sentir el xoc metàl·lic i la corda fou rebutjada. Però ningú no es va desanimar. Una vegada o altra ho encertarien.
Ho van encertar el cinquè cop. En un segon, menys, en un fragment de segon, la corda es posà tibant i una renglera de més de dotze individus fou arrossegada cap als cavallets. Els qui estaven darrera de tot, notablement els qui subjectaven l’últim individu per la cintura, van haver de cedir presa, però els restants van seguir el moviment de la corda, en el sentit de la marxa dels cavallets i, mentre tothom xisclava, es van abatre amb un soroll opac contra l’única paret del local, desplegats per l’impuls de la força centrífuga.
Tots van caure per terra, llevat de l’home de la corda, el qual potser perquè la tenia entortolligada al voltant del monyó, seguí girant i girant, colpejant-se una i altra vegada contra la paret, fins que la corda es va desentortolligar i la velocitat adquirida el projectà contra la multitud que retrocedia.
Quan la gent es recobrà i uns centenars de persones el rodejaren, l’home ja era mort. Van acudir aleshores a recollir els cossos del altres que havien caigut a la primera envestida. Tots respiraven, però dos o tres tenien ferides greus. Algú sortí, disparat, a telefonar que enviessin una ambulància.
La corda, encara subjecta a la barra dels cavallets, seguia girant i girant, fuetejant les parets i tots aquells que no s’havien allunyat prou. Les dones ploraven a llàgrima viva, algunes agenollades al costat de les víctimes de la desafortunada provatura, tres de les quals encara no havien recobrat el coneixement.
I els cavallets voltaven i voltaven davant dels ulls fascinats de la gent. Ara ja ningú no veia res. Era tanta la velocitat a què corrien, que fins i tot aquella mena de cortina multicolor i canviant que els permetia de precisar on eren situats havia desaparegut. En el seu lloc restava un vague remolí, la sospita d’un moviment, traït per una certa opacitat que no deixava veure del tot l’altra banda de local. No del tot, però sí que parcialment, com si plataforma, cavalls, vehicles i criatures s’anessin fonent progressivament a mesura que la velocitat augmentava i augmentava.
Se sentien també les fuetades de la corda que ininterrompudament seguia colpejant la paret. I la música, l’endiablada música que sonava, ara molt menys estrident, com esfumada, potser una mica llunyana, a punt de partida per a un viatge misteriós on seguiria i seguiria sonant per sempre més…
Llevat dels plors de les dones, ni un sol so no eixia de cap boca. I fins i tot els plors anaren minvant, de primer en intensitat, després en nombre, fins que un silenci total, més greu pel fet de la música que s’apagava, engrandia l’horroritzada espera de la multitud.
Els ulls fits al davant llur, centenars i centenars d’espectadors, perquè ara s’hi havia reunit tothom que de prop o de lluny havia tingut notícia del que s’esdevenia, contemplaven el que restava dels cavallets, aquella boira tènue que a poc a poc s’anava aclarint, permetent cada vegada més de distingir allò que hi havia a l’altra banda. I a l’altra banda hi havia només rostres i més rostres que ara es contemplaven els uns als altres amb les pupil·les dilatades i la boca oberta, tots sorpresos en actituds, en gestos extrems i insòlits, com insòlit era aquell esdeveniment.
L’arribada de les ambulàncies va pertorbar momentàniament aquest èxtasi. Van endur-se els ferits i el cadàver que havia quedat abandonat en un racó. Les dones de les víctimes van desaparèixer també.
Tots els restants es van quedar. I uns instants després tothom tornava a contemplar amb ulls incrèduls i meravellats, però al mateix temps amb una lluor d’esverament, les últimes volves d’aquella boirina imprecisa que encara entelava l’espai i, com una barrera, separava els espectadors d’una i altra banda.
La música s’havia convertit en una vibració a penes audible, destriable tot just com un tremolament llunyà en el temps i en l’espai, i la corda ja havia deixat de colpejar l’única paret existent.
Tot es clarificava i va arribar un moment, sense que ningú pogués precisar amb exactitud quin, que allí, a l’indret que havien ocupat els cavallets, ja no hi restava res. Només un espai buit, l’espai que hi deixava el respecte de la multitud. I, amb la buidor, el silenci.
Tothom va restar molta estona així, pres en l’encantament de quelcom que els posava en contacte amb el misteri.
Fins que algú, més atrevit, va gosar fer un pas endavant i es situà a l’indret precís que havia ocupat la plataforma.
Aleshores l’encís es va trencar. Tothom avançà.