Gairebé ningú

—Pot dir-se que ho havia planejat durant una vintena d’anys. S’havia desfet de tot i de tothom. Estava segur que en aquells moments ja no el coneixia ningú. No sempre havia pogut evitar les fotografies, però sabia perfectament que cap d’elles no corresponia al seu veritable físic. Quant a la seva identitat, n’havia tingudes tantes que ni ell mateix no se’n recordava. De totes maneres, això era el menys important de tot. Assenyaladament ara. Per això va deixar de pensar-hi.

El que calia era passar desapercebut al tren. Aquesta era la part més difícil. És clar que en darrer recurs sempre hauria pogut fer el viatge a peu. Però hauria demanat més d’una etapa i, d’altra banda, no es més conspicu un home que viatja a peu? Hi havia reflexionat llargament, i el resultat de les seves meditacions era aquest: que ara prenia un bitllet per a Manchester, com sempre havia imaginat que faria.

A posta, havia escollit un tren nocturn. No li seria difícil de trobar un compartiment per a ell tot sol. L’únic perill era el revisor, però per això mateix havia comprat un bitllet per a una localitat on no pensava arribar. S’havia preocupat, també, de desfigurar-se una mica, guardant el lleu bigoti i inflant les galtes, d’aquella manera que ell sabia fer, cosa que el convertia, n’estava convençut, en un altre.

Amb el bitllet a la mà, va recollir el seu reduït equipatge i penetrà a l’interior de l’estació. Estava dèbilment il·luminada. Era tot el que li convenia. De l’andana estant estudià els cotxes i acabà decidint-se per un de proper a la màquina. Havia observat que a la gent no li agrada de caminar al llarg dels trens i que tothom sol quedar-se als primers cotxes, que són els de la cua.

D’una manera tota circumspecta, muntà i pogué observar que eren ben fundades les seves presumpcions. En tot el cotxe només hi havia tres individus. Però, així i tot, no va escollir encara un indret on instal·lar-se. Sempre quedava la possibilitat que un viatger tocatardà i sociable l’elegís per company de ruta. Calia evitar-ho en la mesura del possible.

Va quedar-se doncs dempeus al passadís, mirant vagament per la finestra el pobre trànsit que en aquella hora animava l’estació. Mancaven potser cinc minuts per a la sortida, i també això ho havia calculat al segon. Per res del món no hauria volgut arribar al darrer moment i veure’s obligat a córrer. Un home que corre es fa remarcar. Tampoc no hauria estat convenient una anticipació excessiva; com menys se’l veiés, millor.

Van entrar encara dues o tres persones, cadascuna de les quals s’instal·là en un compartiment buit, com va veure espiant de cua d’ull. Va encendre una cigarreta, una de les darreres que fumaria, perquè després pensava desfer-se d’aquest costum, junt amb els altres que l’havien caracteritzat, si és que es pot dir que us caracteritza un seguit de coses que compartiu amb centenars, amb milers d’altres individus…

El tabac, potser precisament perquè era una de les darreres vegades que en feia ús, li va semblar més bo que d’habitud, i fumà morosament, per fer durar el plaer, sempre vagament girat de cara a la portada de l’estació, d’esquena a les persones que podien circular pel passadís.

Després, el tren va xiular breument i, sense que ningú més hagués pujat al cotxe, es posà en moviment. D’un ull distret, l’home va contemplar, s’imaginà que per darrer cop, els llums somorts, els maons cansats, els altres trens que esperaven a les vies laterals, l’edifici sencer de l’estació, fumosa com totes les estacions del món…

Van entrar en la nit i ja no fou possible de veure altra cosa que els llums parpellejants de la ciutat, que, a la fi, cediren el lloc a la fosca absoluta o gairebé absoluta del camp. Aleshores, l’home es decidí a escollir el seu racó.

Tal com havia volgut, estava sol. El viatge començava sota els millors auspicis. Va encreuar les cames, llençà la punta de la cigarreta i va tancar els ulls. No tenia ni gota de son, però una cosa o altra calia fer, i el millor de tot seria precisament simular que dormia.

El bressolava la rítmica marxa del tren, a l’impuls de la qual el seu cos anava trobant la postura més adient, més còmoda, compenetració d’home i seient. Ocasionalment, enllà de la finestra, passava una ratxa de llum. Podia ésser una casa aïllada. Podia ésser qualsevol cosa, pel que a ell es referia. Tot allò havia deixat d’existir.

Acabà adormissant-se de debò, perquè la soledat, el moviment monòton del tren i els seus propis pensaments, girant sempre a l’entorn del mateix, hi invitaven. Ara i adés, però, obria els ulls, com per comprovar l’indret on es trobava. És clar que no podia comprovar res, perquè fora tot seguit fosc. La qüestió, però, era no perdre del tot el contacte amb l’exterior i servar una certa consciència del temps. Hauria estat una tragèdia deixar passar de llarg aquell indret que havia fixat com a punt precís de la seva reaparició. Un indret qualsevol, desconegut, només entrevist un dia, anys enrera, en el transcurs d’un viatge, indret que per una raó o altra, poc específica, li semblà adient amb els seus propòsits.

Va entrar el revisor i ell li allargà el bitllet, observant l’home de cua d’ull. L’altre, indiferent, a penes se l’havia mirat; només l’esguard vagarós adreçat a una forma humana de la qual no s’espera ni es vol altra cosa que la possessió d’un petit cartonet que justifiqui la seva presència en un cotxe d’un tren pertanyent a una companyia que, com totes les companyies, pretén aconseguir un cert guany dels seus serveis. Un esguard, doncs, completament impersonal i que uns quants segons després l’hauria oblidat. Era el que calia. Va comprendre que el seu bigotet i el petit camuflament eren inútils.

El revisor va sortir i l’home tornà a quedar-se sol. Consultà el rellotge. Entre ensopiment i ensopiment, el temps havia corregut més que no creia. Mancaven trenta-cinc minuts per al seu destí si el tren anava a l’hora.

Devien haver-se aturat en un cert nombre d’estacions, cosa que de cop el va sorprendre, perquè ell no se n’havia adonat. Havia dormit més que no es pensava. De totes maneres, seguia sol al compartiment. No havia pujat ningú més. Magnífic. Tot es presentava satisfactòriament, les circumstàncies l’afavorien. És clar que amb allò també hi havia comptat, perquè quan un home pren una decisió com la seva i s’hi prepara durant vint anys, en el moment escollit res no pot fallar. Domineu els esdeveniments.

Es va aixecar i sortí al passadís. Tenia temps de fumar una altra cigarreta. I aquesta seria la darrera de veritat. Un cop a fora, però, va tornar a entrar precipitadament. No calia que ningú recordés un home dempeus enmig del passadís en les proximitats d’aquella localitat. Tot i que el perill fos remot, podien relacionar-se les coses. Mai no es pot estar segur de res.

Es va tornar a asseure, doncs, i assaborí la cigarreta amb la mateixa delectació que de primer. Després donà un cop d’ull complagut al seu petit equipatge, una senzilla maleta, col·laboradora, còmplice absolutament necessari i silenciós. Ho era, però ell encara la silenciaria més, perquè sabia molt bé que els objectes són capaços de parlar, i d’una manera ben clara. No deixaria res a l’atzar.

Tornà a consultar el rellotge, pres d’una certa impaciència. Un quart. Un quart més i tot perill hauria passat, perquè un cop desembarcat i allunyat de l’estació ja no li calia témer res. Ben mirat, tampoc no li calia témer res en el transcurs d’aquests quinze minuts. Podia guardar els seus recels per al moment precís d’abandonar el tren, perquè bé hi hauria algú que…

Es va interrompre per considerar la novella idea que el colpia. Era curiós que mai no se li hagués acudit, això, perquè era la millor solució. No li calia baixar a l’estació. No exactament a l’estació, en tot cas. Abandonaria el tren un moment després d’haver reprès aquest la marxa, quan la velocitat encara fos dèbil. Per què no? La cosa era absolutament factible. I d’aquesta manera sí que ningú no el veuria. Ni de dins ni de fora. De fora, perquè no hi hauria ningú; de dins, perquè la gent dormia. I els qui no dormien devien llegir. De totes maneres ningú no mira finestretes enllà quan la nit ho rodeja tot. És fatigant, és inútil.

Van passar uns minuts més mentre la seva impaciència creixia. Incapaç de romandre assegut més estona, es va incorporar, féu uns passos pel compartiment, sense abandonar-lo. La quietud més profunda planava sobre el cotxe. Ni una conversa. Ni un escurament de coll.

Van passar uns minuts més i de cop el ritme del comboi semblà alterar-se. Entraven a l’estació i el tren escurçava la seva marxa. Van aparèixer les pobres llums de totes les estacions rurals i el moll, on no semblava haver-hi ningú. Una estació abandonada. Tot seria fàcil.

L’home va agafar la maleta i, sense deixar-la de la mà, esperà. Espera curta, perquè la màquina semblava haver-se aturat només el temps suficient per a reprendre l’alè.

Va treure el nas al passadís, mirant a banda i banda. Solitari. Va sortir i s’encaminà a la porteta, on arribà en el precís moment que el comboi arrencava després dels sorolls i senyals acústics de costum.

Quan allargava la mà per apoderar-se del pom, un pensament anguniós el féu transpirar. Perquè imagina’t que en aquell precís segon es presenta el revisor, o un altre passatger! Això, no ho havia calculat, i perquè quedava fora de càlcul era insuportable de pensar-hi.

Un cop més, àvidament, llambregà al seu entorn. Però no, no hi havia ningú. Aleshores, encara no tranquil·litzat, però decidit, obrí la porta, la maleta a l’altra mà. El tren corria més de pressa que no havia previst, però ni així no vacil·là. Era o tot o res.

Va tancar els ulls i es deixà caure al costat de la via, on restà aclofat, mentre els llums que s’escapaven d’algunes finestres passaven enllà d’ell, deixant-lo en la zona d’ombra.

Després el tric-trac es va perdre i ell s’incorporà íntegre. No del tot, perquè s’havia fet una rascada a la mà, probablement amb una de les pedres del balast. No tenia importància.

Va contemplar la nit al seu volt. Era intensa i negra, vagament freda. A cent metres, una mica més, l’estació es perfilava gràcies als seus llums. Per la banda de darrera es perdia en l’obscuritat que ho negava tot. Va somriure. Ja estava.

Sense abandonar la maleta, es va posar en marxa vies enllà. Però només va distingir una falla en la cleda que corria per aquell costat, s’hi endinsà. Va trobar un breu camí, però l’abandonà també per endinsar-se en el petit bosc que hi havia en aquell indret.

Tot i no haver tingut més que una ocasió fugissera, i encara feia molts anys, d’estudiar la topografia d’aquells llocs, recordava molt bé que a l’altre costat del bosc hi havia el riu. Si travessava en línia recta, hi sortiria forçosament. En realitat, hi havia de sortir de totes maneres.

Anà progressant a poc a poc. La fosca era d’una densitat extraordinària i li calia posar tota la seva atenció por evitar les rames que sobresortien dels arbres. Sortosament, el bosc no era massa espès. S’aturà dues o tres vegades per copsar el silenci que el rodejava. Li semblà un silenci hostil, però sabia que es tractava d’una impressió mentidera. No era hostil ni amigable, sinó indiferent.

Una cinquantena de metres més enllà, sortí al costat del riu. Es va aturar i deixà la maleta al seu costat. No va perdre temps. La va obrir i en va treure un vestit, americana i pantalons. També un estoig amb el necessari per a afaitar-se. Però aleshores es posà a riure. No haver-hi pensat! No podia afaitar-se a les fosques, perquè no tenia la més petita intenció de reaparèixer fet un sant Llàtzer. Agafà el mirall que hi havia sota de tot i va comprovar que, en efecte, el seu rostre a penes s’hi distingia. Li caldria esperar que es fes de dia.

L’únic que mentrestant podia fer era canviar-se. Es va treure l’americana i els pantalons i es va posar els que duia a la maleta. Sabia que no contenien res que el pogués identificar. Ni les etiquetes de la casa on havien estat comprats primitivament. Primitivament, perquè ell els havia adquirits, feia dos o tres anys, en una botiga del Soho, de segona o tercera mà. Era un vestit anònim.

Va posar a la maleta el vestit que s’acabava de treure. Després es dedicà a cercar unes quantes pedres d’una pesantor suficient. Perquè no era pas qüestió que la maleta remuntés del fons del riu.

Quan no li restà res més que afaitar-se, esperà. Hauria pogut fumar una altra cigarreta, perquè encara li’n quedaven al paquet que era al vestit que s’acabava de treure, però va preferir abstenir-se’n. Des que saltà del tren havia començat ja la vida nova. I en aquesta vida ell no fumava.

Feia fresca, però ja hi havia comptat i estava disposat a resistir-la. Però, com que romandre immòbil era una temeritat, es passejà al llarg del riu. Era un riu mansoi, sense massa profunditat, però en tot cas tenia la suficient per a engolir la maleta.

Ara que, per què aquest indret i no un altre? No seria preferible allunyar-se més de l’estació?, se li va acudir aleshores. Com més lluny fes la seva aparició, menys probabilitats hi havia que el relacionessin amb el tren…

Va agafar altre cop la maleta i s’allunyà. Com que amb les pedres pesava massa, s’aturà i les va treure. Després reprengué la marxa. No sempre era fàcil de seguir el curs del riu, perquè els arbres arribaven fins a la riba mateixa, on semblaven espesseir-se. Dos o tres cops, fins i tot va haver de fer marrada. Però no ho lamentava. No lamentava res. Només es tractava d’esperar l’alba. I, com que encara devien mancar ben bé dues hores, estava segur de posar entre ell i l’estació un mínim de sis o set milles. Més que suficient. Perquè després encara hi hauria les milles que recorreria a cara descoberta, però inobservat. Sí, tot es presentava molt favorable.

A l’esquerra va distingir una aglomeració de cases, el poble amortallat sota les ombres, i la ignorància en què es trobaven tots els seus habitants adormits gairebé el féu somriure.

Inesperadament, va arribar en un pont. És clar, no sabia que existia, però li va semblar oportú de travessar-lo i passar a l’altra banda. Minuts després va comprendre que havia comès un error, perquè per aquesta banda la marxa encara era més difícil, però a penes havia tingut temps d’adonar-se’n quan el bosc va cedir el pas a una prada. A l’acte, tot esdevingué més agradable.

Sense perdre el riu de vista, anà avançant, sota la vaga celístia.

Les primeres lluors de l’alba el van sorprendre molt lluny. Darrera una carena podia distingir dues o tres cases. Li va semblar prudent de quedar-se on era. Una renglera d’arbres el protegia i aquell era un indret tan bo com un altre per a afaitar-se i fer fonedissa la maleta. Potser més bo que molts altres i tot, perquè ací el riu s’encaixonava i tenia més profunditat.

Deixà la maleta a terra, l’obrí, en va treure l’espill, el penjà en un sortint del tronc d’un arbre proper i procedí a afaitar-se. Es va rasurar completament, bigoti comprès, perquè d’això es tractava. Va trobar, com ja sabia, que aquell minúscul adornament canviava força la seva fesomia. Era una altra persona.

En acabat, va tornar a desar-ho tot dins de la maleta, la va carregar de pedres, la va cloure definitivament i, després d’assegurar-se que no hi havia ànima vivent per a observar-lo, amb un gest breu i decidit la va deixar caure al riu. Les aigües es van obrir lleument. Després la superfície tornà a unir-se en un tot seguit i un moment més tard ell mateix hauria estat incapaç de dir en quin indret concret reposava l’equipatge del seu passat.

Es va dreçar i estudià els encontorns, fins a distingir el camí que passava prop de les cases que veia contra el replec muntanyós. Aleshores es posà en marxa una altra vegada, un home nou. A les butxaques del seu vestit no hi duia res de res.

Tres dies després el van detenir, acusat d’agredir una pagesa. Aleshores ja havia fet molt de camí, potser quaranta o cinquanta milles. Era prop d’un poble ignorat, lluny de tota carretera important, lluny del tren. La pagesa, només veure’l desembocar del camí li havia enviat el gos. Un acte tan inconsiderat que ell es sulfurà instantàniament. Del ca, se’n va desfer amb un cop de pedra gairebé miraculós, perquè l’estaborní; després empaità la dona fins a la casa, a cops de peu.

Més tard, en reflexionar-hi, va comprendre que acabava de cometre un error. Ara: que pensava poder-lo rectificar. Per això, quan va sentir el grinyol de les rodes d’una bicicleta que l’encalçava per la carretera que l’allunyava del llogarret, no es va pas girar. Ni després, quan el de la bicicleta li cridà:

—Ei, vós.

Ell seguí caminant tranquil·lament, amb el seu pas igual.

—Ei, que us ho dic a vós! —tornaren a cridar al seu darrera.

Era un policia rural, com havia temut. Va haver de posar-se al seu costat i agafar-lo pel braç abans que l’home es donés per al·ludit.

—Que us estic parlant! —cridà el policia, empipat.

L’home mostrà un rostre tan inexpressiu, que l’altre no va poder evitar de pensar en veu alta:

—És sord com una campana!

El sacsejà i li cridà:

—Heu de venir amb mi!

L’home simulà no entendre-ho. Romania palplantat davant del policia, mirant-se’l, interrogant-lo amb l’esguard. Després, amb els dits, va indicar les seves orelles i els seus llavis. Féu un gest desolat.

—També sou mut? —preguntà l’altre, esbalaït.

Ell s’arronsà d’espatlles, volent dir que no entenia res de res. Aleshores, per mitjà d’un seguit de gesticulacions, el policia li indicà que havia de seguir-lo al poble.

L’home semblà comprendre-ho, però en canvi, quan el policia intentà escorcollar-lo, s’hi oposà. Però el xicot era jove i fort i es va sortir amb la seva després de maltractar-lo una mica. El resultat, de totes maneres, fou tan inesperat que ell mateix es va avergonyir dels cops que li havia donat. No es troba cada dia algú que duu totes les butxaques buides.

Van fer camí l’un al costat de l’altre, tots dos a peu, el policia subjectant el manillar de la bicicleta amb una mà i el braç de l’home amb l’altra. Com que era inútil desprendre saliva, en tota l’estona no va creure necessari d’adreçar-li la paraula.

El menà directament a presència del brigada, cap de la reduïdíssima guarnició. Aquest, que en aquell llogarret tranquil no devia tenir altra feina que curar-se les ungles, ja els esperava assegut darrera la seva taula.

—És sord-mut —va dir el policia, només d’entrada—. I no duu cap paper.

—Ah! —va fer el brigada.

Una complicació inesperada de la qual, d’antuvi, no es preocupà massa. Les preocupacions començaren una estona més tard, quan, en convèncer-se que per fort que cridés l’altre romania impenetrable, intentà interrogar-lo per escrit.

Davant la fulla maculada per unes ratlles de cal·ligrafia grollera, l’home s’arronsà una vegada més d’espatlles, palesant que tampoc per aquell camí no podia establir-se comunicació.

—Només mancava això! —es queixà el brigada—. Un analfabet!

Potser no n’havia vist mai cap, perquè es va quedar molta estona mirant-se’l, sense saber què fer. Després es girà al seu subordinat:

—Vés a cercar la senyora Ranse.

El policia va desaparèixer. L’home va comprendre que aquell era el nom de l’agredida. No trobava pas gens estrany que l’hagués denunciat. L’hauria sorprès molt més el contrari.

Ara era davant la taula del brigada, dempeus, esguardant vagament al seu davant, com si a totes les altres inhabilitats afegís la tara de la imbecil·litat. El mateix brigada se sentí exasperat de veure’l allí dreçat al seu davant, i després de moltes dificultats pogué indicar-li que s’assegués. Ell, en canvi, es va aixecar i se n’anà a mirar per la finestra. L’home va somriure.

Tot aniria bé. No en podrien treure l’aigua clara. Era mut, sord, analfabet i no duia res que servís per a identificar-lo. Què podia passar-li? Dos o tres dies a la presó local, si n’hi havia? Això no tenia importància. L’important era romandre un desconegut, un ésser anònim.

Van trucar a la porta.

—Endavant! —cridà el brigada.

Va entrar el policia.

—La senyora Ranse s’espera.

—Fes-la entrar.

Es va tornar a asseure darrera la seva taula, mentre el policia sortia a buscar la senyora Ranse. Aquesta va entrar com un gall de panses, disposada a les grans explicacions. Però el brigada estava preparat i, sense deixar-li obrir la boca, preguntà:

—És ell? —indicant-lo.

—Sí, aquest poca-vergonya que…

—El reconeixeu formalment? —va interrompre-la el brigada.

—Sí, naturalment que sí! Jo…

—Gràcies, per ara això és tot.

La dona, ben cert, estava decebuda, però no es va atrevir a protestar, i el policia l’acompanyà fins a la porta, que tancà al seu darrera.

Després, superior i subordinat es miraren, perplexos. L’un i l’altre semblaven preguntar-se: «I ara, què?».

—L’heu escorcollat bé? —preguntà a la fi el brigada.

—Sí senyor. I no duu res.

L’altre, però, li manà de repetir l’operació. Aquesta vegada l’home no es va resistir, sinó que sofrí pacientment l’escorcoll. Naturalment, el resultat no fou més brillant que la primera vegada.

—Res —digué el policia.

—Però bé deu ésser algú… —reflexionà el brigada.

—Potser si li prenguéssim les empremtes digitals… —insinuà el subordinat.

—Això mateix pensava —digué el superior.

La cosa, una vegada més, va ésser força complicada, perquè l’home, emparant-se en la seva incomprensió, a la qual simulava afegir la ignorància, no acabava d’entendre què se li exigia. Materialment, van haver-li de posar els dits sobre el rodet de tinta i després aplicar-los-hi a la cartolina que pis esperava.

—Mai no m’havia trobat amb un cas com aquest —va confessar el brigada—. Mira que és dur!

El subordinat va somriure respectuosament.

L’home a penes si ho remarcà. Estava preocupat. Aquella facècia de les empremtes digitals, no l’havia prevista. És clar que tampoc no havia previst que el detindrien.

Ben cert que al Yard, on enviarien aquelles empremtes, no esbrinarien res, perquè fins aleshores mai no havia tingut tractes amb la policia, però així i tot la cosa era amoïnadora. Perquè suposava que aquells senyals serien arxivats, de manera que si mai tornava a tenir la dissort d’infringir la llei, en el futur, sempre trobarien el seu rastre. No tindria nom, però tindria això, això tan indefugible: unes empremtes intransferibles i que no podia amagar ni dissimular de cap de les maneres. Deixava d’ésser un ser anònim. D’altra banda, pensant-hi bé, qui els impediria de donar-li’n un, de nom, o si més no un motiu? Perquè en l’informe que el brigada escriuria d’una manera o altra se l’havia d’anomenar…

Les seves reflexions van seguir una vegada tancat a la seva cel·la, perquè va resultar que sí que hi havia una petita presó, i el brigada va manar de conduir-l’hi. Era una petita cambra amb les parets emblanquinades. Tenia una menuda finestra enreixada que donava als camps, però era massa alta per a poder-se’n aprofitar. D’altra banda, per paisatges estava ell!

Ben al revés del que havia cregut, l’error ara es veia que era important. Tan important que destruïa de cop aquells vint anys de treball, de laboriós sacrifici. Havia perdut la seva identitat, era veritat, i estava raonablement segur que mai no la descobririen. Però li’n donarien una altra, la que fos. Estaven obligats a fer-ho, ni que fos provisionalment. I aleshores, què? Què més tenia dir-se John o William, si després de tot us col·locaven un nom a sobre?

Estava desesperat. Era al principi de la seva aventura i ja havia fracassat! Perquè, àdhuc en el cas que no es decidissin a donar-li un nom, una cosa o altra farien. Potser fins i tot el reclourien en alguna institució… Perquè des del punt de vista d’ells no era raonable tornar a deixar totalment en llibertat un home que no se sabia qui era i que, a més, no disposava de mitjans per a revelar la seva personalitat. No; fos com fos, no el deixarien en pau. I qui sap si fins i tot no en farien un cas d’interès nacional! No quedava descartada la possibilitat que els periòdics parlessin d’ell i es publiqués la seva foto per tal de veure si sortia algú que el reconeixia. Només que el brigada fos una mica ambiciós… I estava segur que ho era, tots els policies enterrats en sots com aquell ho són.

Ja sabia que ningú no el reconeixeria, no en va s’havia preocupat de viure al marge durant vint anys, però si el que temia s’esdevenia, després ja sempre seria algú que va fer parlar d’ell, identificable per això sol. Quantes vegades no s’hauria de sentir a la cara: «És aquell de qui van parlar tant els diaris; sí, home, el sord-mut analfabet!…». I, per si això fos poc, obligat encara a romandre sord-mut i analfabet per sempre, perquè ja mai més no s’atreviria a parlar ni a expressar-se per escrit per temor que la policia no en tingués vent. Perquè aleshores el tornarien a agafar, el marejarien a preguntes, potser fins i tot li pegarien per fer-lo cantar…

No sabia doncs exactament què passaria, però sabia en canvi que passaria quelcom i que, fos el que fos, seria desagradable. Si n’havia estat, d’insensat! Com podia haver-se forjat il·lusions? És que no ho sabia que, un moment o altre, cometria una equivocació? Quan ha reeixit una empresa com la seva?

Malgrat tot, però, hi havia altres homes que, sense proposar-s’ho, ho havien aconseguit i davallaren a la tomba…

Materialment, es va aguantar la respiració. Perquè acabava de veure que hi havia una manera de convertir en victòria la seva aventura, de destruir totes les amenaces que pesaven damunt seu. Es tractava, simplement, d’actuar abans que ells, de guanyar-los per mà.

Tot s’havia esfondrat, és veritat, però el triomf era seu, sabia què havia de fer per a aconseguir-lo, en aquell instant mateix, si volia…

Però, com que fer-ho exigia un cert coratge, va necessitar tota una nit per a reunir-lo. No es va penjar fins l’endemà.

Dissortadament, no havia comptat amb el brigada. Era un bon home i trobà que no hi havia res més trist que una llosa sense nom. Per això, al damunt, hi féu escriure: John Smith.