Reunió nocturna a Beverly Hills

La festa va començar una mica tard.

Els primers a presentar-se, cap allà a dos quarts de dotze, van ésser els músics. Perquè hi havia músics i tot!

Mister Cockrock i la seva muller Norak dormien tranquil·lament quan els va despertar el timbre de la porta. És a dir, va despertar només Norak, perquè ell dormia molt fort i entre les anècdotes sense amenitat que li agradava de contar figurava la d’aquella vegada que es va calar foc a la llardosa pensió de Brooklyn on vivia abans de fer diners, essent ell l’únic dispeser que no se’n va adonar. Va desvetllar-lo l’aigua dels bombers quan tot el que restava de casa eren dos trossos de paret i el fragment de trespol on hi havia el llit. Com s’ho va fer per sortir-ne viu, ni ell mateix no ho veia massa clar.

Norak, doncs, es va despertar i exclamà:

—Truquen!

Ho havia dit per a ella mateixa, però un moment després ho repetí més fort, ara a intenció del seu marit, mentre començava a sacsejar-lo, ja que de la seva primitiva misèria havia servat l’habitud de dormir en companyia, cosa que no tots els seus amics veien de bon ull.

—John, John! —féu—. Desperta’t! Truquen…

—Què dius? —badallà ell.

—Truquen!

—Ah, i qui truca?

Ella va contestar molt oportunament:

—I com vols que ho sàpiga? Apa, vés a obrir…

Mister Cockrock tornà a badallar i va treure els peus del llit. Mentre es posava les sabatilles i la bata, encara van tornar a trucar dues vegades.

—Ja va, ja va! —deia ell, sense apressar-se, perquè era un home molt flegmàtic.

A la fi, però, davallà les escales i anà a obrir la porta. Amb això, la seva muller s’havia posat tan nerviosa que tampoc no pogué quedar-se al llit i el seguí. De manera que van ésser tots dos que es van trobar cara a cara amb els tres individus vestits d’una manera extravagant i carregats d’instruments més o menys musicals.

En veure la cara que hi feien marit i muller, els desconeguts van creure necessari de precisar amb una rialleta falsament jovial:

—Som els músics…

Ni Mister Cockrock ni la seva muller no van comprendre de què anava, però els altres tres ja avançaven casa endins i a ells els semblà menys fatigós de deixar-los entrar que foragitar-los. Això darrer hauria demanat moltes explicacions.

—Veig que encara som els primers —va dir un dels músics, un de gros i amb una brusa plena de farbalans—. Jo que em pensava que faríem tard…

Aleshores, mister Cockrock i la seva muller van endevinar que es tractava d’una festa. Per això es van precipitar tot seguit cap a la cuina, ell a preparar les begudes, ella els entrepans.

—Ha estat una idea teva? —es van preguntar tots dos simultàniament, mentre s’afanyaven.

I tots dos van contestar, també alhora:

—No… No ho sé…

En el fons, però, ni l’un ni l’altre no estaven massa sorpresos. Sempre els passaven coses com aquesta. Després miraven d’aclarir-les, sense reeixir-hi gairebé mai.

—Tindrem prou gin? —preguntà ella, preocupada.

—Sí. És a dir…

Perquè, com podien saber-ho si encara ignoraven el nombre d’invitats que els cauria a sobre?

Mister Cockrock enllestí ràpidament i aleshores va dir:

—Pujo a vestir-me…

Però no va tenir temps. Era al peu de les escales quan el timbre de la porta tornà a sonar. D’antuvi féu el sord, amb la secreta esperança que hi respondria la seva esposa. Però encara no havia pujat dos graons quan ella cridà:

—John, truquen!

No li va quedar, doncs, altre remei que anar-se’n de nou cap a la porta.

Dues persones se li van llençar al damunt.

—John, John, però no és meravellós, això? —exclamà la noia, tot besant-lo.

El seu company li estrenyia la mà mentre li clavava el puny de l’altra en ple estómac:

—Què tal, vell farsant? —deia.

Ell assegurà que anava bé i que, en efecte, tot era meravellós, però subreptíciament es va fregar l’indret adolorit.

—Entreu, entreu… —va dir.

—Som els primers?

—Després dels músics —va fer ell—. Vaig a avisar Norak.

Però Norak ja no era a la cuina. Darrera d’ell s’havia esmunyit cap a la cambra per tal de vestir-se. Se’n va sentir una mica irritat, perquè allò li semblà com una mena de traïció: ell seguia en bata. És veritat que es tractava d’una bata molt vistosa, de seda, ramejada de colors llampants i, al seu veure, exquisidament combinats: taronja, vermell i blau elèctric. Però tanmateix…

—Ara baixarà —va dir als seus hostes—. Es deu acabar d’arreglar. També jo, si m’ho permeteu…

—Però si estàs molt bé! —digué el xicot—. Oi, Mirra?

—Meravellós, realment meravellós! —assentí ella amb l’entusiasme exagerat que semblava ésser-li habitual.

Van tornar a trucar a la porta i va haver de precipitar-s’hi de nou. Aquest cop eren dues xicotes acompanyades per un home ja de mitja edat, però molt polit i perfumat.

—Hola, John —va dir, una mica displicent—. No sé si coneixes miss Barrel i miss Coffet… M’he permès de portar-les…

—Ben fet, ben fet! —va dir ell—. Què tal, noies?

Elles dues van riure.

—Oh, que original! —va exclamar la qui després resultà ésser miss Coffet.

Es referia a la bata, és clar.

—Sí —va dir l’home, una mica secament. Semblava mortificat. Potser l’envejava.

Van entrar tots cap al living, però aquest cop mister Cockrock va prendre la precaució de deixar la porta oberta.

Mirra i el seu acompanyant, mentrestant, havien fet una excursió a la cuina, d’on retornaren amb begudes. Se les bevien dempeus al costat del fonògraf darrer model. Els músics no es veien per enlloc.

Mister Cockrock anà per fer les presentacions, però tot d’una va comprendre que la cosa reeixiria malament, perquè només sabia el nom de les dones, i encara perquè llurs acompanyants els havien pronunciats. Es va limitar, doncs, a fer:

—Ja us coneixeu, eh?

I sense esperar la resposta es precipità a la cuina, amb l’excusa de servir-los un cocktail. Els músics eren allí, bevent i fumant. Els tres homes van desaparèixer cap al living, on s’instal·laren en un racó amb llurs instruments.

No van tenir temps de tocar-los, perquè l’acompanyant de les dues noies havia posat el fonògraf en marxa i l’habitació s’impregnà tot seguit de les notes d’un apegalós «I hear you calling me» que semblava fer les delícies de Mirra.

Van entrar dos altres invitats, un parell de xicots, llarg i prim l’un, rabassut l’altre. El primer es precipità cap a l’aparell musical i el féu callar.

—Què passa? —preguntà l’acompanyant de les dues noies.

—Ets un sentimentaloide, Boris —va dir el xicot.

El seu company rabassut començà a riure i s’adreçà a les dues noies, però va canviar la trajectòria dels seus passos en veure que mister Cockrock venia de la cuina amb tot de vasos i ampolles. Va fer desaparèixer dos cocktails en un temps increïblement curt, com si li corregués molta pressa d’embriagar-se. Després tornà a acostar-se a les noies.

Mirra, sense que ningú, i probablement ni ella mateixa, sabés a què es referia, va repetir:

—És meravellós!

L’individu llarg que havia tractat Boris de sentimentaloide ara s’havia girat a John i l’esguardava amb molta d’atenció. Va dir:

—Sembla mentida el que et fa canviar aquesta bata, Henry.

John va deixar les begudes sobre la taula i replicà:

—És clar, si sóc John!

Tots van riure, fins les dues noies que no havien sentit res, perquè el rabassut se les havia endutes cap a un costat d’habitació.

De sobte Boris es posà a aplaudir, mirant cap a la porta. Els qui es van girar van poder veure Norak, la qual s’havia posat un vestit molt atrevit, però absolutament escaient per a l’ocasió. Era tan senzill que, segons com, ni semblava un vestit.

—Norak! —exclamà Boris—. Mai no he vist res de tan absolutament deliciós…

Es precipità a besar-la i tots els altres feren cua, esperant. John intentà d’aprofitar l’ocasió per a esmunyir-se cap al pis de dalt i canviar-se, però una xicota que acabava d’entrar, sola, el va retenir:

—Ei, John, no provaves pas d’amagar-te?

Ell ho va negar amb fermesa.

—Et sorprèn veure’m, eh? —va fer encara ella.

—No, per què? —preguntà mister Cockrock, però immediatament va recordar qui era, cosa que d’antuvi no havia fet—. No, Nina —digué, doncs, mentre evocava un final de setmana a Sandy Beack, aleshores que la seva dona va haver d’anar a cuidar la seva mare malalta, una ridícula i curiosa senyora que no volia que la portessin a l’hospital, perquè tenia la desorbitada mania que si hi entrava ja només en sortiria amb els peus per davant—. Estic molt content que hagis vingut —mentí.

—I per això te n’anaves?

—Si no t’havia vist! He de canviar-me la bata —va fer.

—Però si aquesta et va molt bé! —exclamà ella.

Mentrestant la seva dona ja s’havia deixat besar prou per Boris i se les emprenia amb Mirra.

—Oh, Mary! —va fer, abraçant-la com una germana.

Mirra potser va quedar una mica sorpresa, però en tot cas no ho deixà veure.

—No és meravellós? —va dir.

—Absolutament —contestà Norak—. Grace, Pat! —allargà els braços a miss Coffet i a miss Barrel, que, entre parèntesis, es deien Laura i Carson.

Però ja entraven més invitats i ara la xerrameca i les exclamacions no deixaven sentir res. Potser per això mateix els músics van creure que era arribat llur moment i es llençaren, oh vergonya!, en la laberíntica voràgine d’un vals.

Hi va haver diverses protestes, i Boris fins i tot corregué cap als tres homes, amenaçant-los, mentre el tipus llarg, per tal de contrarestar el mal efecte, tornava a engegar el fonògraf, d’on rajaren les apocalíptiques notes d’un hot en plena canícula.

Immediatament, es van descobrir tres parelles que ballaven. Una d’elles la formaven mister Cockrock i Nina, ell arrossegat per la xicota i maldant amb les sabatilles.

—No te’n donaràs pas vergonya? —li va dir.

Ell assegurà que no.

—Com que ets tan antiquat, de vegades! —féu ella.

El rabassut, que es deia O’Key, s’havia apoderat de miss Coffet, i un altre individu al qual fins aleshores no havia vist ningú ballava amb una rossa piroxènica que reia escandalosament.

—Calla —li deia el seu company.

—Però és que no ho has vist? —replicava ella—. Aquest individu amb la bata…

—Calla, dona…

Boris, després d’haver fet emmudir els músics, travessà de nou l’estança i anà a refugiar-se en un racó, on va encendre una cigarreta. Amb els ulls va fer una indicació a miss Barrel, la qual s’apressà a reunir-se-li. Sense que li fos necessari de rebre ordres, se li va estendre als peus i ell li amoixà la cara.

La veu de Mirra es féu sentir part damunt de l’aldarull:

—És verament meravellós!

Una parella es va esmunyir cap a fora de la sala i ningú no se n’adonà. Bessut, l’acompanyant de Mirra, es reuní amb Boris i la seva companya:

—Què me’n dius del darrer Hemingway? —preguntà sense preàmbuls.

L’altre s’arronsà d’espatlles.

—Està acabat —digué tranquil·lament.

—Ah!

—Més —exactament: l’he acabat. No has llegit la meva crítica al «Califòrnia Press»?

Bessut no havia llegit res. L’altre tornà a arronsar-se d’espatlles. Bessut s’allunyà, gairebé ofès.

—Són uns animals —va dir Boris a la seva companya.

—Oh, sí! —confirmà ella, plena de satisfacció, com si hagués elogiat la seva bellesa.

Ell es va sentir disgustat.

—I tu també —va dir.

Després la rebutjà amb el peu i s’aixecà. Va mirar al seu voltant i s’adreçà cap a la rossa. Amb els dits tustà l’esquena de la seva parella.

—Ara jo —va dir.

L’altre abandonà sense protestar i la rossa s’enroscà a Boris.

—Qui és aquest individu tan extravagant? —li preguntà ella.

Boris va veure que es referia a mister Cockrock.

—El qui paga el beure.

La rossa tornà a riure. Mister Cockrock, en canvi, feia mala cara.

—Una altra vegada, no vindré —l’amenaçava Nina.

—No diguis això —protestà ell sense entusiasme.

Norak dansava amb Bessut, el qual sentia la necessitat de venjar-se d’una manera o altra del que li semblava un menyspreu de Boris.

—Per què no sortim una mica? —deia.

—Oh, no, no! —contestà Norak—. Per què?

—Estàs tan bonica, aquesta nit… Sempre ho estàs —afegí—, però aquesta nit…

Ella coquetejà:

—Si et sent Mary!

—Mary?

—Sí.

—Si sortim no ens sentirà ningú…

—És que m’has de dir alguna cosa?

—Sí.

—Doncs digue-la. A cau d’orella…

Els tres músics havien desat els instruments i fumaven cigarretes. No semblaven sorpresos que els haguessin fets callar. Hi estaven acostumats. Ara i adés un d’ells s’aixecava i anava a vessar-se un vas d’alcohol.

El fonògraf seguia tocant. Podia tocar deu discos, l’un darrera l’altre, i tot just havia arribat al quart. Tothom ho trobava natural. És a dir, ningú no ho trobava de cap manera. Una altra parella abandonà la sala i es va perdre per les habitacions interiors.

—Sap que balla estúpidament bé? —preguntà Boris a la seva companya.

—Sí? —féu ella, afalagada per aquell adverbi que encara no li havien adreçat mai.

—Sí. Jo em dic Boris —féu ell.

—Lorena.

Boris s’aturà en sec.

—Lorena? No pot ésser!

—Sí!… Que potser no li agrada?

Boris tornà a posar-se en moviment, a l’atzar.

—Agradar-me? Com diria Mirra, és meravellós! Sempre he somniat trobar una noia que es digués Lorena.

—Qui és Mirra? —preguntà ella.

Mirra s’havia assegut en un divan, al fons de la sala, darrera un llum de pàmpol verd que ara, per misterioses raons, algú havia apagat. Al seu costat hi havia un adolescent de divuit o dinou anys, que, a jutjar per la concentració amb què se la mirava, era miop. Parlava precipitadament:

—… aleshores, en veure llum i la porta oberta, jo que salto del cotxe i entro. Quan he vist aquest tipus amb la bata, de seguida m’he sentit a casa, comprèn el que vull dir?

Mirra ho comprenia, però aquest cop no va dir que era meravellós.

—I després la veig a vostè, a vostè, que… Tinc el cotxe a la porta i fa una nit tota estrellada. I tinc una ampolla de gin sota el coixí del seient…

La noia va riure.

—De què riu?

—És que ací hi ha moltes ampolles!

—Vostè se’n burla. Allí, al cotxe…

Es va interrompre, perquè a l’habitació havia ressonat l’estrèpit d’un castanyot, més poderós que la barbolla de les converses i que l’estridència de la música de hot. O’Key es va posar la mà a la galta mentre miss Coffet se’n separava indignada. Tothom se’ls va mirar, a ell amb curiositat, a ella amb reprovació. Però miss Coffet, a la qual ningú no creia així, se n’anà a seure al costat dels músics. Un d’ells, que després d’haver fet tres o quatre viatges per anar a cercar beguda havia acabat per agafar una ampolla, li n’oferí un glop. Ella acceptà i el músic féu l’ullet als seus companys. Però els altres dos dormien, de manera que va ésser pena perduda.

La noia va beure a raig mateix i després el músic li passà el braç per l’espatlla. Ella no protestà.

—Sóc tan desgraciada! —va dir.

El músic no necessitava res més per a consolar-la, però per dissort havia begut molt i es va haver d’aixecar precipitadament. Amb l’angúnia reflectida al rostre, va sortir de la sala i cercà desesperadament el bany. No hi va arribar a temps, encara que, per altra banda, tampoc no li hauria servit de res arribar-hi: estava tancat per dins.

Ara mister Cockrock feia estona que havia convençut Nina que no tenia res d’antiquat; però, com que els licors s’acabaven i com a bon amfitrió vigilava de cua d’ull aquesta minva, va decidir que calia anar per una novella provisió.

Nina el va seguir a la cuina, d’on van haver de desallotjar una parella, és a dir, la parella es desallotjà tota sola en veure’ls entrar. Mister Cockrock va descobrir aleshores que ningú no havia pensat servir els entrepans. És veritat que ningú no els havia reclamats, però tanmateix… Va agafar la safata i, sempre amb la Nina als seus talons, anà a deixar-la al living. Com que tot estava ple de vasos i ampolles i puntes de cigarreta, la va col·locar sobre una cadira on per atzar no hi havia res ni ningú.

—John! —cridà la seva dona, sense deixar de dansar—. Sí?

—Hi haurà prou licor?

Ell trobà indelicat que ho preguntés en veu alta, davant de tothom, però ningú no es donà per assabentat.

—Sí, encara en queda. Vaig a buscar-lo.

Sortí de nou. Aquest cop Nina l’havia precedit i en entrar a la cuina mister Cockrock la trobà asseguda, una cama sobre l’altra.

—Què tens? —preguntà ell, perquè li semblà veure-la capficada.

—Ai, no ho sé! Ets tan diferent d’aquell dia a Sandy Beack…

És que no podria oblidar-se mai d’aquell dia?

—Ací no estem a Sandy Beack —va dir amb fermesa—, sinó a Beverly Hills.

Boris i la rossa van treure el nas per la porta, però en veure’ls es van retirar precipitadament.

—És que no es pot estar sol enlloc, en aquesta casa? —es queixà després Boris.

Va arrossegar la seva companya cap a fora, i tots dos es van asseure a les escales que pujaven del jardí.

Boris va encendre dues cigarretes, una per a la rossa i una altra per a ell. Quan la hi allargà, la noia va dir:

—No fumo…

En restà tan sorprès que li van caure totes dues de les mans.

—No?

—No.

Sospirà. De dins, els arribava la música inlassable de l’aparell, dèbil però prou embafadora tanmateix per a crear a llur entorn el clima artificial que Boris necessitava.

—Et dius Lorena i no fumes… —féu.

Ella li va somriure.

—T’agrada?

—Molt —va dir ell en veu baixa. Després repetí més fort—: Molt!

Una parella va sortir d’un dels cotxes estacionats al costat del garatge, tancat. Ni Boris ni la rossa no es van moure. Els altres van saltar per sobre. Boris semblava disgustat.

—Sempre el mateix! —es queixà—. No pensen en res més.

—I tu?

—Jo sóc un poeta… Més exactament, un novel·lista, però és el mateix. N’estic tip!

Li passà el braç per la cintura.

—Per això m’agrades. Tu ets diferent.

—Sí —va dir ella, besant-lo.

Mirra va sortir al pas de la porta, sola. Els va veure i es va asseure una mica més enllà, també sobre les escales. Quan ells es van adonar de la seva presència, la noia plorava.

—Mirra! —va dir Boris.

Ella va fer que no amb el cap, cosa que no volia dir res. La rossa tombà el cap.

—Aquesta és Mirra? —preguntà.

—Sí —confessà ell—. Estem promesos.

La rossa es va aixecar.

—Ja deu ésser molt tard… —digué.

—Sí… —contestà ell, vagament, i s’apropà a Mirra.

Lorena va entrar cap a dins i es va acostar al seu acompanyant, el qual s’havia instal·lat al costat dels entrepans i se’ls menjava l’un darrera l’altre.

—Larry —va dir ella.

—No vols un entrepà? —proposà el xicot.

Mister Cockrock feia estona que havia retornat de la cuina, després de desfer-se de Nina, i ara ballava amb la seva dona. Però el rabassut els anà a separar.

—Això no pot ésser —assegurà—. És immoral.

I es va endur Norak entre els seus braços.

Mister Cockrock, per tal de no caure de nou en mans de la noia que va tenir la debilitat de conèixer a Sandy Beack, s’apropà a la rossa, però ella va dir que se n’anaven.

—És molt tard —féu—. I demà hem d’agafar l’avió de Filadèlfia.

Larry, que ja no se’n recordava, es va posar dempeus d’un bot.

—L’avió de Filadèlfia! —va dir com meravellat.

Una de les parelles que havien desaparegut va reaparèixer, s’instal·là al costat dels entrepans i substituí Larry en la tasca de fer-los honor. Semblaven molt afamats.

Mister Cockrock travessà l’estança i s’apropà a miss Coffet.

—Ballem —va dir.

El músic no havia retornat i ningú no sabia on era; ningú, però, no se’n preocupava. Els altres dos seguien dormint.

—Ballem —concedí miss Coffet, però no es va moure.

Mister Cockrock esperà.

—No ballem —es repensà aleshores ella—. Assegui’s i conti’m coses.

Li mostrava el seient buit del músic. Mister Cockrock s’assegué i distretament agafà un instrument.

—Què vol que li conti?

—No ho sé… —digué ella—. Expliqui’m com s’ho fa per ésser tan feliç…

Mister Cockrock s’arronsà d’espatlles.

—Perdoni —va dir, i es va tornar a aixecar.

Mirra i Boris entraven de la porta.

—John! —va dir ell—. John!

Se’ls apropà.

—Ens n’anem. Molt contents que ens hagis invitat, eh?

A mister Cockrock, li semblà que no havien pas vingut plegats, però no va dir res perquè no n’estava segur i tampoc no era afer seu.

—Ja us n’aneu?

—Sí, hem decidit casar-nos.

—Ah, l’enhorabona. Norak, Norak! —cridà.

Norak acudí, seguida d’un cavaller desconegut. El seu marit mostrà la parella.

—Felicita’ls —digué—. Es casen.

Ella obrí molt els ulls.

—Us… Bé —es va interrompre—. L’enhorabona.

D’altres invitats havien sentit la notícia i ja dreçaven l’orella. Boris va retrocedir, arrossegant Mirra.

Mister Cockrock i la seva muller els acompanyaren a la porta.

—Fins una altra, eh?

—Sí, bona nit.

—Fins un dia d’aquests…

—Moltes felicitats, eh?

Els van veure pujar al cotxe de Boris, és a dir, s’ho pensaven, però en realitat era el d’un altre noctàmbul.

Norak es girà al seu marit:

—Però que no ho eren, de casats? —preguntà.

—I jo què sé! —digué ell—. Si no els conec!

—No són els Morrison?

—No conec cap Morrison —insistí ell.

Una altra parella va sortir del living. També se n’anaven. Darrera d’ells, com si s’ho haguessin dit, començaren a desfilar els restants.

—Fins una altra, John, Norak…

Tots encaixaven. Les dones es besaven, de vegades també els homes. La rossa va dir:

—Ja us escriurem de Filadèlfia. Heu de venir, un dia…

—Sí, sí! —van fer ells.

O’Key i Bessut van sortir amb miss Coffet i miss Barrel. A aquesta, la remolcaven. No se sabia com, havia acabat per embriagar-se. No era l’única.

—Ja ens veurem al club —va dir Bessut—. Ens l’hem passada molt bé, Norak.

—Gràcies, gràcies —feia ella.

El fonògraf seguia sonant. Nina també havia trobat cavaller. Ella i una altra noia sortien amb dos dels músics, els adormits, que ara ja s’havien despertat el suficient per a acomiadar-se. Tots quatre ho van fer molt delicadament i Nina no al·ludí per a res, ara, a Sandy Beack.

Mister Cockrock retrocedí i examinà el living. Com que ja no hi havia ningú, va pensar que podien tancar la porta.

—Estic rendida —va dir Norak.

—I jo —féu ell, mirant el rellotge, que assenyalava dos quarts de tres.

—Ara, que ens l’hem passada bé. Els Llambirchs…

—Però si els Llambirchs no han vingut! —digué ell.

—N’estàs segur?

—És clar!

—Doncs qui eren aquella rossa i el seu company, els de Filadèlfia?

—No ho sé. Fora dels Forcawen…

—John! —va dir ella—. Però si els Forcawen són a Europa!…

Ell es va quedar reflexionant.

—És veritat —va reconèixer a la fi—. Ja em semblava que no s’hi acabaven d’assemblar…

Norak va tenir un accés d’hilaritat, però ara ell estava de mal humor:

—I pensar que en tota la nit no m’he pogut treure aquesta bata!

Començà a pujar les escales que menaven a llur habitació. Norak tancà els llums al seu darrera i el seguí:

—Demà la senyora Niejt tindrà feina… —comentà, referint-se a l’assistenta.

Ell mormolà quelcom i seguí pujant. No sabia ben bé per què, però se sentia molt irritat. Li hauria agradat agafar un objecte entre els dits i rebotre’l contra la paret. Sinó que no s’atrevia.

Però un minut després es va poder desfogar. Perquè en obrir la llum de l’habitació va veure que el llit estava ocupat: hi dormia el tercer músic.

Mister Cockrock es va permetre el luxe de llençar-lo per la finestra. Només en sentir-lo aterrar, amb un gemec, recobrà el seu bon humor: es posà a riure.