L’endevinadora

Al rebedor, que també feia de sala d’espera, hi havia un parell de dones de mitja edat que, aparentment, anaven plegades. A Paul Sully, la cosa li desagradà. Es va girar a la xicota que li havia obert la porta, una morena d’uns vint-i-cinc anys, alta i minsa, però ben equipada.

—Havia dit que volia estar sol. Per això vaig demanar hora…

Les dues dones seien a l’altra banda, però havia parlat prou alt perquè el sentissin, i totes dues van aixecar la testa, fitant-lo amb tanta curiositat com reprovació. La noia va abaixar la veu per contestar:

—No les esperàvem… Són dues velles clientes i vénen de Montreuil. No podia pas dir-los que no…

Sully va arrugar el front, poc convençut. La noia prosseguí:

—Si vol, el faré passar primer. Elles ja s’esperaran…

—No, això no. Em molesta pensar que algú espera darrera meu.

—Com vulgui —féu la noia.

Mentre ell s’asseia, se n’anà passadís enllà i va desaparèixer per una porta. Cinc minuts després tornava a sortir i indicà a les dues dones que la seguissin. Sully va quedar-se sol. Pressentia que la sessió seria llarga. Per matar l’estona va encendre una cigarreta. Com que en aquell moment la noia retornava, i potser per fer-se perdonar els mots una mica severs del principi, li’n va oferir una. Ella, però, declinà l’oferiment:

—No fumo —va dir.

—Fa gaire temps que treballa amb ella? —preguntà Sully, per lligar-hi conversa.

Ella es posà a riure.

—Sóc la seva germana! —confessà—. Sempre hem viscut plegades.

—Ah! I vostè… no posseeix aquests dons?

Ella denegà amb la testa.

—No —va dir—. No sembla que això sigui hereditari.

—Jo tenia entès que sí.

—No —tornà ella—. Que jo sàpiga, és l’única de la família.

Sully donà una xuclada a la cigarreta i posà una cama sobre l’altra.

—I quan… com se’ls va descobrir?

La noia semblava molt avinent i no posà dificultats a contar-li la cosa:

—Jo era molt petita —explicà—. Ja vivíem soles, perquè vam quedar-nos sense pares molt aviat. Ella m’ha fet de mare, sap?… Un dia, doncs, en retornar del col·legi, em va preguntar què tenia. «Per què no m’havies dit que estaves malalta?», em va preguntar. Però com podia haver-li-ho dit, si no ho estava? És a dir, jo em pensava que no ho estava… Però ella va insistir: «Serà el tifus», va dir. Em pensava que s’havia tornat boja. «Però no passarà res», va continuar, «puc veure’t curada». Jo estava tota espantada, no cal dir-ho…

—I ho va encertar?

—Sí, el tifus se’m va declarar una setmana després. Quan ella va dir al metge que ja sabia que el tindria, ell no s’ho volia creure. D’altra banda, l’home estava escandalitzat per la tranquil·litat amb què ella s’ho prenia. Però, és clar, estava tan segura que me’n sortiria…

Va callar i el xicot seguí fitant-la.

—I després? —preguntà al cap d’una estona.

—Després, què?

—Vull dir: va seguir endevinant coses?

—Sí. Només que ella diu que no les endevina. Les veu, sap? Veu en el futur, comprèn?

Ell va assentir amb la testa.

—Aleshores —va dir—, vostès dues ja no poden tenir sorpreses…

—Ella no —replicà la noia—. Però jo sí. Perquè a mi mai no em diu què em passarà. O només en casos excepcionals.

—De totes maneres —va dir Sully—, ha d’ésser incòmode viure amb ella.

—De vegades del tot. En general, però, ella no sap res.

—Què vol dir?

—Vull dir que li cal concentrar-se per veure les coses. I evita, sap?, concentrar-se per veure les meves. Li ho vaig demanar jo mateixa, ja fa anys. Des d’aleshores, tot va bé.

Van callar. En tot el pis no se sentia el més petit soroll. L’habitació de la vident quedava una mica apartada i, d’altra banda, allí dins probablement parlaven en veu baixa.

—Ara —va fer ell de sobte—, a pesar de tot el que m’ha dit, m’agradaria saber si vostè hi creu de veritat, en els dons de la seva germana…

Ella va riure.

—És clar que hi crec! I, si no hi cregués, tampoc no li ho diria. Després de tot, vivim d’això, no?

A ell, li va agradar la franquesa de la resposta i anava a dir-li-ho quan es va sentir un timbre, dèbil però penetrant. La noia es posà en moviment tot d’una.

—És ella —va dir—. Ja deuen haver acabat.

Se’n va anar passadís enllà. La visita, és cert, no podia pas dir-se que havia durat molt. Aquell timbre, però, li va desagradar. Li feia l’efecte que, allí, les coses estaven organitzades massa… massa comercialment.

Amb un parell de pipades es va acabar la cigarreta. Com que no va saber veure cap cendrer enlloc, va llançar la punta per terra, en un racó.

Les dues dones de mitja edat emergiren al passadís acompanyades de la xicota. Aquesta els va obrir la porta i les acomiadà amb unes frases amables. Elles semblaven satisfetes. Devien haver rebut bones notícies.

—Ara vostè —digué la noia en haver tancat la porta—. Ja pot passar.

Es va aixecar i la va seguir al llarg del corredor. La cambra de la vident era al final de tot. No tenia porta. Una gran cortina de vellut negre la tancava. Era molt espessa i pesada. Es comprenia que havia d’absorbir tots els sorolls que venien de dins. La xicota la va aixecar i Sully penetrà a l’habitació.

No era una cambra gaire gran. A un costat hi havia una finestra interior que la il·luminava sense excés. La culpa, però, no era de la finestra, sinó de la mateixa habitació. Era tota pintada de negre, parets i sostre. Els rajols també eren foscos, vagament grisos, d’un to de cafè amb llet molt carregat de cafè.

Prop de la finestra hi havia una taula de tres pous, també negra, i, sobre la taula, una bola blanca potser d’un pam de diàmetre, sostinguda per un peu igualment negre. Davant la taula, una cadira. A darrera, una altra, on seia la dona.

No es va aixecar en veure’l. Potser no es podia aixecar. Era una dona d’unes proporcions immenses, desmesurades. La seva corpulència, asseguda i tot, impressionà Sully. El rostre també era molt gran, pla, animat per uns ulls petits, negres, brillants i molt enfonsats. Per no desentonar amb la resta de l’habitació, la dona també anava vestida de negre.

Hi havia quelcom d’insòlit, en ella. També en l’habitació. Probablement la seva mateixa simplicitat. La nuesa gairebé total que oferia. A les parets no es veia cap interruptor, ni el botó del timbre que havia ressonat uns moments abans. Res. Del sostre, però, penjava un globus.

El xicot s’apropà a la taula. La noia, després d’obrir-li la cortina, s’havia retirat discretament. Era sol amb la dona. Ella féu un gest, mostrant-li la cadira.

—Segui —va dir.

Sully va obeir. Durant uns moments, tots dos es van considerar en silenci, com estudiant-se. Després, ella demanà:

—Exactament, què desitja?

—Com li he dit aquest matí per telèfon, un amic comú em va parlar de vostè…

Ella va assentir amb la testa, sense preguntar res.

—Segons els seus mots, vostè viu en el futur. Ara —va afegir— la seva germana m’ho ha confirmat. Doncs bé, voldria saber tot el que em passarà durant les pròximes hores. Tot, comprèn? En detall…

Ella continuava esguardant-lo.

—No acostumo a fer això —va dir a la fi—. En general, em limito a aconsellar sobre algun fet concret que hom preveu. O a avisar d’algun perill determinat…

—Ja ho sé —va dir ell—. Però em consta que altres vegades ha fet… diguem treballs especials, com el que jo desitjo.

—Sí, de tard en tard —acceptà ella—. Per amistat.

—Per això m’he valgut del nom d’aquest amic comú. Suposo que ell, per la seva banda, també li ha telefonat…

—Sí. I em costa de refusar res al senyor Mélier, que m’ha fet més d’un favor. Aquesta professió, sap?, de vegades comporta els seus perills…

—Me’n faig càrrec.

—Ho faré, doncs, per cara d’ell. I vostè, suposo que serà discret…

—Pot estar tranquil·la —digué el xicot.

La dona el fità, després fità darrera d’ell, com si hi hagués algú. Sully va estar a punt de tombar-se. En lloc d’això, va dir:

—Altrament, estic disposat a recompensar-li-ho…

Ella semblà disgustada, i Sully va comprendre que acabava de ficar als peus a la galleda. L’esguard de la dona retornà al seu rostre.

—No és qüestió de diners. Sempre cobro la voluntat, i encara perquè bé hem de viure. La meva germana i jo. Ho faig per amistat —repetí.

Ell no va replicar. Ja li havien dit que aquella dona era així.

—Només voldria —féu aleshores ella— que em digués això: tem alguna cosa precisa, durant les properes hores?

—No, l’únic que vull és evitar tot el que m’ha de passar durant aquest curt període de temps o, si més no, algunes coses.

Ella tornà a fitar-lo amb molta d’atenció.

—Pot explicar-me per què?

—És clar! No li ho puc pas negar, ja que vostè és tan amable. En realitat, es tracta de fer una experiència.

—Quina?

—Bé… diguem que vull comprovar fins a quin extrem som lliures.

La dona el mirà amb un somrís compassiu.

—No aconseguirà res —va dir.

—Per què? Com ho sap?

—Hi ha coses perfectament evitables —explicà aleshores ella—. Però n’hi ha d’altres d’indefugibles.

—Això és el que vull comprovar.

Ella brandà el cap amb expressió de dubte.

—No. No podrà. Mai no sabrà si ha fet tot el que calia per a evitar-les. Perquè les coses essencials, aquelles que són el nostre destí, poden arribar-nos per diferents camins. A vostè, però, això no li constarà mai amb tota certitud…

—Jo crec que sí —va dir ell, interessat per una petita discussió que no havia previst.

—No —repetí ella—. Imagini’s que ara li anuncio que aquesta nit vostè caurà d’un cinquè pis i es matarà. Vostè, naturalment, evitarà de pujar a un cinquè pis. Però, mentre no hi puja, en un indret o altre ha d’estar, una cosa o altra ha de fer. I en aquest altre lloc, durant aquella altra activitat, tindrà lloc l’accident. Però sempre hi haurà algú per a acusar-me de no haver encertat en la meva predicció, oblidant que l’únic inevitable d’ella era la mort. El restant és accessori i es pot evitar si es coneix per endavant.

—Ho comprenc molt bé —digué Sully, una mica impressionat per la seva precisió.

—Però això no és tot —afegí aleshores ella—. Perquè aquell mateix que m’acusaria de no haver encertat pot sostenir, sense que se’l pugui contradir, que si vostè ha mort és precisament perquè no ha pujat en un cinquè pis. Per a l’incrèdul, sempre queda aquesta possibilitat.

—Ja ho veig. Vol dir-me que mai no podré estar segur de si vostè ho ha previst tot. I no podré, per tant, saber fins a quin punt arriba la meva llibertat de decidir el meu destí.

—Exactament —confirmà ella.

—Però per altra banda em sembla que no admetre el correcte de la seva predicció, si el que vostè anuncia com a inevitable té lloc, encara que sigui en unes altres circumstàncies, és fer trampa.

—Ben net que sí. Però qui no en fa?

—D’acord —va dir Sully—. Però el meu és un experiment tot privat. De més a més, desinteressat. A mi mateix, no tinc per què enganyar-me!

—Això és raonable —va concedir ella.

—L’únic que li demano, doncs, és que m’assenyali especialment allò que és inevitable d’allò que és fortuït…

La dona va callar durant una estona. Com uns moments abans, tornà a mirar més enllà d’ell, com si consultés una persona situada al seu darrera. Sully sentí novament l’impuls de girar-se, però el va reprimir. Ja sabia que allí no podia haver-hi ningú.

—Molt bé —digué ella a la fi—. Si vostè ho vol…

—Sí.

Ella féu una altra pausa i després seguí:

—L’únic que li demano és que no m’interrompi mentre parlo. No es mogui tampoc. Estigui’s tan quiet com li sigui possible…

Sully va fer el que li manava. Ella posà sobre la taula les mans, que fins llavors havia tingut amagades a sota. Després fità la bola que tenia al davant, sense tocar-la. S’hi concentrà. Els seus ulls, que el xicot observava, s’empetitiren, cosa que semblava impossible. Es convertiren gairebé en un punt. Aviat li fou difícil de distingir si els tenia oberts o tancats. Aleshores, però, de cop, se li dilataren desmesuradament, envaint bona part de la cara, sempre fits en la bola blanca.

La concentració de la dona durà llarga estona. Ni ella ni el xicot no feien cap moviment. A l’habitació, només se sentia la respiració vagament anhelosa de Sully. La de la dona era tan silenciosa que no arribava a distingir-se. De les altres habitacions de la casa, ni de fora, tampoc no venia cap soroll. Estaven com aïllats de tot i de tothom.

Després d’un temps difícilment mesurable, la dona obrí els llavis i parlà:

—A dos quarts de set vostè davalla pel boulevard Saint-Germain. A la cantonada de la rue Monge troba un amic al qual feia molt de temps que no havia vist. Parlen uns moments. Es tornen a separar. Vostè davalla per la rue Monge fins a la rue Cardinal. A la rue Mauffetard entra en un bar on l’esperen dos altres amics seus amb els quals es troba sovint. Parlen i beuen. Aleshores, ah…!

Es va interrompre, com dubtant del que veia. El xicot va seguir immòbil i callat com li havien ordenat de fer. Ella es reféu de la seva sorpresa i, sense un comentari, seguí:

—Aleshores entra una noia. Bruna. Prima. Alta. Duu un vestit blanc. Té una expressió riallera. Al braç dret, una petita piga. S’asseu a la taula del costat. Vostè la coneix vagament. Hi ha parlat una vegada o dues. S’apropa a saludar-la. Seu amb ella. Parlen, bromegen. Després l’acompanya. Són les vuit del vespre. Agafen el metro fins a l’estació de Cluny…

Malgrat el que li havia dit, ara Sully la va interrompre:

—I aquesta noia… Juga un paper essencial en la meva vida?

Ella no contestà, com si no l’hagués sentit. Però callà. Semblava endinsar-se més endins d’ella mateixa. Tant, que el xicot gairebé hauria assegurat que es reduïa de proporcions.

La resposta va venir al cap de molta estona, quan ja desconfiava d’obtenir-la. Va dir, simplement:

—Sí.

—Doncs ja en tinc prou —va decidir ell.

Perquè, si tot el restant era accidental, no tenia importància.

Ella retornà a la superfície. No hi havia altra manera de dir-ho. Els seus ulls, a poc a poc, esdevingueren normals, tota ella reconquerí volum i vigoria. Quan va tornar a parlar, la seva veu ja era natural del tot.

—Ja veu —va dir amb un petit somrís—. Sempre s’acaba en el mateix: una noia.

—No és desagradable —va dir Sully.

—Naturalment, pensa evitar-la?

—Ni cal dir-ho…

Ella va riure.

—M’agradarà conèixer el resultat —féu—. D’aquí a uns quants dies…

Sully badà els ulls, tot estranyat.

—Però que potser necessita que jo li ho conti?

—Sí —féu ella—. Si vostè no és aquí, davant meu, no puc pas seguir-lo, a menys que el seu destí coincideixi amb el d’alguna altra persona sobre la qual estic treballant. I això no és probable.

Sully no retornava de la seva sorpresa.

—Tanmateix, és curiós! —va exclamar.

Ella es limità a somriure.

—Quant li dec? —s’interessà aleshores ell.

—Res. Ja en parlarem quan torni.

Amagà la mà sota la taula, i el xicot va sentir el timbre que ressonava a l’altre costat de pis. Poc després entrà la germana. Sully es posà dempeus.

—Molt agraït —va dir—. Fins… diguem fins la setmana vinent.

—Probablement abans, molt abans —somrigué ella.

—Abans, doncs. Passi-ho bé.

Ella el saludà amb una petita inclinació de testa.

—Passi-ho bé.

Restà allí, asseguda. Darrera la germana, Sully es va encaminar a la porta del pis. En arribar al rebedor la va agafar lleugerament pel braç, perquè acabava d’acudir-se-li que no hi hauria res millor que una cita amb una noia per evitar aquella altra que l’esperava al bar. Fins i tot va somriure, satisfet d’aquesta idea que gairebé era genial en la seva simplicitat.

—Vostè no es mou mai de casa? —li va preguntar.

—Sí, per què?

—Li desplauria molt que la invités a… al cinema, a passejar, al que vostè vulgui, per aquesta tarda?

—No ho sé… No acostumo a sortir amb els clients de la meva germana…

—Sóc la mínima expressió d’un client —va riure ell—, ho pot creure. Per què no fa una excepció, doncs?

Ella va somriure.

—Bé, no hi veig cap mal. Però esperem altres visites… No podré sortir abans de les vuit.

—Esplèndid! És la millor hora —va dir ell, satisfet, perquè, segons la vident, en aquella hora ell acompanyaria una altra noia al metro—. A les vuit en punt l’esperaré a baix, a la porta.

Ella tornà a somriure. Potser li feia gràcia veure’l tan expeditiu.

—D’acord —va dir.

Ell s’inclinà una mica endavant i, amb els llavis, va fregar-li els seus. Ella no semblà prendre-s’ho malament, però s’apartà tot seguit.

—Em dic Paul —féu aleshores ell.

—I jo Henriette.

—Fins a les vuit, Henriette.

—Fins a les vuit, Paul.

La porta es va tancar al seu darrera.

Ja al carrer, es va aturar. No sabia què fer. Després d’uns moments, però, li semblà que més interessant que evitar-los seria suscitar amb la seva voluntària col·laboració alguns dels esdeveniments anunciats per la vident. Així podria comprovar fins a quin punt hi veia clar, aquella dona.

Havia parlat d’un amic a qui feia temps que no havia vist i que avui trobaria a la cantonada de la rue Monge. No sabia a qui podia referir-se. No se li acudia cap nom. S’arronsà d’espatlles. En tot cas, no tardaria a saber-ho.

Es posà a caminar mentre consultava el rellotge. Minut més minut menys, era l’hora que ella havia dit: dos quarts de set.

Voluntàriament, puerilment, per provar-se que podia fer-ho, alterà una mica el seu itinerari previst. En lloc de seguir boulevard Saint-Germain avall, trencà cap a la rue de Saint-Jacques. Però aleshores, tot d’una, se li va acudir que aquesta marrada li feia perdre temps i que, si arribava a la cantonada de la rue Monge amb retard, l’encontre amb l’amic no tindria lloc. Calia no oblidar que es tractava d’un encontre perfectament evitable.

Va apressar el pas i tornà a sortir al boulevard. Ell mateix trobava ridícul el seu capteniment. Però així i tot avançà sense veure res al seu entorn, empentejant més d’un transeünt que se li posava entre cames, desitjós de recobrar aquells segons perduts.

En arribar a la cantonada del carrer Monge i Saint-Geneviève, s’aturà gairebé en sec. Ningú. Ningú que conegués.

—Paul!

Al mateix temps, una mà li tustava l’esquena. Es girà, gairebé esparverat.

—Home! Tu per aquí?

En Pierre Rambaud el mirava somrient.

—Quina casualitat! —féu.

Sí, quina casualitat! Era veritat, doncs; aquella dona podia endevinar les coses.

Aquí hi havia el seu vell company de Normal, Pierre Rambaud, feia anys instal·lat al Nord d’Àfrica. Mai no se li hauria acudit de pensar en ell. Era un de tants amics. Mai no s’havien escrit. Però abans, de més joves, s’havien descobert més d’una afinitat.

—I doncs? —va fer sobreposant-se—. Que potser tornes a viure a París?

—No —digué l’altre—. He vingut per uns quants dies. Demà passat me’n torno.

—I com van les coses, per allí baix?

—Pots comptar —digué Pierre, descoratjat—. Ja ho veus…

Va callar. En realitat, tots dos acabaven de descobrir que després de tants anys de no haver-se vist no tenien res, absolutament res, a dir-se. Era trist, molt trist. Ni l’un ni l’altre, però, no ho volien mostrar.

—I tu, què fas?

—Com sempre. Ja m’havia instal·lat, veritat?, quan tu vas marxar…

—Sí, acabaves d’obrir el despatx.

—Doncs res, tot igual. Uns quants anys més a damunt i prou. Ja arribem a la trentena…

—Oi que sí! Com passa, el temps!

El tòpic els va satisfer a tots dos i van fer uns passos per la rue Monge.

—Em van dir que t’havies casat —féu Sully.

—Sí, noi. I tu, no?

—Encara no. Es veu que no m’ha arribat l’hora.

Tots dos van riure, una mica forçadament. Pierre tornà a tustar-li l’esquena.

—Va ja, va ja! —digué—. Estic content d’haver-te vist!

—On anaves?

—He de veure un individu —assenyalà un immoble a l’altra banda, on hi havia la placa d’uns importadors—. Negocis, noi. Llàstima, perquè m’hauria agradat fer-la petar una estona…

—Encara ho podem fer. Per què no em telefones demà?

—És veritat —va dir Pierre aturant-se, perquè ja eren davant l’edifici—. A migdia seràs a casa?

—Més val que em telefonis al despatx.

Li va donar el número, que l’altre va escriure curosament.

—Què et sembla, de dinar plegats? —féu aleshores.

Paul, per endavant, va preveure la conversa difícil, les banalitats innecessàries, la narració de les seves relacions amb la noia que havia esdevingut la seva muller… Definitivament, no li abellia gens.

—No sé si podrà ésser… De totes maneres, telefona. Si més no, prendrem cafè plegats.

—Molt bé. Això és.

Tornà a tustar-lo a l’esquena. Després, encaixaren.

—Fins demà, doncs, eh?

Travessà el carrer i es va ficar a l’edifici de la companyia importadora. Sully va seguir carrer avall, reflexionant.

No hi havia dubte, la cosa es presentava interessant. Un moment, se sentí temptat d’encaminar-se al cafè on solia reunir-se amb els amics. Sentia, ara, una certa curiositat per conèixer, o reconèixer, aquella noia que la vident li havia anunciat. «Però no es tracta d’això», va dir-se després, «sinó de tot el contrari. Cal saber si puc evitar el que m’ha estat anunciat com a destí».

Va seguir caminant. «Una dona més, una dona menys…», va pensar, arronsant-se d’espatlles. «De totes maneres», es va dir, pensant en els companys, «demà ja els preguntaré si s’ha presentat alguna noia sola al bar. Ara», s’afegí, «que potser ni ho remarcaran. I, si ho remarquen, també podria ésser una altra noia». De cop, va lamentar no haver pensat a demanar a la vident una descripció exhaustiva d’aquella xicota.

Va seguir fins a la rue du Fer à Moulin, on s’aturà, indecís. Consultà l’hora. Les set i deu, només. Què faria?

Va comprar un periòdic i continuà al seu passeig, una mica a l’atzar. Sense confessar-s’ho, estava un xic alterat. Havia acudit a l’endevinadora gairebé convençut que no endevinaria res. Sabia que els d’aquella professió, perquè era una veritable professió, es limitaven a anunciar banalitats més o menys probables, coses comunes que podien passar a qualsevol. És veritat que li havien dit que ella era diferent, però ell no s’ho havia pas cregut del tot. Ara… ara la seva opinió havia canviat considerablement. L’encontre amb l’amic i, com ella havia dit, un amic no vist de feia temps, havia tingut lloc a l’hora i a l’indret expressament indicats. No podia tractar-se d’un atzar. No admetia atzars d’aquella mena. La noia, doncs…

Altra vegada va sentir la temptació de deixar-se endur pel destí anunciat. Altre cop s’hi va resistir. Volia i dolia. Mai no s’havia sentit tan perplex, tan indecís. «Si no fos per Henriette…», es va dir. Perquè, després de tot, li havia donat una cita i no estaria bé deixar-la plantada. Això, mai no ho havia fet amb cap dona.

«Ara, que també podria fer una cosa», es va dir aleshores. «Al bar, no cal que m’hi quedi. Només el temps just de comprovar si hi ha una noia com la vident ha dit», reflexionà. Era convincent i, sense pressa, tombà altre cop cap a la rue Monge per encaminar-se a la de Cardinal.

Quan hi arribava, perfeccionà la seva idea: ¿era absolutament necessari entrar al bar? No seria millor mirar des de fora? Però ¿no el veurien els seus companys i no l’obligarien a reunir-se amb ells?

Es va aturar a la cantonada mateix de la rue Mouffetard. Ara no estava tan segur. Si s’apropava al bar, com podia saber si no es produiria un incident o altre que l’obligaria a parlar amb la noia, potser a desgrat seu?

«És una curiositat estúpida», es va dir de cop, gairebé indignat amb ell mateix. Perquè, en el fons, gairebé estava convençut que la noia seria allí. Calia evitar-la. I, per a evitar-la, calia romandre’n allunyat…

Després es va posar a riure. Però a què treia cap aquesta discussió que menava dintre seu, si l’encontre en el bar era un detall circumstancial fàcilment evitable segons l’endevinadora? Si ell no entrava en aquell establiment, era molt probable que tampoc no hi acudís la xicota. Però se la trobaria en un altre lloc, potser pel carrer mateix… Aprensivament, mirà a l’un costat i a l’altre.

«Cal que vagi amb molta cura», es va dir, mentre s’allunyava altre cop del bar. A la cantonada de la rue Monge, on tornà a sortir instintivament, va veure que ja només faltaven vint minuts per a les vuit. Temps just de refer el camí cap a casa de l’endevinadora.

«Si arribo allí sense que passi res, estic salvat», es va assegurar. I va riure d’haver usat aquest darrer mot. Salvat, tanmateix? No exagerava? «La veritat és que ja no sé ben bé on sóc», es confessà.

Rue Monge amunt, trencà pel boulevard Saint-Germain, mirant furtivament al seu entorn. Malgrat tot, no podia evitar de sentir-se com una bèstia acorralada. I això era incòmode.

«Uns passos més, i seré lliure altre cop. Henriette…». També li va desplaure això de «lliure». No s’ho prenia iot massa a la valenta? És clar que havia trobat el seu amic, com ella anuncià. Però i què? També podia trobar la noia i no fer-ne cas, passar de llarg, o abandonaria… Qualsevol cosa. Només depenia d’ell de lligar-se, de fer-ne destí, per seguir emprant mots grossos.

Va fer els darrers passos gairebé corrents.

En arribar a la porta de l’endevinadora, però, es sentí estranyament alleujat. Respirà a fons i va encendre una cigarreta.

Va sentir un cop de porta, escales amunt, i va veure que passaven dos minuts de les vuit. Devia ésser Henriette.

Un instant després la va veure donar la volta al reclau de l’escala. Era una xicota molt bella, ben mirat. Se’n va sentir complagut. Duia un vestit blanc i era alta…

Obrí molt els ulls. Alta, bruna, prima… Era ella!

El cor se li aturà, després va batre més de pressa. Ara s’explicava aquell esverament de la vident, aquell «ah!» de sorpresa.

Henriette li somreia i ell li va retornar el somrís. L’angoixa havia passat. Només pensava que el primer que faria seria mirar-li el braç, per la piga. Però ja, sabia que sí que hi seria.